EL CERCLE DE LA VERGONYA

25 feb 2012 4 comentaris

by Ratatouille in 8 i Mig Etiquetes: addició, Carey Mulligan, incomunicació, Michael Fassbenderm, sexe, Steve McQueen

L’home que mira  l’andana del carrer 28 obre i tanca el  cercle de la vergonya. Un cercle d’aïllament,  de solitud i d’incomunicació. L’home que mira l’andana del carrer 28  ens segresta amb el seu esguard.

És realment vergonyós que una obra de la magnitud de Shame no tingui cap presència en els Oscar 2011 després d’haver estat reconeguda en els festivals i premis  de cinema de més prestigi mundial. I és que el duet McQueen-Fassbender és d’una potència que costa trobar a les sales de cinema comercial. Ja ens van sorprendre a Donostia amb  Hunger (2008), on ens aproximaven als fets que el  1981,  amb motiu  de la vaga de fam dels presos de l’IRA,  liderada per Bobby Sands -un increïble Fassbender- van tenir lloc a la  Maze Prison d’Irlanda.

Tanmateix Hanger  mai ha estat estrenada a Espanya. Voldria pensar que va ser per inexplicables problemes de distribució i no pas pels  referents polítics que s’hi podien trobar entre l’IRA i ETA.

Shame és d’aquelles obres que quan comences a intuir el final voldries que tornès a començar per no perdre ni un sol detall de tot el que s’ha mostrat a la pantalla.  El protagonista és una home que viu una profunda solitud i que defuig tot vincle;  ja sigui familiar o d’amistat. És un addicte que ja no busca l’experiència sexual per trobar-hi plaer sinó perquè la necessita per no caure  atrapat en el profund dolor que sent. És un home que tapa una necessitat que l’esclavitza que perd, segon a segon,  la seva llibertat i, fins i tot,  la seva humanitat, un home que s’arrossega pel fang,  però que no deixa rastre.   Fins que algú s’intenta introduir en la seva quotidianitat. És la seva germana -una superba Carey  Mulligan- que ja vam descobrir a Drive i que teixeix un personatge  feble i  desbordat  de sensibilitat. Un ésser perdut,  i a la deriva,  que no troba l’amor i el recer que desitja.

Michael Fassbender és present a la majoria de produccions estrenades o pendents d’estrena des de finals de 2011 i principis de 2012. El vam poder veure a Un mètode molt perillós  (2011) en el paper de  Carl Jung, a Jane Eyre (2011) en la pell  del torturat Rochester, a X Men: First Generation (2011) fent de Magneto  i molt properament el veurem a Indomable d’Steven Soderbergh És un actor dúctil que vam començara descobrir a la sèrie de TV  Centurió i en un paper secundari a Inglourious Basterds de Tarantino. Un autèntic  camaleó, amb una presencia que omple la pantalla i, per què no dir-ho,  un sex-símbol fogós que llueix amb llum pròpia. Una  “star” que ens pot encegar, però que no ho fa, perquè darrera d’aquesta aparença hi ha un actor de primeríssima qualitat amb tot un repertori de registres i una mirada i un posat que fan del tot inútils les paraules. I és precisament aquí, amb aquesta capacitat de transmetre sensacions,  on les feres ferotges de la pantalla donen la seva mesura exacta.

Steve McQueen,  d’altra banda, sap perfectament quin és el valor de l’enquadre, domina la càmera subjectiva i ens presenta els personatges d’esquena aconseguint un doble objectiu: d’una banda preserva la seva intimitat i la seva vergonya i, de l’altra, ens deixa fer de “voyeurs” i participar del seu drama. I tot plegat al servei d’un guió que fila una història sense fissures,  amb  una banda sonora de Harry Escott que punteja en tot moment els sentiments del protagonista. Un  tros de vida d’un home arrossegat per una addició que el fa esclau de sí mateix.

I  per acabar, 8 raons i mitja per anar a la Sala 8 i Mig a veure aquesta extraordinària pel·lícula:

1. Per Fassbender la seva mirada i la seva corporeïtat.

2. Per Carey Mulligan,  per la seva sensibilitat i el seva  New York, New York,  cantada per ella mateixa, sense trucs ni trampes.

3. Per Steve McQuenn que no té res a veure amb l’actor -ni amb el color de la pell- però que esperem que faci moltes i moltes pel·lícules més.

4. Per saber apropar-se al costat més fosc d’un ésser humà sense fer escarafalls.

5. Per les febleses humanes.

6. Per parlar de dolor sense embuts.

7.  Per l’altra cara de New York i tots els seus ambients.

8. Per la redempció, tot i que alguns crítics diuen que no hi és present,  però que es fa evident si ens endinsem en el personatge que construeixen McQueen i Fassbender

i 1/2 perquè ja sigui en VOS o en versió doblada  a la 8 i Mig seguim fent el millor  cinema.

RATATOUILLE

I perquè veieu que no m’ho invento, aquest és el currículum de Shame, si més no fins ara.

2011: Festival de Venècia: Copa Volpi al Millor actor (Fassbender), Premi FIPRESCI
2011: Premis BAFTA: Nominada a millor  film britànic i actor  (Fassbender)
2011: Globus d’Or: Nominada a Millor actor dramàtic (Fassbender)
2011: Festival de Sevilla: Millor director, millor actor (Michael Fassbender) (ex-aequo)
2011: Satellite Awards: 6 nominacions, incloent millor pel·lícula i millor director
2011: Independent Spirit Awards: Nominada a Millor pel·lícula estrangera
2011: British Independent Film Awards: Millor actor  (Fassbender). 6 nominacions
2011: Asociació de Crítics de Los Angeles: Millor actor (Michael Fassbender)
2011: Critics Choice Awards: Nominada a millor actor (Fassbender) i actriu  sec. (Mulligan)