Titular Hell or High Water amb el desafortunat nom de Comancheria, és un error imperdonable que fins i tot haurà despistat als fans més incondicionals de Jeff Bridges .
Hell or Hig Water és un western que lluita amb dignitat i el cap ben alt per seguir reivindicant el gènere quan és ben sabut que el que impera en la majoria de films és la hibridació que, a cops, enriqueix el producte final i que en d’altres ocasions porta la pel·lícula a la deriva i potser al naufragi. Té flaires de thriller i potser i de budy movie –que juga a les dobles parelles de col·legues– però és, per damunt de tot, una pel·lícula de denúncia, tot i que hi hagi molta acció i molts trets.
David Mackenzie no s’estalvia llargs tràvelings per les planúries de l’oest de Texas mostrant la misèria material i moral d’una terra exhausta que ja només pot donar allò que guarda en el seu subsòl. Pobles abandonats i tan desesperats que segurament es compten entre els votants de Donal Tramp perquè pensen que són l’essència d’Amèrica i la seva reserva espiritual davant de l’aperturista de l’etapa Obama.
Els germans Tanner intentaran salvar, per tots els mitjans, -legals i no legals- i contra vent i marea l’única cosa que els queda i que és la seva petita i desèrtica granja, on ha aparegut petroli. El banc els té collats a deutes i està a punt de fer-se amb la propietat però, ells s’adonen que funcionar amb l’ètica de “quien roba a un ladrón…” és realment just i necessari donades les circumstàncies i actuen en conseqüència, a boca de canó, com els bandits de l’oest dels gran temps dels cowboys, com Billy Kid, Jesse James o la parella de Sundance Kid i Butch Cassidy immortalitzats a Dos hombres i un destino (1969).
I és que arriba un moment a la vida que has de jugar “a tot o res” i assumir les conseqüències i el mateix pensen la parella de vells llops del desert, Jeff Bridges i Gill Birminghan, els dos policies que no han de fer altra cosa que esperar per fer caure de quatre grapes els dos lladres que atemoreixen els bancs del comptat.
Però tot plegat no és tan simple i a més d’acció Hell or High Whater, té un bon guió i té bons diàlegs: autèntics duels de la paraula entre els personatges i sobretot entre els antagonistes i uns actors en autèntica estat de gràcia. Chris Pine que surt dels seus papers per a adolescents i trekkies i un Jeff Bridges que amb la seva sola presencia encanta i atrapa.
No podem dir res més sinó que Mackenzie l’encerta de ple, potser perquè no té por i juga al tot o res, com els seus protagonistes, o potser perquè ens vol dir que és un director a tenir en compte i a qui haurem de seguir.
RATATOUILLE 