Benvolguts,
Aquesta setmana a la 8 i Mig seguim fent tintinades i barallant-nos amb unicorns mentre naveguem sobre la sorra tot escoltant els crits del capità més malparlat de totes les contrades conegudes.
I per als que ja heu vist en Tintin, les bones noves són extraordinàries. No són en versió original, perquè a la vida no es pot tenir tot, però us garanteixo que gaudireu com a salvatges submergits en quilòmetres de cel·luloide. No esteu melancòlics perquè habemus papam. Si! Efectivament! Aquesta setmana podrem veure l’esperada Melancholia del més controvertit cineasta de tots els temps. I si el món s’acaba sota la batuta de Lars bon Trier, tant hi fa perquè haurem gaudit fins al final.
Melancholia ve de Cannes on més d’un es va esgarrifar amb les declaracions del seu director; per allò d’una mala entesa política de la correcció, que no professa Lars von Trier. Després va aterrar a Sitges i, finalment, arriba a Tarragona on més d’un ja es delia en l’espera. Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, Alexander Skarsgård, Stellan Skarsgård, Udo Kier, John Hurt i Brady Corbet formen un repartiment en estat de gràcia —… i mira que el meu profe de crítica em va prohibir utilitazar aquesta frase!— que ens submergirà en una història inquietant, hipnòtica i visualment perfecta.
El cinema té molt clar que el món s’acaba i que hi ha d’altres terres on poder fugir, i així es va poder veure a Sitges, a toc de zombi, finals del món i dobles de la nostra estimada Terra. I és que el terror i la ciència ficció ja fa temps que són terrenys adobats per a la crítica més radical del nostre status quo mundial basat en la depredació i el capitalisme radical que, de tant en tant, es disfressa de mala consciència i solidaritat.
I per si no en teníem prou ens visita també en Nanni Moretti -un dels meus directors preferits- que va acompanyat d’un genial Michael Piccoli vestit de blanc impolut. Habemus Papam és doncs la darrera proposta del cinema italià més crític i combatiu encara que no li agradi a en Carlos Boyero del País —a mi tampoc m’agraden les seves crítiques conservadores i m’he d’aguantar!. Primer en Moretti es va posar amb Il Cavaliere i ara amb tot el pontificat romà. Aquest home és un autèntic antisistema dels que ja no en queden a la Plaça Catalunya!
Bon profit i compte, que desprès dels excessos de la castanyada no podem seguir abusant.
RATATOUILLE
RATATOUILLE 
Aquesta setmana tinc overbooking. Vull veure Eva, Verbo, Tintín i Melancholia. Però Melancholia té un horari extranyíssim al ser més llarga… en fi, haurem de fer viatges i potser alguna campana universitària. També tinc Contagio per l’ordenador…
Esther: Finalment he de veure Eva en català o en castellà?
Habemus Papam, si no és en italià, perd tot el seu atractiu. Vaig penjar la ressenya al blog fa varies setmanes. Està bé, té bons moments, hi ha un moment esportiu dins el Vaticà molt divertit, però no és el Moretti agut i crític de sempre. És un aprovat justet.
P.D.: El niño de la bicicleta a la 8 i mig! 😉
El niño de la bicicleta té mal pronostic perquè ja l’he vist anunciada a Les Gavarres i els anuncis sempre són de les doblades. Tanmateix l’he posat a la meva carta la rei Josep
Valia dir al rei Josep, perdo!
Pel que fa a Eva, et recomano, de totes totes, la versió catanyol que vaig veure a Les Gavarres, Ha fet furor! mai havia vist tants comentaris al bloc.
Esther, si ja tenia ganes de tastar aquests plats exquisits de què parles, ara tinc ganes de devorar-los. Gràcies per un article en estat de gràcia (concurrència predilecta de José Luis Garci, d’aquí la tírria que li tenen alguns profes de pa sucat amb oli).
Melacholia és la cosa més bella i més més trista que he vist mai. M’ha portat de cap al Pinxo Panxo i demanar una copa de cava que m’han servit amablement.
Era o cava o suïcidi i, evidentment, he triat vida.
Gràcies per ser sempre aquí.
Melancholia m’ha ‘fotut’ la setmana. En el millor sentit de la paraula. Vull el dvd ja! Peliculón!
Ja peliculon! Vaig sortir amb un punyal de plata clavat al cor. Feia temps que no veia una cosa tant trista i tan bella! Ja sé que no és pot dir però amb una estètica de la bellesa semblant a la caiguda de les torres bessones.
Si hem de morir, que sigui al l’estil Von Trier. Jo m’apunto. Que el planeta Melancholia ens arrassi és molt millor que no pas morir de gana i amb un palneta esgotat per culpa dels especulador de Wall Street, Berlusconi i tripartits i peperos.
Ja peliculon Xavi! Vols que hi tornem i ens morim de pena junts?
Per mi, d’acord!!! Von Trier és un romántic. Sempre ho ha sigut, tot i que molts el vulguin veure com un maltractador de dones. Melancolía és d’una complexitat nova en el seu cinema. I les altres eren complexíssimes! S’ha de veure varis cops, clar que sí!