El REC posa el play (I )

L’1 de desembre ens porta els primers senyals de l’hivern i també hores i hores de cinema a l’Antiga Audiència, on a sopluig de tota l’aigua que ha caigut  el cap de setmana, hem vist passar les imatges d’un cinema sovint massa invisible que, com per art de màgia, es visibiliza a la nostra ciutat cada primera setmana de desembre. 

I després  de pluja, santes contistucions  i setmanes d’aqueductes, comencem el relat del que ha estat aquesta XVI edició del REC.

La gala d’inici comença a ser un mal tràngol; com una mena se xarampió que cada  any ens fa posar més vermells però, per sort, a l’hora d’escollir l’obra que dóna el tret de sortida l’encert és  total. I en aquesta ocasió vam poder  assaborir el First time de Maria Ripoll i l’encara exquisida, tot i el pas de el temps, Llúvia en los zapatos. Però una mica abans, inaugurant la secció  OP, havíem pogut veure Park de Sofia Exarchou; una pel·lícula arribada directament de la última edició  Festival de Donostia que, malauradament, ens presentava una situació que ben bé és podria reproduir a la nostra ciutat amb els Jocs de la Mediterrània. És tracta se la situació llastimosa en que es troben les instal·lacions de les Olimpíades del 2004 a Atenes. Un recorregut per les ruïnes d’uns espais  que mai s’havien de haver construït perquè, amb la crisi, eren del tot insostenibles. Però aquestes ruïnes n’amaguen en unes altres de vitals: uns joves condemnats a la marginalitat i l’ostracisme més absolut que no tenen altre futur que amgar-se  com a cucs entre les restes d’un passat irrecuperable. Cinema grec radical i sense concessions. Ni més ni menys que el que esperàvem. 

Oblida tot el que saps

Dr. Strange  és  una peça de total, pur i absolut entreteniment. I amb això no he dit res dolent sobre la pel·lícula, sinó tot el contrari, perquè d’un heroi menor de la Marvel se n’ha tret un producte de màxima qualitat que enganxa  des del primer moment; tant per la història del naixement  de l’heroi, com per la festa visual a la qual ens convida.

Sovint, quan es parla positivament dels efectes digitals d’una pel·lícula el pensament recurrent és que aquesta amaga la seva manca de qualitat sota l’artifici dels trucs digitals. En aquest cas és  tot el contrari perquè formen part intrínseca de la història i de cap manera  són forçats o imposats.

doctor-strange-teaser-poster

 

Benedict Cumberbach és  l’Strange  que esperàvem perquè ja sabem què podem esperar d’un actor que amb molt poc temps ha aconseguit  mimetitzar-se amb el seu principal personatge; segurament és el millor Sherlock que hem conegut.

Strange és un paio vanitós, un neurocirurgià que no salva vides indiscriminadament perquè no respon al  jurament hipocràtic.  No li agrada salvar borratxos a urgències i només es dedica al cassos que suposen un repte per al seu extraordinari talent i poden contribuir a engrandir, encara més, la seva fama i també, perquè no dir-ho, la seva fortuna. I fora d’aquestes dues premisses, res ni ningú mereix la seva atenció.

Un accident de tràfic inicia el seu descens als inferns i posteriorment l’itinerari d’aprenentatge que porta al naixement de l’heroi. Tot de manual,  però d’un manual sense errors ni vacil·lacions que converteix la pel·lícula en un artefacte que funciona a la perfecció i que compleix la seva missió, com l’heroi, d’oferir-nos dues hores d’acció i aventura amb tempos i ritmes perfectament mesurats, una bona estona per “oblidar tot el que sabem” , com ho fa el Dr., i viatjar a les dimensions desconegudes on transiten els herois.

 

 

 

Cinema de les sensacions 

Arrival és  una altra de les mostres de la genialitat de Denis Villeneuve autor d’obres punyents i dures com Incendis o Enemy -basada en El hombre duplicado de José Saramago- que ha  trobat en Amy Adams la perfecta transmissora del seu missatge fílmic.

Crea tot un univers alienígena del que no en teníem referents a la pantalla i que ens inquieta alhora que ens sedueix perquè, ben aviat, i gràcies  a la solvència d’Amy Adams,   tots som la Dra. Banks i les seves sensacions i les seves premonicions, són també les nostres.

arrivalposter
Arrival

Ara bé, cal dir que qui esperi una pel.li d’extraterrestres a l’ús no cal que es gasti ela diners en una entrada per veure Arrival perquè la decepció serà total i sortirà amb el pot de crispetes entre les mans sense haver – ne tastat ni una sola.

En temps de crispació i de lideratges desencertats,  Arrival té  missatge,  i aquí  ja hi trobem la primera raresa, però  en té més de rareses perquè és un missatge de concòrdia i d’unitat i això en els  temps que corren es més  que agosarat i, fins o tot, perquè no dir- ho, un punt demodé.

Potser per alguns viure una vida com la Dra. Banks té molt poc sentit: una dona que ha perdut la seva filla i que viu sola i consagrada als seus estudis de llengües “rares”, que només ella i tres o quatre habitants més de la terra poden comprendre i traduir,  però poc a poc i a mesura que la trama avança,  intuïm que és una dona molt especial i comencem a envejar-la perquè tots vivim una vida lineal en la que  una cosa ve darrera d’una altra i la màxima sorpresa que ens va donant el devenir, és que el temps és cíclic i podem endevinar un estiu darrera d’una primavera i un hivern darrera d’una tardor. Però, ¿ i si el temps es trastoques?  ¿Si el temps fos un i tots a l’hora i el que la vida fos així només depengués del coneixement d’una llengua alienígena ? I no parlem de klingon, ni de sons guturals gratuïts…

Villeneuve és molt destre i sap explicar-nos aquesta complicada història i,  a més a més , omplir la pel·lícula, de poesia,  que no d’èpica i d’herois.  I això no deixa de ser molt agosarat quan es tracta d’una pel·lícula de ciència ficció. A mesura que la cinta avança l’espectador se sent posseït per la sensació que el contacte amb els al·lienígenes és més que un contacte físic i l’atmòfera que construeix el director ens va posseïnt. Salvant totes les distàncies Arrival,  seria una rara avis,  com Ultimàtum a la Terra (1951) i possiblement per aquest motiu sigui, també,  una futura pel·lícula de culte, que no de masses.

 

 

 

 

 

 

 

 


MENÚ DEGUSTACIÓ (17-1-14)

Gener és el més de la cinefília i si alguna cosa no es pot dir en aquests moments és que  a Tarragona no es projecta bon cinema.

És per això que torno a fer la meva secció Menú Degustació;  perquè amb l’oferta que tenim aquesta setmana i tenint present que ja no cola l’excusa que ens cal agafar el cotxe per anar al cinema, no podem fer altra cosa que organitzar una gran bouffe i tancar-nos tot el cap de setmana a la sala de projecció.

Només pel fet que tinguem a la cartellera  Wong Kar-Wai, Paolo Sorrentino, els germans Coen  i Martin Scorsese al mateix temps ja hauríem d’organitzar la festassa més gran que se’ns pugui acudir. Però si alguns de vosaltres, degut a la fam que passem en altres èpoques de l’any cinematogràfic, no us veieu amb cor d’acudir a totes les cites que se’ns proposen i degustar totes les exquisideses que tenim a sobre la taula, podeu seguir les meves recomanacions en funció dels vostres paladars.

Per als amants de les baralles en família; aquells que gaudiu de les trobades familiars, convocades per lloar un difunt entorn d’una taula, res millor que  August: Osage County de John Wells, adaptada per Tracy Letts sobre la seva pròpia obra de teatre que porta el mateix nom.

Meryl Streep, Julia Roberts, Ewan McGregor, Chris Cooper, Abigail Breslin, Benedict Cumberbatch, Juliette Lewis, formen un repartiment de luxe que ens enganxa des del primer moment,  però especialment no us perdeu una escena en què Meryl Streep confessa a les seves filles una història d’enamorament adolescent entorn a unes botes camperes. És, per sí sola, una història impressionant. Ara bé, tot plegat no ens fa oblidar la nostra magnífica Anna Lizaran que va interpretar Agost al Teatre Nacional amb tota la força d’una diva del teatre com ella ho era.

Pels que us agrada més el cantó fosc de la vida i les històries de perdedors enganxats, com les mosques a la mel, a la seva pròpia misèria,  A propósito de Lewyn Davis dels germans Coen, amb un excels  Oscar Isaac , que es mostra extraordinàriament segur a la guitarra –no en va és el líder d’un grup de rock- i que ens porta pel seu periple de decepció i misèria en una mena d’Odissea folc  amb un final que és genuïnament  Coen i  que farà les delícies des seus fidels seguidors.

Els amants de la pasta i de la cucina italiana, no poden faltar a  La Grande Bellezza de la qual ja us en he dit totes les meravelles possibles que es poden arribar a dir d’una pel·lícula.

Pels romàntics, amants de les estètiques cuidades que mai podrem oblidar com ens va ensenyar a veure l’enamorament a In the mood for love, la darrera creació del mestre Wong Kar-way que ens presenta una història que se’ns escapa per les seves arrels assentades  en les arts marcials com a filosofia i sistema de vida,  però que ens arriba per la seva cuidada estètica i la història d’amor que plana sobre tot el metratge. The Grandmaster és una proposta que sorprendrà al seguidors del director dels primers temps.

I finalment, aquells més assenyats que vulguin arribar fins als orígens de la crisi financera que tots patim, han de degustar El lobo de Wall Street de Martin Scorsese, on Leonardo Di Caprio es posa a la pell d’un predador de les finances sense escrúpols ni consciència. Sexe, drogues i dòlars adobats i assaonats amb excessos i desig de poder. Una altra gran obra d’Scorsese al nivell de Uno de los nuestros o Casino. Algú dona més?

LA GRANDE BELLEZZA

Segons el DIEC subjugar és posar sota el jou, reduir a subjecció, conquerir per la força i això és, exactament, el que provoca La Grande Belezza de Paolo Sorrentino: una total subjugació per la força de les imatges.

Es pot teoritzar sobre l’herència de Fellini i sobre si aquesta Grande Bellezza  és més o menys bella que La Dolce Vita,  si retrata millor o pitjor Roma que la Roma del mestre o si reflexiona més o menys finament sobre el desert creatiu que Otto e Mezzo,  però l’únic que a mi se m’acudeix en aquest moment,  sotmesa encara,  com estic, al xoc posttraumàtic de les sensacions per segon que destil·la el film és dir: gràcies mestre Sorrentino.

I és que una pel·lícula com aquesta només es pot fer a Roma, el seu protagonista només es pot dir Jep Gambardela i l’actor que l’encarna només pot ser  Toni Servillo que és l’home que acompanya Sorrentino en les seves pel·lícules des d’aquella extraordinària Le conseguenze dell’amore  i, posteriorment, encarnant  Juglio Andreotti a Il Divo.

Jep Gambardela és el cànon dels llibertins, dels deixebles de Casanova del segle XXI; és la reencarnació del Marcello Rubini (Marcello Mastroianni) de la La Dolce Vita i estic ben segura que si Fellini hagués imaginat el seu periodista itinerant amb 65 anys, l’hagués imaginat com en Jep Gambardela perquè en Jep no vol ser mundà, sinó que vol ser el rei de la mundanitat i sap que té la força d’organitzar les bacanals més salvatges però també té força per a destruir-ne qualsevol que no sigui del seu grat.   I deambula suaument, com si la vida no passés, perquè el pas del temps és viure cada dia coses noves i en Jep és pres del desig de desitjar i, per tant, la nostra postura davant la pel·lícula de Sorrentino ha de ser, també, la de deixar-nos portar per les imatges i deambular com el mateix protagonista, com si el temps no passés  mentre ens deixem embriagar per les imatges i per una Roma que sempre serà “la cità”.

Aquesta setmana a Tarragona (Ocine-Gavarres / 19h), tenim l’oportunitat de veure aquesta cinta que ha obtingut el premi a la  Millor Pel·lícula, Millor Actor i Millor Muntatge als premis del Cinema Europeu. I la única cosa que podem fer és anar a veure-la i sucumbir a la seva bellesa, com sucumbeix a la bellesa de Roma un turista japonès que només començar la cinta cau mort, depassat per la força la bellesa infinita que destil·la Roma.

THE COUNSELOR

El Conseller no és una marca de cafè andorrà, tampoc és la típica pel·lícula de “narcos cutres” de Ciudad Juarez -lloc horrorós on els hagi-,  ni,  per descomptat, la darrera versió de sang i fetge de traficants mexicans que només permet sortir indemnes de la sala de cinema els espectadors  dotats amb un gran estómac per als horrors.

I mentre encara estic sotmesa a les imatges i els diàlegs de  El conseller, m’agradaria donar-vos 8 raons i ½  de pes per sortir esperitats cap a la sala de cinema.

Cal veure The Counselor perquè:

  1. És una obra d’autèntica maduresa d’un gran director que sap arriscar-se i jugar en terrenys pantanosos,  i no com d’altres que encara donen tombs a les seves neures i, de passada,  es financen  el psicoanalista amb l’entrada que paguem tots.
  2. Té un dels millors guions que he vist i escoltat  en els darrers temps de sequera creativa. Cormac McCarthy broda uns duels dialogats que no ens permeten ni la més mínima distracció. Només us diré que un mafiós turmenta en Fassbender  amb els versos de Machado.
  3. Michael Fassbender –més extraordinari que mai- plora com no ha plorat mai cap altre home i pateix el pitjor descens als inferns que cap home ha pogut patir; com el mateix Dante a la recerca de la seva Beatriu.
  4. La dolenta Cameron Díaz; la més dolenta del món no té límit i, a més a més, és dona i ja era hora que ens deixessin ser malèvoles  i intel·ligents  amb ganes. Practicar el mal no és fàcil tal com ho fa ella i, si no veieu l’escena de la confessió on és del tot impenitent amb un capellà que fuig d’ella com del mateix Satanàs.
  5. Als Oscar d’aquest any sonarà més d’un nom dels implicats en aquesta pel·lícula; tant dels que són al davant com al darrera de la càmera.
  6. Fins i tot la Pe queda prou bé .
  7. Bardem segueix sent el tipus més  entranyablement  horrorós que tomba per les pantalles. Llàstima que no el deixen doblar-se i tots   hi perdem molt.
  8. Brad Pitt segueix brutejant tot i que una mica menys que a Mata’ls suaument i dóna un parell de bones rèpliques i diàlegs intel·ligents a Fassbender.

I una mitja raó més; perquè si ara no aneu al cinema és que no us mereixeu que obrin més sales a Tarragona.

AL MEU FILL. A LA CARRETERA

 

On the road (2012) de Walter Salles és, sens dubte, la millor pel·lícula que podem veure aquesta setmana a Tarragona. Tanmateix el  dissabte 20 d’abril, a les cinc de la tarda, només hi havia dos espectadors a la sala: jo i el meu fill. I vaig sentir una doble sensació de satisfacció i tristor perquè,  per un costat podia gaudir d’aquella joia amb un dels pocs representants de la més jove generació cinèfila       –que va al cinema- i, per l’altre, adonar-me’n que potser aquesta ciutat, molt sovint, no es mereix el cinema que té.

Però deixant de banda penes i alegries primaverals, em disposo a reivindicar el director brasiler Walter Salles (1956) que ens va començar a captivar amb  Estació Central de Brasil  (1988) i que,  després de Diarios de motocicleta, només havia participat en projectes conjunts com ara Paris je t’aime (2006)   Chacun son cinéma (2007) i Historias de derechos humanos (2008) amb aportacions molt lloables però amb regust a poc.

Ara,  amb On the road,  construeix un homenatge a la Beat Generation posant en escena  A la carretera  (1957) de Jack Kerouac, que ha esdevingut la icona d’aquest grup d’iconoclastes constituït pel mateix Kerouac,  -que a la novel·la es posa a  la pell  del seu  alter ego Sal Paradise-  (Sam Riley), Alen Ginsberg (Carlo Marx/Tom Sturridge) i William S. Burroughs (Viggo Mortensen/ Old Bull Lee/William S. Burroughs).

La força dels personatges reals que van qüestionar la societat americana els anys 50, posant en dubte les convencions sexuals, llançant-se a la compulsió de la vida  i a l’experimentació amb drogues per arribar als límits de la creació,  s’encarna a la perfecció en joves valors  com ara Sam Riley (Control, 2007) i Tom Sturridge, el sempre genial Viggo Mortensen i, sobretot, en Garret Hedlund (Tron Legacy, 2010 i Troya, 2004)); l’altre gran descobriment,   en el paper de Dean Moriarty, l’alter ego de Neal Cassady, l’etern company de viatge de Kerouak i font d’inspiració en molts dels seus llibres i també de Tom Wolfe a la seva novel·la Acid test.

Salles sap transmetre la pulsió del camí el desig compulsiu de viure de Dean Moriarty i l’admiració de Kerouac cap a un personatge que desitja, a cops no comprèn i d’altres tem però del qual no es pot despendre perquè l’amistat entre els integrants del grup beat també va més enllà de les convencions dels temps que els va tocar viure.

El viatge és el protagonista i és la font d’inspiració de la literatura d’aquesta generació precursora de la hippie: contracultural, alternativa, despresa i, sobretot, amant de la vida al límit i de l’experimentació. Tot plegat un cocktail insuperable quan es tracta de trobar la motivació per a escriure i la inspiració ultrasensorial; un beuratge on la pulsió creativa esdevé  la parella indestriable del camí. No és estrany doncs que,  Kerouac,  en ser preguntat per un periodista sobre quan temps va necessitar per escriure el llibre va respondre que tres setmanes i en ser  preguntat per quant va durar el viatge digués que set anys. Set anys d’experiències acumulades que només una flebitis  i el repòs necessari per  poder superar-la,  van aconseguir posar sobre un rotlle de paper de 36 metres i en un sol paràgraf on es condensa  l’intensa història de la seva amistat amb el poeta Neal Cassady. Tanmateix el llibre, escrit el 1951, no va veure la llum fins el 1957 en què Kerouac, més madur i cansat va acceptar fer-hi les correccions que els editors demanaven des d’un  principi.

La sensació de l’espectador, en sortir de la sala, és d’haver viatjat realment per tots els Estats Units de Denver a New York de New York a San Francisco…. i tot a un ritme trepidant i desenfrenat que ens transmet els ritme dels protagonistes reals de la història. Tot plegat un 10 rodó a l’hora d’adaptar aquest text temut per més d’un cineasta i que era un antic projecte de Salles que la va llegir el 1984, quan va ser permesa per la censura brasilera, i va tenir en ment tot aquest temps.  Prova evident  de què fer bon cinema no és fàcil, i que aquest arribi a molts espectadors,  encara més, i no pas per problemes de distribució sinó per manca d’estómac del públic, per no dir coses pitjors…

Però retornant al inici,  i al marge de la taquilla, aquesta represa del meu bloc està  dedicada al meu fill Adrià que, a les fosques i ben assegut a la seva  butaca, va gaudir d’aquesta gran obra de la literatura i el cinema. Vagi per ell i per tots els que,  com ell,  encara gaudeixen anant a la sala de projecció!