Aquesta setmana les nostres opcions s’orienten cap a la cuina anglesa i a les antípodes, la cuina iraniana.
Ken Loach, un habitual incansable de tots els festivals europeus, presenta aquest diumenge a la tarda, al Cicle VO d’Anima’t, la seva última producció, I’m Daniel Blake acompanyat dels seus incondicionals Paul Laverty al guió i George Fenton a la música. Aquesta és una proposta de cinema veritat, autèntic, de passejar pel carrer i trobar-nos cara a cara amb els personatges reals de la història. Tots en coneixem uns quants. Una persona que ha treballat tota la vida en un ofici, que és un bon professional i que de sobte té un problema mèdic greu que l’impossibilitat per seguir-ho fent. Llavors tota la maquinaria burocràtica del sistema de seguretat social i dels serveis socials cau damunt seu i gairebé, literalment, l’esclafa. Però en Daniel és un lluitador i quan se sent tant enganyat decideix lluitar, i encara li queden forces per lluitar per altres persones que, com ell, se senten exclosos del sistema i no entenen el perquè. És el cas de la Katie, amb dos fills petits, sense feina i sense casa, que ha de fer 450 km per trobar una llar on aixoplugar-se.
Amb I’m Daniel Blake, tenim la sensació que Loach ha deixat el discurs polític per aproximar-nos a una realitat que parla per sí sola i és per això que aquest Loach ens agrada especialment.
El viatjant (2016) és el plat més exòtic del cap de setmana, en els serveix Asghar Farhadi, un dels nostres directors preferits que després d’aquella increïble descoberta anomenada A propòsito de Elly (2009), ens va portar l’extraordinària Nader i Simin, una peraració (2011) multipremiada als Oscar, Cesar i Festival de Berlín i El pasado (2013). Totes excel·lents pel·lícules que ens van anar descobrint aquest extraordinari director capaç de disseccionar la parella i les relacions personals amb un bisturí molt fi, com el millor dels cirurgians.
Sovint tot plegat comença amb un incident simple, quotidià, com en aquest cas un canvi de domicili, un petit Macguffin que és el desencadenant d’una extraordinària tempesta de conseqüències imprevisibles que fins i tot acabarà arrossegant el públic de la sala al qual, Asghar Farhadi, mai deixa indiferent i sempre interpel·la.
Dos pesos pesants per un cap de setmana de boires que convida a anar al cinema.
RATATOUILLE 