UN BON ESTIU A L’0MBRA


[kml_rm movie="

Más información sobre esta película” width=”322″ height=”288″/]

Ara que totes les configuracions, programes, planetes aliniats i Idus de març s’han posat d’acord per tal que la rateta pugui tornar a escriure retorno carregada de ganes de tornar a parlar amb vosaltres sobre cinema i així fer-nos passar la gana a base d’ombres que sempre deixen una silueta millor que els hidrats de carboni. Francament us he de dir que estius com aquests ben i ben pocs. Només per damunt, he de recordar-vos que s’han estrenat: Up, Enemigos Públicos, Pelham 123, Mishima: una vida en cuatro capítulos, Ases of Time, Paranoyd Park, Anticristo i la darrera Mapa de los sonidos de Tokio…. De tal manera que aquesta rateta tot i estar a la fresca, a la muntanya, va haver de fer algun viatge a la gran ciutat per posar-se com una porqueta amb tanta delícia a l’ombra. Però anem a pams: Enemigos públicos és la perfecta hibridació entre el que podria ser una cuina classica enriquida amb el bo i millor de la nova cuina, és a dir que el cinema digital en mans de Michael Mann és la creme de la creme i li permet rodar amb total llibertat (delecteu-vos amb plans impossibles, amb textures nocturnes….). Jonny Deep està d’Oscar i ens demostra que després d’arribar a creure que era la reencarnació de Jack Sparrow tot fent el ruc a dojo, és capaç de posar-se en el lloc d’un dels darrers grans antiherois d’Amèrica. Asaltro al tren Pelham 123 és la demostració a la família Scott (Tony i Ridley) encara hi ha talent i el germà menys famós ens posa al dia una pel·li de 1974 interpretada per Walter Matthau i dirigida per Joseph Sargen. Ara són John Travolta i Denzel Washington els que s’encarreguen de mantenir el nostre interès i ho fan molt i molt bé. El director sap donar el ritme adequat i trastoca els personatges per tal de posar-los al dia i fer-los creïbles. Si teniu l’oportunitat feu una sessió prèvia de la primera versió i deprés aneu al cinema i veureu com amb el seté art es pot explicar història comparada. De Mishima no us en diré res més perque encara em perseguirien les seves imatges si no hagués anat a veure Anticristo. Quina pena que la crítica sigui tan curta de vista i tant reprimida perquè realment aquesta és una de les obres més valentes de Lars von Trier. És cert que no es pot dissimular que és el fruit d’una depre de cavall però també és cert que ens endinsa en un laberint que comença amb la culpa i acaba en l’anàlisi més acurada del mal en estat pur i sense embuts. Això sí, tot ben adabat amb bones dosi de psicoanàlisi. Tot i que diuen que és missogina, jo personalment penso que és una pel·li per a les dones. Gus van Sant amb Paranoycd Park també em va tocar la línia de flotació durant alguns dies -absteniu-vos pares d’adolescents- perquè em va deixar clar que és un dels grans. Paranoyd té el ritme, la narració perfectes per a la història que ens explica; una història d’adolescents perduts i desorientats que viuen en una mena d'”stand by” permanent, en una mena de sedació natural -no prenen drogues- que els manté fora de les seves pròpies vides i tot plegat sense buscar ni víctimes ni botxins fins el punt que s’huria d’haver titulat “Més enllà de la culpa”. Francament per pensar-hi una bona estona – El mapa de los sonidos de Tokio també hauria de portar un altre títol: Com ser Wong Kar-way -copiant aquella meravellosa Como ser John Makovichi portar el subtítol de …I morir en l’intento. Penso com en Àngel Quintana que si tot plegat les localitzacions haguessin estat a La Boqueria, tot plegat, hauria estat un bluffff. Aquest cop la meva estimada Isabel Coixet, la ben espifiat: en Sergi López està penós, la japo és com un clau -de ferro és clar-, l’epíleg és de principiant i tot el que hi ha pel mig són les seves dèries japoneses -fideus, cementiris, Murakami, Tokio, cites al nipó, suposat exotisme…- i res més. Són tan evidents les ganes d’imitar Wong Kar-way que si us ha agradat la peli us convido a veure In the mood for love –Deseando amar– i veureu que és un pur plagi, fins i tot ella mateixa es plagia quan torna a utilitzar la música d’Anthony and de Jonsons per reforçar una situació dramàtica al límit com si se sentís insegura del que les imatges han de dir per sí elles mateixes.

Així que gabon i ongi etorri a la nova temporada rossegadora.

RATATOUILLE

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s