Beure o no beure, aquesta és la qüestió


Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos. I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.
(Charles Baudelaire)

De Druk (Otra ronda), en sortim embriacs, embriacs de cinema, de bellesa i de veritat, i voldríem una altra ronda i no deixar d’embriagar-nos amb l’última escena del film que, per sí sola, conté el sentit d’un metratge en què Vinterberg aconsegueix una comunió espiritual i etílica entre els seus quatre actors: Thomas Bo Larsen, Magnus Millang, Lars Ranthe i Mads Mikelsen que brilla especialment entre tots ells i està més que a l’alçada de la seva l’última col.laboració a Jagten (La caza, 2012).

Druk comença com una mena de juguesca durant un sopar d’aniversari que celebren quatre avorrits i subjugats professors d’un institut de Copenhaguen per tal de validar la hipòtesi del psiquiatra y escriptor noruec Finn Skårderud, que afirma que els humans naixem amb un dèficit de 0,05% de alcohol en sang i que, només quan compensem aquesta diferència, totalment desinhibits, és quan ens convertim en la millor versió de nosaltres mateixos. I és així, com sota l’empara d’un rigorós experiment científic, documentat i mesurat sessió a sessió, aquells a qui la vida ha deixat de sorprendre, comencen a beure a honor i glòria dels grans bevedors de la història com ara Churchill o Hemingway, amb l’esperança d’acabar convertits en icones de sí mateixos.

Els quatre amics arrosseguen històries de claudicació i renuncia amb poques oportunitats de canvi, quan ja han travessat el Rubicó de les seves vides i la juguesca els dóna esperança i recupera els seus vincles de joventut; un temps en què tots eren més joves, més guapos i plens d’il·lusions.

La hipocresia davant el tema de la beguda és molt evident a la nostra societat occidental, on les drogues dures no són permeses i les “suposadament” toves són a les mans, gairebé dels infants. I és que afrontar el tema del consum d’alcohol no és gens fàcil. On comença el desig d’entonar-nos una mica, desinhibir-nos o potser, fins i tot, esdevenir uns bons “connoisseurs” i com es pot acabar depenent de molt més que d’un 0,05 d’alcohol en sang.

Recuperar les nostres vides necessita d’un deshinividor quan ja no som capacos ni tan sols d’afrontar el dia a dia fruit de totes les claudicacions d’una vida? Tan han minvat les nostres forces o és que la derrota és massa aclaparadora i ja no ens reconeixem cada matí al mirar-nos al mirall?

Sigui com sigui Druk aconsegueix el mateix que un 0,05 d’alcohol en sang; ens posa a to i malgrat enfrontar-nos amb la realitat i no donar-nos cap resposta, sortim del cinema amb unes ganes boges de viure i cantar… com a La Traviata.

Libiamo, libiamo ne’ lieti calici
Che la bellezza infiora
E la fuggevol, fuggevol ora
S’inebri a voluttà
Libiam nei dolci fremiti
Che suscita l’amore
Poiché quell’occhio al core
Onnipossente va


2 thoughts on “Beure o no beure, aquesta és la qüestió

  1. Frederic ha dit:

    Una crítica genial, Esther!

    Penso que és d’aquelles pel·lícules que, com els vins negres i densos, a mesura que te la vas bevent, deixa un regust contundent i tan amarg i a la vegada afruitat, que no saps si t’acabarà embafant massa i enterbolint la ment en excés…

    Amb el pas dels dies, però, i quan els efectes etílics de les diverses copes que també l’espectador es va bevent juntament als protagonistes perden el seu efecte, queda en el record de forma tan especial com un bon vi compartit amb amics o familiars, com aquella ampolla que es destapa per alguna petita gran ocasió de les que ve de gust anar repetint de tant en tant perquè aporten tot allò que t’omple i et fa feliç i que et poden arribar a fer sentir com en Mads Mikkelsen durant el What a life final.

    Oscar merescudíssim, sens dubte!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s