L’ENCANT DELS PETITS RESTAURANTS


Benvolguts ombraires,

Dilluns a la tarda , després d’un cap de setmana de retirada per tal de no topar amb cap celebració del dia de la Hispanitat que com ja sabeu, és del tot contraindicat per a les ratetes de la meva espècie, vaig decidir sortir mig d’amagat per anar a fer un tastet a Can Amenabar que ens havia cuinat una exquisidesa anomenada Àgora.

Després de dues hores llargues de degustació a base  de recuperacions dels plats més clàssics de la cuina de Grècia i Roma i d’un passeig per un dels llogarets amb més encant que mai no han existit com és la Biblioteca d’Alexandria, no entenia perquè no estava totalment captivada i seduïda ni perquè la meva petita panxolina no estava encara a punt d’explotar després de tan saboroses viandes i com que el cervell encara el tenia prou clar vaig arribar a la conclusió que tot plegat devia ser que el xef Amenabar havia comès dues errades: la primera era cuinar per més personal del que la seva cuina pot oferir i el segon el fet d’utilitzar molt bones olles però no tenir bones matèries primeres per cuinar.

I m’explicaré. Segurament Alejandro Amenabar acostumat a les distàncies curtes, als primers plans, a les històries petites però denses, s’ha trobat navegant per una cuina immensa amb una història filosòficopedagògica i al final només ha pogut fer reeixir un missatge que em sembla prou interessant que és el descobriment del dubte i l’amor al coneixement enfront del radicalismes, les seguretats extremes i la intolerància.

I pel que fa a les matèries primeres, podríem dir que el mindundi que les compra, altrament anomenat director de càsting,   la va errar totalment i després el xef no va trobar ni la sal ni el pebre per corregir un preparat tan sonso. Exceptuant Rachel Weisz i Michael Lonsdale (Hypatia i el seu pare) la resta són del tot tòpics excessius i per què no dir-ho uns actors pèssims que la mà d’Amenabar no ha sabut portar al bon port d’Alexandria.

En fi que jo, vist el que he vist, m’apunto als restaurants petits a la cuina íntima i al refinament en privat i deixo les grans recepcions per a qui prefereixi l’aparença als sabors que no s’obliden perquè tornen i retornen a la memòria.

Bon appétit i bona nit,


RATATOUILLE[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/YneJujG0noA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Anuncis

4 thoughts on “L’ENCANT DELS PETITS RESTAURANTS

  1. maria rosa ha dit:

    Déu vos guard, rateta. Doncs a mi no m’ha semblat malament, la pel·lícula. La trobo interessant pel plat d’història que ens explica, amb uns ingredients prou consistents, com la religió, la cultura, la política, la ciència, i amanit amb una mica d’amor, d’amistat, de traïcions, de fidelitats. I, sobretot, el missatge que ens ofereix, que per mi és que els éssers humans som de tot menys personetes dignes del nostre nom, que ens deixem endur com bojos assedegats de sang i de poder, trepitjant qui calgui, per qualsevol persona que sàpiga fer-nos arrossegar amb les seves paraules i el seu foc enlluernador. Vaja, que, malgrat que a mi també m’agraden més els plats més petits i més íntims, m’ha semblat una menja prou digna. Encara que deixi els comensals tan mal parats!

  2. Ratatouille ha dit:

    Gràcies Rosa per venir al racó de Ratatouille. El que jo vull dir sobre Ágora és que em sona a molt soroll per acabar amb un resultat que no passa de digne. No atrapa, ja saps quin és el missatge, en fi… En canvi avui he vist una reposició The Visitor en VOS i m’ha semblat que tenia l’encant de la senzillesa i també un cert alè d’esperança dins d’un ordre, que tampoc estem per llençar coets en els temps que vivim! En fi, fins avaiat Roseta

  3. maria rosa ha dit:

    A mi em va encantar THE VISITOR! T’has plantejat quina gran quantitat de semblances té amb GRAN TORINO? Jo les vaig veure una darrere l’altra i em vaig quedar parada de les similituds. Tot i així, essent la de l’Eastwood més “bella” cinematogràficament, a mi em va arribar molt més THE VISITOR, potser per això que dèiem de l’encant de les petites coses.

  4. eferre ha dit:

    Hola,

    Gràcies per donar videta al meu bloc supercinèfila. No hi havia caigut amb el tema Torino Visitor però és ben cert. La mare del noi que deporten és la mateixa actriu de Los limoneros i em sembla una dona amb una presència d’aquelles que no es troben. Només cal que es posi davant la càmera i ja en hi ha prou, és brutal! Els seus ulls parlen de terres exòtiques i de dones que callen. A més com que tu i jo ja tenim una edat, aquesta dona és la prova evident que es pot ser madureta però molt boneta…. o no?
    Petons,
    Ratatouille

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s