Menú degustació 10/03/17

Aquesta setmana ens carregarem d’energies a base de plats molt variats i suculents. La primera especialitat   ve de Bèlgica i la signa Joachim Lafosse  que ja ens va deixar estorats amb la seva À perdre la raison. Una obra radical sobre el mite de Medea que es va presentar al D’A ja fa uns anys. En aquesta ocasió a L’économie du couple (Despuès de nosotros, 2016) compta amb dos monstres de la interpretació,  Bérénice Bejo i Cédric Kahn, que encarnen un matrimoni en descomposició que té una lluita acarnissada per l’espai vital que un dia va ser el domicili conjugal i que era és la trampa que els manté units. Aquesta és la proposta d’Anima’t per al diumenge a la tarda dins del cicle VO.

Però el cinema comercial també ens ofereix propostes molt interessants per al cap de setmana que faran la delícia de tot tipus de paladars.

La primera proposta és I Am Not Madame Bovary de Feng Xiaogang que va guanyar el premi a la millor pel·lícula al festival de Sant Sebastià d’aquest any i també el premi a la millor actriu per Fan Bingbing, una autèntica estrella de l’star system xinès. La història que es veu,  literalment, per un forat, ens converteix en uns autèntics voayeurs de la odissea d’una dona que per obtenir una segona vivenda fingeix un divorci que després resulta ser real. Les peripècies  de la “timadora” timada van des del drama a la comèdia passant per la ironia fins arribar a l’absurd. És una proposta absolutament original i exòtica que ens aproparà una mica més a les filmografies asiàtiques tan cares de veure a les nostres contrades.

Però si no us agraden els McDonald’s i en voleu saber el perquè,  la vostra opció és The Founder  de John Lee Hancock amb un repartiment d’or encapçalat per Michel Keaton, que torna a tenir entre mans un paper desbordant com el de Birdman (2014) i Laura Dern que posen molta veritat a la història de l’home que es va apropiar del negoci dels germans McDonald quan s’iniciaven en la carrera de l’hamburguesa ràpida que anys després ha colonitzat tot el món conegut. Com passa sovint la visió del director és la d’explicar-nos la història del perdedor que aconsegueix triomfar costi el que costi i peti qui peti.

I per al amants de Mattheu McConaughey  de nou la possibilitat de veure el camaleònic actor interpretant el paper d’un buscavides a la recerca d’una mina d’or a Gold. Però si encara no en teniu prou també podeu passar una bona estona amb Kong: Skull Island, amb un repartiment de luxe encapçalat per Tom Hiddleston, seguit de  Brie Larson, Samuel L. Jackson, John Goodman i un brillant John C. Reilly que dóna el contrapunt a una història molts cops explicada i que aquí barreja elements de Jurassic Park amb Apocalypse Now per oferir una producte d’entreteniment amb la suficient dignitat per ser vist.

Qui va inventar el feminisme? Elle

Sovint em pregunto què és ser feminista a dia d’avui i, creieu-me, em costa molt trobar una resposta. ¿És feminisme treballar vuit hores, arribar a casa i fer la jornada que feia la meva mare -que no treballava fora de la llar-  i consolar-me perquè cobro un sou i sóc “suposadament lliure”? . ¿És feminisme ser capaç de solucionar tots els problemes dels fills, les mares, les tietes, el gat i el gos i veure com els altres s’ho miren perquè resulta que tu ets més forta i més potent que ningú i ho fas tot tan bé…?  Qui lo sa…. Jo no ho veig clar.

Qui sí que ho té clar es Paul Werhoeven, i ens ho demostra a Elle , després de fer-ho a Institnto Basico (Basic Instinct, 1992) o Showgirls 1995,  possiblement pensant que encara no ho havíem entès. A Elle tot queda clar perquè despulla la seva heroïna, la tensa i la posa en situació de demostrar de què és capaç.

Michèle és una exitosa executiva que viu sola, té la seva empresa, un fill badoc, un amant i una amiga, bones relacions amb el seu ex, i les justes amb el seu amant  i que davant d’una situació traumàtica agafa el toro per les banyes i decideix canviar les tornes.

Les víctimes poden tenir molta força, sobretot si han après, des de ben joves, a tenir la força suficient per créixer i fer-se respectar. Quan el passat les ha tensat tant, la seva resiliència és espectacular. Michèle és així perquè sap que està sola i que sola s’ha de treure les castanyes del foc. No cal buscar  resposta a les seves actuacions o a les decisions que pren. Són seves i les porta fins  a l’extrem assumint els resultats.

I tot plegat em fa pensar que és per això que la Michèlle és l’autèntic model de dona feminista del segle XXI que ni tant sols és planteja ser-ho. No du a terme cap lluita de gènere perquè pensa que cadascú s’ha de salvar ell mateix, tampoc es preocupa per usar el gènere femení ni el masculí o el genèric,  ni es desespera per tenir un company al costat perquè en pot tenir un quan vulgui i,  a més,  dirigeix  una empresa formada per homes i és dedica a lluitar en el món de la producció de videojocs que és un terreny eminentment masculí.

Però, sobretot,  la seva condició de dona alliberada es fa del tot diàfana quan al final de la cinta és troba amb la seva amiga i sòcia i tot passejant per un dels molts cementiris de París fórmula el seu manifest feminista sense despentinar-se i, fins i tot, amb un to sorneguer.

Una grandiosa pel·lícula del mestre Verhoeven, basada en la novel·la de Philippe Djian, El amor es un crimen perfecto (2013), que no va trobar a Hollywood cap actriu amb prou valor per encarnar la seva protagonista. Però, per sort, sovint l’atzar fa que les coses vagin per on han d’anar i en aquest cas, va fer que la diva i el mestre es trobessin per construir junts aquesta obra mestra, que com a mínim hauria de ser reconeguda amb l’Òscar a la Millor Actriu.

Menú degustació (24-02-17)

A les portes del Carnaval, aquesta setmana  tenim un plat contundent,  d’aquells que es fan abans d’acabar el fred de l’hivern i tot just a les portes dels dejunis de la Quaresma, com ara  la botifarra d’ou amb seques o la coca de llardons

Elle té aquesta contundència i és la millor proposta per al cap de setmana perquè, entre d’altres motius,  encara no s’ha estrenat a Tarragona malgrat el ressò mediàtic que ha generat  en el seu pas per diversos festivals com ara el de Donostia o Canes i en les ciutats on sí que s’ha pogut veure.  Anima’t la programa dins del Cicle VOC d’hivern amb el convenciment que és una de pel·lícules més potents que s’hi presenten.

La proposta  la signa el mestre Verhoeven,  acompanyat de Isabell Huppert, una de les millors actrius del panorama cinematogràfic actual que, a més, està nominada com a millor actriu en els Oscar d’aquest any. Ella és una dona aparentment fràgil que és capaç de construir unes heroïnes tremendament fortes que no necessiten de res ni ningú.

Però Elle té un contrapunt al cinema comercial que és l’estrena de Ma Vie De Courgette que alguns ja vam poder veure a Tarragona gràcies al REC. Són els bunyolets de Cuaresma rodons i deliciosos. I no és que la cinta sigui fàcil ni que opti per al melodrama lacrimogen, però sí que és una obra rodona i deliciosa quan als seus aspectes artístics i formals. És la cinquena obra d’animació del director suís Claude Barras. Un autèntic artesà de l’stop motion .

I si després de la botifarra d’ou i els bunyols, encara us queda un raconet podeu provar de fer-vos passar el neguit amb Fences, la primera pel·lícula de Denzell Washington com a director que opta a diversos Oscar en aquesta edició del 2017. Viola Davis i Denzell Whashington ja van representar a Broodway l’obra de teatre que porta el mateix títol i finalment van decidir fer-se-la seva i passar al cel·luloide. Resulta un duel interpretatiu de primera línia que és una bona opció per acabar els dies de Carnaval.

Però sobretot, si teniu la sort de fer pont no us perdeu la cerimònia dels Oscar en directe i feu travesses amb els vostres amics cinèfils sobre qui guanyarà què. Ara bé no us feu il·lusions perquè segur que s’ho emporta tot La, la, land i no pas Manchester frente al mar, The Arrival, o la genial Comancheria perquè com bé hauríeu de saber a aquestes alçades, l’acadèmia és molt conservadora i no està invents ni obres introspectives. Tots aplaudiran fent cors, un musical digne i molt acolorit,  però que per molts homenatges a Un americano en París que contingui no li arriba ni a la sola de la sabata.

I és que anar a contracorrent sempre és saludable i no deixar-se emportar per la marea La, la Land o  50 Sombras más oscuras, encara més. Visca la dissidència i bon profit!

Menú 10/02/17

Aquesta setmana el plat fort indiscutible és asiàtic i ve signat per Hirokazu Kore-eda, un vell conegut a qui sempre ens ve de gust de trobar i amb qui ja ens agrada fer un sopar a l’any per recordar vells temps. I és que Kore-eda ens porta a un territori conegut i no exempt de conflictes. Es tracta del microcosmos familiar que ell tan bé coneix. Umi yori mo mada fukaku (Después de la tormenta, 2016) ha tingut un llarg recorregut per festivals de tot el món: Canes, Donostia i Chicago i aquesta setmana arriba al Cicle VO de la Fundació Catalunya La Pedrera que programa Anima’t.

Un plat que segur se servirà als Òscar d’aquest any és Moonlight perquè ja hi va amb vuit nominacions i perquè ja que l’any passat el black power va ser totalment oblidat a la gala, aquest any requereix unes certes compensacions. Però, sigui com sigui, és una pel·lícula que té tot allò que agrada a l’Acadèmia, fins i tot un punt d’autobiografia no exempta de lluita, superació i llàgrimes.

I finalment recomanar-vos que torneu a menjar un plat que ja es va servir fa dies, en el cas que no  l’hageu provat encara. Es tracta de la reestrena de  Tarde para la ira  del premiat director novell als Goya, Raúl Fernández Arévalo que és, sense cap mena de dubte, un dels joves valors del cinema espanyol. Perquè sempre és millor repetir una menja excel·lent que indigestar-se amb fast food del tipus Fifty Shades Darker  i perdre’s entre les ombres d’una proposta que no porta a cap lloc.

 Bon profit!

Menú degustació 03/03/17

Han passat els Gaudí i ja s’acosten els Goya  però, sobretot, les sales de cinema es farceixen de les pel·lícules nominades als Oscar perquè, com tots el cinèfils sabem, l’imperi és l’imperi.

Manchester by de Sea  és la tercera pel·lícula de Kenneth Lonergan en 16 anys. Un director dels que no es prodiga, a l’estil Tom Ford,  perquè sempre que filma assegura el tret i en aquest cas ja podem avançar que potser ha fet blanc, si més no des del punt de vista de l’Acadèmia de Hollywood que ja ha nominat la cinta  en quatre categories:  pel·lícula, director,  actriu i actor.

L’argument no és nou ja que es tracta d’un home desarrelat (Cassey Affleck) que ha de retornar al lloc de la seva joventut per fer-se càrrec d’un nebot que gairebé no coneix i que és fill d’un germà a qui no veia de feia temps. El conflicte sentimental està servit i tot plegat podria acabar en un telefilm lacrimogen, però no, no  és pas així, i Keneth Lonergan aconsegueix un producte ben filmat, amb una fotografia exquisida que aconsegueix atrapar-nos entre uns personatges molt humans, possiblement massa humans, amb qui tots ens podem identificar.

El segon plat és Fàtima, dins del cicle VO de Fundació La Pederera que programa Anima’t i que presenta la història real d’una dona entre dues cultures. Bàsicament planteja  el drama d’aquella primera generació de la immigració que està a mig camí entre “els seus” i el país “d’acollida” i entre les seves creences i les d’uns fills que ja pertanyen a una altra societat. Philippe Faucon, un deixeble confessat de Maurice Pialat, ens presenta un drama molt actual i molt veraç, tant que l’actriu principal, sense ser professional va guanyar el  César a millor actriu revelació.

 

El terror està servit de postres de la mà de Colm McCarthy, un expert en grans sèries de la BBC, com ara la insuperable Sherlock  (2014) que ens presenta, directament arribada de Sitges, Melanie The Girl with All the Gifts. Una pel·lícula de terror zombie situada en un futur postapocalític i distòpic que es converteix en una metàfora clara sobre la diferència. Un tema gens intranscendent donat els temps que corren.

 

I és que davant la intransigència d’uns i d’altres, cal plantejar-se el perquè de tot plegat i el fet que les pel·lícules de zombies es prodiguin tant a les nostres pantalles.

Bon profit!