Arrival és una altra de les mostres de la genialitat de Denis Villeneuve autor d’obres punyents i dures com Incendis o Enemy -basada en El hombre duplicado de José Saramago- que ha trobat en Amy Adams la perfecta transmissora del seu missatge fílmic.
Crea tot un univers alienígena del que no en teníem referents a la pantalla i que ens inquieta alhora que ens sedueix perquè, ben aviat, i gràcies a la solvència d’Amy Adams, tots som la Dra. Banks i les seves sensacions i les seves premonicions, són també les nostres.
Ara bé, cal dir que qui esperi una pel.li d’extraterrestres a l’ús no cal que es gasti ela diners en una entrada per veure Arrival perquè la decepció serà total i sortirà amb el pot de crispetes entre les mans sense haver – ne tastat ni una sola.
En temps de crispació i de lideratges desencertats, Arrival té missatge, i aquí ja hi trobem la primera raresa, però en té més de rareses perquè és un missatge de concòrdia i d’unitat i això en els temps que corren es més que agosarat i, fins o tot, perquè no dir- ho, un punt demodé.
Potser per alguns viure una vida com la Dra. Banks té molt poc sentit: una dona que ha perdut la seva filla i que viu sola i consagrada als seus estudis de llengües “rares”, que només ella i tres o quatre habitants més de la terra poden comprendre i traduir, però poc a poc i a mesura que la trama avança, intuïm que és una dona molt especial i comencem a envejar-la perquè tots vivim una vida lineal en la que una cosa ve darrera d’una altra i la màxima sorpresa que ens va donant el devenir, és que el temps és cíclic i podem endevinar un estiu darrera d’una primavera i un hivern darrera d’una tardor. Però, ¿ i si el temps es trastoques? ¿Si el temps fos un i tots a l’hora i el que la vida fos així només depengués del coneixement d’una llengua alienígena ? I no parlem de klingon, ni de sons guturals gratuïts…
Villeneuve és molt destre i sap explicar-nos aquesta complicada història i, a més a més , omplir la pel·lícula, de poesia, que no d’èpica i d’herois. I això no deixa de ser molt agosarat quan es tracta d’una pel·lícula de ciència ficció. A mesura que la cinta avança l’espectador se sent posseït per la sensació que el contacte amb els al·lienígenes és més que un contacte físic i l’atmòfera que construeix el director ens va posseïnt. Salvant totes les distàncies Arrival, seria una rara avis, com Ultimàtum a la Terra (1951) i possiblement per aquest motiu sigui, també, una futura pel·lícula de culte, que no de masses.
RATATOUILLE 
Bon dia, Ratatouille! Saps quina pega li trobo a aquesta pel·lícula (que d’altra banda em va agradar molt, fins que no arriba al final)? Que trobo que acaba sense explicar el perquè de tot plegat, es conforma a resoldre allò individual (=professora) sense donar sentit pel que fa a la col·lectivitat. No m’explico més bé per no desvelar més la història, però jo vaig tenir una sensació de frustració total, tot i haver-me tingut enganxada (gairebé diria “hipnotitzada”) durant tot el metratge.
Jo que vaig sortir molt optimista, però no ho puc dir al comentari, vaig pensar que per primer cop totes les potències col·laboraven i això ja era un inici de canvi important cara al futur
Sí, sí, això és veritat, el missatge en aquest sentit és optimista. Però argumentalment queda coixa, perquè tu esperes una explicació a nivell general, i te la dóna molt parcialment i centrada en la individualitat.