Incerta glòria o com abastar l’inabastable

A la contraportada  del meu subratllat i idolatrat volum de Incerta glòria de Club Editor, el poeta i traductor Enric Soria diu que aquesta “és la novel·la  més russa, més fonda i més imponent que ha existit mai d’un escriptor català” i  en Jaques Ricamout continua dient  que és “d’un pes metafísic que rarament es dóna en novel·les profanes, comparables a les obres mestres de Dostoievski”.

Segurament no és pot dir res més encertat sobre l’obra de Joan Sales i és segur que tots els que l’han llegida opinen de la mateixa manera i, a més,  estan agraïts d’haver-la trobat en una o altra prestatgeria, d’alguna o altra biblioteca perduda i haver-se trencat l’ànima llegint-la i pensant com seria a la gran pantalla,  si algú tingués el valor d’escriure un guió i rodar-la.

El perill dels somnis, sempre ha estat que es facin realitat, però aquest cop  la realitat la posen Isona Passola i Agustí Villaronga i llavors s’obre un bri d’esperança sobre el destí de Incerta glòria al cel·luloide i tots pensem que o ara o mai!, després de la fracassada adaptació per al TNC d’Àlex Rigola.

El dia de la preestrena ens envaeixen els  dubtes. El personatge de la Carlana podrà ser l’eix vertebrador de la història? El personatge de  Juli Soleràs assolirà els nivell de complexitat que té a l’obra?  Serà en  Lluís aquell idealista,  cagadubtes i immadur?

Es fa fosc a la sala, s’apaguen els llums i la pols de les bombes, la destrucció i la misèria humana i material ho inunden tot. S’han cuidat tots el detalls i el resultat és tan versemblant que resulta quasi epidèrmica la vivència d’un front encallat en el no res, on es desitja més que acabi la guerra que no pas ser del cantó dels vencedors.

Marcel Borràs -que també va ser a l’adaptació teatral- és  en Lluís i és aquell Lluís que tots havíem imaginat: jove idealista, inconstant, voluble i disposat a posar-se en mans de la passió més traïdora. Oriol Pla, es transforma en el Juli Soleràs descregut, vital i lleial als amics, que no a les idees, que ja fa temps que l’han decebut, i Bruna Cusi és la Trini -potser la més desdibuixada dels tres- però que té la joventut, la lleialtat i la capacitat d’estimar que té el personatge de Joan Sales. Ara bé,  Villaronga sap que amb això no en té prou i que una novel·la tant complexa i reflexiva no es pot passar al cinema tal qual, per molts valors literaris que tingui i, per tant, cal trobar un detonat de l’acció capaç de fer que tot esclati. Com les bombes. Aquest detonant és la Núria Prims, en el paper de la Carlana. Un personatge que a la novel·la és tangencial i només serveix per començar a dibuixar com n’és d’inconstant en Lluís però que a la pel·lícula és el centre de totes les tensions entre els personatges.

Villaronga pren una gran decisió i crea un personatge nou sobre la base de la Carlana,  que li permet jugar amb els tres amics i mostrar-nos,  en un metratge  dues hores escasses,  la complexitat d’uns personatges que requeririen una sèrie per la televisió si se seguís el fil narratiu de la novel·la. És cert que moltes coses queden fora del metratge i algunes les trobem a faltar més que d’altres; com ara els anys d’estudiants  i  l’origen de l’amistat del Lluís, en Juli i la Trini però l’essència i és, tot i que a mig metratge l’adaptació ja és absolutament lliure i el director i guionista és deslliura de l’acció de la novel·la.

Ara bé el “públic-lector” sap on és i sap  que en Villaronga no s’ha mogut ni un pam de l’ànima de l’obra perquè mentre inventa l’acció, ho puntua amb diàlegs extrets literalment de la novel·la que ens permeten tornar a l’essència i, al final,  tot plegat resulta una gran lliçó de sobre com adaptar al cinema una novel·la inabastable, deixar-s’hi la pell i sortir-ne viu.

Gràcies Agustí, gràcies Isona per aquest gran regal! Al marge de tots els premis que mereix la pel·lícula i que de ben segut acabarà obtenint, el millor premi que us podeu emportar és el d’haver estat capaços d’arribar a l’esperit dels incondicionals de Sales. Esperem, de tot cor,  que la vostra glòria sigui certa!

Qui va inventar el feminisme? Elle

Sovint em pregunto què és ser feminista a dia d’avui i, creieu-me, em costa molt trobar una resposta. ¿És feminisme treballar vuit hores, arribar a casa i fer la jornada que feia la meva mare -que no treballava fora de la llar-  i consolar-me perquè cobro un sou i sóc “suposadament lliure”? . ¿És feminisme ser capaç de solucionar tots els problemes dels fills, les mares, les tietes, el gat i el gos i veure com els altres s’ho miren perquè resulta que tu ets més forta i més potent que ningú i ho fas tot tan bé…?  Qui lo sa…. Jo no ho veig clar.

Qui sí que ho té clar es Paul Werhoeven, i ens ho demostra a Elle després de fer-ho a Institnto Basico (Basic Instinct, 1992) o Showgirls 1995,  possiblement pensant que encara no ho havíem entès. A Elle tot queda clar perquè despulla la seva heroïna, la tensa i la posa en situació de demostrar de què és capaç.

Michèle és una exitosa executiva que viu sola, té la seva empresa, un fill badoc, un amant i una amiga, bones relacions amb el seu ex, i les justes amb el seu amant  i que davant d’una situació traumàtica agafa el toro per les banyes i decideix canviar les tornes.

Les víctimes poden tenir molta força, sobretot si han après, des de ben joves, a tenir la força suficient per créixer i fer-se respectar. Quan el passat les ha tensat tant, la seva resiliència és espectacular. Michèle és així perquè sap que està sola i que sola s’ha de treure les castanyes del foc. No cal buscar  resposta a les seves actuacions o a les decisions que pren. Són seves i les porta fins  a l’extrem assumint els resultats.

I tot plegat em fa pensar que és per això que la Michèlle és l’autèntic model de dona feminista del segle XXI que ni tant sols és planteja ser-ho. No du a terme cap lluita de gènere perquè pensa que cadascú s’ha de salvar ell mateix, tampoc es preocupa per usar el gènere femení ni el masculí o el genèric,  ni es desespera per tenir un company al costat perquè en pot tenir un quan vulgui i,  a més,  dirigeix  una empresa formada per homes i és dedica a lluitar en el món de la producció de videojocs que és un terreny eminentment masculí.

Però, sobretot,  la seva condició de dona alliberada es fa del tot diàfana quan al final de la cinta és troba amb la seva amiga i sòcia i tot passejant per un dels molts cementiris de París fórmula el seu manifest feminista sense despentinar-se i, fins i tot, amb un to sorneguer.

Una grandiosa pel·lícula del mestre Verhoeven, basada en la novel·la de Philippe Djian, El amor es un crimen perfecto (2013), que no va trobar a Hollywood cap actriu amb prou valor per encarnar la seva protagonista. Però, per sort, sovint l’atzar fa que les coses vagin per on han d’anar i en aquest cas, va fer que la diva i el mestre es trobessin per construir junts aquesta obra mestra, que com a mínim hauria de ser reconeguda amb l’Òscar a la Millor Actriu.

Camelot no va existir

Aquesta tarda, veient l’extraordinària pel·lícula de Pablo Larraín, m’he explicat un conte de la meva infància. Era un conte trist on hi havia un nen molt petit -tant petit com jo en aquell temps-, que anava de la mà de la seva mare a l’enterrament del seu pare.  I, al final, jo plorava amb aquell nen perquè pensava que  no volia perdre el meu pare. Anys després vaig visitar el cementiri nacional d’Arlington a Washington i el conte amb va tornar al cap i amb ell una tristor immensa i profunda.

I aquesta tarda, he tornat a sentir aquella tristor immensa i profunda que t’acompanya durant hores, després de veure Jackie, la última gran  lliçó de cinema rodada pel xilè Pablo Larraín.

Jackie explica el final d’una història de conte de fades i ho fa de manera veraç i radical, sense limitacions, i descarrega tot el pes de la narració sobre la seva protagonista, una Natalie Portman que camina com Jackie, que mira com Jackie i,  fins i tot m’atreviria a dir, que pensa com Jackie. Porta sobre les seves espatlles un pes tant intents que tot i essent una dona d’una lleugeresa extrema, li costa avançar en el Via Crucis dels fets que ocorren després de l’assassinat del seu marit i president dels Estats Units, John Fitzeralt Kennedy.

Tot això Larraín ho explica magistralment, hi ho puntua amb una banda sonora excepcional, però el que també ens explica és qui i com va escriure la història de JFK, de la seva fulgurant carrera i del seu magnicidi. Joseph Campbell, en l’anàlisi del mite de l’heroi, ja deixa clar que aquest, només és,  si passa per una prova molt dura que li comporta, en molts casos, una mort traumàtica. I així és, JFK el jove president dels Estats Units d’Amèrica, mor assassinat d’un tret, cau als braços de la seva jove esposa Jackie i durant l’estona que el cotxe presidencial corre pels carrers de Dallas composen una pietà de les més mediàtiques del sg. XX que queda enregistrada en el nostre imaginari per sempre.

Però aquest només és l’inici perquè tot seguit Jackie, ja fos per una sisè sentit o per la seva experiència com a reportera gràfica del The Washington Times-Herald,  organitza per al seu espòs un funeral que és la reproducció exacta del que es va celebrar per la mort d’un altre dels gran presidents assassinats, Abraham Lincoln, perquè és en aquesta  figura històrica on posa el raser per mesurar la transcendència del seu marit. Però encara més, perquè no està contenta amb tot el que es publica de JFK en les setmanes posteriors a la seva mort i crida un periodista de la revista Life, Billy Crudup, per construir el seu propi relat, perquè pensa que hi té tot el dret i, curiosament,  aquest relat és el que es transmet durant anys i el mite Kennedy  creix,  malgrat la fama de faldiller i amic de mafiosos del jove president.

Molts anys després de veure i escolar el conte de Camelot, Llaraín em descobreix que aquell conte que vaig creure haver sentit tot just amb tres anys -els mateixos que tenia en John-John- en realitat el vaig construir a base de capes i capes d’imatges enregistrades d’aquell increïble funeral d’estat que Jackie va construir a honor i glòria del 35è president dels Estats Units d’Amèrica i, amb llàgrimes als ulls, he descobert que Camelot no va existir.

Adam I Eva al Tecnoparadís

Com en el Hollywood dels 50, el sistema d’stars segueix funcionant a tutti plen, i Passengers n’és la prova de torn si tenim present l’expectació que ha generat i la recaptació que, a 8 de gener, és de més de 4,5 milions d’euros.
No podem negar que el punt de partida no sigui molt i molt bo i també que el desplegament de la direcció artística i l’escenografia són impressionants. Però també, des del primer moment, ens envaeix  la sensació que, fins i tot els actors, no van més enllà de formar part dels decorats, cosa que ens reafirma el lluïment explícit dels  seus cossos Danone sempre que ve mig a tir en una escena.
De bones intencions, com dèiem, ja en hi ha, fins i tot en algun moment, ens fa pensar en una relectura de l’Antic Testament en clau futurista. Només caldria una veu en off que digués: “No és bo que l’home estigui sol” quan en James-Adam dóna vida a la seva particular Eva-Aurora. I el cambrer-androide Michael Sheen  pot ser la rèplica de mateix diable encarnat en  la serp que, al paradís particular on es troben,  ensenya a pensar a Adam i mig camuflat de coach  li insinua que si es troba  al Paradís, per què no gaudir – lo a tutti plen.  Mal que mal encara té 90 anys per davant.
A partir d’aquí, no direm més perquè faríem spoiler i també perquè no passem del boy meets girl i tot el que ve darrera…
Sorprèn però que el realitzador noruec Morten Tyldum, després de The Imitation Game (Descifrando Enigma), biopic basat en el matemàtic Alan Turing, famós per haver desxifrat els codis secrets dels nazis, no hagi estat capaç de donar més relleu a la seva última pel·lícula que després d’un bon inici cau en les planúries argumentals i no es torna a aixecar el vol.

Cinema de les sensacions 

Arrival és  una altra de les mostres de la genialitat de Denis Villeneuve autor d’obres punyents i dures com Incendis o Enemy -basada en El hombre duplicado de José Saramago- que ha  trobat en Amy Adams la perfecta transmissora del seu missatge fílmic.

Crea tot un univers alienígena del que no en teníem referents a la pantalla i que ens inquieta alhora que ens sedueix perquè, ben aviat, i gràcies  a la solvència d’Amy Adams,   tots som la Dra. Banks i les seves sensacions i les seves premonicions, són també les nostres.

arrivalposter
Arrival

Ara bé, cal dir que qui esperi una pel.li d’extraterrestres a l’ús no cal que es gasti ela diners en una entrada per veure Arrival perquè la decepció serà total i sortirà amb el pot de crispetes entre les mans sense haver – ne tastat ni una sola.

En temps de crispació i de lideratges desencertats,  Arrival té  missatge,  i aquí  ja hi trobem la primera raresa, però  en té més de rareses perquè és un missatge de concòrdia i d’unitat i això en els  temps que corren es més  que agosarat i, fins o tot, perquè no dir- ho, un punt demodé.

Potser per alguns viure una vida com la Dra. Banks té molt poc sentit: una dona que ha perdut la seva filla i que viu sola i consagrada als seus estudis de llengües “rares”, que només ella i tres o quatre habitants més de la terra poden comprendre i traduir,  però poc a poc i a mesura que la trama avança,  intuïm que és una dona molt especial i comencem a envejar-la perquè tots vivim una vida lineal en la que  una cosa ve darrera d’una altra i la màxima sorpresa que ens va donant el devenir, és que el temps és cíclic i podem endevinar un estiu darrera d’una primavera i un hivern darrera d’una tardor. Però, ¿ i si el temps es trastoques?  ¿Si el temps fos un i tots a l’hora i el que la vida fos així només depengués del coneixement d’una llengua alienígena ? I no parlem de klingon, ni de sons guturals gratuïts…

Villeneuve és molt destre i sap explicar-nos aquesta complicada història i,  a més a més , omplir la pel·lícula, de poesia,  que no d’èpica i d’herois.  I això no deixa de ser molt agosarat quan es tracta d’una pel·lícula de ciència ficció. A mesura que la cinta avança l’espectador se sent posseït per la sensació que el contacte amb els al·lienígenes és més que un contacte físic i l’atmòfera que construeix el director ens va posseïnt. Salvant totes les distàncies Arrival,  seria una rara avis,  com Ultimàtum a la Terra (1951) i possiblement per aquest motiu sigui, també,  una futura pel·lícula de culte, que no de masses.

 

 

 

 

 

 

 

 


LA GRANDE BELLEZZA

Segons el DIEC subjugar és posar sota el jou, reduir a subjecció, conquerir per la força i això és, exactament, el que provoca La Grande Belezza de Paolo Sorrentino: una total subjugació per la força de les imatges.

Es pot teoritzar sobre l’herència de Fellini i sobre si aquesta Grande Bellezza  és més o menys bella que La Dolce Vita,  si retrata millor o pitjor Roma que la Roma del mestre o si reflexiona més o menys finament sobre el desert creatiu que Otto e Mezzo,  però l’únic que a mi se m’acudeix en aquest moment,  sotmesa encara,  com estic, al xoc posttraumàtic de les sensacions per segon que destil·la el film és dir: gràcies mestre Sorrentino.

I és que una pel·lícula com aquesta només es pot fer a Roma, el seu protagonista només es pot dir Jep Gambardela i l’actor que l’encarna només pot ser  Toni Servillo que és l’home que acompanya Sorrentino en les seves pel·lícules des d’aquella extraordinària Le conseguenze dell’amore  i, posteriorment, encarnant  Juglio Andreotti a Il Divo.

Jep Gambardela és el cànon dels llibertins, dels deixebles de Casanova del segle XXI; és la reencarnació del Marcello Rubini (Marcello Mastroianni) de la La Dolce Vita i estic ben segura que si Fellini hagués imaginat el seu periodista itinerant amb 65 anys, l’hagués imaginat com en Jep Gambardela perquè en Jep no vol ser mundà, sinó que vol ser el rei de la mundanitat i sap que té la força d’organitzar les bacanals més salvatges però també té força per a destruir-ne qualsevol que no sigui del seu grat.   I deambula suaument, com si la vida no passés, perquè el pas del temps és viure cada dia coses noves i en Jep és pres del desig de desitjar i, per tant, la nostra postura davant la pel·lícula de Sorrentino ha de ser, també, la de deixar-nos portar per les imatges i deambular com el mateix protagonista, com si el temps no passés  mentre ens deixem embriagar per les imatges i per una Roma que sempre serà “la cità”.

Aquesta setmana a Tarragona (Ocine-Gavarres / 19h), tenim l’oportunitat de veure aquesta cinta que ha obtingut el premi a la  Millor Pel·lícula, Millor Actor i Millor Muntatge als premis del Cinema Europeu. I la única cosa que podem fer és anar a veure-la i sucumbir a la seva bellesa, com sucumbeix a la bellesa de Roma un turista japonès que només començar la cinta cau mort, depassat per la força la bellesa infinita que destil·la Roma.

AL MEU FILL. A LA CARRETERA

 

On the road (2012) de Walter Salles és, sens dubte, la millor pel·lícula que podem veure aquesta setmana a Tarragona. Tanmateix el  dissabte 20 d’abril, a les cinc de la tarda, només hi havia dos espectadors a la sala: jo i el meu fill. I vaig sentir una doble sensació de satisfacció i tristor perquè,  per un costat podia gaudir d’aquella joia amb un dels pocs representants de la més jove generació cinèfila       –que va al cinema- i, per l’altre, adonar-me’n que potser aquesta ciutat, molt sovint, no es mereix el cinema que té.

Però deixant de banda penes i alegries primaverals, em disposo a reivindicar el director brasiler Walter Salles (1956) que ens va començar a captivar amb  Estació Central de Brasil  (1988) i que,  després de Diarios de motocicleta, només havia participat en projectes conjunts com ara Paris je t’aime (2006)   Chacun son cinéma (2007) i Historias de derechos humanos (2008) amb aportacions molt lloables però amb regust a poc.

Ara,  amb On the road,  construeix un homenatge a la Beat Generation posant en escena  A la carretera  (1957) de Jack Kerouac, que ha esdevingut la icona d’aquest grup d’iconoclastes constituït pel mateix Kerouac,  -que a la novel·la es posa a  la pell  del seu  alter ego Sal Paradise-  (Sam Riley), Alen Ginsberg (Carlo Marx/Tom Sturridge) i William S. Burroughs (Viggo Mortensen/ Old Bull Lee/William S. Burroughs).

La força dels personatges reals que van qüestionar la societat americana els anys 50, posant en dubte les convencions sexuals, llançant-se a la compulsió de la vida  i a l’experimentació amb drogues per arribar als límits de la creació,  s’encarna a la perfecció en joves valors  com ara Sam Riley (Control, 2007) i Tom Sturridge, el sempre genial Viggo Mortensen i, sobretot, en Garret Hedlund (Tron Legacy, 2010 i Troya, 2004)); l’altre gran descobriment,   en el paper de Dean Moriarty, l’alter ego de Neal Cassady, l’etern company de viatge de Kerouak i font d’inspiració en molts dels seus llibres i també de Tom Wolfe a la seva novel·la Acid test.

Salles sap transmetre la pulsió del camí el desig compulsiu de viure de Dean Moriarty i l’admiració de Kerouac cap a un personatge que desitja, a cops no comprèn i d’altres tem però del qual no es pot despendre perquè l’amistat entre els integrants del grup beat també va més enllà de les convencions dels temps que els va tocar viure.

El viatge és el protagonista i és la font d’inspiració de la literatura d’aquesta generació precursora de la hippie: contracultural, alternativa, despresa i, sobretot, amant de la vida al límit i de l’experimentació. Tot plegat un cocktail insuperable quan es tracta de trobar la motivació per a escriure i la inspiració ultrasensorial; un beuratge on la pulsió creativa esdevé  la parella indestriable del camí. No és estrany doncs que,  Kerouac,  en ser preguntat per un periodista sobre quan temps va necessitar per escriure el llibre va respondre que tres setmanes i en ser  preguntat per quant va durar el viatge digués que set anys. Set anys d’experiències acumulades que només una flebitis  i el repòs necessari per  poder superar-la,  van aconseguir posar sobre un rotlle de paper de 36 metres i en un sol paràgraf on es condensa  l’intensa història de la seva amistat amb el poeta Neal Cassady. Tanmateix el llibre, escrit el 1951, no va veure la llum fins el 1957 en què Kerouac, més madur i cansat va acceptar fer-hi les correccions que els editors demanaven des d’un  principi.

La sensació de l’espectador, en sortir de la sala, és d’haver viatjat realment per tots els Estats Units de Denver a New York de New York a San Francisco…. i tot a un ritme trepidant i desenfrenat que ens transmet els ritme dels protagonistes reals de la història. Tot plegat un 10 rodó a l’hora d’adaptar aquest text temut per més d’un cineasta i que era un antic projecte de Salles que la va llegir el 1984, quan va ser permesa per la censura brasilera, i va tenir en ment tot aquest temps.  Prova evident  de què fer bon cinema no és fàcil, i que aquest arribi a molts espectadors,  encara més, i no pas per problemes de distribució sinó per manca d’estómac del públic, per no dir coses pitjors…

Però retornant al inici,  i al marge de la taquilla, aquesta represa del meu bloc està  dedicada al meu fill Adrià que, a les fosques i ben assegut a la seva  butaca, va gaudir d’aquesta gran obra de la literatura i el cinema. Vagi per ell i per tots els que,  com ell,  encara gaudeixen anant a la sala de projecció!

CREIXEU I MULTIPLIQUEU-VOS…

 

 

Sembla que darrerament el cinema,  i especialment el de ciència ficció,  torna a reflexionar sobre la fi dels dies, dels humans   i de la Terra com ara  la coneixem. Parlo concretament de dues  pel·lícules que coincideixen a la  cartellera. La primera en estrenar-se va ser  El fin de los dias  (2012) dels germans Pastor i la  segona,  apareguda el passat divendres,  amb l’incombustible comandant Tom Cruise pilotant-la, anomenada Oblivion (2012).

Els germans Pastor ens proposen assistir a la fi del món des del cap i casal del nostre petit país i ens fan  sentir espectadors de primera fila,  identificats amb tot un seguit d’espais que formen part, no dels nostre imaginari fílmic , sinó de la nostra quotidianitat i, això, en el nostre cas és impagable perquè sempre que el món s’acaba, sembla que només s’acaba a Nova York.  També hem d’agrair a la jove parella de directors que van debutar als USA,  que el motiu de l’extinció sigui molt més suggerent que en  la majoria  dels casos i no ens sotmetin a l’enèsima espècie de fill d’Alien.  Plantejar una por difosa, una ansietat desbordada que impedeix als humans sortir de casa, és una metàfora deliciosa del mal que ens està menjant el moll de l’ós en els darrers temps. Tenim por a una altra  davallada financera, a perdre la feina, a l’índex Dow Jones, a menjar transgènics que ens portaran a patir un càncer irreversible, a perdre l’última paga extra que ens queda i ja no dic a perdre la parella perquè les parelles fa temps que estan perdudes. I tot plegat les consultes dels psiquiatres són plenes a vessar  mentre els fàrmacs de la felicitat generen ingressos milionaris i per demostrar-ho “Efectos secundàrios“,  la darrera cinta d’Stephen Shoderberg . En resum el plantejament de l’ansietat col·lectiva que porta al col·lapse i a la fi de la humanitat és molt i molt lloable i d’altra banda cal lloar també les extraordinàries interpretacions  de José Coronad; un dels durs més durs del cinema espanyol  i de Quim Gutiérrez;   un valor en alça que tots recordem en els seus inicis adolescents a  la sèrie Poble Nou.

Oblivion  del director  Joseph Kosinski  (Tron: Legacy, 2010) és una pel·lícula de disseny impecable,  des de la torre-casa de vigilància, les andròmines, els aparells voladors i els drons  fins els  paissatges desolats per l’apocalipsi (per cert,  tots de Nova York),  que té un guió acceptable, basat en l’engany inicial que és desfà  per les evidències que  recull, com si fossin molletes de pa,  el càndid i oblidadís Cruise mentre patrulla pels paisatges desèrtics de l’ extingida Terra.  Fins i tot la inquietant Vic (Andrea Riseborough),  parella vigia que se li ha adjudicat,  ens té en escac  durant una bona estona per la seva ambivalència i fredor. Però de sobte tot va encaixant i el disciplinat Jack Harper  acaba encapçalant una rebel·lió quan pren consciència de la seva autèntica identitat.

Fins aquí diríem que tot bé: cinema d’entreteniment  -que també n’hi ha d’haver,  perquè la indústria funcioni,  es venguin crispetes i no tanquin els cinemes- prou digne per poder passar una tarda amb un parell de fills adolescents i la parella tot aconseguint la difícil pau social d’anar al cinema tots quatre.  Ara bé,  els finals d’ambdues pel·lícules són,  com diuen els  italians  “per facere un manifesto” i,  a més a més,  esdevenen  una mena de regal de  jubilació pel papa Ratzinger. El missatge bíblic  és molt clar: “Creixeu i multipliquem-vos, ompliu la Terra….”

I com sempre, quan ja marxaries cap a casa,  content d’haver vist un producte digne, marxes remugant per l’enèsim insult a la intel·ligència dels espectadors perpetrat en una sala de cinema. La solució a tots els mals és  la reproduir l’espècie  i, així quan els problemes són insolubles i el món s’acaba,  la gran troballa, la pedra filosofal que ens portarà  a la salvació és continuar amb el determinisme natural  de reproduir-nos fins que arribem altre cop a la extinció.

Els germans Pastor podrien haver deixat en Quim Gutiérrez travessant la Via Laietana i a nosaltres dubtant per la resta dels nostres dies si aconseguiria arribar a l’altra banda del carrer i en Joseph Kosinski  podria haver deixat els dos herois fent petar la base dron amb l’astorament dels terrícoles supervivents.  Però no,  tant uns com l’altre, s’han vist en la necessitat d’explicar-nos més i més i de  destrossar així un metratge que mantenia el tipus amb dignitat.  Imagino que déu ser l’allargassada  ombra del pare  Spielberg i els seus epílegs  dinamitadors.  Sigui com sigui,  dues oportunitats perdudes de fer cinema d’entreteniment que no pretengui donar peixet a un públic fàcil sinó donar elements perquè quan se surt de la sala de projecció la pel·lícula segueixi rodant en els nostres caps. Ara,  en sortir,  simplement les hem oblidades.

ELS NOSTRES ESTIMATS ADOLESCENTS

Un dissabte de març,  ales 8 de la tarda, les llargues cues al cinema indiquen que alguna estrena mediàtica s’està imposant a la cartellera. Es tracta d’Intocable.   És cinema francès!   -diu tothom- , com si el gentilici associat al cinema ja fos garantia indiscutible de qualitat. I  mentrestant, en d’altres sales,  autèntiques  joies del setè art no seran desvel·lades als ulls del gran públic. Només una petita gran minoria que va a la recerca d’un cinema inquiet serà recompensada. Són els Indiana Jones a la recerca d’un cinema que,  de vegades,  sembla perdut,  però que encara és entre nosaltres.

L’Arca perduda que trobaran els cercadors impenitents és   Chronicle (2012), una petita gran pel·lícula signada per dos joves de vint-i-sis anys que s’estrenen amb aquesta crònica de l’adolescència.  El guionista, Max Landis és fill del director John Landis i segurament en els seus gens hi ha algun codi escrit en cel·luloide. El director, Josh Trank,  és un descobriment extraordinari que voldrem seguir en el futur.

Chronicle  segueix el camí de l’heroi que va descriure  Joseph Campbell.  En aquest cas són tres adolescents cridats a una aventura  que accepten com un joc. Descobreixen la seva excepcionalitat, passen les proves que els portaran a dominar el seu poder fins arribar a la revelació de la veritat oculta, que cadascun d’ells acceptarà de forma ben  diferent,  i, finalment,  retornaran a la quotidianitat.  Res de nou fins aquí,  si exceptuem que el fet de ser tres herois, i no pas un de sol,  planteja les diferents formes de reaccionar davant d’una situació extraordinària com és tenir poders telekinètics. I en aquest sentit la cinta  va més enllà i ens planteja com el context previ a esdevenir heroi pot condicionar la resposta en cada cas. Però no només és aquest plantejament el que fa Chronicle diferent; és també la forma de treballar  amb la càmera subjectiva d’un dels protagonistes que decideix donar sentit a la seva “desgraciada” vida enregistrant tot el que li passa.

El resultat és una altra volta de cargol sobre un tema que en mans dels dos joves realitzadors no està esgotat sinó que  es desvel·la  verge i per explorar. En definitiva,  una font que encara pot brollar molt i molt i que, en aquest cas,  esdevé una oferta fresca, renovada i suggeridora que comença amb un plantejament desenfadat en la línia del cinema per a “teenagers” i continua, en la segona meitat,  amb una proposta fosca sobre el  cantó més tèrbol de l’heroi.

El Sant Graal el trobarem en el metratge de  Tenim  de parlar de Kevin i la sang  vessada en aquest cas no és la del redemptor que ens salvarà dels nostres pecats, ni  la de les víctimes directes d’un fet que no es desvel·la fins el final,  sinó una víctima colateral: una mare que no pot renunciar a ser-ho malgrat el pes que significa la seva maternitat. Parlar de Kevin és parlar del mal i de la bogeria, parlar de culpa, parlar del paper de la dóna-mare en el món modern -sovint una disjuntiva difícil de conciliar- i perquè no dir-ho del paper decoratiu que segueixen tenint molts pares en l’educació dels fills.

Tilda Swinton és una mare de format androgin amb vida pròpia, amb anhels i passions que no necessita la maternitat per realitzar-se però que, en un moment donat,  l’accepta com  un fet biològic, just abans que el seu rellotge s’aturi. I aquí pot començar una lectura molt més realista del que ens planteja la pel·lícula. Poc a poc,  aquest dona, es va carregant d’un dia a dia que el seu fillet no omple d’alegria i felicitat com, sovint, es ven la maternitat: un estat proper a l’enamorament on “totes” i dic “totes” les dones,  que ho són de veritat, se senten realitzades. Res més lluny del plantejament de la pel·lícula:  el nen no parla, el nen no controla esfínters, els nen puteja a la mare,  dia a dia, sense cap mena de contemplació i, finalment, esdevé un adolescent obscur i malèvol que,  a sobre, es mostra com un angelet als ulls del pare i la deixa a ella com una perfecta histèrica totalment inútil. Arribats aquí la tragèdia quotidiana és servida i us ben asseguro que és un plat que podreu trobar sobre moltes taules de famílies aparentment felices. També és en aquest punt on el plantejament d’una directora com Lynne Ramsay aflora amb claredat com el plantejament d’una dona.

L’altre protagonista indiscutible és el fill. Un encert de càsting total, tant pel que fa al nen petit interpretat per Jasper Newell, com a l’adolescent Ezra Miller. I  tot i que la majoria de crítiques publicades parlen de referències a  La semilla del diablo (1968) de Roman Polansky  o Revolutionary Road  (Sam Mendes, 2009), personalment, les meves imatges de referència, les trobo a La cinta blanca (2009) de Michael Haneke on el director afrontava,  sense embuts, la maldat des de la infància i aquella terrible pregunta de si l’home és dolent per naturalesa i acaba esdevenint un predador per als altres homes.

Pel·lícules sobre els nostres estimats i odiats adolescents. Sempre més complexos que els de la generació anterior, més impenetrables, més crítics, més cínics i més digitalitzats,  que de ben segur  aconseguiran matar els seus pares, com és llei de vida,  perquè, ho vulguem o no, el futur és a les seves mans.

RATATOUILLE

8 I MIG RETURNS

13 asesinos Poster

Benvolguts,

Encara no m’he recuperat del visionat de la petita joia anomenada Juan de los Muertos, que després de Sitges ha aterrat a la Sala 8 i Mig aquesta darrera setmana,  que ja estic frisant per veure Jusan-nin no shikaku (2010)  ó 13 Assassins,  pels amics,  del meu admirat Takashi Miike.

Però tornant al fil de l’inici del post  i abans que no caigui de la cartellera, voldria recomanar-vos Juan de los Muertos per unes quantes raons de pes:

1. Per ser tot un exemple d’humor negre.

2. Per transformar el gènere de terror en cinema de denúncia.

3. Per aconseguir, amb una inversió mínima, un resultat màxim.

4. Per mostrar-nos la situació de degradació i abandó en què es troba Cuba i saltar-se tota censura.

5. Per ser un exemple paradigmàtic del cinema de qualitat que vol mostrar el Festival de Sitges.

6. Per aconseguir que els zombis formin part dels nostres ésser estimats.

7. Per uns personatges entranyables.

8. Uns actors en estat de gràcia

i mitja raó més: per aconseguir que en temps de crisi sortim del cinema amb un somriure d’orella a orella.