DECONSTRUCCIÓ DEL PASTÍS D’ARANYÓ


Benvolguts,

Darrerament la nostra dieta està embogint i l’aport calòric setmanal acabarà per convertir-nos en unes autèntics bots de panxes arrodonides, però és que quan se’ns ofereixen viandes de qualitat els pobres pecadors no tenim voluntat.

Jo mateixa la setmana passada em vaig empassar tres plats a les Gavarres i un altre a la Sala Trono i no vaig picar de la cuina TCC perquè ja havia degustat anteriorment les especialitats que s’hi servien, si no, a hores d’ara ja estaria tornant a començar el Pronokal. En fi golafreria i més golafreria, fins el punt que ja em torna a venir de gust menjar un pastís d’aranyó del que serveixen al bar de Jude Law. El seu sabor no m’ha deixat de perseguir des de divendres passat i he llençat tots els tovallons de casa perquè així, si em quedo adormida a la barra d’una cafeteria, amb restes de pastís a la boca, sigui el mateix cambrer qui, amb els seus llavis, em netegi els meus.

Won Kar-way ha patit una dosi important de desagraïment per part de la crítica més assenyada; la mateixa que el va enlairar com a constructor de noves formes de narrativa audiovisual, ara, diu que està acabat i que es repeteix. Jo personalment, hi discrepo i tinc la necessitat de dir-vos que podeu anar tranquil·lament a menjar pastís d’aranyó perquè us agradarà. És cert que a My blueberry nights és més dolça que mai i que els sabors amargs han desaparegut de la cuina del director però construeix un relat basat en la possibilitat de tornar a començar cosa que, fins ara, havia negat als seus personatges. I a més, construeix una nova mítica sobre la carretera, la deriva personal i el descobriment.

El segle XIX va estar marcat per autors que enviaven els seus personatges a Itàlia a descobrir-se com Edward Morgan Foster de qui s’han versionat al cinema Una habitació amb vistes o Passatge a l’Índia. Ja en el segle XX Paul Bowles enviava els seus personatges a llocs més exòtics com ara Tanger (El cel protector, Bernardo Bertolucci), on es va refugiar tota la generació “beat”, la gauche divine americana i més a prop nostre Julio Cortázar ja va deixar clar que les grans carreteres americanes tenien el seu puntet. Ara, WKW, un estranger als EUA, ens descobreix que la recerca està en la carretera i darrera de la barra d’un bar. Ja fa molts anys, vaig llegir un llibre de Neil Postman que deia que tots els educadors haurien de deixar l’aula cada set anys i posar-se de taquillers-res de metro o d’autobús per tal de prendre el pols a la vida, per poder tornar després al guix i la pissarra amb energies renovades. Ara el futur doncs, no és el suïcidi romàntic per un amor no correspost o la ruïna econòmica en despeses de psicoanalista, ni la baixa per depressió quan no podem aixecar-nos del llit per anar a treballar; el secret és darrera la barra d’un bar. El secret és a la carretera, fent parades curtes per escoltar amb silenci i observar i quan ja hem vist el suficient, tornar a casa amb la certesa que, sortosament, ja no trobarem les claus de casa i que encara podem tornar a començar, des de zero, en el mateix lloc d’on vàrem partir. Tot un poema, senyors crítics assenyats!

Si algú s’hi apunta, ho podem tastar… i recordar allò de “… bares que lugares …” dels molt cinematogràfics Gabinete Caligari.

La vostra rateta dolçainera

RATATOUILLE

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s