ELS NOSTRES ESTIMATS ADOLESCENTS
18 mar 2012 2 comentaris
Un dissabte de març, ales 8 de la tarda, les llargues cues al cinema indiquen que alguna estrena mediàtica s’està imposant a la cartellera. Es tracta d’Intocable. És cinema francès! -diu tothom- , com si el gentilici associat al cinema ja fos garantia indiscutible de qualitat. I mentrestant, en d’altres sales, autèntiques joies del setè art no seran desvel·lades als ulls del gran públic. Només una petita gran minoria que va a la recerca d’un cinema inquiet serà recompensada. Són els Indiana Jones a la recerca d’un cinema que, de vegades, sembla perdut, però que encara és entre nosaltres.
L’Arca perduda que trobaran els cercadors impenitents és Chronicle (2012), una petita gran pel·lícula signada per dos joves de vint-i-sis anys que s’estrenen amb aquesta crònica de l’adolescència. El guionista, Max Landis és fill del director John Landis i segurament en els seus gens hi ha algun codi escrit en cel·luloide. El director, Josh Trank, és un descobriment extraordinari que voldrem seguir en el futur.
Chronicle segueix el camí de l’heroi que va descriure Joseph Campbell. En aquest cas són tres adolescents cridats a una aventura que accepten com un joc. Descobreixen la seva excepcionalitat, passen les proves que els portaran a dominar el seu poder fins arribar a la revelació de la veritat oculta, que cadascun d’ells acceptarà de forma ben diferent, i, finalment, retornaran a la quotidianitat. Res de nou fins aquí, si exceptuem que el fet de ser tres herois, i no pas un de sol, planteja les diferents formes de reaccionar davant d’una situació extraordinària com és tenir poders telekinètics. I en aquest sentit la cinta va més enllà i ens planteja com el context previ a esdevenir heroi pot condicionar la resposta en cada cas. Però no només és aquest plantejament el que fa Chronicle diferent; és també la forma de treballar amb la càmera subjectiva d’un dels protagonistes que decideix donar sentit a la seva “desgraciada” vida enregistrant tot el que li passa.
El resultat és una altra volta de cargol sobre un tema que en mans dels dos joves realitzadors no està esgotat sinó que es desvel·la verge i per explorar. En definitiva, una font que encara pot brollar molt i molt i que, en aquest cas, esdevé una oferta fresca, renovada i suggeridora que comença amb un plantejament desenfadat en la línia del cinema per a “teenagers” i continua, en la segona meitat, amb una proposta fosca sobre el cantó més tèrbol de l’heroi.
El Sant Graal el trobarem en el metratge de Tenim de parlar de Kevin i la sang vessada en aquest cas no és la del redemptor que ens salvarà dels nostres pecats, ni la de les víctimes directes d’un fet que no es desvel·la fins el final, sinó una víctima colateral: una mare que no pot renunciar a ser-ho malgrat el pes que significa la seva maternitat. Parlar de Kevin és parlar del mal i de la bogeria, parlar de culpa, parlar del paper de la dóna-mare en el món modern -sovint una disjuntiva difícil de conciliar- i perquè no dir-ho del paper decoratiu que segueixen tenint molts pares en l’educació dels fills.
Tilda Swinton és una mare de format androgin amb vida pròpia, amb anhels i passions que no necessita la maternitat per realitzar-se però que, en un moment donat, l’accepta com un fet biològic, just abans que el seu rellotge s’aturi. I aquí pot començar una lectura molt més realista del que ens planteja la pel·lícula. Poc a poc, aquest dona, es va carregant d’un dia a dia que el seu fillet no omple d’alegria i felicitat com, sovint, es ven la maternitat: un estat proper a l’enamorament on “totes” i dic “totes” les dones, que ho són de veritat, se senten realitzades. Res més lluny del plantejament de la pel·lícula: el nen no parla, el nen no controla esfínters, els nen puteja a la mare, dia a dia, sense cap mena de contemplació i, finalment, esdevé un adolescent obscur i malèvol que, a sobre, es mostra com un angelet als ulls del pare i la deixa a ella com una perfecta histèrica totalment inútil. Arribats aquí la tragèdia quotidiana és servida i us ben asseguro que és un plat que podreu trobar sobre moltes taules de famílies aparentment felices. També és en aquest punt on el plantejament d’una directora com Lynne Ramsay aflora amb claredat com el plantejament d’una dona.
L’altre protagonista indiscutible és el fill. Un encert de càsting total, tant pel que fa al nen petit interpretat per Jasper Newell, com a l’adolescent Ezra Miller. I tot i que la majoria de crítiques publicades parlen de referències a La semilla del diablo (1968) de Roman Polansky o Revolutionary Road (Sam Mendes, 2009), personalment, les meves imatges de referència, les trobo a La cinta blanca (2009) de Michael Haneke on el director afrontava, sense embuts, la maldat des de la infància i aquella terrible pregunta de si l’home és dolent per naturalesa i acaba esdevenint un predador per als altres homes.
Pel·lícules sobre els nostres estimats i odiats adolescents. Sempre més complexos que els de la generació anterior, més impenetrables, més crítics, més cínics i més digitalitzats, que de ben segur aconseguiran matar els seus pares, com és llei de vida, perquè, ho vulguem o no, el futur és a les seves mans.
RATATOUILLE
EL CERCLE DE LA VERGONYA
25 feb 2012 4 comentaris
in 8 i Mig Etiquetes: addició, Carey Mulligan, incomunicació, Michael Fassbenderm, sexe, Steve McQueen
L’home que mira l’andana del carrer 28 obre i tanca el cercle de la vergonya. Un cercle d’aïllament, de solitud i d’incomunicació. L’home que mira l’andana del carrer 28 ens segresta amb el seu esguard.
És realment vergonyós que una obra de la magnitud de Shame no tingui cap presència en els Oscar 2011 després d’haver estat reconeguda en els festivals i premis de cinema de més prestigi mundial. I és que el duet McQueen-Fassbender és d’una potència que costa trobar a les sales de cinema comercial. Ja ens van sorprendre a Donostia amb Hunger (2008), on ens aproximaven als fets que el 1981, amb motiu de la vaga de fam dels presos de l’IRA, liderada per Bobby Sands -un increïble Fassbender- van tenir lloc a la Maze Prison d’Irlanda.
Tanmateix Hanger mai ha estat estrenada a Espanya. Voldria pensar que va ser per inexplicables problemes de distribució i no pas pels referents polítics que s’hi podien trobar entre l’IRA i ETA.
Shame és d’aquelles obres que quan comences a intuir el final voldries que tornès a començar per no perdre ni un sol detall de tot el que s’ha mostrat a la pantalla. El protagonista és una home que viu una profunda solitud i que defuig tot vincle; ja sigui familiar o d’amistat. És un addicte que ja no busca l’experiència sexual per trobar-hi plaer sinó perquè la necessita per no caure atrapat en el profund dolor que sent. És un home que tapa una necessitat que l’esclavitza que perd, segon a segon, la seva llibertat i, fins i tot, la seva humanitat, un home que s’arrossega pel fang, però que no deixa rastre. Fins que algú s’intenta introduir en la seva quotidianitat. És la seva germana -una superba Carey Mulligan- que ja vam descobrir a Drive i que teixeix un personatge feble i desbordat de sensibilitat. Un ésser perdut, i a la deriva, que no troba l’amor i el recer que desitja.
Michael Fassbender és present a la majoria de produccions estrenades o pendents d’estrena des de finals de 2011 i principis de 2012. El vam poder veure a Un mètode molt perillós (2011) en el paper de Carl Jung, a Jane Eyre (2011) en la pell del torturat Rochester, a X Men: First Generation (2011) fent de Magneto i molt properament el veurem a Indomable d’Steven Soderbergh És un actor dúctil que vam començara descobrir a la sèrie de TV Centurió i en un paper secundari a Inglourious Basterds de Tarantino. Un autèntic camaleó, amb una presencia que omple la pantalla i, per què no dir-ho, un sex-símbol fogós que llueix amb llum pròpia. Una “star” que ens pot encegar, però que no ho fa, perquè darrera d’aquesta aparença hi ha un actor de primeríssima qualitat amb tot un repertori de registres i una mirada i un posat que fan del tot inútils les paraules. I és precisament aquí, amb aquesta capacitat de transmetre sensacions, on les feres ferotges de la pantalla donen la seva mesura exacta.
Steve McQueen, d’altra banda, sap perfectament quin és el valor de l’enquadre, domina la càmera subjectiva i ens presenta els personatges d’esquena aconseguint un doble objectiu: d’una banda preserva la seva intimitat i la seva vergonya i, de l’altra, ens deixa fer de “voyeurs” i participar del seu drama. I tot plegat al servei d’un guió que fila una història sense fissures, amb una banda sonora de Harry Escott que punteja en tot moment els sentiments del protagonista. Un tros de vida d’un home arrossegat per una addició que el fa esclau de sí mateix.
I per acabar, 8 raons i mitja per anar a la Sala 8 i Mig a veure aquesta extraordinària pel·lícula:
1. Per Fassbender la seva mirada i la seva corporeïtat.
2. Per Carey Mulligan, per la seva sensibilitat i el seva New York, New York, cantada per ella mateixa, sense trucs ni trampes.
3. Per Steve McQuenn que no té res a veure amb l’actor -ni amb el color de la pell- però que esperem que faci moltes i moltes pel·lícules més.
4. Per saber apropar-se al costat més fosc d’un ésser humà sense fer escarafalls.
5. Per les febleses humanes.
6. Per parlar de dolor sense embuts.
7. Per l’altra cara de New York i tots els seus ambients.
8. Per la redempció, tot i que alguns crítics diuen que no hi és present, però que es fa evident si ens endinsem en el personatge que construeixen McQueen i Fassbender
i 1/2 perquè ja sigui en VOS o en versió doblada a la 8 i Mig seguim fent el millor cinema.
RATATOUILLE
I perquè veieu que no m’ho invento, aquest és el currículum de Shame, si més no fins ara.
2011: Festival de Venècia: Copa Volpi al Millor actor (Fassbender), Premi FIPRESCI
2011: Premis BAFTA: Nominada a millor film britànic i actor (Fassbender)
2011: Globus d’Or: Nominada a Millor actor dramàtic (Fassbender)
2011: Festival de Sevilla: Millor director, millor actor (Michael Fassbender) (ex-aequo)
2011: Satellite Awards: 6 nominacions, incloent millor pel·lícula i millor director
2011: Independent Spirit Awards: Nominada a Millor pel·lícula estrangera
2011: British Independent Film Awards: Millor actor (Fassbender). 6 nominacions
2011: Asociació de Crítics de Los Angeles: Millor actor (Michael Fassbender)
2011: Critics Choice Awards: Nominada a millor actor (Fassbender) i actriu sec. (Mulligan)
TU ASSASSINA, QUE NOSALTRES NETEGEM LA SANG
18 gen 2012 1 comentari
in 8 i Mig Etiquetes: cinema japonès, samurai, takashi miike
Tot i que Tu assassina, que nosaltres netegem la sang (1996) és una pel·lícula de Red Braddock, i no pas de Takashi Miike, és una frase que m’agrada dir quan els tons vermells sangonosos s’escampen per la pantalla de cinema. És el cas d’aquesta setmana amb 13 assassins però, us ben asseguro que tot i la vermellor, no us penedireu d’anar a la 8 i Mig perquè, com bé diu el company Xavi Vidal en la fitxa que ha fet per aquesta pel·lícula i que us penjo tot seguit, en Miike és un valor indiscutible del cinema actual que compta amb moltíssims incondicionals que l’han descobert en festivals i circuits minoritaris i que es mereix una exhibició a normalitzada pels canals on pot arribar a un major nombre de públic.
13 ASSASSINS
Takashi Miike és un realitzador summament prolífic. Ha dirigit al voltant de trenta llargmetratges en deu anys i és undels referents del cinema asiàtic d’ara mateix. Gràcies a Ichi the Killer o Dead or Alive coneixíem el seu domini de l’acció portat al món de la màfia dels yakuza. Ara 13 assassins—remake del film homònim dirigit per Eiichi Kudo l’any 1963— ens trasllada als últims anys del Japó feudal, a l’última generació de guerrers samurais. 13 assassins es desmarca del cinema d’èpocadel xinès Zhang Yimou, s’allunya del to hiperbòlic de l’últim cinema sud-coreà i tampoc acaba d’encaixar amb l’espectacle virulent que coreografien Quentin Tarantino o Takeshi Kitano. Som davant d’una pel·lícula d’estil sobri, amb uns personatges anacrònics filmats amb una impecable economia de gestos i paraules. Però també es pot definir com un conte d’acció trepidant que entusiasmarà els afeccionats al cinema més passat de voltes.
Possiblement som davant de la proposta japonesa més extravagant de l’any passat. Funciona com a cinema minimalista de silencis i mirades, com a retrat impecable del codi d’honor samurai i com a trama d’espionatge. I tot i això, el Miike de sempre apareix al segon tram de la història, on s’imposa la comèdia negra i el thriller de lluites impossibles. Dues realitats que enriqueixen la narrativa de 13 assassins i que ens apropen el Miike més seriós, però també el més festiu.Per acabar, recordem que 13 assassins és la segona incursió de Miike en el cinema de samurais —primer va ser Sukiyaki Western Django (2007). Amb Hara-Kiri: Death of a Samurai (2011) —projectada al passat Festival de Sitges—, Miike ha tornat a triomfar entre la crítica i el públic. Poques vegades pel·lícules com 13 assassins arriben als cinemes de casa nostra. No us perdeu l’oportunitat de conèixer un dels autors més personals i imprescindibles de l’actualitat.
Xavier Vidal de las Heras, del 20 al 26 de gener de 2012
FITXA TÈCNICA
Títol original: Jûsan-nin no shikaku.
Direcció: Takashi Miike.
Guió: Daisuke Tengan; basat en un argument
de Shoichirou Ikemiya.
Fotografia: Nobuyasu Kita(color).
Direcció artística: Yuji Hayashida.
Muntatge: Kenji Yamashita.
Música: Kôji Endô.
Lloc i any: Japó i Regne Unit, 2010.
Durada: 120 minuts.
Gènere: Acció, drama.
Web: http://www.13assassins.com/
Palmarès:
Secció oficial del Festival de Venècia 2010.
Millor disseny de producció i premi del públic,
Festival de Sitges 2010.
Asian Film Award 2010 al millor director.
Per veure:
Hana (Hana yori mo naho),
de Hirokazu Koreeda (Japó, 2006).
El ocaso del samurái (Tasogare Seibe),
de Yôji Yamada (Japó, 2002).
Zatoichi, de Takeshi Kitano (Japó, 2003).
Per llegir:
Los samuráis, de Jonathan Clements (Ed. Crítica).
El honor del samurái, de Takashi Matsuoka
(Ed. Zeta Bolsillo).Títol original: Jûsan-nin no shikaku.
Horari 17:00 19:30 22:00 – matinal diumenge 12:00 i golfa divendres i dissabte 0:30
8 I MIG RETURNS
17 gen 2012 6 comentaris
in Crispetes deconstruïdes Etiquetes: Cinema cubà, denúncia, festival de sitges, takashi miike, terror, zombis
Benvolguts,
Encara no m’he recuperat del visionat de la petita joia anomenada Juan de los Muertos, que després de Sitges ha aterrat a la Sala 8 i Mig aquesta darrera setmana, que ja estic frisant per veure Jusan-nin no shikaku (2010) ó 13 Assassins, pels amics, del meu admirat Takashi Miike.
Però tornant al fil de l’inici del post i abans que no caigui de la cartellera, voldria recomanar-vos Juan de los Muertos per unes quantes raons de pes:
1. Per ser tot un exemple d’humor negre.
2. Per transformar el gènere de terror en cinema de denúncia.
3. Per aconseguir, amb una inversió mínima, un resultat màxim.
4. Per mostrar-nos la situació de degradació i abandó en què es troba Cuba i saltar-se tota censura.
5. Per ser un exemple paradigmàtic del cinema de qualitat que vol mostrar el Festival de Sitges.
6. Per aconseguir que els zombis formin part dels nostres ésser estimats.
7. Per uns personatges entranyables.
8. Uns actors en estat de gràcia
i mitja raó més: per aconseguir que en temps de crisi sortim del cinema amb un somriure d’orella a orella.
EL CATALÀ: UN LLENGUATGE ARTIFICIAL
28 oct 2011 12 comentaris
in Crispetes deconstruïdes Etiquetes: ciència ficció, cinema català, cinema digital, intel·ligència artificial, Kike Maíllo
Eva, de Kike Maíllo, era una de les estrenes més esperades d’aquest, gairebé, inici d’hivern plujós que tots començàvem a enyorar desprès de tantes calors.
Divendres, sis de la tarda. Em dirigeixo a la taquilla. Demano tres entrades per Eva i em diuen que em surten de franc per l’acumulació de punts a la meva targeta d’incondicional. I és que la fidelitat cinèfila té premi. Però la següent gran notícia és quan la taquillera amiga em demana si vull les entrades pel passi en català. Responc que sí —mig extasiada per tantes bones notícies.
Arribem a la sala, just quan tanquen els llums i comença l’espectacle. Primeres paraules en català. Iupppiii!!!! Però, ben aviat: “todo mi goso en un poso” perquè en Daniel Brühl i Alberto Amman –els germans amb altes competències- comencen a parlar en la llengua de l’imperi.
Desprès d’algun cop de cap, degut al cansament acumulat de la setmana i al ritme de la pel·lícula, començo a pensar que la celebrada última gran producció del cinema català és una mica bluf. La història es fa pesada, no hi ha química entre el trio format pels germans i Marta Etura que va de guapa —i, potser no ho és tant— i, a més a més, la vaig patir abans d’ahir a Mientras duermes; “con su sonrisita”, com bé diu en Lluís Tosar en el paper de porter psicòpata. Sort que en Lluís Omar aguanta plano com un senyor! I quan intento trobar-li alguna gràcia a l’Eva —la nena—, cada cop se’m fa més odiosa. De fet l’Eva és la típica saberuda que posaries cara a la paret cada dia si no fos que, les últimes tendències pedagògiques i la política de la correcció, no ho permeten.
Finalment em començo a preguntar quin és el missatge de la pel·lícula i, molt abans del final, ja sé com acabarà. En resum: ja he perdut el poc interès que em despertava. Però, de sobte, i per no renunciar a la màxima que, fins i tot, la pel·lícula més dolenta ens ensenya alguna cosa, arribo a la conclusió de quin és el missatge de la cinta. Estic per trucar al president Mas perquè, si li agrada tant poc el cinema com al president Pujol, no se n’assabentarà del missatge subliminar d’Eva —la darrera gran producció digital del cinema català i l’enèsima mostra del talent que es desborda de l’ESCAC.
És prou evident, Eva —versió en català— és una construcció fílmica feta per advertir-nos que, ben aviat, parlar català serà tan estrany que nostra llengua tindrà categoria de llenguatge artificial i, evidentment, només el parlaran els androides. I, com bé deia Philip K Dick, els androides acostumen a somniar amb ovelles elèctriques i, fins i tot, en ser lliures.
TINTINAIRES DEL MÓN, UNIU-VOS!
27 oct 2011 1 comentari
in 8 i Mig Etiquetes: aventures, cinema d'animació, Spielberg, Tíntin
Aquesta sí, aquesta serà una setmana de crispetes i tintinades. Tots els amants de l’intrèpid reporter tindreu la possibilitat de gaudir de l’aventura de les aventures perquè està signada pel mestre Spielberg però, a més a més, les escoles tindran oberts els cinemes de Les Gavarres per poder gaudir de la pel·lícula i els alumnes podran millorar el seu anglès. Això serà la segona setmana de novembre i si en voleu saber més, només cal que envieu un correu electrónic a gavarres@ocine.es per tal de concretar dia i hora i venir amb tota la classe. Una autèntica festada!
I pels més llepafilms, ara us convido a llegir la fitxa d’en Xavi Vidal que és un gran tintinaire entre els grans i un cinèfil compulsiu.
Bon profit!
FITXA TÈCNICA
Títol original: The Adventures of Tintin: The Secret of the Unicorn.
Direcció i guió: Steven Spielberg.
Guió: Steven Moffat, Edgar Wright i Joe Cornish; basat en els còmics d’Hergé.
Fotografia: Janusz Kamiński (color).
Direcció artística: Andrew Jones i Jeff Wisniewski.
Muntatge: Michael Kahn.
Música: John Williams.
Producció: Peter Jackson, Kathleen Kennedy i Steven Spielberg.
Lloc i any: EUA, 2011.
Durada: 107 minuts.
Gènere: Animació, aventures.
Intèrprets: Daniel Craig (Sakharine), Jamie Bell (Tintin), Simon Pegg (inspector Thompson), Andy Serkis (capità Haddock), Nick Frost (Thompson), Tony Curran, Toby Jones (Silk), Mackenzie Crook (Tom).
Idioma: anglès amb subtítols en espanyol.
Tota una generació de joves lectors va créixer amb les històries del reporter belga Tintin. El periodista i aventurer creat per Hergé segueix viatjant sense descans per tots els cinc continents amb el seu gos Milú, el malhumorat capità Haddock i tot un reguitzell de personatges secundaris ja mítics. Per fi arriba la pel·lícula Les aventures de Tintin i el secret de l’unicorn, una ocasió d’or per reunir a la sala de cinema els pares nostàlgics i la canalla que s’hagi iniciat recentment en el món màgic de Tintin.
Steven Spielberg ha dirigit una pel·lícula que barreja escenaris exòtics, moments d’acció trepidant i situacions impossibles: veurem Tintin al seu apartament parisenc i al desert del Sàhara; viatjant per mar, terra i aire per tal de descobrir el secret que s’amaga darrere de l’antic vaixell anomenat Unicorn.
Spielberg com a director i Peter Jackson com a productor han aconseguit una superproducció visualment impecable, un homenatge al còmic original i una nova franquícia cinematogràfica que ja té en marxa una segona entrega.
Les aventures de Tintin i el secret de l’unicorn suposa la consolidació definitiva d’una nova manera d’entendre el cinema. Tot i tractar-se d’una proposta d’animació, els diferents personatges capten els gestos dels actors Jamie Bell (Tintin), Andy Serkis (capità Haddock) i Daniel Craig (Sakharine), entre altres, una tècnica que va començar amb El senyor dels anells, que es va popularitzar de la mà de Polar Express i que recentment ha estat la clau de l’èxit d’Avatar o El retorn del planeta dels simis.
Poques propostes d’aquest 2011 reuniran tant a la cinefília més exigent com al públic familiar. Abans que arribi a les sales nord-americanes aquest Nadal, la 8 i mig us ofereix en versió original una cita ineludible amb el gran clàssic del còmic europeu, un entreteniment de nivell i segurament un dels noms que més se sentiran en la propera gala dels Oscar.
Xavier Vidal de las Heras, 28 d’octubre-10 de novembre
El web:
www.tintin.com
Per veure:
Tintin et moi, Anders Østergaard (Dinamarca, 2003).
Las aventuras de Tintin (serie TV), Stéphane Bernasconi (França, 1991).
Per llegir:
El secret de l’unicorn, Hergé (Editorial Juventud).
Las aventuras de Tintín. Novela de la película (Editorial Juventud).
MATÈRIA BLANCA
22 oct 2011 Feu un comentari
in 8 i Mig
FITXA TÈCNICA
Pel-Iícula: White Material.
Direcció i guió: Claire Denis.
Guió: Claire Denis i Marie N’Diaye.
Fotografia: Yves Cape (color).
Disseny de producci6: Abiassi Saint-Pére.
Muntatge: Guy Lecorne.
Música: Stuart Staples.
Vestuario: Judy Shrewsbury.
Producci6: Pascal Caucheteux.
Lloc i any: Franca, 2009.
Durada: 106 minuts.
Genere: Drama.
Intérprets: Isabelle Huppert (Maria Vial),Isaach de Bankolé (boxejador), ChristopherLambert (André Vial), Nicolas Duvauchelle (Manuel Vial), William Nadylam (alcalde).
El webs
http://www.golem.es/unamujerenafrica/
Els festivals
Secció Oficial del Festival de Venècia 2009.
La crítica n’ha dit
Una mirada aterridora a les convulsions d’una Africa postcolonial que encara no ha passat
comptes amb la presencia dels blancs i que només es pot emancipar en el caos. (Positif)
En la que deu ser la seva obra mestra, ClaireDennis filma la pell del continent africa. Grandiosa
Isabelle Huppert. (Sergi Sánchez a Fotogramas)
Les altres pel·lícules
The Dogs of War (E/s gossos de /a guerra, 1980), John Irvin.
Out of Africa (Memorias de Africa, 1985), Sydney Pollack.
La battaglia di Algeri (La batalla de Argel, 1978), Gillo Pontecorvo.
Les lectures
J. M. Coetzee (1990). L’edat de ferro. Barcelona. Edicions62. Premi Nobe12003.
Isak Dinesen (1999). Memòries de l’Àfrica. Lleida. Pagès Editors
IRAN I CATALUNYA A LA 8 I MIG
15 oct 2011 1 comentari
in La Crispeta
Benvolguts,
Nader i Simin és, sens dubte, una de les millors pel·lícules de l’any i com que el públic de la Sala 8 i Mig així ho ha entès, aquesta setmana la seguirem programant.
Per altra banda Catalunya uber alles! també ha tingut una bona resposta per part de tots vosaltres i, per tant, els que encara no heu vist cap de les dues pel·lícules, podreu fer una sessió doble a la mateixa Sala 8 i Mig que us deixarà totalment renovats per poder afrontar una dura setmana de treball.
Una de les novetats de quests curs és oferir-vos durant una setmana més els passi de les pel·lícules que tenen més bona acollida entre el públic per assegurar-nos que no us les perdreu.
I si no en teniu prou, us recordo que a Sitges encara hi ha Festival i que aquesta nit s’atorguen els premis d’aquesta edicció. També ho podreu veure des de casa acompanyats de l’estranya parella Gorina i Figueres.
Bon profit!
NADER I SIMIN. CINEMA DE TESI EN ESTAT PUR
07 oct 2011 2 comentaris
in 8 i Mig Etiquetes: Asghar Farhadi, cinema iranià, política, religió
Aquesta setmana nova pel·lícula -que mantindrem 15 dies- i també nou co·laborador a la 8 i Mig. Xavi Vidal, que dirigeix el bloc Cinoscar&Rarities, ha començat a fer crítiques amb nosaltres que trobareu en aquest bloc, i també en el seu, que està vinculat entre els favorits de Ratatouille.
Nader i Simin ve directament del Festival de Donostia d’aquest any i, concretament, de la Secció Perles d’altres Festivals. És una de les millors pel·lícules de l’any. La signa Asghar Farhadi, un director que ja coneixem a la 8 i Mig perquè la temporada passada vam poder veure A propòsit d’Elly, que ens va sorprendre per la seva bellesa i profunditat.
FITXA TÈCNICA
Pel·lícula: Jodaeiye Nader az Simin.
Direcció i guió: Asghar Farhadi.
Fotografia: Mahmuoud Kalari (color).
Disseny de producció: Keyvan Moghaddam.
Muntatge: Hayedeh Safiyari.
Música: Sattar Oraki.
Producció: Asghar Farhadi.
Lloc i any: Iran, 2011.
Durada: 123 minuts.
Versió: doblada a l’espanyol [ens ha sigut impossible aconseguir una de les 5 úniques còpies que hi ha a l'Estat espanyol en vose].
Intèrprets: Peyman Moaadi (Nader), Leila Hatami (Simin), Sareh Bayat (Razieh), Shahab Hosseini (Hodjat), Sarina Farhadi (Termeh).
El cinema iranià es va fer conèixer als circuits dels festivals europeus gràcies a la figura d’Abbas Kiarostami. També va aconseguir creuar fronteres amb Niños delparaíso, de Majid Majidi —el primer i fins ara l’únic film iranià proposat per als premis Oscar de Hollywood. Tota una generació d’autors —com ara Mohammad Rasoulof, Jafar Panahi, Bahman Ghobadi i especialment els tres membres de la família Maklmalbaf (Mohsen, Samira i Hana) — ha continuat defensant la producció cinematogràfica del seu país, i en aquesta llista d’autors hi hem de sumar Asghar Farhadi, de qui la 8 i Mig va projectar la celebrada A propósito de Elly. Ara torna a ser notícia amb la seva cinquena producció: Nader y Simin, una separación.
És molt difícil que una pel·lícula iraniana aconsegueixi tres dels premis més prestigiosos en un festival com és el de Berlín (en destaca l’Ós d’or a la millor pel·lícula), a més de dues mencions per a la seva parella d’actors. Encara és més excepcional que una proposta com és Nader y Simin, una separación trobi distribució a casa nostra. La nova creació d’Asghar Farhadi és una de les poques oportunitats que la cinefília europea té de conèixer un cinema compromès, ple d’idees i emocions, que exposa de forma crítica i bella la varietat cultural i religiosa d’un país on encara avui dia és un repte aconseguir finançar, rodar i estrenar una pel·lícula.
Nader y Simin, una separación explica la història d’un matrimoni en conflicte. Ella vol abandonar Iran per tal de trobar una vida millor. Ell es nega a acompanyar-la, perquè no vol deixar tot sol el seu pare, un ancià amb Alzheimer. L’única solució és divorciar-se, cosa que trenca els esquemes socials.
Amb l’ajut d’uns diàlegs intensíssims i un duet d’intèrprets extraordinari, Farhadi s’atreveix a qüestionar la unitat política i les arrels culturals d’Iran, on la dona encara ocupa un paper secundari, privada de drets i de presència social. I és que Farhadi no deixa indiferent a ningú i ens apropa a una tragèdia quotidiana que, alhora, s’imposa com l’encertada radiografia de tota un poble. Sens dubte, un dels títols imprescindibles del 2011.
Xavier Vidal de las Heras, 7-20 d’octubre del 2011
Per veure
A propósito de Elly (Darbareye Elly)
(Iran, 2009)
Asghar Farhadi
La extraña (Die Fremde)
(Alemanya, 2010)
Feo Aladag
En el camino (Na Putu)
(Bòsnia Hercegovina, 2010)
Jasmila Zbanic
Contra la pared (Gegen die Wand)
(Alemanya, 2004)
Fatih Akin
QUÈ OPINES?