Manchester-by-the-Sea és una petita ciutat de l’estat de Massachusetts de 5.000 habitants  i escaig. Una ciutat massa petita per poder suportar un passat tant ple de dolor com el de Lee Chandler (Casey Affleck). Manchester By The Sea podria ser un telefilm que un diumenge a la tarda passen en una cadena de segona per omplir la graella a cost mínim però,  Manchester By The Sea és molt més que tot això i ho demostra gràcies al pols ferm del seu director Kenneth Lonergan, encara poc conegut entre nosaltres perquè només roda noves pel·lícules quan està molt segur del què està fent.

La història no deixa de ser un argument de telefilm melodramàtic de diumenge a la tarda però gràcies a la direcció d’actors i als paisatges que puntuen totes i cadascuna de les escenes, Lonergan aconsegueix gelar-nos la sang a cada pas i que arribem a compartir el dolor que aplana en Lee i desitgem poder deslliurar-lo, tot i que sabem que ni el pas del temps ho aconseguirà. Perquè el temps, a Manchester, no ho cura tot.

La única possibilitat de vincle amb la vida li ofereix, precisament, el fet de la mort del seu germà i la responsabilitat que aquest li proposa, que és fer-se càrrec del seu nebot (Lucas Hedges), un adolescent d’una maduresa inaudita que aconsegueix resituar en Lee i fer que s’enfronti amb els seus fantasmes durant els breus dies del seu retorn a Manchester.

A l’escena en què Lee es retroba amb  la seva ex-dona  que interpreta  Michelle Williams amb tot el convenciment i la veritat de què és capaç una grandiosa actriu com ella, els espectadors assistim a una escena de catarsi matrimonial on es vol conjurar la catàstrofe sense gaires resultats. I tot amb el testimoni d’una nova criatura que representa el recomençar de Randy i la confirmació de què per a Lee, la vida ja no pot oferir res.

Manchester-by-the-Sea té un argument conegut i quan fem aquesta crítica, podem explicar tot el que ens ve de gust i no fem espòiler perquè no passa gaire res més del que apareix a la sinopsi però,  Manchester-by-the-Sea ofereix veritat i aquesta veritat només es pot trobar anant al cinema i deixant-nos convèncer per cadascun dels seus fotogrames que transcorren  durant 135 minuts impagables.