8 I MIG RETURNS

13 asesinos Poster

Benvolguts,

Encara no m’he recuperat del visionat de la petita joia anomenada Juan de los Muertos, que després de Sitges ha aterrat a la Sala 8 i Mig aquesta darrera setmana,  que ja estic frisant per veure Jusan-nin no shikaku (2010)  ó 13 Assassins,  pels amics,  del meu admirat Takashi Miike.

Però tornant al fil de l’inici del post  i abans que no caigui de la cartellera, voldria recomanar-vos Juan de los Muertos per unes quantes raons de pes:

1. Per ser tot un exemple d’humor negre.

2. Per transformar el gènere de terror en cinema de denúncia.

3. Per aconseguir, amb una inversió mínima, un resultat màxim.

4. Per mostrar-nos la situació de degradació i abandó en què es troba Cuba i saltar-se tota censura.

5. Per ser un exemple paradigmàtic del cinema de qualitat que vol mostrar el Festival de Sitges.

6. Per aconseguir que els zombis formin part dels nostres ésser estimats.

7. Per uns personatges entranyables.

8. Uns actors en estat de gràcia

i mitja raó més: per aconseguir que en temps de crisi sortim del cinema amb un somriure d’orella a orella.

EL CATALÀ: UN LLENGUATGE ARTIFICIAL

Eva, de Kike Maíllo, era una de les estrenes més esperades d’aquest, gairebé, inici d’hivern plujós  que tots començàvem a enyorar desprès de tantes calors.

Divendres, sis de la tarda. Em dirigeixo a la taquilla. Demano tres entrades per Eva i em diuen que em surten de franc per l’acumulació de punts a la meva targeta d’incondicional. I és que la fidelitat cinèfila té premi. Però la següent gran notícia és quan la taquillera amiga em demana si vull les entrades pel passi en català. Responc que sí —mig extasiada per tantes bones notícies.

 Arribem a la sala,  just quan tanquen els llums i comença l’espectacle. Primeres paraules en català. Iupppiii!!!! Però,  ben aviat: “todo mi goso en un poso” perquè en Daniel Brühl  i Alberto Amman –els germans amb altes competències- comencen a parlar en la llengua de l’imperi.

Desprès d’algun cop de cap, degut al cansament acumulat de la setmana i al ritme de la pel·lícula,  començo a pensar que la celebrada última gran producció del cinema català és una mica bluf. La història es fa pesada, no hi ha química entre el trio format pels germans i Marta Etura que va de guapa —i, potser no ho és tant— i, a més a més,  la vaig patir abans d’ahir a Mientras duermes;  “con su sonrisita”,  com bé diu en Lluís Tosar en el paper de porter psicòpata. Sort que en Lluís Omar aguanta plano com un senyor! I quan intento trobar-li alguna gràcia a l’Eva  —la nena—,  cada cop se’m fa més odiosa. De fet l’Eva és la típica saberuda que posaries cara a la paret cada dia si no fos que, les últimes tendències pedagògiques i la política de la correcció, no ho permeten.

 Finalment em començo a preguntar quin és el missatge de la pel·lícula i, molt abans del final,  ja sé com acabarà. En resum: ja he perdut el poc interès que em despertava. Però, de sobte, i per no renunciar a la màxima que, fins i tot, la pel·lícula més dolenta ens ensenya alguna cosa, arribo a la conclusió de quin és el missatge de la cinta. Estic per trucar al president Mas perquè,  si li agrada tant poc el cinema com al president Pujol, no se n’assabentarà del missatge subliminar d’Eva —la darrera gran producció digital del cinema català i l’enèsima mostra del talent que es desborda de l’ESCAC.

 És prou evident, Eva —versió en català— és una construcció fílmica feta per advertir-nos que, ben aviat,  parlar català serà tan estrany que nostra llengua tindrà categoria de llenguatge artificial i,  evidentment, només el parlaran els androides. I,  com bé  deia Philip K Dick, els androides acostumen a somniar amb ovelles elèctriques  i, fins i tot, en ser lliures.

BARCELONA NO ÉS BEAUTIFUL

És evident que el títol de la darrera pel•lícula d’Alejandro González Iñárritu conté el secret i l’essència de tot el seu missatge. No és nou que el cinema del director mexicà pretén alliçonar-nos i trucar a les portes de les nostres consciències burgeses opulentes, submergides darrerament en la crisi econòmica. Tanmateix, en aquesta ocasió i per si no ho havíem entès, ens ho vol deixar ben clar.

En un altre article publicat en aquest bloc, amb motiu de l’estrena de Forasters de Ventura Pons, em plantejava quina era la imatge mental que identificava la ciutat de Barcelona, quin és l’imaginari que ens remet a la capital catalana en la línia del que pot significar la Tour Eiffel en referència a París o l’Empire State envers New York. En aquell moment semblava que la imatge era interior: la dels pisos de la Barcelona noucentista conquerits per nous habitants multiculturals, integrats a base d’anys i d’anar pujant graons a l’escala social. Ara sembla que la imatge que es projectarà de la Barcelona olímpica, als Globus d’Or i qui sap si als Oscars, és la de la misèria, l’esclavisme, el xantatge i la decadència moral i física d’una ciutat i els seus habitants i, per aquest motiu, Barcelona no pot ser beautiful sinó biutiful tal i com ho expressa la filla d’Uxbal (Bardem) quan vol parlar del seu viatge somniat als Pirineus. Els pobres no tenen dret, ni tant sols a anomenar les coses pel seu nom, els seus somnis només són bonics a mitges i s’escriuen amb faltes d’ortografia i, més encara, si el poder groc s’infiltra al nostre país i comença a copial tot el que troba i a esclavitzar tot immigrat il•legal que se li posi al davant; llavors jo, com l’Scarlett O’Hara d’Allò que el vent s’endugué, diré: “A Déu poso per testimoni que mai més compraré una bossa en un xino”.

La nostra llengua tampoc té plens drets a la Barcelona biutiful i mentre els xinesos parlen en xinès mandarí tot el temps que volen, el nostre protagonista només pot deixar anar alguna parauleta en català, amb la condició que la digui amb la boca petita i, per tot plegat, no acabem d’entendre si és que és un català que ja no pot fer ús de la seva llengua perquè ja no la parlen ni els Mossos d’Esquadra, o bé, és que és un pobre immigrat que no ha pogut gaudir de l’aprenentatge d’una llengua en vies d’extinció, perquè ha arribat a Catalunya a l’era post Ciutadans de Catalunya -¿…o és Ciudadanos de Cataluña?-. Sigui com sigui, el català acaba sent un fet anecdòtic que dóna un toc més exòtic que el xinès o que el fet que el nostre benvolgut Bardem sigui periquito en lloc de culé.

Inárritu és Iñarritu i l’el•lipsi i la subtilesa no són el seu fort. Ens ho mostra tot i no ens deixa imaginar res: el pare putrefacte al taüt, la sang ben vermella que pixa el protagonista cada cop que va al lavabo i les maneres exagerades de la seva dona bipolar. Fins i tot la seva pobra filla té trets ètnics perquè no se’ns passi per alt que és una habitant del Raval. I no del Raval del CCCB, del MACBA o del FAD, sinó una habitant ravalera del Raval, gairebé sortida del documental En construcción de Guerín.

En una línia ben diferent estan els germans Dardenne a la Sala 8 i Mig i la seva Le silence de Lorna que és una tesi doctoral sobre la contenció, el silenci i l’el•lipsi, a part de ser un exemple clar de cinema de dones -que no feminista-.

Arta Dobroshi, en el paper de Lorna, està superba perquè com Bardem, no deixa d’aparèixer en un sol segon del metratge i sempre està en el seu lloc, bastint un personatge sense fissures que calla i amaga més que explica, però que ens arriba al fons de l’ànima i que construeix una crítica aferrissada de l’Europa comunitària on és del domini públic que els ciutadans poden viatjar sense fronteres.

Aquest programa doble pot suposar-vos un cert mal d’estómac, i més encara si hi poguéssiu afegir NEDS (No Educated DelinquentS) de Peter Mullan, guanyadora de la Conxa d’Or de Donostia 2010 que, per la seva qualitat indiscutible, només ha pogut aguantar quinze dies a la cartellera. Però sempre ens quedarà el DVD i la sal de fruta ENO.

Bon profit.

RATATOUILLE

UN DUET VIDRIÒLIC

Què li passa a la crítica cinematogràfica de Tarragona, quan en una ràdio se sent a dir que La mosquitera és una pel·lícula pseudointel·lectual?. Ens estem tornant tous o és que de tant de veure Disney Channel ja no sabem diferenciar el cinema en majúscules del cinema d’entreteniment que només serveix per a alienar-nos i oblidar com n’és de dura la vida?.

La mosquitera és un tractat de psicopatologia domèstica que podria portar el subtítol de “neurotitza que fa fort”. És una pel·lícula valenta, radical que s’atreveix amb un llenguatge que descol·loca l’espectador que, en alguns moments, no sap si riure o tallar-se les venes.

La Mosquitera parla d’amor, de dolor, d’abusos, de solitud, de sexe sense concessions, de joventut a la deriva i de vellesa trista… En fi, tots aquells temes que només un bon cineasta és capaç de conjurar en un metratge impecable.

Tanmateix, el gran miracle del cinema es produeix quan dues pel·lícules dialoguen amb dos llenguatges diferents sobre un mateix tema i això passa entre Kynodontas de Yorgos Lanthimos i La Mosquitera d’Agustí Vila.

Kynodontas parteix de la institució familiar per fer una metàfora del totalitarisme i Agustí Vila parteix de la institució familiar per destrossar-la sense donar cap possibilitat de reconstrucció. La neurosi és el vidriol que paralitza i corroeix els membres de la família que s’amaguen darrera el seu trastorn particular i en fan una manera de viure i de relacionar-se. Arribats a quest punt, ja no hi ha res a fer, sinó reproduir el mal en una mena d’etern retorn. Tot plegat sembla que això sigui ficció i només ficció, però no és així: l’única cosa ficcionada que podem trobar a la pel·lícula és la posada en escena, però no la trama ni els personatges que són, gairebé, com els veïns del costat de casa. Aquells senyors tan agradables que ens saluden cada matí a la porta de l’ascensor.

I si teniu prou estómac per afrontar-la, us desitjo que us faci molt bon profit i, sobretot, que no se us glaci la sang

RATATOUILLE

L’imaginari del Dr. Gilliam

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/xs43I5OQi7Q" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Definitivament Terry Gilliam és el cuiner més creatiu del cinema contemporani, és un home que deixa córrer la seva imaginació, que no li posa fre i aquesta flueix com un riu que ens porta de riba en riba en un viatge de degustacions que, a cops,  sembla fet de viandes adobades amb bolets al•lucinògens. Fins i tot la solució visual que va haver d’adoptar per poder suplir Heath Ledger és tant encertada que si penseu la pel•lícula, només amb ell, en el paper de Tony, no us agradarà tant com en la forma en què el director ens la serveix.

Alguns em diran que és una cuina massa condimentada, massa recargolada i barroca i d’altres es deixaran portar per aquest univers d’olors, colors i sabors. El que no es pot negar, de cap manera,  és que Terry Gilliam és també un gran narrador d’històries que entren i surten d’altres històries en una mena de xarxa narrativa que esclata per tot arreu  com un castell de focs d’artifici.

És necessari que qualsevol bon narrador, com ho és ell, lloï l’art d’explicar històries i no parar de fer-ho mentre quedi un sol home damunt  la terra, encara que pugui semblar que ja s’han explicat totes, perquè només des d’aquesta postura es pot justificar la pròpia necessitat de seguir fent cinema. Però a més d’aquest primer al•legat,  Gilliam pot parlar-nos de l’eterna història de Prometeu en què els homes necessiten emular els deus i venen la seva ànima per tal d’aconseguir l’eterna joventut o la immortalitat, una història d’amor i també una història de denúncia social que no ve gens malament en temps d’aprofitats i estafadors de guant blanc.

En fi, que com diuen els firaires: “passin i vegin”  que no se’n penediran perquè, a més, cadascun podrà veure el que vulgui ja que a l’altra banda de l’espill tot és possible i només s’accepten les regles de la imaginació i com ja sabeu, aquesta no en té.

Bon profit amics,

RATATOUILLE

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/j1Hkve3FSE4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

VOLCÀ D’HISTÒRIES A LA CREMA DE CEL·LULOIDE

Benvolguts,

Com que les ratetes cinèfiles ens hem de guanyar la vida a base d’escombrar escaletes us he tingut una mica abandonats per causes laborals però tots aquests dies el meu cervellet ha estat deconstruint el darrer plat servit per Almodóvar.  Tot i que la pel·lícula porta el colpidor  títol de Los abrazos rotos, jo l’hauria batejat culinàriament, com a mi m’agrada fer-ho, com “Volcà d’històries a la crema de cel·luloide per servir rigorosament a les fosques entre comensals profundament enamorats dels cinema” però com que sóc conscient que el títol és un mica massa llarg ja m’està bé el que li ha posat el xef Almodóvar. 

Los abrazos rotos són a Almodóvar  el mateix que Fellini  8 1/2  al seu autor; una mena de testament fílmic,  on en el lloc de The End hauria de dir: “I dit tot això, senyors i senyores,  no sé si podré dir mai més res de nou…”

Almodóvar és, sens dubte,  el millor narrador  d’històries del cinema espanyol i part de l’estranger. La seva necessitat desesperada de contar  històries necessita del cinema per poder fluir com un riu cabalós sense preses, dics, assuts o qualsevol altre tipus d’aturadors  i Los abrazos rotos no és cap altra cosa que un gran embassament on Almodóvar hi ha abocat totes les històries que anava coent des de la darrera pel·lícula. 

Hi ha històries que podrien, ben bé, ser la propera pel·lícula del director,  com la dels vampirs que dominen el negoci de la nit i les cremes solars. De fet estic segura que voldria fer aquesta cinta però possiblement no la farà si no és amb pseudònim perquè es deu a la seva trajectòria. Hi ha històries sobre el cinema i els escriptors com la d’Arthur Miller i els seu fill amagat. Cinema i més cinema perquè com diu Aute “… la vida es sólo cine i los sueños, sueños son…” Almodóvar construeix un immens homenatge a Belle de Jour de Buñuel, Viatjo a Itàlia de Rossellini, Encadenados de Hitchcock i  Blowup  d’Antonioni i Ascensor al Cadalso de Louis Malle sense despentinar-se, com si esmorzés dinés i sopés amb tots i cadascun d’ells  cada dia. Però encara va més enllà perquè el que millor fa és aconseguir que totes les pel·lícules dialoguin entre elles en una mena de cantata polifònica que ens acaba elevant al setè cel cinèfil.

I, per rematar-ho,  du a terme  la seva pròpia deconstrucció de Mujeres al borde de un ataque de nervios camuflada sota el seu “alterfilm”  Mujeres i maletas però també ret un homenatge a les seves actrius, la qual cosa li permet disseccionar el seu propi cinema. Algú en dóna més…? Molt pocs poden fer el que ell fa i li hem de reconèixer.

I així fou com una rateta no gaire avesada al formatge manxec va tornar a assaborir  amb delit un deliciós plat d’històries cuinades amb amor.

Malgrat tot, aquests dies, no deixeu de banda que aprofitant l’abstinència podeu assaborir deliciosos  bunyols de Setmana Santa i les mil i una especialitats de bacallà que ens cuinaran les nostres àvies.

Bon profit!

AMB L’ENYOR DEL DEMÀ…


Benvolguts en les  ombres,

Que el cinema és màgic és quelcom que cada dia tinc més clar. Ja fa uns dies vaig anar a l’estrena de Gran Torino de Clint   Eastwood i em vaig quedar totalment captivada per la darrera actuació del mestre, però no acabava  de saber com transmetre tot el que vaig veure, viure i analitzar abans, mentre i després de veure la pel·lícula.  Avui he anat a veure Kirschblüten –Hanami,   ( Cerezos en Flor)  de Doris Dörrie i de sobte s’ha fet la llum en mig de la foscor i he caigut del cavall com Sant Pau. He vist la llum i  com les dues pel·lícules s’enllaçaven en una dansa d’ombres com la dansa japonesa del Butoh que en la pel·lícula de Dörrie pren un fort protagonisme a partir de mig metratge.

Tant una pel·lícula com l’altra ens parlen de l’enyor i gairebé de l’enyor d’enyorar i de com aquest ens pot fer sentir vius i ens pot ajudar a explicar la injustícia d’una pèrdua però, a més, estan protagonitzades per dos homes senzills, dos homes treballadors que ha vist créixer els seus fills com si fossin fills del veí i que mai s’han hagut de preocupar de la gestió domèstica perquè les seves mullers eren dones que havien renunciat a tot per amor a ells i als seus fills i també ens parlen, evidentment, de la pèrdua, de com esquinça l’ànima i fa embogir el cervell perquè cap explicació racional pot justificar la separació definitiva de l’ésser estimat. Fins i tot Eastwood va més enllà i pateix la pèrdua d’un món que ell vol pensar que va ser millor i que es resisteix a deixar, aquell món en què el seu país manava tota la galàxia i ningú no li replicava, mentre els cotxes Ford, que ell fabricava, eren els millors i totes les guerres que emprenien els Estats Units eren justificables i, més encara, necessàries.

Kowalsky, el personatge d’Eastwood, és doncs una ombra emprenyada amb el present per l’enyor d’un passat que només ell recorda i Rudy és un home que no entén res perquè la vida li ha passat tancat dins una oficina, i dient frases fetes que ni ells mateix es creia, mentre la seva dona tirava endavant la família però, a més, és un home que no ha conegut la dona amb qui ha compartit la seva vida; fins el punt que ha d’arribar la  pèrdua definitiva per poder afrontar el record d’aquella dona que enyora.

Rudy i Kowalsky, a la fi dels seus dies, esdevenen dos herois crepusculars i comencen un viatge iniciàtic que els durà a la reconciliació i la redempció per la via d’afrontar l’alteritat, posant-se en contradicció amb una cultura diferent, que en ambdós casos és una cultura asiàtica. I també en ambdós casos les seves escenes finals són d’una profunditat i una bellesa impagables:  l’un protagonitza el seu darrer duel al sol i l’altre s’afronta a una dansa Butho,  a les antípodes del seu Tirol,  on  per fi,  recuperarà la seva dona.

I per acabar, us  proposo una juguesca: aneu a fer una sessió doble i si no veieu les dues pel·lícules dansar la dansa de les ombres,  aquesta  rateta que signa,  us paga l’entrada.

RATATOUILLE

 

Hollywood redimeix els seus herois

Avui m’ha passat una d’aquelles coses que segurament us ha passat a més d’un de vosaltres quan us prepareu per una llarga tarda d’ombres.  Anava tota decidida a a veure una comèdia i he sentit l’impuls irrefrenable d’empassar-me un tragèdia i el resultat no ha pogut ser millor.

The Wrestler és un plat de cianur pur i dur i mai hauria pensat que m’empassaria tant gustosament un plat de verí en vena com aquest.  Sense concessions,  des del principi fins al final, Darren Aronofsky no ens promet el cel en cap moment i és implacable amb els seu losser, només li deixa albirar una petita possibilitat de salvació que li talla immediatement i, a partir d’aquí,  el personatge sap perfectament quin és el camí que ha de seguir.

En una anàlisi, gairebé indispensable, sobre Daniel Day Luis que va aparèixer en un monogràfic de Culturas de La Vanguardia quan s’estrenava There will be blood, es reflexionava sobre els aspectes camaleònics de l’actor que apareix, cada cert temps,  convertit en el personatge que ha d’interpretar,  per desaparèixer,  la  temporada següent,  perdut per La Toscana fent de sabater o qualsevol altre ofici  i   tornar a renéixer   com Au Fènix,  totalment transformat en un altre personatge, de tal manera que mai se’ns permet saber qui és la persona que hi ha darrera l’actor. El cas de Mikey Rourke és totalment diferent: va començar essent un executiu marcat per una infància difícil que tenia greus dificultats  per establir relacions amoroses estables  i, poc a poc, va anar fent personatges en declivi i perdedors, al mateix temps que la seva vida privada seguia camins paral·lels als dels seus personatges per una pendent difícil de remuntar.

A The Wrestler, curiosament, Aronofsky permet al seu actor la redempció que li nega al seu personatge. Mickey Rourke aconsegueix  interpretar-se a sí mateix (ja ho feia a Sin City) arribant a unes cotes d’excel·lència actoral que difícilment veiem fora del reduït cercle dels grans intèrprets, tot i que no sempre siguin els més reconeguts. El personatge de Randy ‘The Ram”  és el que ha interpretat en al seva vida el mateix Rourke fent de boxejador professional, consumint tot el consumible i destrossant el seu físic en una mena de càstig o suplici enviat directament per Ares deu de la força bruta, la guerra i la violència  i és precisament aquesta càrrega tan pesada  el que es converteix en un valor afegit que basteix el personatge de The Ram i que, sortosament,  se li ha reconegut amb el premi  al millor actor en els Premis BAFTA i també, a la pel·lícula, en  la darrera edició del Festival de Cinema de Venècia.

Només dir-vos que si l’Òscar no se l’hagués emportat Sean Penn -un altre dels grans indiscutibles-, a hores d’ara, el reclamaria  pel més gran perdedor de la història del cinema que, en la seva joventut,  ens va posar la líbido al límit de l’explosió nuclear.

I també, dir que Darren Aronofsky torna al terreny dels sense nom, dels perdedors i fracassats  amb un absolut domini de la història, la direcció i la càmera i amb un gloriós final,  fos en negre,  que només els molt valents són capaços de dur a terme.

Molt bon profit, i gaudiu d’una exquisida menja dels temps en què Rourke ens va mostrar una manera molt original de fer dieta.

RATATOUILLE

LA MILLOR PEL·LICULA DE LA DÈCADA I LA RADICALITAT PRIMER PLA

 

Estimats amants de les ombres,

Avui he tingut la sort de fer un d’aquells doblets que només es poden fer quan els astres es posen en filera i tot contribueix al fet de poder passar una memorable tarda en la foscor per arribar a veure la llum a altes hores de la matinada.

Slumdog Millionaire ha estat  la primera part del menú, també la millor pel·lícula  de la dècada i una professional, llepafilms com jo, no  podia deixar de veure-la. Es també una  pel·lícula que va fer   amb dues pessetes, de les d’abans, en un escenari exòtic, amb actors desconeguts  finalment va començar a arrasar pertot arreu on passava (per exemple els BAFTA). Nominada a destra i sinistra en els Òscar tot feia pensar en una obra excelsa. Però no!. Slumdog Millionaire és només una obra rodoneta. És com una mena de Premi Planeta d’encàrrec -d’aquells que diuen les males llengües que encarreguen els editors per tal que algun escriptor d’èxit pugui guanyar un premi- .

En el seu metratge trobem  tot el que hi ha d’haver per tal que tothom pensi que hi ha denúncia social, melodrama, amor, corrupció, màfia…. en fi, qui en dóna més? I no podem negar que tot plegat hi és i que està ben muntat, ben interpretat -seguint el cànon Bollywood-  però que molts cops fa la impressió de tenir un cert regust a menjar precuinat i, malgrat que   surts de la sala content,  pensant que has menjat cuina de fusió, feta amb molta gràcia,  per un preu mòdic i amb la sensació de tenir  l’estómac ple però que, malgrat tot,  un temps després l’oblidaràs.

La sorpresa de la tarda,  sens dubte, ha estat El desafío: Frost/Nixon que m’ha captivat des del primer al darrer pla perquè és una pel·lícula clàssica, tot i que juga al docudrama, serena, mil·limètrica, amb un guió de “cum laude” i unes interpretacions d’Óscar -si els Óscar, fossin el que haurien de ser-.El problema és que la gent pensa en: política, Vietnam, corrupció, Water Gate… i diu:  no… bufff! jo vaig al cinema a distreure’m i no a capficar-me amb coses que no puc controlar.  I,  aquí rau el nostre gran error. Aquestes, i no Slumdog Millionaire, són les pel·lícules que parlen del que autènticament ens ha de preocupar i ens ha de moure si no volem que tots els països del món acabin com Veneçuela,  essent un dictadura plebiscitada.Però és que Nixon vs. Frost no només parla de política, també parla de fidelitats com la que el personatge del Cap d’Estat Major (impressionant Kevin Bacon)  té envers el personatge de Nixon (Frank Langella) que  és aquell secundari que , tant en la pel·lícula com en la vida real,  vetlla   de  dia i de nit pel seu líder i que només amb la seva cara, el seu gest i alguna petita intervenció dóna coherència a tot el discurs de la pel·lícula i manté incòlume la figura del seu heroi. El que quan vol esmenar alguna errada del seu cap sap dir coses com: “Senyor només voldria ferl-li notar que algunes declaracions de caràcter emotiu podrien tenir conseqüències devastadores...”
I tampoc no  només parla de fidelitats fins a la mort, més enllà dels interessos de la política, sinó que també parla del poder de la televisió  quan només començar, un dels entrevistats,  que pertany a l’equip de Frost, diu quelcom més o menys així: “Era un home sense adscripció política, potser tampoc tenia massa talent però, caram! dominava les lleis de la TV com ningú…”.Feia temps que no tenia el gust de veure una pel·lícula que reflexionés d’una forma tan rigorosa sobre el poder de la imatge i el valor del primer pla a TV. D’alguna manera, al final de la pel·lícula, un professor, expert en política i assessor de Frost, se sent defraudat per la seva victòria perquè és conscient que el que dóna la victòria,  en l’intens combat de boxa que ens lliura en les entrevistes, no és el fet que finalment Nixon es posa en evidència, sinó que s’obté un primer pla d’un home vençut i això és el que restarà en l’imaginari col·lectiu per sempre i que té molt més poder que tots els seus estudis sobre la història d’Amèrica  del sg XX.Tot això, i molt més, és el que podreu gaudit  si aneu a veure  El desafío: Frost/Nixon; una pel·lícula que els miops membres de l’Acadèmia a Hollywood, mai no podran reconèixer…Bon appétit mons cheris!Ratatouille

MÉS ÀCID, SI US PLAU…

 

Benvolguts estómacs d’acer,

Una de les rosegadores compulsives d’aquest  bloc, que vol mantenir l’anonimat,  m’ha escrit un SMS on parla del personatge del boig a Revolucionari Road i crec que he de demanar disculpes per no haver fet esment d’aquest corrosiu alienígena menys alienat del que, aparentment, sembla. Em va cegar la crítica al mode de vida “made in USA”, que ara també pateix la vella Europa,  i el vaig oblidar però, per ser justa, penso que li he de retre homenatge amb unes imatges que parlen per sí soles…