Crudo i els perills de la carn

Crudo (Grave, 2016) és una pel·lícula absolutament radical  i valenta signada per la directora Julia Ducournau que s’estrena amb aquest primer llarg. La cinta ha tingut un extraordinari recorregut  de festivals que va començar a Canes amb el premi Fipresci (Semana de la Crítica),  continua al London Film Festival on es premiada com a Millor òpera prima  i acaba a Sitges amb tres premis que inclouen el de Millor pel·lícula europea, després de passar pel  Festival de Cinema Fantàstic d’Austin. I després d’un recorregut com aquest, el que és cert és que no l’esperàvem  entre les estrenes d’unes multi-sales, però  com que finalment ja arribat al gran públic, aplaudim la iniciativa.

Crudo és important tant per tot allò que té d’evident, com per tot el que ens acompanya en les hores posteriors al seu visionat perquè, sens dubte, és una pel·lícula que deixa petjada i dubtes per repensar-la.

Només començar, el pròleg ja ens avisa de quins son els límits i, automàticament, comencem a sospitar que no en hi ha. Després ens va introduint en la història de la jove Justine, Garance Marillier  que  comença els seus estudis de veterinària a la universitat i que no deixa de recordar-nos la Justine de Sade, sotmesa a tota mena de vexacions justificades com a “novatades” de primer curs, que fins i tot li infringeix la seva pròpia germana argumentant la necessitat del procés iniciàtic.

Justine és vegetariana, com ho és la seva mare -radical- i la seva germana, gairebé com si es tractés d’una religió familiar o la metàfora de la puresa de les dones  de la casa que no han accedit als plaers de la carn. El pare és algú que  té un paper simple, d’acompanyant o testimoni dins la família. La mare té una posició dominant i intransigent i la Justin  és una molt bona estudiant de qui s’espera que sigui la millor veterinària de la seva promoció.

L’arribada a la universitat és desoladora i ens descriu com en pot ser de dura la vida per algú que tot just s’hi hi ha acostat a mirar-la pel forat de pany. Justine no ha sortit mai de casa, no ha tingut relacions sexuals i, per tant, no ha provat la carn, ni físicament ni metafòrica.

Les vexacions als estudiants novells són dures però encara ho són més si qui les propicia és la pròpia germana gran que exerceix d’introductora a la nova vida adulta, plena de transgressió i excessos. De fet,  sembla que l’objectiu a la universitat és dur a terme aquest ritual de pas i que, de tant en tant, si sobra temps, el que es fa és estudiar perquè no sigui dit.

Només amb aquests plantejaments ja tindríem un bon relat  sobre els rituals de pas, l’adolescència, la promiscuïtat sexual adolescent  i l’entrada a  la vida adulta. Una posada al dia d’Adolescència i sexe a Samoa de Margaret  Mead  per sucar-hi pa des del punt de vista antropològic. Però no,   Julia Ducournau i la seva òpera prima van molt més enllà.  I seguint amb els referents antropològics, ens situa davant de la dualitat cru vs cuit de Claude Lévi-Strauss,  que va  dedicar quatre volums de les seves Mythologiques a interpretar per què i com els humans cuinen el que es mengen i  on el “cru” correspon a l’estat salvatge, precultural i mancat de civilització i les coses cuites o cuinades, corresponen l’estat cultural civilitzat.

I és la mateixa Justine, qui després d’un ritual d’iniciació en el qual es veu obligada a menjar carn, comença a descobrir la seva natura salvatge i al marge de la civilització, i l’hi agrada. L’hi agrada perquè ha estat sotmesa a un procés de repressió matriarcal, del qual ara que és lluny del control familiar, es pot alliberar sense complexes.

Llavors, en aquest punt,  la cinta arriba a deixar el públic en un total estat de perplexitat del qual, només pot sortir després d’unes hores del visionar i, més encara, quan si en aquest punt ja ens pensàvem que ho sabíem tot, resulta que encara ens manca un dels finals més salvatges que hem pogut veure en els últims temps. Però això sí, tot ben servit amb una exquisida naturalitat i elegància, perquè de menjar és del que es  tracta. Bon profit!

Anuncis

Incerta glòria o com abastar l’inabastable

A la contraportada  del meu subratllat i idolatrat volum de Incerta glòria de Club Editor, el poeta i traductor Enric Soria diu que aquesta “és la novel·la  més russa, més fonda i més imponent que ha existit mai d’un escriptor català” i  en Jaques Ricamout continua dient  que és “d’un pes metafísic que rarament es dóna en novel·les profanes, comparables a les obres mestres de Dostoievski”.

Segurament no és pot dir res més encertat sobre l’obra de Joan Sales i és segur que tots els que l’han llegida opinen de la mateixa manera i, a més,  estan agraïts d’haver-la trobat en una o altra prestatgeria, d’alguna o altra biblioteca perduda i haver-se trencat l’ànima llegint-la i pensant com seria a la gran pantalla,  si algú tingués el valor d’escriure un guió i rodar-la.

El perill dels somnis, sempre ha estat que es facin realitat, però aquest cop  la realitat la posen Isona Passola i Agustí Villaronga i llavors s’obre un bri d’esperança sobre el destí de Incerta glòria al cel·luloide i tots pensem que o ara o mai!, després de la fracassada adaptació per al TNC d’Àlex Rigola.

El dia de la preestrena ens envaeixen els  dubtes. El personatge de la Carlana podrà ser l’eix vertebrador de la història? El personatge de  Juli Soleràs assolirà els nivell de complexitat que té a l’obra?  Serà en  Lluís aquell idealista,  cagadubtes i immadur?

Es fa fosc a la sala, s’apaguen els llums i la pols de les bombes, la destrucció i la misèria humana i material ho inunden tot. S’han cuidat tots el detalls i el resultat és tan versemblant que resulta quasi epidèrmica la vivència d’un front encallat en el no res, on es desitja més que acabi la guerra que no pas ser del cantó dels vencedors.

Marcel Borràs -que també va ser a l’adaptació teatral- és  en Lluís i és aquell Lluís que tots havíem imaginat: jove idealista, inconstant, voluble i disposat a posar-se en mans de la passió més traïdora. Oriol Pla, es transforma en el Juli Soleràs descregut, vital i lleial als amics, que no a les idees, que ja fa temps que l’han decebut, i Bruna Cusi és la Trini -potser la més desdibuixada dels tres- però que té la joventut, la lleialtat i la capacitat d’estimar que té el personatge de Joan Sales. Ara bé,  Villaronga sap que amb això no en té prou i que una novel·la tant complexa i reflexiva no es pot passar al cinema tal qual, per molts valors literaris que tingui i, per tant, cal trobar un detonat de l’acció capaç de fer que tot esclati. Com les bombes. Aquest detonant és la Núria Prims, en el paper de la Carlana. Un personatge que a la novel·la és tangencial i només serveix per començar a dibuixar com n’és d’inconstant en Lluís però que a la pel·lícula és el centre de totes les tensions entre els personatges.

Villaronga pren una gran decisió i crea un personatge nou sobre la base de la Carlana,  que li permet jugar amb els tres amics i mostrar-nos,  en un metratge  dues hores escasses,  la complexitat d’uns personatges que requeririen una sèrie per la televisió si se seguís el fil narratiu de la novel·la. És cert que moltes coses queden fora del metratge i algunes les trobem a faltar més que d’altres; com ara els anys d’estudiants  i  l’origen de l’amistat del Lluís, en Juli i la Trini però l’essència i és, tot i que a mig metratge l’adaptació ja és absolutament lliure i el director i guionista és deslliura de l’acció de la novel·la.

Ara bé el “públic-lector” sap on és i sap  que en Villaronga no s’ha mogut ni un pam de l’ànima de l’obra perquè mentre inventa l’acció, ho puntua amb diàlegs extrets literalment de la novel·la que ens permeten tornar a l’essència i, al final,  tot plegat resulta una gran lliçó de sobre com adaptar al cinema una novel·la inabastable, deixar-s’hi la pell i sortir-ne viu.

Gràcies Agustí, gràcies Isona per aquest gran regal! Al marge de tots els premis que mereix la pel·lícula i que de ben segut acabarà obtenint, el millor premi que us podeu emportar és el d’haver estat capaços d’arribar a l’esperit dels incondicionals de Sales. Esperem, de tot cor,  que la vostra glòria sigui certa!

Menú degustació 10/03/17

Aquesta setmana ens carregarem d’energies a base de plats molt variats i suculents. La primera especialitat   ve de Bèlgica i la signa Joachim Lafosse  que ja ens va deixar estorats amb la seva À perdre la raison. Una obra radical sobre el mite de Medea que es va presentar al D’A ja fa uns anys. En aquesta ocasió a L’économie du couple (Despuès de nosotros, 2016) compta amb dos monstres de la interpretació,  Bérénice Bejo i Cédric Kahn, que encarnen un matrimoni en descomposició que té una lluita acarnissada per l’espai vital que un dia va ser el domicili conjugal i que era és la trampa que els manté units. Aquesta és la proposta d’Anima’t per al diumenge a la tarda dins del cicle VO.

Però el cinema comercial també ens ofereix propostes molt interessants per al cap de setmana que faran la delícia de tot tipus de paladars.

La primera proposta és I Am Not Madame Bovary de Feng Xiaogang que va guanyar el premi a la millor pel·lícula al festival de Sant Sebastià d’aquest any i també el premi a la millor actriu per Fan Bingbing, una autèntica estrella de l’star system xinès. La història que es veu,  literalment, per un forat, ens converteix en uns autèntics voayeurs de la odissea d’una dona que per obtenir una segona vivenda fingeix un divorci que després resulta ser real. Les peripècies  de la “timadora” timada van des del drama a la comèdia passant per la ironia fins arribar a l’absurd. És una proposta absolutament original i exòtica que ens aproparà una mica més a les filmografies asiàtiques tan cares de veure a les nostres contrades.

Però si no us agraden els McDonald’s i en voleu saber el perquè,  la vostra opció és The Founder  de John Lee Hancock amb un repartiment d’or encapçalat per Michel Keaton, que torna a tenir entre mans un paper desbordant com el de Birdman (2014) i Laura Dern que posen molta veritat a la història de l’home que es va apropiar del negoci dels germans McDonald quan s’iniciaven en la carrera de l’hamburguesa ràpida que anys després ha colonitzat tot el món conegut. Com passa sovint la visió del director és la d’explicar-nos la història del perdedor que aconsegueix triomfar costi el que costi i peti qui peti.

I per al amants de Mattheu McConaughey  de nou la possibilitat de veure el camaleònic actor interpretant el paper d’un buscavides a la recerca d’una mina d’or a Gold. Però si encara no en teniu prou també podeu passar una bona estona amb Kong: Skull Island, amb un repartiment de luxe encapçalat per Tom Hiddleston, seguit de  Brie LarsonSamuel L. JacksonJohn Goodman i un brillant John C. Reilly que dóna el contrapunt a una història molts cops explicada i que aquí barreja elements de Jurassic Park amb Apocalypse Now per oferir una producte d’entreteniment amb la suficient dignitat per ser vist.

Menú degustació 03/03/17

Aquesta setmana les nostres opcions s’orienten cap a la cuina anglesa i a les antípodes, la cuina iraniana.

Ken Loach, un habitual incansable de tots els festivals europeus, presenta aquest diumenge a la tarda, al Cicle VO d’Anima’t, la seva última producció, I’m Daniel Blake  acompanyat dels seus incondicionals Paul Laverty  al guió i George Fenton  a la música. Aquesta és una proposta de cinema veritat, autèntic, de passejar pel carrer i trobar-nos cara a cara amb els personatges reals de la història. Tots  en coneixem uns quants. Una persona que ha treballat tota la vida en un ofici, que és un bon professional i que de sobte té un problema mèdic greu que l’impossibilitat per seguir-ho fent. Llavors tota la maquinaria burocràtica del sistema de seguretat social i dels serveis socials cau damunt seu i gairebé, literalment, l’esclafa. Però en Daniel és un lluitador i quan se sent tant enganyat decideix lluitar, i encara li queden forces per lluitar per altres persones que, com ell, se senten exclosos del sistema i no entenen el perquè. És el cas de la Katie, amb dos fills petits, sense feina i sense casa, que ha de fer 450 km per trobar una llar on aixoplugar-se.

Amb I’m Daniel Blake, tenim la sensació que Loach ha deixat el discurs polític per aproximar-nos a una realitat que parla per sí sola i és per això que aquest Loach ens agrada especialment.

 

El viatjant (2016) és el plat  més exòtic del cap de setmana, en els serveix Asghar Farhadi,   un dels nostres directors preferits  que després d’aquella increïble descoberta anomenada  A propòsito de Elly  (2009), ens va portar  l’extraordinària Nader i Simin, una peraració (2011) multipremiada als Oscar, Cesar  i Festival de Berlín  i El pasado (2013). Totes excel·lents pel·lícules que ens van anar descobrint aquest extraordinari director capaç de disseccionar la parella i les relacions personals amb un bisturí molt fi, com el millor dels cirurgians.

Sovint tot plegat comença amb un incident simple, quotidià, com en aquest cas un canvi de domicili, un petit  Macguffin que és el desencadenant d’una extraordinària tempesta  de conseqüències imprevisibles que fins i tot acabarà arrossegant el públic de la sala al qual, Asghar Farhadi, mai deixa indiferent i sempre interpel·la.

Dos pesos pesants per un cap de setmana de boires que convida a anar al cinema.

 

Qui va inventar el feminisme? Elle

Sovint em pregunto què és ser feminista a dia d’avui i, creieu-me, em costa molt trobar una resposta. ¿És feminisme treballar vuit hores, arribar a casa i fer la jornada que feia la meva mare -que no treballava fora de la llar-  i consolar-me perquè cobro un sou i sóc “suposadament lliure”? . ¿És feminisme ser capaç de solucionar tots els problemes dels fills, les mares, les tietes, el gat i el gos i veure com els altres s’ho miren perquè resulta que tu ets més forta i més potent que ningú i ho fas tot tan bé…?  Qui lo sa…. Jo no ho veig clar.

Qui sí que ho té clar es Paul Werhoeven, i ens ho demostra a Elle després de fer-ho a Institnto Basico (Basic Instinct, 1992) o Showgirls 1995,  possiblement pensant que encara no ho havíem entès. A Elle tot queda clar perquè despulla la seva heroïna, la tensa i la posa en situació de demostrar de què és capaç.

Michèle és una exitosa executiva que viu sola, té la seva empresa, un fill badoc, un amant i una amiga, bones relacions amb el seu ex, i les justes amb el seu amant  i que davant d’una situació traumàtica agafa el toro per les banyes i decideix canviar les tornes.

Les víctimes poden tenir molta força, sobretot si han après, des de ben joves, a tenir la força suficient per créixer i fer-se respectar. Quan el passat les ha tensat tant, la seva resiliència és espectacular. Michèle és així perquè sap que està sola i que sola s’ha de treure les castanyes del foc. No cal buscar  resposta a les seves actuacions o a les decisions que pren. Són seves i les porta fins  a l’extrem assumint els resultats.

I tot plegat em fa pensar que és per això que la Michèlle és l’autèntic model de dona feminista del segle XXI que ni tant sols és planteja ser-ho. No du a terme cap lluita de gènere perquè pensa que cadascú s’ha de salvar ell mateix, tampoc es preocupa per usar el gènere femení ni el masculí o el genèric,  ni es desespera per tenir un company al costat perquè en pot tenir un quan vulgui i,  a més,  dirigeix  una empresa formada per homes i és dedica a lluitar en el món de la producció de videojocs que és un terreny eminentment masculí.

Però, sobretot,  la seva condició de dona alliberada es fa del tot diàfana quan al final de la cinta és troba amb la seva amiga i sòcia i tot passejant per un dels molts cementiris de París fórmula el seu manifest feminista sense despentinar-se i, fins i tot, amb un to sorneguer.

Una grandiosa pel·lícula del mestre Verhoeven, basada en la novel·la de Philippe Djian, El amor es un crimen perfecto (2013), que no va trobar a Hollywood cap actriu amb prou valor per encarnar la seva protagonista. Però, per sort, sovint l’atzar fa que les coses vagin per on han d’anar i en aquest cas, va fer que la diva i el mestre es trobessin per construir junts aquesta obra mestra, que com a mínim hauria de ser reconeguda amb l’Òscar a la Millor Actriu.

Menú degustació (24-02-17)

A les portes del Carnaval, aquesta setmana  tenim un plat contundent,  d’aquells que es fan abans d’acabar el fred de l’hivern i tot just a les portes dels dejunis de la Quaresma, com ara  la botifarra d’ou amb seques o la coca de llardons

Elle té aquesta contundència i és la millor proposta per al cap de setmana perquè, entre d’altres motius,  encara no s’ha estrenat a Tarragona malgrat el ressò mediàtic que ha generat  en el seu pas per diversos festivals com ara el de Donostia o Canes i en les ciutats on sí que s’ha pogut veure.  Anima’t la programa dins del Cicle VOC d’hivern amb el convenciment que és una de pel·lícules més potents que s’hi presenten.

La proposta  la signa el mestre Verhoeven,  acompanyat de Isabell Huppert, una de les millors actrius del panorama cinematogràfic actual que, a més, està nominada com a millor actriu en els Oscar d’aquest any. Ella és una dona aparentment fràgil que és capaç de construir unes heroïnes tremendament fortes que no necessiten de res ni ningú.

Però Elle té un contrapunt al cinema comercial que és l’estrena de Ma Vie De Courgette que alguns ja vam poder veure a Tarragona gràcies al REC. Són els bunyolets de Cuaresma rodons i deliciosos. I no és que la cinta sigui fàcil ni que opti per al melodrama lacrimogen, però sí que és una obra rodona i deliciosa quan als seus aspectes artístics i formals. És la cinquena obra d’animació del director suís Claude Barras. Un autèntic artesà de l’stop motion .

I si després de la botifarra d’ou i els bunyols, encara us queda un raconet podeu provar de fer-vos passar el neguit amb Fences, la primera pel·lícula de Denzell Washington com a director que opta a diversos Oscar en aquesta edició del 2017. Viola Davis i Denzell Whashington ja van representar a Broodway l’obra de teatre que porta el mateix títol i finalment van decidir fer-se-la seva i passar al cel·luloide. Resulta un duel interpretatiu de primera línia que és una bona opció per acabar els dies de Carnaval.

Però sobretot, si teniu la sort de fer pont no us perdeu la cerimònia dels Oscar en directe i feu travesses amb els vostres amics cinèfils sobre qui guanyarà què. Ara bé no us feu il·lusions perquè segur que s’ho emporta tot La, la, land i no pas Manchester frente al mar, The Arrival, o la genial Comancheria perquè com bé hauríeu de saber a aquestes alçades, l’acadèmia és molt conservadora i no està invents ni obres introspectives. Tots aplaudiran fent cors, un musical digne i molt acolorit,  però que per molts homenatges a Un americano en París que contingui no li arriba ni a la sola de la sabata.

I és que anar a contracorrent sempre és saludable i no deixar-se emportar per la marea La, la Land o  50 Sombras más oscuras, encara més. Visca la dissidència i bon profit!

Camelot no va existir

Aquesta tarda, veient l’extraordinària pel·lícula de Pablo Larraín, m’he explicat un conte de la meva infància. Era un conte trist on hi havia un nen molt petit -tant petit com jo en aquell temps-, que anava de la mà de la seva mare a l’enterrament del seu pare.  I, al final, jo plorava amb aquell nen perquè pensava que  no volia perdre el meu pare. Anys després vaig visitar el cementiri nacional d’Arlington a Washington i el conte amb va tornar al cap i amb ell una tristor immensa i profunda.

I aquesta tarda, he tornat a sentir aquella tristor immensa i profunda que t’acompanya durant hores, després de veure Jackie, la última gran  lliçó de cinema rodada pel xilè Pablo Larraín.

Jackie explica el final d’una història de conte de fades i ho fa de manera veraç i radical, sense limitacions, i descarrega tot el pes de la narració sobre la seva protagonista, una Natalie Portman que camina com Jackie, que mira com Jackie i,  fins i tot m’atreviria a dir, que pensa com Jackie. Porta sobre les seves espatlles un pes tant intents que tot i essent una dona d’una lleugeresa extrema, li costa avançar en el Via Crucis dels fets que ocorren després de l’assassinat del seu marit i president dels Estats Units, John Fitzeralt Kennedy.

Tot això Larraín ho explica magistralment, hi ho puntua amb una banda sonora excepcional, però el que també ens explica és qui i com va escriure la història de JFK, de la seva fulgurant carrera i del seu magnicidi. Joseph Campbell, en l’anàlisi del mite de l’heroi, ja deixa clar que aquest, només és,  si passa per una prova molt dura que li comporta, en molts casos, una mort traumàtica. I així és, JFK el jove president dels Estats Units d’Amèrica, mor assassinat d’un tret, cau als braços de la seva jove esposa Jackie i durant l’estona que el cotxe presidencial corre pels carrers de Dallas composen una pietà de les més mediàtiques del sg. XX que queda enregistrada en el nostre imaginari per sempre.

Però aquest només és l’inici perquè tot seguit Jackie, ja fos per una sisè sentit o per la seva experiència com a reportera gràfica del The Washington Times-Herald,  organitza per al seu espòs un funeral que és la reproducció exacta del que es va celebrar per la mort d’un altre dels gran presidents assassinats, Abraham Lincoln, perquè és en aquesta  figura històrica on posa el raser per mesurar la transcendència del seu marit. Però encara més, perquè no està contenta amb tot el que es publica de JFK en les setmanes posteriors a la seva mort i crida un periodista de la revista Life, Billy Crudup, per construir el seu propi relat, perquè pensa que hi té tot el dret i, curiosament,  aquest relat és el que es transmet durant anys i el mite Kennedy  creix,  malgrat la fama de faldiller i amic de mafiosos del jove president.

Molts anys després de veure i escolar el conte de Camelot, Llaraín em descobreix que aquell conte que vaig creure haver sentit tot just amb tres anys -els mateixos que tenia en John-John- en realitat el vaig construir a base de capes i capes d’imatges enregistrades d’aquell increïble funeral d’estat que Jackie va construir a honor i glòria del 35è president dels Estats Units d’Amèrica i, amb llàgrimes als ulls, he descobert que Camelot no va existir.