Una pluja de cinema


[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/cvG0gbvZ4tY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Anar a Donostia significa, a part de poder degustar bona cuina canviar el xip del clima i agafar el paraigua i la gavardina i mentalitzar-se que l’única realitat existent viu al món de les ombres.

En quatre dies es pot veure molt cinema però no sempre qualitat i quantitat van juntes i per aquest motiu quan reculls uns bona pluja de fotogrames sembla que la vida et somriu encara que estigui diluviant a bots i barrals.

Vàrem obrir amb la Secció Oficial amb White Meadows de l’iranià Mohammad Rasoulof, una faula sobre un home que recull llàgrimes entre els ploraners habitants d’una  terra esquerpa i salada . Tot plegat acaba esdevenint una mena de laberint que, com l’aigua salada, costa d’empassar.
El secreto de sus ojos torna a ser un melodrama disfressat de thriller de Juan José Campanela en la línia del cinema argentí menys interessant però més comercial.
Yo también la representació espanyola dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro, explota el filó de la truita espayola en la línia Te doy mis ojos o Mar adentro. Pel·lícules tan políticament correctes que ningú s’atreveix a disseccionar.

Hedewijch és una mena d’intoxicació etílica disfressada de misticisme dirigida per Bruno Dumont que parla d’una noia tan desitjosa de Déu que acaba posant una bomba al centre de París en nom de l’Islam. Quines coses que s’han de veure!

Sort que Get Low va començar a aixecar el nivell cinemotogràfic i els nostres ànims amb una direcció molt correcta d’un novissim del cinema indie com és Aaron Schneider, amb la història d’un home que prepara el seu enterrament en vida per poder explicar els entrellats d’una culpa que l’ha tingut reclòs per voluntat pròpia durant 40 anys.

Blessed és una història sobre el fet de la paternitat que als que ens toca ens va posar bastant nerviosos per allò de la identificació amb la cinta. Històries no gaire creuades -que ja em sembla bé!- d’una sèrie d’adolescents que com aquell que no ho vol,  viuen al límit del risc. La narració  es gira a partir de mig metratge i llavors la visió de les diverses situacions és la dels pares.

City of life and death de Lu Chuan va ser una lliçó de cinema. Una mena de catedral cinematogràfica que anava de la poesia a la destrucció i el mal en el sentit més pur, mostrant la cruesa de la conquesta de Nanjin per part de les tropes japoneses -i després diran dels nazis…!-. Si no hagués rebut la Conxa a la Millor pel·lícula no hauríem tornat mai més a Donostia.

I a secció Zabaltegui Perlas va ser millor que passar un més a can Arzak. El mestre Michael Haneke amb Das Weisse Band ens va presentar un plat sobri però d’un gust que retornava als nostre paladars a cada moment. Una direcció d’actors contestable amb un tempo perfecte que anava graduant la tensió fins el punt de fer-se insuportable.

Mother de Bong Jon-ho va acabar convertint-se en un dels plats menys coreans de la seva filmografia. Va deixar els contrastos agredolços per agafar una línia de thriller maternofilial amb un principi i un final sorprenentsi un resulta final que ens va agradar força.
The limits of control va ser una mena de menú degustació amb una sola tapa que anava variant lleugerament cada cop que ens la presentaven. En paraules del director la seva inspiració va nèixer de la seva passió pel jazz i la idea de les variacions amb repetició.

Michael Winterbottom ens va servir un documental a partir de plats precuinats i basat en la recepta original de Naomi Klein titulada The Shock doctrine que a les quatre de la tarda i en plena digestió basca ens va obrir els ulls a tots amb algun calfred més propi de thriller que de documental. Un repàs a la història i la política dels darrers 30 anys que ens dóna les claus per a la interpretació del món on vivim i del qual us faig un tast amb el vídeo que us he embedit aquesta setmana .

I Five Minutes of Heaven va ser, sens dubte, les postres indispensables i per què no dir-ho immillorables. Un Olivier  Hirschbiegel  inspiradissim dirigint Liam Neesson i James Nesbbit en pur estat de gràcia a més d’una matèria prima de primeríssima qualitatcom el guió: ens presenta una altra visió del conflicte d’Irlanda del Nord que ens explica la història home decideix demanar perdó al germà d’un cristià a qui va matar 3o anys enrera i fer-ho en una mena de confessió reality-show. Vaja que si no s’estrena és que no hi ha justícia al món del cinema.

I fins aquí la gran bouffe de Donostia 2009.

És ben cert  que tot i que pensava que no podria tornar al cinema en un mes, el diumenge vaig anar a degustar el darrer plat servit per Soderbergh després de les seves especialitats cubanes que se servia en VOS i,  francament,  Matt Damon -que normalment no ens apassiona- amb 10 kilograms de més ens va servir una excel·lent interpretació i una gran comèdia humana amb un  regust amargant.

I és que davant d’alguns plats aquesta rateta golafre no es pot aturar.

Bon appetite mons cheris!

RATATOUILLE.

Anuncis

One thought on “Una pluja de cinema

  1. Ratatouille ha dit:

    Benvolguda Rosa,

    En atenció al teu encertat comentari: “et volia comentar que quan parles de FIVE MINUTS OF HEAVEN et refereixes a un Charles McKewn que no sé si t’has confós amb el James Nesbitt, perquè, si fos el cas, ho poguessis corregir”. Doncs sí, m’he confós coma bona rosegadora despistada que sóc i he fet mea culpa i ho he corregit en el post corresponent.

    A més et convido a participar sovint perquè é ben segur que els teus comentaris donaran llum al món de tenebres que tant ens estimem.

    Petonets

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s