Aquesta tarda, veient l’extraordinària pel·lícula de Pablo Larraín, m’he explicat un conte de la meva infància. Era un conte trist on hi havia un nen molt petit -tant petit com jo en aquell temps-, que anava de la mà de la seva mare a l’enterrament del seu pare. I, al final, jo plorava amb aquell nen perquè pensava que no volia perdre el meu pare. Anys després vaig visitar el cementiri nacional d’Arlington a Washington i el conte amb va tornar al cap i amb ell una tristor immensa i profunda.
I aquesta tarda, he tornat a sentir aquella tristor immensa i profunda que t’acompanya durant hores, després de veure Jackie, la última gran lliçó de cinema rodada pel xilè Pablo Larraín.
Jackie explica el final d’una història de conte de fades i ho fa de manera veraç i radical, sense limitacions, i descarrega tot el pes de la narració sobre la seva protagonista, una Natalie Portman que camina com Jackie, que mira com Jackie i, fins i tot m’atreviria a dir, que pensa com Jackie. Porta sobre les seves espatlles un pes tant intents que tot i essent una dona d’una lleugeresa extrema, li costa avançar en el Via Crucis dels fets que ocorren després de l’assassinat del seu marit i president dels Estats Units, John Fitzeralt Kennedy.
Tot això Larraín ho explica magistralment, hi ho puntua amb una banda sonora excepcional, però el que també ens explica és qui i com va escriure la història de JFK, de la seva fulgurant carrera i del seu magnicidi. Joseph Campbell, en l’anàlisi del mite de l’heroi, ja deixa clar que aquest, només és, si passa per una prova molt dura que li comporta, en molts casos, una mort traumàtica. I així és, JFK el jove president dels Estats Units d’Amèrica, mor assassinat d’un tret, cau als braços de la seva jove esposa Jackie i durant l’estona que el cotxe presidencial corre pels carrers de Dallas composen una pietà de les més mediàtiques del sg. XX que queda enregistrada en el nostre imaginari per sempre.
Però aquest només és l’inici perquè tot seguit Jackie, ja fos per una sisè sentit o per la seva experiència com a reportera gràfica del The Washington Times-Herald, organitza per al seu espòs un funeral que és la reproducció exacta del que es va celebrar per la mort d’un altre dels gran presidents assassinats, Abraham Lincoln, perquè és en aquesta figura històrica on posa el raser per mesurar la transcendència del seu marit. Però encara més, perquè no està contenta amb tot el que es publica de JFK en les setmanes posteriors a la seva mort i crida un periodista de la revista Life, Billy Crudup, per construir el seu propi relat, perquè pensa que hi té tot el dret i, curiosament, aquest relat és el que es transmet durant anys i el mite Kennedy creix, malgrat la fama de faldiller i amic de mafiosos del jove president.
Molts anys després de veure i escolar el conte de Camelot, Llaraín em descobreix que aquell conte que vaig creure haver sentit tot just amb tres anys -els mateixos que tenia en John-John- en realitat el vaig construir a base de capes i capes d’imatges enregistrades d’aquell increïble funeral d’estat que Jackie va construir a honor i glòria del 35è president dels Estats Units d’Amèrica i, amb llàgrimes als ulls, he descobert que Camelot no va existir.
RATATOUILLE 