Agent secret Topo


Hi ha qui pensa que les casualitats no existeixen i en hi ha d’altres que pensem que quan un seguit d’atzars se sumen, és que cal posar l’atenció en algun tema que, potser, hem passat per alt.

La setmana passada I llovieron pájaros va venir del món d’abans de la Covid-19 i ens va alimentar l’ànima alhora que apel·lava als grans temes de l’existència: vida-amor-mort.

El agente topo es va veure tímidament a Sundance, just abans de la pandèmia i va ressuscitar al Festival de Donostia, on va ser guardonada amb el Premi del públic –sempre tan encertat- i ara arriba a les grans pantalles dels nostres, també ressuscitats cinemes.

Dues setmanes seguides parlant de vida, amor i mort i dues directores –segur que no és atzar-, Louise Archambault i Maite Alberdi que ens parlen de maneres diverses i profundament personals dels mateixos temes, sense fer-ne sang, amb calma, donant a les imatges el seus tempos i integrant allò que forma part de la existència, de manera plàcida i gairebé amb humor, perquè hem d’admetre que sense humor, la vida no ens porta a cap lloc.

Aquest inversemblant documental,  nominat als Oscar, s’inicia a partir d’un anunci on es “busca senyor d’avançada edat que tingui facilitat per la tecnologia i estigui disposat a passar tres mesos fora de casa”. Sergio Chamy, un vidu de 83 anys que encara passa el dol de la seva esposa, morta recentment,  es presenta a l’agència de detectius que fa la crida i és triat per fer d’agent “topo” en una residència d’ancians, amb la missió d’investigar les sospites de la filla d’una de les residents que desconfia del tracte i les atencions que rep la seva mare.

La preparació del “topo” per passar desapercebut a la residència té moments gloriosos que narren l’impossible matrimoni entre la generació octogenària i les tecnologies digitals, tot i que, al final,  en Sergio que és un home perseverant, se’n surt prou bé amb totes les andròmines que li facilita el director de l’agència de detectius.

Aquesta primera part de la cinta es mou entre el codis del més pur “noire” i un Tebeo de Mortadelo agente secreto. Aborda des de la humanitat necessària la presentació dels personatges -reals com la vida mateixa, que se’ls escapa- i les seves cuites. I tot i que al final de la vida, sorgeixen l’enamorament i l’amistat,  en Sergio, per més que ho intenta, no acaba de trobar la forma d’incriminar la residència en la suposada negligència que investiga.

Potser la negligència sigui un Macguffin, potser la perícia d’en Chamy no doni per més, però sigui com sigui, el que aflora en tot moment és l’absoluta solitud dels residents que viuen en una mena de permanent confinament que,  precisament ara, tots podem entendre com mina l’esperit i les ganes de viure.

Tot plegat, de la mateixa manera que ho fa I llovieron pájaros, aquest documental, ens interpel·la directament sobre el sentit d’unes vides, molts cops buides de records per l’implacable Alzheimer, confinades i sotmeses a protocols i rituals que més aviat ens fan pensar en una llar d’infants que en una llar de persones grans en el sentit ple e la paraula.

Dijous passat, el Parlament espanyol va aprovar la Llei e l’Eutanàsia, tant lluitada per malalts familiars i associacions, que situa España entre els sis països del món que tenen reglamentat el dret a morir dignament. Esperem que algun sobtat gir a posicions intransigents i totalitàries no ens faci donar cap pas enrere com a societat civilitzada i de la mateixa manera que néixer és un gaudi, marxar d’aquest món no acabi sent un tràngol inhumà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s