THE COUNSELOR

El Conseller no és una marca de cafè andorrà, tampoc és la típica pel·lícula de “narcos cutres” de Ciudad Juarez -lloc horrorós on els hagi-,  ni,  per descomptat, la darrera versió de sang i fetge de traficants mexicans que només permet sortir indemnes de la sala de cinema els espectadors  dotats amb un gran estómac per als horrors.

I mentre encara estic sotmesa a les imatges i els diàlegs de  El conseller, m’agradaria donar-vos 8 raons i ½  de pes per sortir esperitats cap a la sala de cinema.

Cal veure The Counselor perquè:

  1. És una obra d’autèntica maduresa d’un gran director que sap arriscar-se i jugar en terrenys pantanosos,  i no com d’altres que encara donen tombs a les seves neures i, de passada,  es financen  el psicoanalista amb l’entrada que paguem tots.
  2. Té un dels millors guions que he vist i escoltat  en els darrers temps de sequera creativa. Cormac McCarthy broda uns duels dialogats que no ens permeten ni la més mínima distracció. Només us diré que un mafiós turmenta en Fassbender  amb els versos de Machado.
  3. Michael Fassbender –més extraordinari que mai- plora com no ha plorat mai cap altre home i pateix el pitjor descens als inferns que cap home ha pogut patir; com el mateix Dante a la recerca de la seva Beatriu.
  4. La dolenta Cameron Díaz; la més dolenta del món no té límit i, a més a més, és dona i ja era hora que ens deixessin ser malèvoles  i intel·ligents  amb ganes. Practicar el mal no és fàcil tal com ho fa ella i, si no veieu l’escena de la confessió on és del tot impenitent amb un capellà que fuig d’ella com del mateix Satanàs.
  5. Als Oscar d’aquest any sonarà més d’un nom dels implicats en aquesta pel·lícula; tant dels que són al davant com al darrera de la càmera.
  6. Fins i tot la Pe queda prou bé .
  7. Bardem segueix sent el tipus més  entranyablement  horrorós que tomba per les pantalles. Llàstima que no el deixen doblar-se i tots   hi perdem molt.
  8. Brad Pitt segueix brutejant tot i que una mica menys que a Mata’ls suaument i dóna un parell de bones rèpliques i diàlegs intel·ligents a Fassbender.

I una mitja raó més; perquè si ara no aneu al cinema és que no us mereixeu que obrin més sales a Tarragona.

EL CERCLE DE LA VERGONYA

L’home que mira  l’andana del carrer 28 obre i tanca el  cercle de la vergonya. Un cercle d’aïllament,  de solitud i d’incomunicació. L’home que mira l’andana del carrer 28  ens segresta amb el seu esguard.

És realment vergonyós que una obra de la magnitud de Shame no tingui cap presència en els Oscar 2011 després d’haver estat reconeguda en els festivals i premis  de cinema de més prestigi mundial. I és que el duet McQueen-Fassbender és d’una potència que costa trobar a les sales de cinema comercial. Ja ens van sorprendre a Donostia amb  Hunger (2008), on ens aproximaven als fets que el  1981,  amb motiu  de la vaga de fam dels presos de l’IRA,  liderada per Bobby Sands -un increïble Fassbender- van tenir lloc a la  Maze Prison d’Irlanda.

Tanmateix Hanger  mai ha estat estrenada a Espanya. Voldria pensar que va ser per inexplicables problemes de distribució i no pas pels  referents polítics que s’hi podien trobar entre l’IRA i ETA.

Shame és d’aquelles obres que quan comences a intuir el final voldries que tornès a començar per no perdre ni un sol detall de tot el que s’ha mostrat a la pantalla.  El protagonista és una home que viu una profunda solitud i que defuig tot vincle;  ja sigui familiar o d’amistat. És un addicte que ja no busca l’experiència sexual per trobar-hi plaer sinó perquè la necessita per no caure  atrapat en el profund dolor que sent. És un home que tapa una necessitat que l’esclavitza que perd, segon a segon,  la seva llibertat i, fins i tot,  la seva humanitat, un home que s’arrossega pel fang,  però que no deixa rastre.   Fins que algú s’intenta introduir en la seva quotidianitat. És la seva germana -una superba Carey  Mulligan- que ja vam descobrir a Drive i que teixeix un personatge  feble i  desbordat  de sensibilitat. Un ésser perdut,  i a la deriva,  que no troba l’amor i el recer que desitja.

Michael Fassbender és present a la majoria de produccions estrenades o pendents d’estrena des de finals de 2011 i principis de 2012. El vam poder veure a Un mètode molt perillós  (2011) en el paper de  Carl Jung, a Jane Eyre (2011) en la pell  del torturat Rochester, a X Men: First Generation (2011) fent de Magneto  i molt properament el veurem a Indomable d’Steven Soderbergh És un actor dúctil que vam començara descobrir a la sèrie de TV  Centurió i en un paper secundari a Inglourious Basterds de Tarantino. Un autèntic  camaleó, amb una presencia que omple la pantalla i, per què no dir-ho,  un sex-símbol fogós que llueix amb llum pròpia. Una  “star” que ens pot encegar, però que no ho fa, perquè darrera d’aquesta aparença hi ha un actor de primeríssima qualitat amb tot un repertori de registres i una mirada i un posat que fan del tot inútils les paraules. I és precisament aquí, amb aquesta capacitat de transmetre sensacions,  on les feres ferotges de la pantalla donen la seva mesura exacta.

Steve McQueen,  d’altra banda, sap perfectament quin és el valor de l’enquadre, domina la càmera subjectiva i ens presenta els personatges d’esquena aconseguint un doble objectiu: d’una banda preserva la seva intimitat i la seva vergonya i, de l’altra, ens deixa fer de “voyeurs” i participar del seu drama. I tot plegat al servei d’un guió que fila una història sense fissures,  amb  una banda sonora de Harry Escott que punteja en tot moment els sentiments del protagonista. Un  tros de vida d’un home arrossegat per una addició que el fa esclau de sí mateix.

I  per acabar, 8 raons i mitja per anar a la Sala 8 i Mig a veure aquesta extraordinària pel·lícula:

1. Per Fassbender la seva mirada i la seva corporeïtat.

2. Per Carey Mulligan,  per la seva sensibilitat i el seva  New York, New York,  cantada per ella mateixa, sense trucs ni trampes.

3. Per Steve McQuenn que no té res a veure amb l’actor -ni amb el color de la pell- però que esperem que faci moltes i moltes pel·lícules més.

4. Per saber apropar-se al costat més fosc d’un ésser humà sense fer escarafalls.

5. Per les febleses humanes.

6. Per parlar de dolor sense embuts.

7.  Per l’altra cara de New York i tots els seus ambients.

8. Per la redempció, tot i que alguns crítics diuen que no hi és present,  però que es fa evident si ens endinsem en el personatge que construeixen McQueen i Fassbender

i 1/2 perquè ja sigui en VOS o en versió doblada  a la 8 i Mig seguim fent el millor  cinema.

RATATOUILLE

I perquè veieu que no m’ho invento, aquest és el currículum de Shame, si més no fins ara.

2011: Festival de Venècia: Copa Volpi al Millor actor (Fassbender), Premi FIPRESCI
2011: Premis BAFTA: Nominada a millor  film britànic i actor  (Fassbender)
2011: Globus d’Or: Nominada a Millor actor dramàtic (Fassbender)
2011: Festival de Sevilla: Millor director, millor actor (Michael Fassbender) (ex-aequo)
2011: Satellite Awards: 6 nominacions, incloent millor pel·lícula i millor director
2011: Independent Spirit Awards: Nominada a Millor pel·lícula estrangera
2011: British Independent Film Awards: Millor actor  (Fassbender). 6 nominacions
2011: Asociació de Crítics de Los Angeles: Millor actor (Michael Fassbender)
2011: Critics Choice Awards: Nominada a millor actor (Fassbender) i actriu  sec. (Mulligan)

TU ASSASSINA, QUE NOSALTRES NETEGEM LA SANG

Tot i que Tu assassina, que nosaltres netegem la sang  (1996) és  una pel·lícula de Red Braddock,  i no pas de Takashi Miike, és una frase que m’agrada dir quan els tons vermells sangonosos s’escampen per la pantalla de cinema. És el cas d’aquesta setmana amb 13 assassins però, us ben asseguro que tot i la vermellor,  no us  penedireu d’anar a la 8 i Mig perquè, com bé diu el company Xavi Vidal en la fitxa que ha fet per aquesta pel·lícula i que us penjo tot seguit, en Miike és un valor  indiscutible del cinema actual que compta amb moltíssims incondicionals que l’han descobert en festivals i circuits minoritaris i que es mereix una exhibició a normalitzada pels canals on pot arribar a un major nombre de públic.

13 ASSASSINS

Takashi Miike és un realitzador summament prolífic. Ha dirigit al voltant de trenta llargmetratges en deu anys i és undels referents del cinema asiàtic d’ara mateix.  Gràcies a Ichi the Killer o Dead or Alive coneixíem el seu domini de l’acció portat al món de la màfia dels yakuza. Ara 13 assassinsremake del film homònim dirigit per Eiichi Kudo l’any 1963— ens trasllada als últims anys del Japó feudal, a l’última generació de guerrers samurais. 13 assassins es desmarca del cinema d’èpocadel xinès Zhang Yimou, s’allunya del to hiperbòlic de l’últim cinema sud-coreà i tampoc acaba d’encaixar amb l’espectacle virulent que coreografien Quentin Tarantino o Takeshi Kitano. Som davant d’una pel·lícula d’estil sobri, amb uns personatges anacrònics filmats amb una impecable economia de gestos i paraules. Però també es pot  definir com un conte d’acció trepidant que entusiasmarà els afeccionats al cinema més passat de voltes.

Possiblement som davant de la proposta japonesa més extravagant de l’any passat. Funciona com a cinema minimalista de silencis i mirades, com a retrat impecable del codi d’honor samurai i com a trama d’espionatge. I tot i això, el Miike de sempre apareix al segon tram de la història, on s’imposa la comèdia negra i el thriller de lluites impossibles. Dues realitats que enriqueixen la narrativa de 13 assassins i que ens apropen el Miike més seriós, però també el més festiu.Per acabar, recordem que 13 assassins és la segona incursió de Miike en el cinema de samurais —primer va ser Sukiyaki Western Django (2007). Amb Hara-Kiri: Death of a Samurai (2011) —projectada al passat Festival de Sitges—, Miike ha tornat a triomfar entre la crítica i el públic. Poques vegades pel·lícules com 13 assassins arriben als cinemes de casa nostra. No us perdeu l’oportunitat de conèixer un dels autors més personals i imprescindibles de l’actualitat.

Xavier Vidal de las Heras, del 20 al 26 de gener de 2012

 FITXA TÈCNICA

Títol original: Jûsan-nin no shikaku.

Direcció: Takashi Miike.

Guió: Daisuke Tengan; basat en un argument

de Shoichirou Ikemiya.

Fotografia: Nobuyasu Kita(color).

Direcció artística: Yuji Hayashida.

Muntatge: Kenji Yamashita.

Música: Kôji Endô.

Lloc i any: Japó i Regne Unit, 2010.

Durada: 120 minuts.

Gènere: Acció, drama.

Web: http://www.13assassins.com/

Palmarès:

Secció oficial del Festival de Venècia 2010.

Millor disseny de producció i premi del públic,

Festival de Sitges 2010.

Asian Film Award 2010 al millor director.

Per veure:

Hana (Hana yori mo naho),

de Hirokazu Koreeda (Japó, 2006).

El ocaso del samurái (Tasogare Seibe),

de Yôji Yamada (Japó, 2002).

Zatoichi, de Takeshi Kitano (Japó, 2003).

Per llegir:

Los samuráis, de Jonathan Clements (Ed. Crítica).

El honor del samurái, de Takashi Matsuoka

(Ed. Zeta Bolsillo).Títol original: Jûsan-nin no shikaku.

Horari 17:00 19:30 22:00 – matinal diumenge 12:00 i golfa divendres i dissabte 0:30

TINTINAIRES DEL MÓN, UNIU-VOS!

Aquesta sí, aquesta serà una setmana de crispetes i tintinades. Tots els amants de l’intrèpid reporter tindreu la possibilitat de gaudir de l’aventura de les aventures perquè està signada pel mestre Spielberg però, a més a més, les escoles tindran oberts els cinemes de Les Gavarres per poder gaudir de la pel·lícula i els alumnes podran  millorar el seu anglès. Això serà la segona setmana de novembre i si en voleu saber més,  només cal que envieu un correu electrónic  a    gavarres@ocine.es   per tal de concretar dia i hora i venir amb tota la classe. Una autèntica festada!

I pels més llepafilms, ara  us convido a llegir la fitxa d’en Xavi Vidal que és un gran tintinaire entre els grans i un cinèfil compulsiu.

Bon profit!

FITXA TÈCNICA

Títol original: The Adventures of Tintin: The Secret of the Unicorn.

Direcció i guió: Steven Spielberg.

Guió: Steven Moffat, Edgar Wright i Joe Cornish; basat en els còmics d’Hergé.

Fotografia: Janusz Kamiński (color).

Direcció artística: Andrew Jones i Jeff Wisniewski.

Muntatge: Michael Kahn.

Música: John Williams.

Producció: Peter Jackson, Kathleen Ken­nedy i Steven Spielberg.

Lloc i any: EUA, 2011.

Durada: 107 minuts.

Gènere: Animació, aventures.

Intèrprets: Daniel Craig (Sakharine), Jamie Bell (Tintin), Simon Pegg (ins­pector Thompson), Andy Serkis (capità Haddock), Nick Frost (Thompson), To­ny Curran, Toby Jones (Silk), Macken­zie Crook (Tom).

Idioma: anglès amb subtítols en espa­nyol.

Tota una generació de joves lectors va créixer amb les històries del reporter belga Tintin. El periodista i aventurer creat per Hergé segueix viat­jant sense descans per tots els cinc con­ti­nents amb el seu gos Milú, el mal­humorat capità Haddock i tot un reguitzell de personatges secundaris ja mítics. Per fi arriba la pel·lícula Les aven­tures de Tintin i el secret de l’uni­corn, una ocasió d’or per reunir a la sa­la de cinema els pares nostàlgics i la canalla que s’hagi iniciat recentment en el món màgic de Tintin.

        Steven Spielberg ha dirigit una pel·lícula que barreja escenaris exòtics, moments d’acció trepidant i situaci­ons impossibles: veurem Tintin al seu apartament parisenc i al desert del Sà­hara; viatjant per mar, terra i aire per tal de descobrir el secret que s’amaga darrere de l’antic vaixell anomenat Uni­corn.

        Spielberg com a director i Peter Jackson com a productor han aconse­guit una superproducció visualment impecable, un homenatge al còmic original i una nova franquícia cinema­to­gràfica que ja té en marxa una se­gona entrega.

        Les aventures de Tintin i el secret de l’unicorn suposa la consolidació defi­nitiva d’una nova manera d’entendre el cinema. Tot i tractar-se d’una pro­posta d’animació, els diferents perso­natges capten els gestos dels actors Jamie Bell (Tintin), Andy Serkis (capità Haddock) i Daniel Craig (Sakharine), entre altres, una tècnica que va co­men­çar amb El senyor dels anells, que es va popularitzar de la mà de Polar Express i que recentment ha estat la clau de l’èxit d’Avatar o El retorn del planeta dels simis.

        Poques propostes d’aquest 2011 reuniran tant a la cinefília més exigent com al públic familiar. Abans que arribi a les sales nord-americanes aquest Na­dal, la 8 i mig us ofereix en versió ori­gi­nal una cita ineludible amb el gran clàs­sic del còmic europeu, un entreteni­ment de nivell i segurament un dels noms que més se sentiran en la pro­pe­ra gala dels Oscar.

        Xavier Vidal de las Heras, 28 d’octu­bre-10 de novembre

 El web:

http://www.tintin.com

 Per veure:

Tintin et moi, Anders Østergaard (Dina­mar­ca, 2003).

Las aventuras de Tintin (serie TV), Stéphane Bernasconi (França, 1991).

 Per llegir:

El secret de l’unicorn, Hergé (Editorial Juventud).

Las aventuras de Tintín. Novela de la película (Edi­torial Juventud).

MATÈRIA BLANCA

FITXA TÈCNICA
Pel-Iícula: White Material.
Direcció i guió: Claire Denis.
Guió: Claire Denis i Marie N’Diaye.
Fotografia: Yves Cape (color).
Disseny de producci6: Abiassi Saint-Pére.
Muntatge: Guy Lecorne.
Música: Stuart Staples.
Vestuario: Judy Shrewsbury.
Producci6: Pascal Caucheteux.
Lloc i any: Franca, 2009.
Durada: 106 minuts.
Genere: Drama.
Intérprets: Isabelle Huppert (Maria Vial),Isaach de Bankolé (boxejador), ChristopherLambert (André Vial), Nicolas Duvauchelle (Manuel Vial), William Nadylam (alcalde).

Una dona a l’Àfrica (White Material) és una pel·lícula difícil d’etiquetar.  I, quan dic etiquetar, no em refereixo a la simple classificació entomològica que ens portaria a desar-la en un calaix i oblidar-se’n com faríem amb altres cintes també difícils d’etiquetar. Classificar-la vol dir fer l’esforç de desmuntar-la, per poder tornar-la a construir, peça a peça, i gaudir-la, finalment, amb tota la seva grandesa.
Disseccionar Una dona a l’Àfrica és parlar del cinema postcolonial, del fracàs de l’home blanc al continent negre i, sobretot, de la incapacitat d’entendre l’altre. Incomprensió i tancament d’actituds que parteixen d’unes perspectives oposades sobre la vida i la mort. Podem parlar també de solitud, de misèria, de bogeria, d’irracionalitat i de desesperació. Però si hi aprofundim una mica més, el que es fa evident és que cal parlar de cinema de dones.
Una dona a l’Africà és una pel·lícula signada per una de les grans realitzadores franceses d’ara mateix, interpretada per una de les millors actrius del panorama mundial i cosignada, a més a més, per una guionista reconeguda a França com una de les principals dramaturgues actuals.
Claire Dennis, Isabelle Huppert i Marie N’Diaye formen un tàndem que impregna la història i la visió d’Àfrica des de la mirada de les dones, com ho va fer Karen Blixen (Isak Dinesen), autora de diverses obres que van inspirar Out of Africa (1985), de Sydney Pollack, amb Meryl Streep i Robert Redford.
Som davant d’unes dones que han fet del continent l’últim refugi, un refugi que cal salvar a qualsevol preu, com intenta fer-ho la protagonista d’Una dona a l’Àfrica, que no vol renunciar a la seva plantació de cafè quan és ben evident que la guerra i la irracionalitat li han ocupat el món. I aquest món mai més no tornarà a ser com abans.
Claire Dennis va viure la infància a l’Àfrica com a filla de diplomàtic francès i va ser arrancada del paradís infantil per una poliomielitis que la va tornar a una terra desconeguda, però que era la pàtria dels seus pares. Dennis (després de ser l’ajudant de direcció de Wim Wenders, Jim Jarmusch i Costa-Gavras) va tornar a casa i a l’Àfrica és on ha realitzat les seves millors pel·lícules: Chocolat (1988) i Beau Travail (1999).
Aquesta setmana la Sala 8 i Mig presenta un dels últims retrats sobre un continent en constant convulsió que obliga l’home blanc a afrontar les contradiccions ancestrals del colonialisme i les grans decisions polítiques. I aquestes decisions són les que pateixen els homes i les dones del carrer, que, de vegades, també poden convertir-se, al mateix temps,  en víctimes i botxins.

El webs
http://www.golem.es/unamujerenafrica/

Els festivals
Secció Oficial del Festival de Venècia 2009.

La crítica n’ha dit
Una mirada aterridora a les convulsions d’una Africa postcolonial que encara no ha passat
comptes amb la presencia dels blancs i que només es pot emancipar en el caos. (Positif)

En la que deu ser la seva obra mestra, ClaireDennis filma la pell del continent africa. Grandiosa
Isabelle Huppert. (Sergi Sánchez a Fotogramas)

Les altres pel·lícules
The Dogs of War (E/s gossos de /a guerra, 1980),  John Irvin.
Out of Africa (Memorias de Africa, 1985), Sydney Pollack.
La battaglia di Algeri (La batalla de Argel,  1978), Gillo Pontecorvo.

Les lectures
J. M. Coetzee (1990). L’edat de ferro. Barcelona. Edicions62. Premi Nobe12003.
Isak Dinesen (1999). Memòries de l’Àfrica. Lleida. Pagès Editors

21-27 d’octubre del 2011.
Horaris: 16, 18:15, 20:30, 22:40

NADER I SIMIN. CINEMA DE TESI EN ESTAT PUR

Aquesta setmana nova pel·lícula  -que mantindrem 15 dies- i també nou co·laborador a la 8 i Mig.  Xavi Vidal, que dirigeix el bloc Cinoscar&Rarities,  ha començat a fer crítiques amb nosaltres que trobareu en aquest bloc,  i també en el seu,  que està vinculat entre els favorits de Ratatouille.

Nader i Simin ve directament del Festival de Donostia d’aquest any i, concretament, de  la Secció Perles d’altres Festivals.  És una de les millors pel·lícules  de l’any. La signa Asghar Farhadi, un director  que ja coneixem a la 8 i Mig perquè la temporada passada vam poder veure A propòsit d’Elly,  que ens va sorprendre per la seva bellesa i profunditat.

FITXA TÈCNICA

Pel·lícula: Jodaeiye Nader az  Simin.

Direcció i guió: Asghar Farhadi.

Fotografia: Mahmuoud Kalari (color).

Disseny de producció: Keyvan Moghaddam.

Muntatge: Hayedeh Safiyari.

Música: Sattar Oraki.

Producció: Asghar Farhadi.

Lloc i any: Iran, 2011.

Durada: 123 minuts.

Versió: doblada a l’espanyol [ens ha sigut impossible aconseguir una de les 5 úni­ques còpies que hi ha a l’Estat espanyol en vose].

Intèrprets: Peyman Moaadi (Nader), Leila Hatami (Simin), Sareh Bayat (Razieh), Shahab Hosseini (Hodjat), Sarina Farhadi (Termeh).

 El cinema iranià es va fer conèixer als circuits dels festivals europeus gràcies a la figura d’Abbas Kiarostami. També va aconseguir creuar fronteres amb Niños delparaíso, de Majid Majidi —el primer i fins ara l’únic film iranià proposat per als pre­mis Oscar de Hollywood. Tota una gene­ració d’autors —com ara Mohammad Ra­soulof, Jafar Panahi, Bahman Ghobadi i es­pecialment els tres membres de la fa­mí­lia Maklmalbaf (Mohsen, Samira i Hana) — ha continuat defensant la producció    cinematogràfica del seu país, i en aquesta llista d’autors hi hem de sumar Asghar Farhadi, de qui la 8 i Mig va projectar la celebrada A propósito de Elly. Ara torna a ser notícia amb la seva cinquena produc­ció: Nader y Simin, una separación.

        És molt difícil que una pel·lícula ira­ni­ana aconsegueixi tres dels premis més prestigiosos en un festival com és el de Berlín (en destaca l’Ós d’or a la millor pel·lícula), a més de dues mencions per a la seva parella d’actors. Encara és més excepcional que una proposta com és Nader y Simin, una separación trobi dis­tribució a casa nostra. La nova creació d’Asghar Farhadi és una de les poques oportunitats que la cinefília europea té de conèixer un cinema compromès, ple d’i­dees i emocions, que exposa de forma crítica i bella la varietat cultural i religiosa d’un país on encara avui dia és un repte aconseguir finançar, rodar i estrenar una pel·lícula.

Nader y Simin, una separación ex­plica la història d’un matrimoni en con­flicte. Ella vol abandonar Iran per tal de trobar una vida millor. Ell es nega a acom­panyar-la, perquè no vol deixar tot sol el seu pare, un ancià amb Alzheimer. L’única solució és divorciar-se, cosa que trenca els esquemes socials.

Amb l’ajut d’uns diàlegs intensís­sims i un duet d’intèrprets extraordinari, Farhadi s’atreveix a qüestionar la unitat política i les arrels culturals d’Iran, on la dona encara ocupa un paper secundari, privada de drets i de presència social. I és que Farhadi no deixa indiferent a ningú i ens apropa a una tragèdia quotidiana que, alhora, s’imposa com l’encertada radiografia de tota un poble. Sens dubte, un dels títols imprescindibles del 2011.

Xavier Vidal de las Heras, 7-20 d’oc­tubre del 2011

Per veure

A propósito de Elly (Darbareye Elly)

(Iran, 2009)

Asghar Farhadi

La extraña (Die Fremde)

(Alemanya, 2010)

Feo Aladag

En el camino (Na Putu)

(Bòsnia Hercegovina, 2010)

Jasmila Zbanic

Contra la pared (Gegen die Wand)

(Alemanya, 2004)

Fatih Akin

TORNEM A ESTAR MALALTS!

Benvolguts Crispetaires,

Tornem a estar malalts com  no ho havíem estat mai.  El divendres vam obrir la tercera temporada de la Sala 8 i Mig amb Catalunya über alles! de Ramon Térmens i va ser una nit apoteòsica. Es respiraven ganes de cinema i ganes de tornar a ser fidels a les sessions de la nostra sala preferida.

Aquesta temporada el nostre principal objectiu és fer estrenes i posar Tarragona en el mapa de les principals distribuïdores del cinema d’autor que es fa a tot el món. I és per això que, només  en alguna ocasió,  no podrem estrenar en VOSE però estem segurs que, tard o d’hora,  ho podrem fer com ho fan a Barcelona, Madrid o València.

Aquest mes d’octubre comencem, doncs amb una estrena i tot un seguit de  propostes que són prescripció facultativa per a tot bon cinèfil.

Jodaeiye Nader az Simin (Nader and Simin, a separation) d’Asghar Farhadi

Una autèntica Perla que ha passat pel Festival de Donostia i que va guanyar l’Os d’Or a la Millor Pel·lícula i també els premis a Millor Actor i Millor Actriu a l’última edició del Festival de Berlín. Es visionarà en versió doblada i, també com a novetat,  la podreu veure durant dues setmanes. No hi haurà excuses si no la veniu a veure!

White Material (Una dona a l’Àfrica) de Claire Denis

Amb Isabelle  Huppert  i un sorprenent Cristopher Lambert, a més d’Isaach de Banakolé. Serà una oportunitat única de veure una excel·lent actriu de la mà d’una de les millor directores franceses de l’actualitat. VOSE

I,  finalment,   Jûsan-nin no shikaku (13-nin no shikaku) (13 Assassins) de Takeshi Miike que és, sense cap mena de dubte, un dels nostres i que el passat 2010, ha estat reconegut a:

Festival de Sitges: Millor disseny  de producció, Premi del públic.  Festival de Venècia: Nominada al Lleó d”Or.  Acadèmia del cinema  japonès: 4 premis tècnics. Asian Film Awards: Millor disseny de producció i 5 nominacions.

Així doncs, altre cop,  molt bon profit!

RATATOUILLE