MENÚ DEGUSTACIÓ (17-1-14)

Gener és el més de la cinefília i si alguna cosa no es pot dir en aquests moments és que  a Tarragona no es projecta bon cinema.

És per això que torno a fer la meva secció Menú Degustació;  perquè amb l’oferta que tenim aquesta setmana i tenint present que ja no cola l’excusa que ens cal agafar el cotxe per anar al cinema, no podem fer altra cosa que organitzar una gran bouffe i tancar-nos tot el cap de setmana a la sala de projecció.

Només pel fet que tinguem a la cartellera  Wong Kar-Wai, Paolo Sorrentino, els germans Coen  i Martin Scorsese al mateix temps ja hauríem d’organitzar la festassa més gran que se’ns pugui acudir. Però si alguns de vosaltres, degut a la fam que passem en altres èpoques de l’any cinematogràfic, no us veieu amb cor d’acudir a totes les cites que se’ns proposen i degustar totes les exquisideses que tenim a sobre la taula, podeu seguir les meves recomanacions en funció dels vostres paladars.

Per als amants de les baralles en família; aquells que gaudiu de les trobades familiars, convocades per lloar un difunt entorn d’una taula, res millor que  August: Osage County de John Wells, adaptada per Tracy Letts sobre la seva pròpia obra de teatre que porta el mateix nom.

Meryl Streep, Julia Roberts, Ewan McGregor, Chris Cooper, Abigail Breslin, Benedict Cumberbatch, Juliette Lewis, formen un repartiment de luxe que ens enganxa des del primer moment,  però especialment no us perdeu una escena en què Meryl Streep confessa a les seves filles una història d’enamorament adolescent entorn a unes botes camperes. És, per sí sola, una història impressionant. Ara bé, tot plegat no ens fa oblidar la nostra magnífica Anna Lizaran que va interpretar Agost al Teatre Nacional amb tota la força d’una diva del teatre com ella ho era.

Pels que us agrada més el cantó fosc de la vida i les històries de perdedors enganxats, com les mosques a la mel, a la seva pròpia misèria,  A propósito de Lewyn Davis dels germans Coen, amb un excels  Oscar Isaac , que es mostra extraordinàriament segur a la guitarra –no en va és el líder d’un grup de rock- i que ens porta pel seu periple de decepció i misèria en una mena d’Odissea folc  amb un final que és genuïnament  Coen i  que farà les delícies des seus fidels seguidors.

Els amants de la pasta i de la cucina italiana, no poden faltar a  La Grande Bellezza de la qual ja us en he dit totes les meravelles possibles que es poden arribar a dir d’una pel·lícula.

Pels romàntics, amants de les estètiques cuidades que mai podrem oblidar com ens va ensenyar a veure l’enamorament a In the mood for love, la darrera creació del mestre Wong Kar-way que ens presenta una història que se’ns escapa per les seves arrels assentades  en les arts marcials com a filosofia i sistema de vida,  però que ens arriba per la seva cuidada estètica i la història d’amor que plana sobre tot el metratge. The Grandmaster és una proposta que sorprendrà al seguidors del director dels primers temps.

I finalment, aquells més assenyats que vulguin arribar fins als orígens de la crisi financera que tots patim, han de degustar El lobo de Wall Street de Martin Scorsese, on Leonardo Di Caprio es posa a la pell d’un predador de les finances sense escrúpols ni consciència. Sexe, drogues i dòlars adobats i assaonats amb excessos i desig de poder. Una altra gran obra d’Scorsese al nivell de Uno de los nuestros o Casino. Algú dona més?

LA GRANDE BELLEZZA

Segons el DIEC subjugar és posar sota el jou, reduir a subjecció, conquerir per la força i això és, exactament, el que provoca La Grande Belezza de Paolo Sorrentino: una total subjugació per la força de les imatges.

Es pot teoritzar sobre l’herència de Fellini i sobre si aquesta Grande Bellezza  és més o menys bella que La Dolce Vita,  si retrata millor o pitjor Roma que la Roma del mestre o si reflexiona més o menys finament sobre el desert creatiu que Otto e Mezzo,  però l’únic que a mi se m’acudeix en aquest moment,  sotmesa encara,  com estic, al xoc posttraumàtic de les sensacions per segon que destil·la el film és dir: gràcies mestre Sorrentino.

I és que una pel·lícula com aquesta només es pot fer a Roma, el seu protagonista només es pot dir Jep Gambardela i l’actor que l’encarna només pot ser  Toni Servillo que és l’home que acompanya Sorrentino en les seves pel·lícules des d’aquella extraordinària Le conseguenze dell’amore  i, posteriorment, encarnant  Juglio Andreotti a Il Divo.

Jep Gambardela és el cànon dels llibertins, dels deixebles de Casanova del segle XXI; és la reencarnació del Marcello Rubini (Marcello Mastroianni) de la La Dolce Vita i estic ben segura que si Fellini hagués imaginat el seu periodista itinerant amb 65 anys, l’hagués imaginat com en Jep Gambardela perquè en Jep no vol ser mundà, sinó que vol ser el rei de la mundanitat i sap que té la força d’organitzar les bacanals més salvatges però també té força per a destruir-ne qualsevol que no sigui del seu grat.   I deambula suaument, com si la vida no passés, perquè el pas del temps és viure cada dia coses noves i en Jep és pres del desig de desitjar i, per tant, la nostra postura davant la pel·lícula de Sorrentino ha de ser, també, la de deixar-nos portar per les imatges i deambular com el mateix protagonista, com si el temps no passés  mentre ens deixem embriagar per les imatges i per una Roma que sempre serà “la cità”.

Aquesta setmana a Tarragona (Ocine-Gavarres / 19h), tenim l’oportunitat de veure aquesta cinta que ha obtingut el premi a la  Millor Pel·lícula, Millor Actor i Millor Muntatge als premis del Cinema Europeu. I la única cosa que podem fer és anar a veure-la i sucumbir a la seva bellesa, com sucumbeix a la bellesa de Roma un turista japonès que només començar la cinta cau mort, depassat per la força la bellesa infinita que destil·la Roma.

THE COUNSELOR

El Conseller no és una marca de cafè andorrà, tampoc és la típica pel·lícula de “narcos cutres” de Ciudad Juarez -lloc horrorós on els hagi-,  ni,  per descomptat, la darrera versió de sang i fetge de traficants mexicans que només permet sortir indemnes de la sala de cinema els espectadors  dotats amb un gran estómac per als horrors.

I mentre encara estic sotmesa a les imatges i els diàlegs de  El conseller, m’agradaria donar-vos 8 raons i ½  de pes per sortir esperitats cap a la sala de cinema.

Cal veure The Counselor perquè:

  1. És una obra d’autèntica maduresa d’un gran director que sap arriscar-se i jugar en terrenys pantanosos,  i no com d’altres que encara donen tombs a les seves neures i, de passada,  es financen  el psicoanalista amb l’entrada que paguem tots.
  2. Té un dels millors guions que he vist i escoltat  en els darrers temps de sequera creativa. Cormac McCarthy broda uns duels dialogats que no ens permeten ni la més mínima distracció. Només us diré que un mafiós turmenta en Fassbender  amb els versos de Machado.
  3. Michael Fassbender –més extraordinari que mai- plora com no ha plorat mai cap altre home i pateix el pitjor descens als inferns que cap home ha pogut patir; com el mateix Dante a la recerca de la seva Beatriu.
  4. La dolenta Cameron Díaz; la més dolenta del món no té límit i, a més a més, és dona i ja era hora que ens deixessin ser malèvoles  i intel·ligents  amb ganes. Practicar el mal no és fàcil tal com ho fa ella i, si no veieu l’escena de la confessió on és del tot impenitent amb un capellà que fuig d’ella com del mateix Satanàs.
  5. Als Oscar d’aquest any sonarà més d’un nom dels implicats en aquesta pel·lícula; tant dels que són al davant com al darrera de la càmera.
  6. Fins i tot la Pe queda prou bé .
  7. Bardem segueix sent el tipus més  entranyablement  horrorós que tomba per les pantalles. Llàstima que no el deixen doblar-se i tots   hi perdem molt.
  8. Brad Pitt segueix brutejant tot i que una mica menys que a Mata’ls suaument i dóna un parell de bones rèpliques i diàlegs intel·ligents a Fassbender.

I una mitja raó més; perquè si ara no aneu al cinema és que no us mereixeu que obrin més sales a Tarragona.

AL MEU FILL. A LA CARRETERA

 

On the road (2012) de Walter Salles és, sens dubte, la millor pel·lícula que podem veure aquesta setmana a Tarragona. Tanmateix el  dissabte 20 d’abril, a les cinc de la tarda, només hi havia dos espectadors a la sala: jo i el meu fill. I vaig sentir una doble sensació de satisfacció i tristor perquè,  per un costat podia gaudir d’aquella joia amb un dels pocs representants de la més jove generació cinèfila       –que va al cinema- i, per l’altre, adonar-me’n que potser aquesta ciutat, molt sovint, no es mereix el cinema que té.

Però deixant de banda penes i alegries primaverals, em disposo a reivindicar el director brasiler Walter Salles (1956) que ens va començar a captivar amb  Estació Central de Brasil  (1988) i que,  després de Diarios de motocicleta, només havia participat en projectes conjunts com ara Paris je t’aime (2006)   Chacun son cinéma (2007) i Historias de derechos humanos (2008) amb aportacions molt lloables però amb regust a poc.

Ara,  amb On the road,  construeix un homenatge a la Beat Generation posant en escena  A la carretera  (1957) de Jack Kerouac, que ha esdevingut la icona d’aquest grup d’iconoclastes constituït pel mateix Kerouac,  -que a la novel·la es posa a  la pell  del seu  alter ego Sal Paradise-  (Sam Riley), Alen Ginsberg (Carlo Marx/Tom Sturridge) i William S. Burroughs (Viggo Mortensen/ Old Bull Lee/William S. Burroughs).

La força dels personatges reals que van qüestionar la societat americana els anys 50, posant en dubte les convencions sexuals, llançant-se a la compulsió de la vida  i a l’experimentació amb drogues per arribar als límits de la creació,  s’encarna a la perfecció en joves valors  com ara Sam Riley (Control, 2007) i Tom Sturridge, el sempre genial Viggo Mortensen i, sobretot, en Garret Hedlund (Tron Legacy, 2010 i Troya, 2004)); l’altre gran descobriment,   en el paper de Dean Moriarty, l’alter ego de Neal Cassady, l’etern company de viatge de Kerouak i font d’inspiració en molts dels seus llibres i també de Tom Wolfe a la seva novel·la Acid test.

Salles sap transmetre la pulsió del camí el desig compulsiu de viure de Dean Moriarty i l’admiració de Kerouac cap a un personatge que desitja, a cops no comprèn i d’altres tem però del qual no es pot despendre perquè l’amistat entre els integrants del grup beat també va més enllà de les convencions dels temps que els va tocar viure.

El viatge és el protagonista i és la font d’inspiració de la literatura d’aquesta generació precursora de la hippie: contracultural, alternativa, despresa i, sobretot, amant de la vida al límit i de l’experimentació. Tot plegat un cocktail insuperable quan es tracta de trobar la motivació per a escriure i la inspiració ultrasensorial; un beuratge on la pulsió creativa esdevé  la parella indestriable del camí. No és estrany doncs que,  Kerouac,  en ser preguntat per un periodista sobre quan temps va necessitar per escriure el llibre va respondre que tres setmanes i en ser  preguntat per quant va durar el viatge digués que set anys. Set anys d’experiències acumulades que només una flebitis  i el repòs necessari per  poder superar-la,  van aconseguir posar sobre un rotlle de paper de 36 metres i en un sol paràgraf on es condensa  l’intensa història de la seva amistat amb el poeta Neal Cassady. Tanmateix el llibre, escrit el 1951, no va veure la llum fins el 1957 en què Kerouac, més madur i cansat va acceptar fer-hi les correccions que els editors demanaven des d’un  principi.

La sensació de l’espectador, en sortir de la sala, és d’haver viatjat realment per tots els Estats Units de Denver a New York de New York a San Francisco…. i tot a un ritme trepidant i desenfrenat que ens transmet els ritme dels protagonistes reals de la història. Tot plegat un 10 rodó a l’hora d’adaptar aquest text temut per més d’un cineasta i que era un antic projecte de Salles que la va llegir el 1984, quan va ser permesa per la censura brasilera, i va tenir en ment tot aquest temps.  Prova evident  de què fer bon cinema no és fàcil, i que aquest arribi a molts espectadors,  encara més, i no pas per problemes de distribució sinó per manca d’estómac del públic, per no dir coses pitjors…

Però retornant al inici,  i al marge de la taquilla, aquesta represa del meu bloc està  dedicada al meu fill Adrià que, a les fosques i ben assegut a la seva  butaca, va gaudir d’aquesta gran obra de la literatura i el cinema. Vagi per ell i per tots els que,  com ell,  encara gaudeixen anant a la sala de projecció!

CREIXEU I MULTIPLIQUEU-VOS…

 

 

Sembla que darrerament el cinema,  i especialment el de ciència ficció,  torna a reflexionar sobre la fi dels dies, dels humans   i de la Terra com ara  la coneixem. Parlo concretament de dues  pel·lícules que coincideixen a la  cartellera. La primera en estrenar-se va ser  El fin de los dias  (2012) dels germans Pastor i la  segona,  apareguda el passat divendres,  amb l’incombustible comandant Tom Cruise pilotant-la, anomenada Oblivion (2012).

Els germans Pastor ens proposen assistir a la fi del món des del cap i casal del nostre petit país i ens fan  sentir espectadors de primera fila,  identificats amb tot un seguit d’espais que formen part, no dels nostre imaginari fílmic , sinó de la nostra quotidianitat i, això, en el nostre cas és impagable perquè sempre que el món s’acaba, sembla que només s’acaba a Nova York.  També hem d’agrair a la jove parella de directors que van debutar als USA,  que el motiu de l’extinció sigui molt més suggerent que en  la majoria  dels casos i no ens sotmetin a l’enèsima espècie de fill d’Alien.  Plantejar una por difosa, una ansietat desbordada que impedeix als humans sortir de casa, és una metàfora deliciosa del mal que ens està menjant el moll de l’ós en els darrers temps. Tenim por a una altra  davallada financera, a perdre la feina, a l’índex Dow Jones, a menjar transgènics que ens portaran a patir un càncer irreversible, a perdre l’última paga extra que ens queda i ja no dic a perdre la parella perquè les parelles fa temps que estan perdudes. I tot plegat les consultes dels psiquiatres són plenes a vessar  mentre els fàrmacs de la felicitat generen ingressos milionaris i per demostrar-ho “Efectos secundàrios“,  la darrera cinta d’Stephen Shoderberg . En resum el plantejament de l’ansietat col·lectiva que porta al col·lapse i a la fi de la humanitat és molt i molt lloable i d’altra banda cal lloar també les extraordinàries interpretacions  de José Coronad; un dels durs més durs del cinema espanyol  i de Quim Gutiérrez;   un valor en alça que tots recordem en els seus inicis adolescents a  la sèrie Poble Nou.

Oblivion  del director  Joseph Kosinski  (Tron: Legacy, 2010) és una pel·lícula de disseny impecable,  des de la torre-casa de vigilància, les andròmines, els aparells voladors i els drons  fins els  paissatges desolats per l’apocalipsi (per cert,  tots de Nova York),  que té un guió acceptable, basat en l’engany inicial que és desfà  per les evidències que  recull, com si fossin molletes de pa,  el càndid i oblidadís Cruise mentre patrulla pels paisatges desèrtics de l’ extingida Terra.  Fins i tot la inquietant Vic (Andrea Riseborough),  parella vigia que se li ha adjudicat,  ens té en escac  durant una bona estona per la seva ambivalència i fredor. Però de sobte tot va encaixant i el disciplinat Jack Harper  acaba encapçalant una rebel·lió quan pren consciència de la seva autèntica identitat.

Fins aquí diríem que tot bé: cinema d’entreteniment  -que també n’hi ha d’haver,  perquè la indústria funcioni,  es venguin crispetes i no tanquin els cinemes- prou digne per poder passar una tarda amb un parell de fills adolescents i la parella tot aconseguint la difícil pau social d’anar al cinema tots quatre.  Ara bé,  els finals d’ambdues pel·lícules són,  com diuen els  italians  “per facere un manifesto” i,  a més a més,  esdevenen  una mena de regal de  jubilació pel papa Ratzinger. El missatge bíblic  és molt clar: “Creixeu i multipliquem-vos, ompliu la Terra….”

I com sempre, quan ja marxaries cap a casa,  content d’haver vist un producte digne, marxes remugant per l’enèsim insult a la intel·ligència dels espectadors perpetrat en una sala de cinema. La solució a tots els mals és  la reproduir l’espècie  i, així quan els problemes són insolubles i el món s’acaba,  la gran troballa, la pedra filosofal que ens portarà  a la salvació és continuar amb el determinisme natural  de reproduir-nos fins que arribem altre cop a la extinció.

Els germans Pastor podrien haver deixat en Quim Gutiérrez travessant la Via Laietana i a nosaltres dubtant per la resta dels nostres dies si aconseguiria arribar a l’altra banda del carrer i en Joseph Kosinski  podria haver deixat els dos herois fent petar la base dron amb l’astorament dels terrícoles supervivents.  Però no,  tant uns com l’altre, s’han vist en la necessitat d’explicar-nos més i més i de  destrossar així un metratge que mantenia el tipus amb dignitat.  Imagino que déu ser l’allargassada  ombra del pare  Spielberg i els seus epílegs  dinamitadors.  Sigui com sigui,  dues oportunitats perdudes de fer cinema d’entreteniment que no pretengui donar peixet a un públic fàcil sinó donar elements perquè quan se surt de la sala de projecció la pel·lícula segueixi rodant en els nostres caps. Ara,  en sortir,  simplement les hem oblidades.

M DE MEDEA

 

L’últim Bond és, segurament, el menys Bond de tots els Bond perquè és el més críptic i un  dels intents més seriosos de reescriure la llegenda de l’heroi clàssic des de la perspectiva del  cinema d’acció més trepidant i crispetaire.

Skyfall va més enllà que qualsevol de les altres  vint-i-tantes pel·lícules de l’agent més seductor de la història del cinema perquè està amarada de tragèdia grega. I  és que aquesta M,  encarnada per la grandiosa Judi Dench, que exerceix de mare putativa   des de  Casino Royal, en  aquesta  darrera entrega,  es converteix en una mare desnaturalitzada  que, com la Medea tràgica, mata els seus fills de forma despietada .  Només a la primera escena,  ja veiem com anteposa el deure al vincle i ordena disparar. Però Bond,  el fill,  privat de la protecció materna, no mor i vaga, a la deriva, sense ànima,   com un mort en vida que ha perdut la identitat quan s’ha vist privat de l’aixopluc matern.

Bond -doblement orfe- reneix,  com l’au Fènix,  de les seves pròpies cendres i no s’està de dir-ho quan en plena sessió de tortura psicològica deixa anar  que el seu hobby és ressuscitar i,  per tant,    es reinventa per enfrontar-se al seu alter ego:  l’altre fill d’M – també abandonat al seu destí –  que com l’àngel caigut s’atreveix a enfrontar-se al pare -en aquest cas a  la mare- per qüestionar el seu ordre.

Un extraordinari Javier Bardem es posa a la pell d’aquest Caïm  que  s’enfronta a un Abel-Bond ,  que tots intuïm més tacat que mai pel costat fosc.  El debat sobre el bé i el mal està servit però, com passa a la realitat, els dos pols no són tant oposats com pot semblar i, com sempre, Caïm  que va dos passos per davant d’Abel  ja ha reflexionat  sobre les noves condicions de la lluita que ha imposat la modernitat digital. Ja no creu en la violència perquè la guerra és pot fer des de l’ombra, des de la xarxa, digital i social,  i es guanya amb intel·ligència poder i diners,  i no pas amb la força bruta.

Possiblement és per això que aquest Bond desconcerta,  perquè  té menys acció i menys violència que cap altre; si més no, en els primers dos terços de la pel·lícula. I, segurament, és també per això que dedica més esforços a la introspecció  i a la mítica que cap dels seus antecessors.

L’heroi baixa als ‘inferns per i topa, de cara, amb el seu costat fosc,  però encara no en té prou. També  li cal tornar  a la infància  i retrobar-se amb el passat més dolorós per trobar les seves essències. I,  precisament,  en aquest punt   identifiquem  una de les grandeses d’aquesta última entrega: és a partir de les essències, després d’haver deambulat per la modernitat més rabiosa, que James Bond troba la seva autèntica força i es pot oposar al maligne.

I finalment,  Sam Mendes, que no amaga la seva autoria,  ens regala una imatge que ha traspassat la pantalla vinguda des del classicisme renaixentista; una imatge que acaba de posar en valor tota la pel·lícula, per si encara no en tenia  prou:  una Pietà impossible, una iconografia clàssica que  tanca el cicle de la modernitat del que s’havia impregnat aquesta darrera trilogia Bond. Una Pietà totalment trastocada que dóna pas a una nova etapa Bond,  qui sap si més lligada als sus  orígens: M torna a ser un home i la Monipeny torna a ser la noia objecte incondicionalment enamorada de l’etern solter.

Els amants del Bond encarnat per Daniel Craig també ens hem quedat orfes perquè sabem que amb aquesta caiguda del cel, alguna cosa haurà canviat per sempre a l’univers Bond. Perdó, James Bond.