PRIMERES CRISPETES AL MEU LLOC


Finalment aquesta setmana una de les millors cuineres d’imatges catalana estrena un plat cent per cent internacional perquè, quan es tracta d’imatges, el món de Coixet no té pàtria ni bandera i més si fem cas al nom de guerra de la nostra realitzadora: Mis Wasabi

No volia obrir aquest lloc amb una altra setmana famèlica de de queixes i laments i el fet que Isabel Coixet estreni aquest divendres em permet servir-vos un dels plats que més m’agraden. Ens submergirem en els territoris pantanosos de l’amor sense concessions: l’amor que fa patir. Recordeu com estimava Olalla Moreno, la protagonista de A los que aman i com la feia patir la pèrfida Mònica Belluci o com Sara Polley feia llistes sobre les coses que cal fer abans de morir a Mi vida sin mi?

Elegy és la meva aposta personal de la setmana que està basada en la novel·la homònima de Philip Roth. És una pel·lícula d’encàrrec que Coixet ha sabut fer seva perquè lliga perfectament amb els seus interessos i que, segurament, la catapultarà internacionalment. Els estudis van imposar la Pe Cruz i Nicholas Mayer com a guionista però Isabel Coixet va triar Dennis Hopper de secundari i Ben Kingsley per al protagonista masculí i la va encertar plenament perquè aquest ens regala un paper bordat, ple de sentiment contingut que és el que més costa d’interpretar.

La pel·lícula ens mostra un David Kepesh molt més suau que el de Roth, si més no pel que toca a la seva vida sexual. Sembla que el puritanisme del que parla la pel·lícula ha entrat en el contracte amb els estudis. Tot plegat fa que la Coixet, que manté el pols prou ferm tot el metratge, rellisqui en l’últim moment: els títols de crèdit. Llàstima!!! En fi és una romàntica empedreïda i no se n’amaga.

Com sempre fotografia impecable, algun llibre de capçalera de la directora com Modos de ver de John Berger, deixat caure descuidadament, planificació clàssica i una banda sonora, perfectament escollida, especialment totes les peces de Erik Satie que donen el toc elegant a la relació amorosa entre un home gran i una dona jove que sempre pot semblar poc afortunada.

La següent delicatessen és cuina asiàtica feta als USA. Es tracta de Mil años de oración de Wayne Wang. La pel·lícula va rebre la Conxa d’Or a Donosti, el premi al millor actor a Enry O -els pare- i va afavorir el retrobament de dos amics distanciats: el director del jurat Paul Auster i el director Wang que havien col·laborat anys abans a l’extraordinària Smoke. Es tracta de contraposar un pare i una filla, orient i occident. El senyor viatja als USA per consolar la seva filla que s’ha divorciat recentment i descobreix que la infelicitat i l’aïllament d’ella va més enllà del seu divorci i que, entre ambdós, la comunicació és molt difícil, i no només pel fet que la filla ja no vulgui usar el xinés -idioma que associa a temps de penúries-, sinó perquè la distància física, temporal i emocional els ha ferit. Serà en el banc d’un parc on establirà una relació amb una dona iraniana que, evidentment, no parla xinés. En fi sushi del millor, fins i tot pels que no els agrada el peix cru.

La cuina del TCC tanca aquesta setmana amb dues delícies molt diferents. El divendres ens serveixen una especialitat asiàtica de la ma de Naomi Kawase que passa amb El bosque del luto, del documental a la ficció però que segueix amb els seus temes preferits: la pèrdua i l’abandó. En aquest cas ens presenta dos ésser ferits per les pèrdues dels éssers que estimaven que faran un itinerari necessari per concloure el seu dol. Història profunda de sensacions on la natura esdevé metàfora.

Finalment, el diumenge, La vida de los otros de Florian Henckel von Donnersmarck que tot i la seva joventut va saber cuinar un plat difícil que el va catapultar al reconeixement mundial. Ens descriu amb molta correcció la RDA dels 8O, abans de la reunificació, quan mig país espiava l’altre mig i assistirem a un procés de transformació descrit a la perfecció: el d’un oficial de la STASI que comença segur de la tasca perfecta que ha desenvolupat durant anys i acaba instal·lat en el dubte i l’expiació dels seus pecats.

I per acabar recordar-vos que s’acosta el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona que celebra la seva desena edició. Si heu començat a necessitar menjar suhi, sashimi, maki i esteu pensant en llençar la paella i canviar-la per un wook, no ho dubteu heu d’anar al

Anuncis

One thought on “PRIMERES CRISPETES AL MEU LLOC

  1. elisa(eapera) ha dit:

    qui no guarda quan té,no menja quan vol…

    rateta,eu millorat l´ortografia “arbitraria” doncs ,tots ekiboquem molt i moltes coses…només cal saber-ho..reconèixer…si sóm persones humanes.muaaaa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s