Cinema, hivern i Nadal


Ja ha passat Nadal i enfilem directe el Cap d’Any. Encara tenim dies per relaxar-nos, celebrar l’hivern recentment  estrenat  i passar llargues hores veient cinema del bo.

La primera opció és fer deures i repassar les estrenes del cinema espanyol que van caure de la cartellera abans que les poguéssim veure i que ara es recuperen gràcies a les seves nominacions als Goya: Un monstruo viene a verme (12), Tarde para la ira (11), El hombre de las mil caras (11) 1898. Los últimos de Filipinas (9

Però si encara no teniu clar per on començar, no ho dubteu,  Tarde para la ira és la revelació de l’any i Raul Arévalo ja compta entre els nostres “actors-directors favorits”. El jove realitzador afronta una història de revenja d’un perdedor encarnat magistralment per Antonio de la Torre que, després de Caníbal ,  va ser moralmenttot i no ser reconegut amb la Conxa- el millor actor que es va veure a l’edició del Festival de Donosti del 2013 i des de llavors no ha parat de fer pel·lícules espectaculars (La isla mínima (2014), Felices 140 (2015) , Hablar (2015), Que Dios nos perdone (2016).

Entre les estrenes de setmanes enrere, encara podem trobar l’excepcional  La llegada, signada per Denis Villeneuve que ja ens està preparant la última versió de Blade Runner (Ryan Gosling, Harrison Ford), Hasta el último hombre (Haksaw Ridge), de Mel Gibson; un  drama bèlic que cal tenir en consideració si es tenen presents les seves intencions pacifistes, Infiltrado amb Bryan Cranston , que després de Breaking Bad no acaba de trobar un paper com el de Walter White  (àlies Heisenberg) i la última producció de Sean Ellis sobre l’intent d’assassinat de Reinhard Heidrich, mà dreta de Hitler i artífex de la Solució Final que porta  per títol Operacion Anthropoid.

I encara estem a l’aguait de les possibilitat que ens portarà l’inici de  2017 amb les estrenes de la primera setmana de l’any, entre les quals esperem Passengers, amb l’explosiva parella formada per   Jennifer Lawrence, Chris Pratt Comanchería, gran descoberta de Sitges amb un Jeff Bridges que ens torna a apassionar i  Frantz, l’últim Ozon arribat directament de del Festival de Donosti.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s