El REC posa el play (I )

captura

L’1 de desembre ens porta els primers senyals de l’hivern i també hores i hores de cinema a l’Antiga Audiència, on a sopluig de tota l’aigua caiguda  el cap de setmana, hem vist passar les imatges d’un cinema sovint massa invisible que, com per art de màgia, es fa visible  a la nostra ciutat cada primera setmana de desembre.

I després  de la  pluja, santes constitucions i setmanes d’aqüeductes, comencem el relat del que ha estat aquesta XVI edició del REC.

La cerimònia d’inauguració, vistes les edicions passades i la trajectòria que segueix, comença a ser un mal tràngol; com una mena se xarampió que cada  any ens fa posar més vermells però, per sort, a l’hora d’escollir l’obra que dóna el tret de sortida,  l’encert és  total. I en aquesta ocasió vam poder  assaborir el First time de Maria Ripoll i l’encara exquisida -tot i el pas de el temps-Llúvia en los zapatos. Però una mica abans, inaugurant la secció  OP, havíem pogut veure  de Sofia Exarchou; una pel·lícula arribada directament de la última edició  Festival de Donostia que, malauradament, ens presentava una situació que ben bé és podria reproduir a la nostra ciutat amb els Jocs de la Mediterrània. És tracta de la situació llastimosa en que es troben les instal·lacions de les Olimpíades del 2004 a Atenes. Un recorregut per les ruïnes d’uns espais  que mai s’havien de haver construït perquè, amb la crisi, eren del tot insostenibles. Però aquestes ruïnes n’amaguen en unes altres de vitals: uns joves condemnats a la marginalitat i l’ostracisme més absolut que no tenen altre futur que amagar-se,  com a cucs, entre les restes d’un passat irrecuperable. Cinema grec radical i sense concessions. Ni més ni menys que el que esperàvem. 

Anuncis

NEIX EL D’A – BARCELONA

Benvolguts ratatouillaires,

A partir d’ara ja no podrem parar. Vindrà un festival darrera l’altre: Cannes, Venècia, Donostia. Però el primer i més important és el D’A de Barcelona que neix aquest any de les cendres calentes del BAFF. Personalment desitjo que tingui una llarga vida i us faig arribar la nota de premsa que anuncia la gran festa.

El Festival de Cinema d’Autor de Barcelona comença el compte enrere estrenant la web, que inclou ja tota la programació, informació sobre les pel·pel·lícules, tràilers i els horaris de projecció. Us recordem que el Festival es celebra del 29 d’abril al 8 de maig als cinemes Aribau Club (Sales 1 i 2) i a la Filmoteca de Catalunya (Cinema Aquitània). Durant deu dies es projectaran més de 50 pel.lícules inèdites i en versió original, incloent llargmetratges, documentals i curts, amb una secció estrella: la retrospectiva dedicada a Guy Maddin, realitzada amb la col.col·laboració de la Filmoteca de Catalunya. I una gran estrena en 3D, el documental de Werner Herzog, Cave of Forgotten Dreams, en un passi únic el diumenge 8 de maig. La venda anticipada per als cinemes Aribau Club estarà disponible a través de ServiCaixa en els propers dies, però ja podeu adquirir a Ticketea els abonaments del festival (5 entrades per 25 euros, vàlid només pels cinemes Aribau Club 1 i 2).

FESTIVAL DE CINEMA D’AUTOR DE BARCELONA
29 abril – 8 maig
Cinemes Aribau Club 1-2 | Filmoteca de Catalunya – Aquitània
www.cinemadautor.cat

L’ADOLESCÈNCIA DE LA 8 I MIG

Benvolguts,

La setmana passada la 8 i Mig va fer un any i aquesta setmana ja està en plena adolescència. Està totalment desconeguda.

Per començar aquest cap de setmana,  i fins dilluns,  hi ha programació doble que es reparteix entre Les derniers jours du monde i una nova proposta. Es tracta de la pel·lícula que va guanyar l’Oscar i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa en l’última edició d’ambdós premis.

Dirigida per Susan Bier En un mundo mejor (Haevnen, 2010) és una producció de Zentropa, la productora de de Lars von Trier que encara aglutina molts dels valors del Dogma 95.

Susan Bier explica una història amb un format prou convencional -ben allunyat de les propostes del Dogma 95-  que, de vegades, ratlla els límits del telefilm, però que a la fi  surt airosa de l’empresa amb una proposta que ens fa pensar en temes fonamentals: la violència, l’amor, l’amistat, la solidaritat. Tot plegat podria semblar massa per a una sola pel·lícula, però no és pas així perquè la directora sap enllaçar els temes de manera prou solvent. Només cal recordar les seves  anteriors propostes  com  ara Brothers ( Brødre, 2004)  que gràcies a la seva intensitat dramàtica va propiciar un remake d’Hollywood o Després de la boda ( Efter brylluppet, 2008).

A més,  cal destacar la possibilitat de veure una sèrie d’actors danesos: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, que estem acostumats a trobar als festivals, com ara el de Donostia però que no podem gaudir en el cinema comercial. Grans actors que omplen la pantalla amb  la seva presència, que transmeten sentiments només amb la seva actitud corporal, la forma de respirar  o la seva mirada perduda.

A partir de dilluns la nena surt de marxa i cada dia hi haurà una pel·lícula i un convidat amb qui podrem debatre sobre el que més ens agrada. Cinema català al cent per cent, per demostrar que, a Catalunya,  la indústria del cinema existeix i que el que s’hi produeix interessa tothom i més enllà de les nostres fronteres.

Podrem tornar a gaudir amb pel·lícules com ara Elisa K que va passar per la 8 i Mig,  Pa Negre que ha estat més de 3 mesos als Cinemes Oscar i d’altres títols com  ara Bloc, La mosquitera, Bruc

Una oportunitat que no us podeu perdre per fer cinema i per fer país. I si voleu estar a l’última només cal que us descarregueu el tríptic amb tota la informació.

CATTRIPTICS

RATATOUILLE

 

L’INSTITUT VA AL CINEMA

Benvolguts i benvolgudes,

Aquest cop no us faig arribar un menú degustació, ni un sopar de gala, ni tampoc la deconstrucció d’un plat exquisit. Aquest cop el que us vull proposar és un pícnic. Es tracta d’una sortida campestre, de deixar per un matí o una tarda l’edifici escolar i sortir al cinema i per aquest motiu, us hem posat al cistell dues propostes ben diferents.

La primera és una proposta reflexiva. Es tracta d’Elisa K de Jordi Cadena i Judith Colell que parteix de l’obra literària de Lolita Bosch, Elisa Kiseljak i que ens porta al difícil terreny dels abusos sexuals a una menor. Però no us espanteu perquè aquesta parella de directors saben arribar al fons de la qüestió sense utilitzar el voyeurisme fàcil ni  la narració explícita. En definitiva, una oportunitat per a abordar, amb els vostres alumnes, temes de molta profunditat, que no sempre són fàcils.

La segona proposta és lúdica, de pur entreteniment.  Us permetrà practicar l’anglès amb els vostres alumnes i per això  us proposem anar a Les Gavarres a veure la penúltima edició del mag més jove de la història.  Harry Potter and the Deathly Hallows és  la primera part del desenllaç d’aquesta saga fundacional del fantàstic i l’aventura, que ha marcat  tota una generació de joves lectors.

LA BELLA EASO I LES MAGDALENES

Si la vostra vida és un avorriment,  voleu fer nous amics o  si alguna de les “seguidores” d’aquest lloc  està  interessa, en concret, en  l’home que apareix en la part superior de la foto, custodiat per dues dones,  només cal que us prepareu perquè el Festival de Cinema de Donostia, ja és a punt de començar però si tot plegat no us interessa perquè el que més us agrada   a la vida és menjar magdalenes  en l’obscuritat, aquelles magdalenes La Bella Easo de tota la vida, només teniu una possibilitat. Obriu la    PROGRAMACIÓ que us faig arribar i comenceu a comprar entrades perquè demà dia 12 de setembre dia de Sant Leonci, es posen a la venda per Internet i qui no corre vola.

Els personatges que podreu trobar en totes la projeccions del Festival són El Jurat:  GORAN PASKALJEVIĆ, JO ALLEN, JOSÉ CORONADO (que sempre menja bios de bona marca), CLAUDIA LLOSA, RAYA MARTIN, LUCY WALKER I PLABLO TRAPERO.

Però si, amb tot plegat, encara no us he convençut i el que més us agrada són les “stars”, encara que siguin una mica passadetes,  us he de dir que, a La Bella Easo, també hi podreu trobar la Julia Roberts que estrenarà, amb Javier Bardem, la seva darrera pel·li en la gala en què se li  entregarà el Premi Donostia a la seva carrera.

Així doncs, no valen excuses i cap al Nord que aquí fa molta calor.

Agur i on egin, que vol dir: adéu i bon profit.

RATATOUILLE

ENTRE TULIPES

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/FQwfFA4gR5s" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Aquesta setmana , a la Sala 8 i Mig, una especialitat  del Kazakhstan que farà les delícies dels paladars amb deliris d’exotisme. Tulpan és la història d’Asa, un soldat que  torna a casa, amb el seu cunyat i la seva germana, després d’acabar el servei militar i, com qualsevol jove que es vulgui establir pel seu compte i tenir el seu propi ramat, ha de tro­bar una xicota per a casar-s’hi. Tul­pan és, gairebé, l’única candidata, però vol marxar del poble per poder estudiar, i l’excusa per refusar el seu pretendent és que té les orelles molt grosses. Asa haurà de fer valer el seu enginy si vol aconseguir l’amor de la noia.

 

Sergei Dvortsevoy, que fa uns mesos va impartir classes a Barcelona, al Màster de Creació Documental de la UPF, és un dels documentalistes més reconeguts dels panorama actual. En aquesta ocasió, ens presenta el seu primer llarg de ficció i, de fet, Tulpan té la virtut del hiperrealisme d’un document gràfic sobre la vida dels pastors de l’anomenada “estepa de la fam” on el protagonista hi vol construir “un trosset de cel” amb la seva estimada Tulipà. La senzillesa de la proposta ens captiva i ens porta a deixar-nos arrossegar per les estepes amb els llarguíssims plans seqüència, que han fet famós al director que roda enamorat d’un espai i d’una forma de vida que, a nosaltres, ens resulta del tot excèntrica.

Malgrat l’estranyament que ens pot provocar els seu visionat, és una proposta que, com la vida, pot ser naïf, còmica o profundament dramàtica però que, sobretot, té la voluntat de ser molt humana. Potser per aquestes raons, ha tingut un llarg itinerari de premis que va començar amb el Premi al Millor Director al Festival de Gijón 2008 i ha seguit amb Millor Pel·lícula a Pusan, Montreal i Tokyo i a la secció An Certain Regard de Cannes 2009, per arribar, finalment, a ser candi­da­ta a millor pel·lícula de parla no an­glesa, a la darrera edició dels Oscar.

I per acabar les postres se serviran al Caixaforum i els amfitrions son la gent d’Intermón Oxfam que organitzen:

V FESTIVAL INTERNACIONAL de

CURTMETRATGES AcTÚa 2010

d’Intermon Oxfam

divendres 11 i dissabte 12

18’30h.  fins a les 21,30 h.

Més de 70 realitzadors de 22 països, competeixen en la V edició del Festival de Curts AcTÚa d’Intermón Oxfam que va néixer i existeix, com a eina de reflexió i sobretot de canvi per a sortir de la pobresa

Bon profit!!!

RATATOUILLE


 

COM FILOSOFAR A COPS DE PLOMALL

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/dYgwR7QCBZc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Estimats,

Amb la darrera pel·lícula de Jarmush The limits of control més d’un entès ha decidit que no tenia cap gràcia l’assaig del director sobre les variacions amb repetició i aquests mateixos, per altra banda, estan tan encantats amb les constants reiteracions del Sr. Woody Allen. Més d’un ha celebrat que l’home decidís tornar a Manhattan en l’enèsima vegada al quadrat de la celebració del dubte. Allen és un petit deixeble de Nietzsche  que al  moment  oportú, ja va escriure Com filosofar a cops de martell i va tenir la valentia de dir que  “eren moltes les coses que no volia saber perquè la saviesa sempre posa límits al coneixement”,  en canvi,   Allen insisteix sempre en el mateixos temes i es fa sempre les mateixes preguntes per arribar a desvetllar  no sabem ben bé què i, per aquest motiu, a diferència del seu mestre, en lloc de filosofar a cops de martell ha inventat la filosofia a cops de plomall que ve a ser una branca del coneixement que va molt bé per anar per casa.  Anar amunt i avall fent escarafalls de tota  la humanitat,  fent cites de filosofia i física quàntica per acabar tant feliços celebrant la parella en totes les seves variants: gai, trio, jovenets enamorats, madurs ressuscitats…. em sembla que és no arribar gens lluny en la recerca del pensament fora que aquest sigui una mena de cinta de Moebius.

Apuntar-se un tanto amb el principi d’indeterminació de Heinsenberg, l’entropia i el caos i, al mateix temps,  acabar professant  la religió de les vidents i la celebració de l’amor jovenívol és, francament,  una rebaixa d’expectatives bastant més forta que la davallada de la borsa en els darrers temps de crisi.

Fins i tot en Jaume Balagueró i Paco Plaza són capaços de fer millors variacions amb repetició que el consagrat Allen. En la seva   REC 2 hi ha condensat un esforç sincer d’anar més enllà amb uns recursos que prèviament ja estan assignats: una casa, uns personatges i una trama. Es tracta d’un joc amb les cartes marcades que només es pot continuar en una línia que és la d’aterrir, si es pot encara més, els espectadors.

Però es ben cert que no hi ha res com ser jove perquè introdueixen un nou element de reflexió i d’implicació del públic molt propi de la seva època que em sembla fonamental. En aquest segon REC hom pensa que haurà d’acabar pitjant el botó perquè,  a cada moment,  sembla que tot s’acabarà i el que és fa evident és que si no és a través de la càmera nosaltres no veurem res. Així doncs, a més de patir pel contagi i les mossegades hem d’estar pendents de la bateria, del punt de vist (hi ha més d’una càmera) i del bon estat de l’andròmina que pateix tant o més que els seus portadors. I la pregunta és: Ja no podem veure res si no és a través de l’ull de la càmera o de la pantalla de l’ordinador, ja no veurem res més que no estigui mediat mediatitzat pel punt de vista de l’observador? I , quin és el punt de vista de l’observador, qui és qui que observa  qui? I llavors,  se’ns desvetlla en mig de la foscor que el què estem veient és alguna cosa més que una simple pel·li de terror que han fet un parell de sectaris de les ordes de Sitges i que aquí potser sí que hi ha interès i ganes de filosofar d’una altra manera, potser a cops de càmera i per què no?

Però seguint amb els temes filosòfics només us recordaré que aquesta setmana un altre dels enfants terribles del nostre cinema estrena Àgora i porta a les nostres ombres una dona com  Hipatia  que en el segle IV  ja va lluitar, com el mateix Nietszche, perquè l’eixelebrament i el radicalisme religiós no destruïssin el saber emmagatzemat a la Biblioteca d’Alexandria.

L’altra possibilitat és fugir de tant coneixement i anar a París però sense poder-se lliurar de la reflexió perquè aquí del que es tracta és de pensar com seria el món si estiguèssim a punt de morir. Tindríem una altra mirada -com els de REC i la perspectiva-.

Però si definitivament teniu ganes de flors i violes aneu a veure la proposta VOS Taking Woodstock d’Ang Lee que no patireu tant.

I  per acabar us he de recordar que, definitivament, el TCC i la VOS a peu (Antiga Audiència)  fa el seu compte enrere si la política no ho esmena o Santa Tecla no fa un miracle. A mi que sóc descreguda d’ambdues coses,  molt em sembla que ho tenim magre tot i que sempre ens quedarà la rebequeria i fins i tot podem fer una mani, escriure cartes, sortir a queixar-nos…  O fer un dinar cinematogràfic a honor i glòria del nostre batlle que diuen que va tenir un passat de vídeo club que, ben bé,  deu ser com allò de ser d’esquerres que amb el pas dels anys ha acabat  anomenant-se, en clau d’eufemisme,  progressista.

En fi, bon profit i perdoneu els meus deliris rosegadors, però abans em permetreu que us deixi amb unes imatges que ja són de culte gràcies al darrer Festival de Cinema de Sitges. Es tracta de Moon , òpera prima de Duncan Jones amb un incommensurable Sam Rockwell lluitant amb la solitud de la galàxia.

RATATOUILLE

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/twuScTcDP_Q" width="425" height="350" wmode="transparent" /]