ELS NOSTRES ESTIMATS ADOLESCENTS


Un dissabte de març,  ales 8 de la tarda, les llargues cues al cinema indiquen que alguna estrena mediàtica s’està imposant a la cartellera. Es tracta d’Intocable.   És cinema francès!   -diu tothom- , com si el gentilici associat al cinema ja fos garantia indiscutible de qualitat. I  mentrestant, en d’altres sales,  autèntiques  joies del setè art no seran desvel·lades als ulls del gran públic. Només una petita gran minoria que va a la recerca d’un cinema inquiet serà recompensada. Són els Indiana Jones a la recerca d’un cinema que,  de vegades,  sembla perdut,  però que encara és entre nosaltres.

L’Arca perduda que trobaran els cercadors impenitents és   Chronicle (2012), una petita gran pel·lícula signada per dos joves de vint-i-sis anys que s’estrenen amb aquesta crònica de l’adolescència.  El guionista, Max Landis és fill del director John Landis i segurament en els seus gens hi ha algun codi escrit en cel·luloide. El director, Josh Trank,  és un descobriment extraordinari que voldrem seguir en el futur.

Chronicle  segueix el camí de l’heroi que va descriure  Joseph Campbell.  En aquest cas són tres adolescents cridats a una aventura  que accepten com un joc. Descobreixen la seva excepcionalitat, passen les proves que els portaran a dominar el seu poder fins arribar a la revelació de la veritat oculta, que cadascun d’ells acceptarà de forma ben  diferent,  i, finalment,  retornaran a la quotidianitat.  Res de nou fins aquí,  si exceptuem que el fet de ser tres herois, i no pas un de sol,  planteja les diferents formes de reaccionar davant d’una situació extraordinària com és tenir poders telekinètics. I en aquest sentit la cinta  va més enllà i ens planteja com el context previ a esdevenir heroi pot condicionar la resposta en cada cas. Però no només és aquest plantejament el que fa Chronicle diferent; és també la forma de treballar  amb la càmera subjectiva d’un dels protagonistes que decideix donar sentit a la seva “desgraciada” vida enregistrant tot el que li passa.

El resultat és una altra volta de cargol sobre un tema que en mans dels dos joves realitzadors no està esgotat sinó que  es desvel·la  verge i per explorar. En definitiva,  una font que encara pot brollar molt i molt i que, en aquest cas,  esdevé una oferta fresca, renovada i suggeridora que comença amb un plantejament desenfadat en la línia del cinema per a “teenagers” i continua, en la segona meitat,  amb una proposta fosca sobre el  cantó més tèrbol de l’heroi.

El Sant Graal el trobarem en el metratge de  Tenim  de parlar de Kevin i la sang  vessada en aquest cas no és la del redemptor que ens salvarà dels nostres pecats, ni  la de les víctimes directes d’un fet que no es desvel·la fins el final,  sinó una víctima colateral: una mare que no pot renunciar a ser-ho malgrat el pes que significa la seva maternitat. Parlar de Kevin és parlar del mal i de la bogeria, parlar de culpa, parlar del paper de la dóna-mare en el món modern -sovint una disjuntiva difícil de conciliar- i perquè no dir-ho del paper decoratiu que segueixen tenint molts pares en l’educació dels fills.

Tilda Swinton és una mare de format androgin amb vida pròpia, amb anhels i passions que no necessita la maternitat per realitzar-se però que, en un moment donat,  l’accepta com  un fet biològic, just abans que el seu rellotge s’aturi. I aquí pot començar una lectura molt més realista del que ens planteja la pel·lícula. Poc a poc,  aquest dona, es va carregant d’un dia a dia que el seu fillet no omple d’alegria i felicitat com, sovint, es ven la maternitat: un estat proper a l’enamorament on “totes” i dic “totes” les dones,  que ho són de veritat, se senten realitzades. Res més lluny del plantejament de la pel·lícula:  el nen no parla, el nen no controla esfínters, els nen puteja a la mare,  dia a dia, sense cap mena de contemplació i, finalment, esdevé un adolescent obscur i malèvol que,  a sobre, es mostra com un angelet als ulls del pare i la deixa a ella com una perfecta histèrica totalment inútil. Arribats aquí la tragèdia quotidiana és servida i us ben asseguro que és un plat que podreu trobar sobre moltes taules de famílies aparentment felices. També és en aquest punt on el plantejament d’una directora com Lynne Ramsay aflora amb claredat com el plantejament d’una dona.

L’altre protagonista indiscutible és el fill. Un encert de càsting total, tant pel que fa al nen petit interpretat per Jasper Newell, com a l’adolescent Ezra Miller. I  tot i que la majoria de crítiques publicades parlen de referències a  La semilla del diablo (1968) de Roman Polansky  o Revolutionary Road  (Sam Mendes, 2009), personalment, les meves imatges de referència, les trobo a La cinta blanca (2009) de Michael Haneke on el director afrontava,  sense embuts, la maldat des de la infància i aquella terrible pregunta de si l’home és dolent per naturalesa i acaba esdevenint un predador per als altres homes.

Pel·lícules sobre els nostres estimats i odiats adolescents. Sempre més complexos que els de la generació anterior, més impenetrables, més crítics, més cínics i més digitalitzats,  que de ben segur  aconseguiran matar els seus pares, com és llei de vida,  perquè, ho vulguem o no, el futur és a les seves mans.

RATATOUILLE

2 thoughts on “ELS NOSTRES ESTIMATS ADOLESCENTS

  1. Xavier Vidal ha dit:

    Què bé tornar-te a llegir! I hi ha molt a dir!

    Pelis com Intocable, amb la capacitat d’anar a San Sebastià i entusiasmar a la crítica, no han de demanar perdó per ser un èxit. La veuré demà. M’agrada molt el cinema francès (al que dedico una setmana especial al blog, per cert), i sí crec que allò de ‘és francesa’ és gairebé sempre una garantia. Declaración de guerra i Polisse son peliculasses.

    Chronicle és bastant comercial. Segur que molts feien cua per veure-la. Jo prefereixo fer-ho d’aquí unes setmanes, descarregada en la seva VOSE.

    We need to talk about Kevin la vaig veure al nadal i em va agradar molt. A la Tilda Swinton ja tarden en donar-li el biopic de David Bowie (la seva cara i cos bé ho val). Als blogs molts la comparaven amb Elephant, per tota la relació que amaga amb el cas Columbine. Potser és una mica reduccionista en la seva visió de la infancia i la maternitat, però crec que és una peli d’atmòsfera i sensacions, i m’agrada que em deixi el cos mig desfet. I m’identifico amb el personatge de Kevin, bàsicament perquè muns pares no paren de dir que ‘de menut era antipàtic i una mica cabró’, jaja. Soc fan del ‘momento tomatina’!

    Los idus de marzo també val molt la pena. Los Muppets és més complexa del que sembla, i en aquest cas sí o sí s’ha de veure en anglès i subtítols. Arrugas donarà guerra. La invención de Hugo és com un regal molt bonic que et fica molt content, però que al dia següent t’adones que no té cap utilitat. De The Artist estic ‘hasta la peineta’. Em sorpren (i m’indigna) que ningú parli de Dictado (una altra peli de nens ‘rarunos’) i de De tu ventana a la mía: serà perquè son espanyoles i pocs paguem per veure les NOSTRES pelis? Tan hi fa: no se m’acudeix res millor els pròxims dies que veure Extraterrestre, REC 3 y Grupo 7, totes espanyoles.

    Contraband m’interessa: la peli islandesa de base està bé, i crec que el Wahlberg ha sabut millorar-la (encara la tinc pendent). Tan fuerte, tan cerca la vaig veure fa la tira en anglès (s’enten perfectament) i m’agrada molt: és la gran peli post 11S, diguin el que diguin. Però si no et va agradar Criadas y señoras, estimada Ratatouille, crec que Tan fuerte, tan cerca et pot causar diabetes cinèfila. 😉 I avui per fi veuré Shame!!!

    Com entre post i post hi ha molt de temps, aquí em tens amb un comment quilomètric. Sorry! Salutacions des de Cinoscar & Rarities!

  2. Laura ha dit:

    És cert, molt temps sense llegir-te Ratatouille…..després de gairebé un mes sense anar al cinema, no per falta de ganes, diumenge me’n vaig anar a veure ” Tenim que parlar de Kevin “, que per cert, no seria ” Hem de parlar de Kevin ” ?¿?
    Bé la qüestió és que em va agradar molt..però em va deixar en un estat previ a la nàusea, literalment parlant… la interpretació de la mare la trobo excepcional, així com la seva actitud de mare, no se si jo en sería capaç… potser perqué no en soc…Estic d’acord amb tu Esther en referència a la interpretació del fill en totes les etapes…..unes mirades sense desperdici….
    Respecte a ” Intocable”, entre el que he llegit i vist a ” Cinema 3 ” és com si ja l’hagues vist i se me n’han passat les ganes…val tant la pena ?????
    Espero tornar a agafar la dinàmica de cinema setmanal….gràcies pel teu blog…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s