Crudo (Grave, 2016) és una pel·lícula absolutament radical i valenta signada per la directora Julia Ducournau que s’estrena amb aquest primer llarg. La cinta ha tingut un extraordinari recorregut de festivals que va començar a Canes amb el premi Fipresci (Semana de la Crítica), continua al London Film Festival on es premiada com a Millor òpera prima i acaba a Sitges amb tres premis que inclouen el de Millor pel·lícula europea, després de passar pel Festival de Cinema Fantàstic d’Austin. I després d’un recorregut com aquest, el que és cert és que no l’esperàvem entre les estrenes d’unes multi-sales, però com que finalment ja arribat al gran públic, aplaudim la iniciativa.
Crudo és important tant per tot allò que té d’evident, com per tot el que ens acompanya en les hores posteriors al seu visionat perquè, sens dubte, és una pel·lícula que deixa petjada i dubtes per repensar-la.
Només començar, el pròleg ja ens avisa de quins son els límits i, automàticament, comencem a sospitar que no en hi ha. Després ens va introduint en la història de la jove Justine, Garance Marillier que comença els seus estudis de veterinària a la universitat i que no deixa de recordar-nos la Justine de Sade, sotmesa a tota mena de vexacions justificades com a “novatades” de primer curs, que fins i tot li infringeix la seva pròpia germana argumentant la necessitat del procés iniciàtic.
Justine és vegetariana, com ho és la seva mare -radical- i la seva germana, gairebé com si es tractés d’una religió familiar o la metàfora de la puresa de les dones de la casa que no han accedit als plaers de la carn. El pare és algú que té un paper simple, d’acompanyant o testimoni dins la família. La mare té una posició dominant i intransigent i la Justin és una molt bona estudiant de qui s’espera que sigui la millor veterinària de la seva promoció.
L’arribada a la universitat és desoladora i ens descriu com en pot ser de dura la vida per algú que tot just s’hi hi ha acostat a mirar-la pel forat de pany. Justine no ha sortit mai de casa, no ha tingut relacions sexuals i, per tant, no ha provat la carn, ni físicament ni metafòrica.
Les vexacions als estudiants novells són dures però encara ho són més si qui les propicia és la pròpia germana gran que exerceix d’introductora a la nova vida adulta, plena de transgressió i excessos. De fet, sembla que l’objectiu a la universitat és dur a terme aquest ritual de pas i que, de tant en tant, si sobra temps, el que es fa és estudiar perquè no sigui dit.
Només amb aquests plantejaments ja tindríem un bon relat sobre els rituals de pas, l’adolescència, la promiscuïtat sexual adolescent i l’entrada a la vida adulta. Una posada al dia d’Adolescència i sexe a Samoa de Margaret Mead per sucar-hi pa des del punt de vista antropològic. Però no, Julia Ducournau i la seva òpera prima van molt més enllà. I seguint amb els referents antropològics, ens situa davant de la dualitat cru vs cuit de Claude Lévi-Strauss, que va dedicar quatre volums de les seves Mythologiques a interpretar per què i com els humans cuinen el que es mengen i on el “cru” correspon a l’estat salvatge, precultural i mancat de civilització i les coses cuites o cuinades, corresponen l’estat cultural civilitzat.
I és la mateixa Justine, qui després d’un ritual d’iniciació en el qual es veu obligada a menjar carn, comença a descobrir la seva natura salvatge i al marge de la civilització, i l’hi agrada. L’hi agrada perquè ha estat sotmesa a un procés de repressió matriarcal, del qual ara que és lluny del control familiar, es pot alliberar sense complexes.
Llavors, en aquest punt, la cinta arriba a deixar el públic en un total estat de perplexitat del qual, només pot sortir després d’unes hores del visionar i, més encara, quan si en aquest punt ja ens pensàvem que ho sabíem tot, resulta que encara ens manca un dels finals més salvatges que hem pogut veure en els últims temps. Però això sí, tot ben servit amb una exquisida naturalitat i elegància, perquè de menjar és del que es tracta. Bon profit!
RATATOUILLE 