Cinema de les sensacions 


Arrival és  una altra de les mostres de la genialitat de Denis Villeneuve autor d’obres punyents i dures com Incendis o Enemy -basada en El hombre duplicado de José Saramago- que ha  trobat en Amy Adams la perfecta transmissora del seu missatge fílmic.

Crea tot un univers alienígena del que no en teníem referents a la pantalla i que ens inquieta alhora que ens sedueix perquè, ben aviat, i gràcies  a la solvència d’Amy Adams,   tots som la Dra. Banks i les seves sensacions i les seves premonicions, són també les nostres.

arrivalposter
Arrival

Ara bé, cal dir que qui esperi una pel.li d’extraterrestres a l’ús no cal que es gasti ela diners en una entrada per veure Arrival perquè la decepció serà total i sortirà amb el pot de crispetes entre les mans sense haver – ne tastat ni una sola.

En temps de crispació i de lideratges desencertats,  Arrival té  missatge,  i aquí  ja hi trobem la primera raresa, però  en té més de rareses perquè és un missatge de concòrdia i d’unitat i això en els  temps que corren es més  que agosarat i, fins o tot, perquè no dir- ho, un punt demodé.

Potser per alguns viure una vida com la Dra. Banks té molt poc sentit: una dona que ha perdut la seva filla i que viu sola i consagrada als seus estudis de llengües “rares”, que només ella i tres o quatre habitants més de la terra poden comprendre i traduir,  però poc a poc i a mesura que la trama avança,  intuïm que és una dona molt especial i comencem a envejar-la perquè tots vivim una vida lineal en la que  una cosa ve darrera d’una altra i la màxima sorpresa que ens va donant el devenir, és que el temps és cíclic i podem endevinar un estiu darrera d’una primavera i un hivern darrera d’una tardor. Però, ¿ i si el temps es trastoques?  ¿Si el temps fos un i tots a l’hora i el que la vida fos així només depengués del coneixement d’una llengua alienígena ? I no parlem de klingon, ni de sons guturals gratuïts…

Villeneuve és molt destre i sap explicar-nos aquesta complicada història i,  a més a més , omplir la pel·lícula, de poesia,  que no d’èpica i d’herois.  I això no deixa de ser molt agosarat quan es tracta d’una pel·lícula de ciència ficció. A mesura que la cinta avança l’espectador se sent posseït per la sensació que el contacte amb els al·lienígenes és més que un contacte físic i l’atmòfera que construeix el director ens va posseïnt. Salvant totes les distàncies Arrival,  seria una rara avis,  com Ultimàtum a la Terra (1951) i possiblement per aquest motiu sigui, també,  una futura pel·lícula de culte, que no de masses.

 

 

 

 

 

 

 

 


Anuncis

3 thoughts on “Cinema de les sensacions 

  1. Maria Rosa Duran ha dit:

    Bon dia, Ratatouille! Saps quina pega li trobo a aquesta pel·lícula (que d’altra banda em va agradar molt, fins que no arriba al final)? Que trobo que acaba sense explicar el perquè de tot plegat, es conforma a resoldre allò individual (=professora) sense donar sentit pel que fa a la col·lectivitat. No m’explico més bé per no desvelar més la història, però jo vaig tenir una sensació de frustració total, tot i haver-me tingut enganxada (gairebé diria “hipnotitzada”) durant tot el metratge.

    • Ratatouille ha dit:

      Jo que vaig sortir molt optimista, però no ho puc dir al comentari, vaig pensar que per primer cop totes les potències col·laboraven i això ja era un inici de canvi important cara al futur

      • Maria Rosa Duran ha dit:

        Sí, sí, això és veritat, el missatge en aquest sentit és optimista. Però argumentalment queda coixa, perquè tu esperes una explicació a nivell general, i te la dóna molt parcialment i centrada en la individualitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s