SETMANA DEL 21 AL 27 DE NOVEMBRE


Benvolguts rosegadors de crispetes,

Aquesta setmana haureu de fer molt d’exercici perquè, si no és així, el vostre metabolisme cinèfil no podrà donar l’abast amb tan bona menja com tenim preparada.

Hi ha plats molt i molt clàssics amb tocs renovats com Quantum of Solace; el darrer Bond i autèntiques graellades texanes com Appaloosa que ensfaran gaudir del més autèntic western però amb una mena de retrogust, com el que tenen els bons vins, que ens portarà a fer plantejaments propis dels nostre temps sobre l’amistat i la violència.

Però anem a la darrera tramesa de 007 que comença amb una afirmació lapidària, molt lluny de la seva típica frase d’autoafirmació pròpia d’un ego expandit: “Em dic Bond, James Bond” en la que l’heroi ens anticipa tot el sentit de la pel·lícula quan els ulls de Daniel Craig miren el darrer cotxe destruït i diu: “Final de trajecte”. Aquest ja no és un home tan segur ni tan enamorat de si mateix; és un home que dubta i els seu dubte és fonamental perquè recau sobre Vesper, la dona que va estimar i no sap, si abans de morir, el va trair. Ell creu que es mou empès per la revenja però, en el fons, tot és molt més complex i l’heroi ha de fer el camí de la descoberta al mateix temps que va construint la seva nova identitat en l’era del dubte i la fugacitat. Però si ens posem més terrenals us proposo que mireu atentament el vídeo i em digueu si malgrat tot es pot aguantar tant perfecció en un cos d’home que embadalirà les fèmines més místiques que repetiran allò de “vivo sin vivir en mi…”

Planteja l’etern duel entre ranxers i civilització, bé i mal, amistat i traïció servits en safata de plata dels millor cinema de Hollywood.

Si encara no en teniu prou podeu tastar una graellada argentina titulada Leonera que ens presenta una autèntica història de presons de dones (no com El patio de mi cárcel). Ens qüestiona les relacions de tres generacions: avis-pares-fills, la duresa de ser mare i estar privada de llibertat i com es pot educar una criatura dins d’una presó.

Finalment cuina russa, servida al TCC , el divendres a les 20,30 per Alexander Sukurov i la seva inclassificable Aleksandra. És un plat carregat de vodka que ens afectarà directament l’estómac perquè la guerra de Txetxènia és vista amb els ulls d’una dona; una àvia que vol veure -potser per darrera vegada- el seu únic net que està desplaçat amb la seva unitat de l’exèrcit d’ocupació rus, que fa un viatge real i personal a un conflicte i no aconsegueix sortir de la seva perplexitat davant la irracionalitat de la guerra. I, diumenge a les 20 h, una petita perla servida en un gran plat. Hacia rutas salvajes dirigida per Sean Penn, explica la història real d’un home que ho deixa tot per viure en la natura sense dependències, sense lligams, com els primer colons que es perdien en solitari per les Rocoses però en aquest cas en les terres d’Alaska. Una pel·lícula profunda amb uns paisatges incomparables rodats amb un estil molt personal.

En fi, bon profit i salveu-vos de morir de gust,

RATATOUILLE

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s