LA MILLOR PEL·LICULA DE LA DÈCADA I LA RADICALITAT PRIMER PLA


 

Estimats amants de les ombres,

Avui he tingut la sort de fer un d’aquells doblets que només es poden fer quan els astres es posen en filera i tot contribueix al fet de poder passar una memorable tarda en la foscor per arribar a veure la llum a altes hores de la matinada.

Slumdog Millionaire ha estat  la primera part del menú, també la millor pel·lícula  de la dècada i una professional, llepafilms com jo, no  podia deixar de veure-la. Es també una  pel·lícula que va fer   amb dues pessetes, de les d’abans, en un escenari exòtic, amb actors desconeguts  finalment va començar a arrasar pertot arreu on passava (per exemple els BAFTA). Nominada a destra i sinistra en els Òscar tot feia pensar en una obra excelsa. Però no!. Slumdog Millionaire és només una obra rodoneta. És com una mena de Premi Planeta d’encàrrec -d’aquells que diuen les males llengües que encarreguen els editors per tal que algun escriptor d’èxit pugui guanyar un premi- .

En el seu metratge trobem  tot el que hi ha d’haver per tal que tothom pensi que hi ha denúncia social, melodrama, amor, corrupció, màfia…. en fi, qui en dóna més? I no podem negar que tot plegat hi és i que està ben muntat, ben interpretat -seguint el cànon Bollywood-  però que molts cops fa la impressió de tenir un cert regust a menjar precuinat i, malgrat que   surts de la sala content,  pensant que has menjat cuina de fusió, feta amb molta gràcia,  per un preu mòdic i amb la sensació de tenir  l’estómac ple però que, malgrat tot,  un temps després l’oblidaràs.

La sorpresa de la tarda,  sens dubte, ha estat El desafío: Frost/Nixon que m’ha captivat des del primer al darrer pla perquè és una pel·lícula clàssica, tot i que juga al docudrama, serena, mil·limètrica, amb un guió de “cum laude” i unes interpretacions d’Óscar -si els Óscar, fossin el que haurien de ser-.El problema és que la gent pensa en: política, Vietnam, corrupció, Water Gate… i diu:  no… bufff! jo vaig al cinema a distreure’m i no a capficar-me amb coses que no puc controlar.  I,  aquí rau el nostre gran error. Aquestes, i no Slumdog Millionaire, són les pel·lícules que parlen del que autènticament ens ha de preocupar i ens ha de moure si no volem que tots els països del món acabin com Veneçuela,  essent un dictadura plebiscitada.Però és que Nixon vs. Frost no només parla de política, també parla de fidelitats com la que el personatge del Cap d’Estat Major (impressionant Kevin Bacon)  té envers el personatge de Nixon (Frank Langella) que  és aquell secundari que , tant en la pel·lícula com en la vida real,  vetlla   de  dia i de nit pel seu líder i que només amb la seva cara, el seu gest i alguna petita intervenció dóna coherència a tot el discurs de la pel·lícula i manté incòlume la figura del seu heroi. El que quan vol esmenar alguna errada del seu cap sap dir coses com: “Senyor només voldria ferl-li notar que algunes declaracions de caràcter emotiu podrien tenir conseqüències devastadores...”
I tampoc no  només parla de fidelitats fins a la mort, més enllà dels interessos de la política, sinó que també parla del poder de la televisió  quan només començar, un dels entrevistats,  que pertany a l’equip de Frost, diu quelcom més o menys així: “Era un home sense adscripció política, potser tampoc tenia massa talent però, caram! dominava les lleis de la TV com ningú…”.Feia temps que no tenia el gust de veure una pel·lícula que reflexionés d’una forma tan rigorosa sobre el poder de la imatge i el valor del primer pla a TV. D’alguna manera, al final de la pel·lícula, un professor, expert en política i assessor de Frost, se sent defraudat per la seva victòria perquè és conscient que el que dóna la victòria,  en l’intens combat de boxa que ens lliura en les entrevistes, no és el fet que finalment Nixon es posa en evidència, sinó que s’obté un primer pla d’un home vençut i això és el que restarà en l’imaginari col·lectiu per sempre i que té molt més poder que tots els seus estudis sobre la història d’Amèrica  del sg XX.Tot això, i molt més, és el que podreu gaudit  si aneu a veure  El desafío: Frost/Nixon; una pel·lícula que els miops membres de l’Acadèmia a Hollywood, mai no podran reconèixer…Bon appétit mons cheris!Ratatouille

Anuncis

4 thoughts on “LA MILLOR PEL·LICULA DE LA DÈCADA I LA RADICALITAT PRIMER PLA

  1. Marc ha dit:

    Hola Esther,

    Divendres a la tarda vaig veure Slumdog Millionaire. Què vols que et digui… em va agradar, bones interpretacions, un muntatge que dona ritme, una fotografia radiant y viva, bona música…però ens trobem davant de la historia tantes vegades explicada en un ambient hostil y una societat marginal mil vegades vista a tantes altres pelis (y no cal parlar nomès de la India). Si Slumdog ha arrassat als Oscars, no entenc perquè pelis com Ciudad de Dios no ho van fer, perque al cap i a la fi, son la mateixa pelicula, la mateixa aposta, la mateixa historia y la mateixa “crítica”. Slumdog, simplement, és una mica menys dura en el seu desenllaç, més Hollywood en el seu estil.

    El desafio és una gran peli, encara que he de reconeixer que, davant del gran públic, no té gaire cosa a fer. Si no treballes en un mitjà de comunicació o si no t’interessen, ja no els temes polítics, sinó el tractament d’aquests per part d’uns mitjans còmplices i d’una societat que oblida massa fàcilment, entenc que la peli es pugui convertir en un “tostón”. Per mi és excelent, partint de la formalitat clàssica de la película i acabant amb el ritme trepidant que pot aconseguir une película en la que la darrera hora veiem nomès a dues persones parlant. Per aconseguir aquest “clímax” d’ha de saber molt més que ser un compositor de boniques fotografies com Boyle a Slumdog.

    Fins dijous!!!

  2. Ratatouile ha dit:

    Benvolguts Frede i Marc,

    Sort que en tinc d’haver compartit i compartir micròfon amb vosaltres que doneu vidilla al meu bloc amb els vostres comentaris cinèfils.

    És ben cert que Slumdog és un producte prou digne propi del que s’anomena una artesà del cinema que acostumarà la gent a veure cosetes amb un cert nivell. El que a mi em preocupa és que la peli és tramposeta i potser la gent no se n’adona i se l’empassa sense més.

    En canvi Nixon vs Frost és una artesania de consum més reduït molt escaient per gent de l’ofici del periodisme que, evidentment, us havia d’agradar.

    Però com que la vida passa, divendres apareixerà el gran mestre Eastwood amb el seu Gran Torino i en hi convidarà a pujar. Què us sembla si ens plantem al cinema a les 4 en el primer passi????

  3. Marc ha dit:

    miro com tinc el divendres i dijous (demà) et dic alguna cosa.

  4. frede ha dit:

    Àlex Gorina deia que no li havia agradat gents Slumdog perquè convertia la misèria de l’India en un producte cool i de diseny. Te part de raó, en efecte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s