Estimats amants dels somnis,
Hi ha setmanes en què l’idealisme té un preu, setmanes en què intentar lluitar per l’escola pública té un cost per a la butxaca, setmanes en què tens la sensació de quedar-te sol a tot arreu perquè et posis on et posis restaràs en el cantó equivocat. En fi, setmanes en què les polítiques neoliberals del socialisme imposen els criteris de l’externalització, la reducció de les garanties de participació en el centres i, en definitiva, la privatització pura i dura. I evidentment setmanes en què tot això cou encara més perquè la rateta que us parla ja ha desertat d’un partit i d’un sindicat.
Però també és cert que llavors, com per art de màgia, t’arriben aquelles notes de l’Aute en què demana insistentment: “Cine, cine, cine más cine por favor…..” i llavors t’agafen unes irrefrenables ganes de pujar al tren d’ombres i perdre’t en el món dels somnis i la imaginació.
I com que tot no pot anar malament, aquesta setmana tenim una de les oportunitats més extraordinàries dels darrers mesos d’agafar un bon empatx. Així doncs, començarem per unes bones verduretes; una ratatouille feta amb productes de l’hort acabats de collitr. Es tracta de Las horas del verano d’Olivier Assayas un cuiner francès de provat renom que encara no ens havia pogut posar sobre la taula cap plat tot i que ha cuinat tot un seguit d’exquisideses. Aquesta delícia forma part d’una proposta que el Musee d’Orsay va fer a diversos realitzador com Jim Jarmusch, Raoul Ruiz i Hou Hsiao-hsien i el mateix Assayas i ens parla de com certes coses són incompatibles amb el nostre món i també de com moltes vegades només ens queda la possibilitat de l’enyor. Totalment imprescindible.
Seguirem amb una especialitat italiana servida per un altre xef que tampoc havíem vist mai per les nostre ombrívoles contrades. Matteo Garrone ha adaptat el llibre de Roberto Saviano el qual s’ha vist obligat a desaparèixer de la faç de la terra perquè la policia italiana no el pot protegir de la màfia napolitana que, aparentment no sembla gaire “llegida”, però que quan algú parla malament de la
A Gomorra no espereu pas una posta en escena èpica a l’estil Goodfather Es tracta d’una lassagna de foie d’ànec. Garrone és fill del neorealisme i la seva tesi és que la majoria de les coses passen perquè sí, que probablement ni tan sols tingui sentit preguntar-nos el perquè. La violència a Nàpols és part de la vida i l’ofici de matar és com qualsevol altre. Una proposta per a estómacs ben preparats per a digerir plats forts.
Però els estómacs potents també us seran necessaris si aneu a veure què han cuinat els del TCC perquè el divendres ens presenten un plat rar de la cuina americana anomenat Réquiem por Billy el Niño. Un documental concís i precís sobre un dels altres grans mites de la història recent dels Estats Units. I a la vista de tant pel·lícula sobre bandolers (El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, El tren de las 3.10 …) made in USA, hom no es deixa de preguntar, si una cultura com aquesta –de frontera i pistola- pot ser algun dia pacifista però també es comença a adonar que TV3 va pel mateix camí en la construcció de mites patris amb el molt nostrat Joan Serra Serrallonga que tot siguidit, més aviat semblava un cosí germà de Brave Herard que un pobre pagès de les Guilleries.
I per acabar, diumenge a les 8 del vespre Coeurs (Asuntos privados en lugares públicos) d’Alain Resnais. Un típic plat de la millor cuina francesa, amb tots els trucs i bon saber d’un dels mestres de la Nouvelle Vague que als 81 anys encara ens recorda les imatges de la insuperable Hiroshima mon amour.
Avui sí, bon appétit mons cheris!
LA RATETA
RATATOUILLE 