Paterson, elogi a la senzillesa

 

 

Jim Jarmusch és, sens dubte, un romàntic irredempt que, quan tot just ens havíem recuperat de l’espectacular Solo los amantes sobreviven, amb una Tilda Swinton i un Tom Hiddleston, espectaculars, ens serveix un plat que fuig del barroquisme i la hipèrbole per recrear-se en l’art del minimalisme i la senzillesa. I curiosament, el director triomfa, tant en un àmbit com en l’altre, perquè és un mestre indiscutible.

Està decidit a posar-se dins la ment d’un poeta que és un conductor d’autobús, que és un poeta i ens permet entrar en el món d’una criatura única que es desperta, gràcies  el seu rellotge automàtic, cada dia a les 6.10, es desplaça fins el seu autobús, com si llisqués, entre els edificis d’una zona industrial  morta,  mentre la seva ment, aliena a tot plegat i alhora tocant sempre de peus a terra, va deixant caure paraules encadenades que sonen a poesia:

Cruzo trillones de moléculas que se apartan para dejarme passar,

mientras que a ambos lados, más trillones se quedan donde estan

Adam Driver i Golshifteh Farahani, interpreten  Paterson i la seva dona; una parella entranyable, aparentment simple, però d’una extrema complexitat que viu una preciosa història d’amor, des d’un respecte que sovint es perden les parelles, quan ja porten un cert temps de convivència.

Paterson viu la poesia com pot respirar o quedar-se bocabadat mirant la seva dona i ella fa cakes que fan joc amb els armaris de la cuina, les cortines del menjador i la seva pròpia faldilla de tal manera que Agata Ruiz de la Prada queda a l’alçada del betum com a dissenyadora si la comparem amb la Laura. Una Laura que en Paterson compara a la Laura de Noves  mentre li llegeix poesia de Petrarca i de William Carlos Williams. I Jarmusch fa cinema mentre escriu poesia amb les imatges i amb les lletres que va sobre impressionant a la pantalla. I els espectadors assistim a un espectacle que inaugura una forma molt especial de fer cinema que ens fa desitjar viure dins d’aquesta pel·lícula i que no s’acabi mai, com l’etern retorn en que viuen els protagonistes de la cinta.

I al final –i no és un spoiler- sembla com si un Ozu rejovenit anés a trobar les criatures de Jarmush al costat de la cataracta de Paterson per tal de recordar-nos que el seu esperit no ha mort.

 

Que la serpiente espere

” Que la serpiente espere bajo
su yerbal
y la escritura
sea de palabras lentas y rápidas, pronta
a morder, tranquilas en la espera,
insomnes,
– por la máscara reconciliar
a la gente con las piedras.
Compón. (No hay ideas
sino en las cosas). ¡Inventa!
Saxífraga es mi flor que parte
las rocas… “

(William Carlos Williams)