Quan en una mateixa setmana tens la sort de descobrir –tardanament- un llibre com Permagel d’Eva Baltasar i alhora, tornar a seure en una sala de cinema, per assistir a la reestrena de Il pleuvait des oiseaux (I llovieron pájaros), tot et fa pensar que alguna mena de confluència astral deu haver succeït.
Costa trobar una paraula que resumeixi el que Louise Archambault pretén transmetre amb una pel·lícula que és epidèrmica a cada segon del seu metratge. Tanmateix DIGNITAT podria resumir la mirada de la directora sobre la vellesa, l’amor i el dret a viure i morir dignament mentre entona un solemne cant a la llibertat envoltat de natura.
Els protagonistes d’aquesta cinta practiquen l’art i l’estètica de la desaparició amb l’objectiu de viure lliurement el que els queda de les seves vides en una mena de simbiosi amb la natura que els guareix i que esborra els petits i grans traumes de les seves vides, per renéixer, fins i tot, amb noms nous per poder oblidar i ser oblidats.
Tot plegat funciona fins que Raff, una fotògrafa curiosa, que investiga els supervivents dels grans incendis del Quebec descobreix el personatge de Ted Boychuck, de qui tots els testimonis parlen i decideix seguir la seva pista, fins arribar al llac Perfecció, on hi troba en Tom i Charles, companys eremites d’en Ted.
Archambault ens convida a deambular, a donar sentit al temps i l’espai amb una nova mirada, neta i sense prejudicis; la mirada de Marie, una octogenària que torna de la foscor, al final del camí i vol viure la seva “primera vida de veritat”. Ella és capaç de superar el trauma i aprofita la segona oportunitat mentre que en Ted Boychuck, a qui a penes veiem però que articula la història, conjura el seu a través de la pintura i de les cartes que escriu les bessones Polson, els seus dos amors de joventut i que mai arriben a destí. Però en Ted és un rodamón i ho expressa clarament quan diu que “decidir és aturar-se, morir”.
La inspiració de la directora és clara i Henry David Thoreau plana sobre la cinta amb els seus textos fundacionals: Assaig sobre la Desobediència Civil (1849), Walden (1854) i Caminar (Walking) , que contenen el pensament d’un esperit lliure i un dels grans lluitadors contra el poder establert que va inspirar els moviments de desobediència civil del segle XX i personatges com Tolstoy, Gandhi o Luther King i possiblement, també, el pensament del poeta i cantautor Leonard Cohen, que interpreta en Tom, i fa tota una declaració d’intencions: “I have tried in my way to be free” amb els versos de Bird on the wyre.
La protagonista de Permagel també lluita contra el poder establert i el camí marcat, com ho són els camins de la mare i la germana: heterosexual, marit, feina, fills… Ella ens diu que “… la força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols” i també vol escapar, desaparèixer, fugir i controlar la seva vida i la seva mort. I de ben segur trobaria els seus alter ego al llac Perfecció amb la Mari, en Charles i Tom.
Sembla doncs, que en un moment en que tots sentim d’una manera o altra que la paraula llibertat està fortament devaluada i ens hem acostumat a portar morrió i a no poder “deambular”, sinó és per “la comarca”, una mica com a El hòbbit, haurem de vèncer la por com aquests deliciosos eremites quebequesos o com en Frodo i els seus amics i mirar d’explorar nous territoris incontrolables i salvatges per prendre les regnes de les nostres vides i les nostres morts, tot deslliurant d’aquesta responsabilitat als poders corresponents.
RATATOUILLE 