QUINA QÜESTIÓ!


La question humaine és una pel·lícula perfecta. Una pel·lícula per a tots aquells que algun dia hem fugit de l’etern tema del genocidi i de la Shoah, per tots aquells que diem que ja en hi ha prou de penedir-se dels jueus quan ells exterminen el palestins i quan fa poc més de deu anys, els servis exterminaven els bosnians. És una pel·lícula que ens posa el cap sobre les espatlles, ens dóna un bon parell de mastegots i ens ve a dir que mai n’hi ha prou quan es tracta d’evidenciar que l’home, sovint, és el més gran perill per a ell mateix. Després de fer un viatge a BCN al meu racó de peregrinatge, anomenat Cinemes Verdi, per veure la pel·lícula de Nicolas Klotz, vaig cercar desesperadament la novel·la original de François Emmanuel amb l’únic al·licient d’esbrinar fins a quin punt l’escriptor havia obrat el miracle d’una obra perfecta o bé si era el director qui amb sàvia mà, havia aconseguit l’obra mestra. No ho he pogut aclarir perquè l’obra està descatalogada però tant és perquè el resulta és immillorable.Després del genocidi nazi, els cineastes més reflexius es van dividir entre els que pensaven que del fet no se’n podia parlar perquè les paraules i les imatges no tenien la capacitat de transmetre el que havia passat com ara Godard que només – i déu ni do- va ser capaç de posar tota la història del cinema en un gran puzzle anomenat Histoires du Cinema per tal que fossin els espectadors els qui omplissin els buits de la història inexplicable i els que, com Claude Larzman amb Sohah, construeixen un document irrefutable dels fets.Claude Larzman va més enllà i torna a plantejar que les paraules no són suficients per parlar del que no pot tenir nom a força d’ignomínia. Imagineu-vos, per uns instants, que us demanessin un paral·lelisme amb la shoah que fos totalment visible els nostre dies, on aniríeu a cercar-lo? Possiblement el trobaríeu en una gran empresa apressada per la deslocalització, on s’han fet “desaparèixer” 1250 treballadors sense posar en cap dels informes de l’expedient de regulació ni un sol mot que fes referència als treballadors com a persones i només es tinguessin presents conceptes com ara idoneïtat, capacitat, adequat, etc o incapacitat, inadequat o inflexible…. Els informes que es van fer per explicar la desaparició dels jueus en camions dissenyats per gasejar-los i llençar-los posteriorment al fons d’una mina tampoc feia referència a éssers humans i en el seu lloc es parlava de càrrega, de la sang, els vòmits i el orins se’n parlava com a líquids que calia evacuar del transport mitjançant un orifici de “x” cm de diàmetre. En el fons estem parlant de tecnicismes, d’eufemismes i d’encobriment del que no és pot anomenar i s’amaga sota la màscara de l’eficàcia en una tasca ben feta.Simon, (extraordinari Mathieu Amalric), el psicòleg del departament de personal d’una multinacional mai no hauria pensat que el seu treball i els seus informes s’assemblessin tant als de l’oficial encarregat del manteniment dels camions d’extermini i tampoc que el capitalisme més radical apliqués també formes molt sofisticades d’extermini que tinguessin com a símbol, com en els camps nazis, les fumeres que no paren de cremar.No us puc dir bon appétit però si que no la deixeu passa i si teniu algun dubte visiteu el amics de Miradas de Cine. S’estrena el 25 de desembre i s’estarà a la cartellera tant de temps com vosaltres vulgueu si, el boca a boca del bon nom de les pel·lícules funciona entre els amants del cinema.

RATATOUILLE

Anuncis

3 thoughts on “QUINA QÜESTIÓ!

  1. Frede ha dit:

    Què tal Esther!

    T’he fet cas i he anat a veure La Question Humaine a Les Gavarres. Cinc persones més i jo, dimarts, 19:30. Els nivells d’audiència podrien ser millors, sens dubte.

    És tal i com dius una pel.lícula de molt difícil digestió, gens fàcil d’empassar i d’aquelles que a més retorna un i altre cop en forma de fragments, de paraules, de mirades, de silencis, sobretot de silencis.

    He de reconèixer que se’m va fer un pèl llarga i pesada, tot i que, quan ja donava per fet que s’estava eternitzant massa en el temps per redundar en un missatge que ja coneixiem (sobretot els que com jo, tenien notícies de la pel.lícula i pistes ben donades per una rateta experta com tu) algun cop d’efecte, algun diàleg colpidor o algun silenci ben prolongat i expressiu em retornava l’atenció i l’interès per seguir-la. I així fins al final, fins a l’espectacular final amb la pantalla negra, un dels millors que he vist mai. Brutal!

    Trobo adequada però exagerada a parts iguals la comparació de l’holocaust amb les polítiques d’empresa actuals, em sembla brillant la continguda interpretació de Mathieu Amalric i veig fora de lloc i desaprofitat el temps que la pel.lícula dedica a les raves dels treballadors.

    Sens dubte, però, una molt bona pel.lícula d’aquelles que a mida que passen els dies es va interioritzant fins a retenir-la íntimament com una obra mestra. Com sempre, les teves recomanacions, encertades.

    Per altra banda, Australia, que també l’he vist, he de dir-te que m’ha sorprès gratament per diversos motius:

    – Dura 165 minuts tot i que no és un pel.lícula que es faci llarga.
    – La Història és dinàmica, àgil i com encertadament expliquen a la revista FOTOGRAMAS aconsegueix no aborrir.
    – Estèticament recorda les pel.lícules dels 50, ara sembla que està molt de moda, donar a les pel.lícules aquest to cromàtic tant retro.
    – A nivell interpretatiu, només salvaria Brandon Wiliams, el nen aborígen amb una de les mirades més impactants de la temporada.
    – Com a entreteniment i com a pel.lícula sense gaires pretensions (per a una pel.lícula més seriosa i realista sobre el drama dels nens aborígens de la Generació Robada, és més notable “Generación Robada” de Phillip Noyce) està prou bé.
    – No sé si li donaran gaires nominacions als Oscar i gaires premis, però sincerament, crec que no cal.

    I per acabar, dir-te només que tinc moltes ganes de veure “Revolutionary Road” i desitjar-te, a tu i als teus, que tingueu una excel.lent entrada a l’any 2009!!!

    Una abraçada

    Frede

  2. Ratatouile ha dit:

    Hola Frede,
    No saps com m’alegra que no et facin por les digestions pesades perquè si t’acostumes a certes menges t’hi acostumes i a la fi ja no et cal prendre Eno. A mi personalment em tornen tantes imatges de La Question Humaine que hi penso tornar per fixar-les en el meu cervell de rosegadora d’ombres.

    En el tema Austràlia t’he de dir que en l’única cosa que estem d’acord és en el fet que el nen aborigen és un 10 interpretatiu perquè només amb el seus ulls ja en hi ha prou per omplir la pantalla.

    El tema Hugh Jackman donaria per pensar abastament que el director o el càmera o ambdós estan profundament enamorats de d’ell perquè els plans de lluïment de muscles o els de cavalcant a càmera lenta són per “facere un manifesto”. Jo voldria la “prota” Nicole Kidmanque, per cert, té endoll per ser amiga del director que els seus plans fossin igual d’enamorats dels seus ossos -que no de les seves carns perquè són inexistents- .

    A mi em va costar identificar si era una paròdia, si calia riure o si realment era un conte de nens disfressat de faula pseudoreivindicativa en favor dels aborígens australians. A més els personatges són arquetipus totalment plans: si són bons són boníssims i si dolents, dolentíssims. Tot amanit amb tòpics d’una història èpica com alguna redempció -la del comptable- una víctima propicia -la mare del nen-, i uns “japos” despersonalitzats dolents a matar, un camí cap a la llibertat personal -viatge del Nullah- i finalment un sacrifici per a deixar a tots tranquils -la mort del dolent Fletcher-. Tot plegat ingredients típics i tòpics.

    Penso que els invents meravellosos que va aportar al musical amb Moulin Rouge, en aquest cas se li han escapat de la mà i, tot plegat, és un “pastiche” -com diuen els crítics “a la page”- KOLOSSAL però “pastiche”.

    Una Rateta feliç per tant bon cinema

  3. JMCornado ha dit:

    Al.lucino!!!
    Si en saben les de l’EAP. Necessito temps x digerir … però x fi trobo un bloc amb utilitat pràctica i lúdica!
    Enhorabona … ara no+ em queda anar-les a veure … i dir “la meva”.
    Josep Maria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s