A la contraportada del meu subratllat i idolatrat volum de Incerta glòria de Club Editor, el poeta i traductor Enric Soria diu que aquesta “és la novel·la més russa, més fonda i més imponent que ha existit mai d’un escriptor català” i en Jaques Ricamout continua dient que és “d’un pes metafísic que rarament es dóna en novel·les profanes, comparables a les obres mestres de Dostoievski”.
Segurament no és pot dir res més encertat sobre l’obra de Joan Sales i és segur que tots els que l’han llegida opinen de la mateixa manera i, a més, estan agraïts d’haver-la trobat en una o altra prestatgeria, d’alguna o altra biblioteca perduda i haver-se trencat l’ànima llegint-la i pensant com seria a la gran pantalla, si algú tingués el valor d’escriure un guió i rodar-la.
El perill dels somnis, sempre ha estat que es facin realitat, però aquest cop la realitat la posen Isona Passola i Agustí Villaronga i llavors s’obre un bri d’esperança sobre el destí de Incerta glòria al cel·luloide i tots pensem que o ara o mai!, després de la fracassada adaptació per al TNC d’Àlex Rigola.
El dia de la preestrena ens envaeixen els dubtes. El personatge de la Carlana podrà ser l’eix vertebrador de la història? El personatge de Juli Soleràs assolirà els nivell de complexitat que té a l’obra? Serà en Lluís aquell idealista, cagadubtes i immadur?
Es fa fosc a la sala, s’apaguen els llums i la pols de les bombes, la destrucció i la misèria humana i material ho inunden tot. S’han cuidat tots el detalls i el resultat és tan versemblant que resulta quasi epidèrmica la vivència d’un front encallat en el no res, on es desitja més que acabi la guerra que no pas ser del cantó dels vencedors.
Marcel Borràs -que també va ser a l’adaptació teatral- és en Lluís i és aquell Lluís que tots havíem imaginat: jove idealista, inconstant, voluble i disposat a posar-se en mans de la passió més traïdora. Oriol Pla, es transforma en el Juli Soleràs descregut, vital i lleial als amics, que no a les idees, que ja fa temps que l’han decebut, i Bruna Cusi és la Trini -potser la més desdibuixada dels tres- però que té la joventut, la lleialtat i la capacitat d’estimar que té el personatge de Joan Sales. Ara bé, Villaronga sap que amb això no en té prou i que una novel·la tant complexa i reflexiva no es pot passar al cinema tal qual, per molts valors literaris que tingui i, per tant, cal trobar un detonat de l’acció capaç de fer que tot esclati. Com les bombes. Aquest detonant és la Núria Prims, en el paper de la Carlana. Un personatge que a la novel·la és tangencial i només serveix per començar a dibuixar com n’és d’inconstant en Lluís però que a la pel·lícula és el centre de totes les tensions entre els personatges.
Villaronga pren una gran decisió i crea un personatge nou sobre la base de la Carlana, que li permet jugar amb els tres amics i mostrar-nos, en un metratge dues hores escasses, la complexitat d’uns personatges que requeririen una sèrie per la televisió si se seguís el fil narratiu de la novel·la. És cert que moltes coses queden fora del metratge i algunes les trobem a faltar més que d’altres; com ara els anys d’estudiants i l’origen de l’amistat del Lluís, en Juli i la Trini però l’essència i és, tot i que a mig metratge l’adaptació ja és absolutament lliure i el director i guionista és deslliura de l’acció de la novel·la.
Ara bé el “públic-lector” sap on és i sap que en Villaronga no s’ha mogut ni un pam de l’ànima de l’obra perquè mentre inventa l’acció, ho puntua amb diàlegs extrets literalment de la novel·la que ens permeten tornar a l’essència i, al final, tot plegat resulta una gran lliçó de sobre com adaptar al cinema una novel·la inabastable, deixar-s’hi la pell i sortir-ne viu.
Gràcies Agustí, gràcies Isona per aquest gran regal! Al marge de tots els premis que mereix la pel·lícula i que de ben segut acabarà obtenint, el millor premi que us podeu emportar és el d’haver estat capaços d’arribar a l’esperit dels incondicionals de Sales. Esperem, de tot cor, que la vostra glòria sigui certa!
RATATOUILLE 