Oblida tot el que saps

Dr. Strange  és  una peça de total, pur i absolut entreteniment. I amb això no he dit res dolent sobre la pel·lícula, sinó tot el contrari, perquè d’un heroi menor de la Marvel se n’ha tret un producte de màxima qualitat que enganxa  des del primer moment; tant per la història del naixement  de l’heroi, com per la festa visual a la qual ens convida.

Sovint, quan es parla positivament dels efectes digitals d’una pel·lícula el pensament recurrent és que aquesta amaga la seva manca de qualitat sota l’artifici dels trucs digitals. En aquest cas és  tot el contrari perquè formen part intrínseca de la història i de cap manera  són forçats o imposats.

 

Benedict Cumberbach és  l’Strange  que esperàvem perquè ja sabem què podem esperar d’un actor que amb molt poc temps ha aconseguit  mimetitzar-se amb el seu principal personatge; segurament és el millor Sherlock que hem conegut.

Strange és un paio vanitós, un neurocirurgià que no salva vides indiscriminadament perquè no respon al  jurament hipocràtic.  No li agrada salvar borratxos a urgències i només es dedica al cassos que suposen un repte per al seu extraordinari talent i poden contribuir a engrandir, encara més, la seva fama i també, perquè no dir-ho, la seva fortuna. I fora d’aquestes dues premisses, res ni ningú mereix la seva atenció.

Un accident de tràfic inicia el seu descens als inferns i posteriorment l’itinerari d’aprenentatge que porta al naixement de l’heroi. Tot de manual,  però d’un manual sense errors ni vacil·lacions que converteix la pel·lícula en un artefacte que funciona a la perfecció i que compleix la seva missió, com l’heroi, d’oferir-nos dues hores d’acció i aventura amb tempos i ritmes perfectament mesurats, una bona estona per “oblidar tot el que sabem” , com ho fa el Dr., i viatjar a les dimensions desconegudes on transiten els herois.