L’1 de desembre ens porta els primers senyals de l’hivern i també hores i hores de cinema a l’Antiga Audiència, on a sopluig de tota l’aigua caiguda el cap de setmana, hem vist passar les imatges d’un cinema sovint massa invisible que, com per art de màgia, es fa visible a la nostra ciutat cada primera setmana de desembre.
I després de la pluja, santes constitucions i setmanes d’aqüeductes, comencem el relat del que ha estat aquesta XVI edició del REC.
La cerimònia d’inauguració, vistes les edicions passades i la trajectòria que segueix, comença a ser un mal tràngol; com una mena se xarampió que cada any ens fa posar més vermells però, per sort, a l’hora d’escollir l’obra que dóna el tret de sortida, l’encert és total. I en aquesta ocasió vam poder assaborir el Firsttime de Maria Ripoll i l’encara exquisida -tot i el pas de el temps-Llúvia en los zapatos. Però una mica abans, inaugurant la secció OP, havíem pogut veure de Sofia Exarchou; una pel·lícula arribada directament de la última edició Festival de Donostia que, malauradament, ens presentava una situació que ben bé és podria reproduir a la nostra ciutat amb els Jocs de la Mediterrània. És tracta de la situació llastimosa en que es troben les instal·lacions de les Olimpíades del 2004 a Atenes. Un recorregut per les ruïnes d’uns espais que mai s’havien de haver construït perquè, amb la crisi, eren del tot insostenibles. Però aquestes ruïnes n’amaguen en unes altres de vitals: uns joves condemnats a la marginalitat i l’ostracisme més absolut que no tenen altre futur que amagar-se, com a cucs, entre les restes d’un passat irrecuperable. Cinema grec radical i sense concessions. Ni més ni menys que el que esperàvem.
A partir d’ara ja no podrem parar. Vindrà un festival darrera l’altre: Cannes, Venècia, Donostia. Però el primer i més important és el D’A de Barcelona que neix aquest any de les cendres calentes del BAFF. Personalment desitjo que tingui una llarga vida i us faig arribar la nota de premsa que anuncia la gran festa.
El Festival de Cinema d’Autor de Barcelona comença el compte enrere estrenant la web, que inclou ja tota la programació, informació sobre les pel·pel·lícules, tràilers i els horaris de projecció. Us recordem que el Festival es celebra del 29 d’abril al 8 de maig als cinemes Aribau Club (Sales 1 i 2) i a la Filmoteca de Catalunya (Cinema Aquitània). Durant deu dies es projectaran més de 50 pel.lícules inèdites i en versió original, incloent llargmetratges, documentals i curts, amb una secció estrella: la retrospectiva dedicada a Guy Maddin, realitzada amb la col.col·laboració de la Filmoteca de Catalunya. I una gran estrena en 3D, el documental de Werner Herzog, Cave of Forgotten Dreams, en un passi únic el diumenge 8 de maig. La venda anticipada per als cinemes Aribau Club estarà disponible a través de ServiCaixa en els propers dies, però ja podeu adquirir a Ticketea els abonaments del festival (5 entrades per 25 euros, vàlid només pels cinemes Aribau Club 1 i 2).
FESTIVAL DE CINEMA D’AUTOR DE BARCELONA
29 abril – 8 maig
Cinemes Aribau Club 1-2 | Filmoteca de Catalunya – Aquitània www.cinemadautor.cat
La setmana passada la 8 i Mig va fer un any i aquesta setmana ja està en plena adolescència. Està totalment desconeguda.
Per començar aquest cap de setmana, i fins dilluns, hi ha programació doble que es reparteix entre Les derniers jours du monde i una nova proposta. Es tracta de la pel·lícula que va guanyar l’Oscar i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa en l’última edició d’ambdós premis.
Dirigida per Susan Bier En un mundo mejor (Haevnen, 2010) és una producció de Zentropa, la productora de de Lars von Trier que encara aglutina molts dels valors del Dogma 95.
Susan Bier explica una història amb un format prou convencional -ben allunyat de les propostes del Dogma 95- que, de vegades, ratlla els límits del telefilm, però que a la fi surt airosa de l’empresa amb una proposta que ens fa pensar en temes fonamentals: la violència, l’amor, l’amistat, la solidaritat. Tot plegat podria semblar massa per a una sola pel·lícula, però no és pas així perquè la directora sap enllaçar els temes de manera prou solvent. Només cal recordar les seves anteriors propostes com ara Brothers ( Brødre, 2004) que gràcies a la seva intensitat dramàtica va propiciar un remake d’Hollywood o Després de la boda ( Efter brylluppet, 2008).
A més, cal destacar la possibilitat de veure una sèrie d’actors danesos: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, que estem acostumats a trobar als festivals, com ara el de Donostia però que no podem gaudir en el cinema comercial. Grans actors que omplen la pantalla amb la seva presència, que transmeten sentiments només amb la seva actitud corporal, la forma de respirar o la seva mirada perduda.
A partir de dilluns la nena surt de marxa i cada dia hi haurà una pel·lícula i un convidat amb qui podrem debatre sobre el que més ens agrada. Cinema català al cent per cent, per demostrar que, a Catalunya, la indústria del cinema existeix i que el que s’hi produeix interessa tothom i més enllà de les nostres fronteres.
Podrem tornar a gaudir amb pel·lícules com ara Elisa K que va passar per la 8 i Mig, Pa Negre que ha estat més de 3 mesos als Cinemes Oscar i d’altres títols com ara Bloc, La mosquitera, Bruc…
Una oportunitat que no us podeu perdre per fer cinema i per fer país. I si voleu estar a l’última només cal que us descarregueu el tríptic amb tota la informació.
Aquest cop no us faig arribar un menú degustació, ni un sopar de gala, ni tampoc la deconstrucció d’un plat exquisit. Aquest cop el que us vull proposar és un pícnic. Es tracta d’una sortida campestre, de deixar per un matí o una tarda l’edifici escolar i sortir al cinema i per aquest motiu, us hem posat al cistell dues propostes ben diferents.
La primera és una proposta reflexiva. Es tracta d’Elisa K de Jordi Cadena i Judith Colell que parteix de l’obra literària de Lolita Bosch, Elisa Kiseljak i que ens porta al difícil terreny dels abusos sexuals a una menor. Però no us espanteu perquè aquesta parella de directors saben arribar al fons de la qüestió sense utilitzar el voyeurisme fàcil ni la narració explícita. En definitiva, una oportunitat per a abordar, amb els vostres alumnes, temes de molta profunditat, que no sempre són fàcils.
La segona proposta és lúdica, de pur entreteniment. Us permetrà practicar l’anglès amb els vostres alumnes i per això us proposem anar a Les Gavarres a veure la penúltima edició del mag més jove de la història. Harry Potter and the Deathly Hallows és la primera part del desenllaç d’aquesta saga fundacional del fantàstic i l’aventura, que ha marcat tota una generació de joves lectors.
Si la vostra vida és un avorriment, voleu fer nous amics o si alguna de les “seguidores” d’aquest lloc està interessa, en concret, en l’home que apareix en la part superior de la foto, custodiat per dues dones, només cal que us prepareu perquè elFestival de Cinema de Donostia, ja és a punt de començar però si tot plegat no us interessa perquè el que més us agrada a la vida és menjar magdalenes en l’obscuritat, aquelles magdalenes La Bella Easo de tota la vida, només teniu una possibilitat. Obriu la PROGRAMACIÓ que us faig arribar i comenceu a comprar entrades perquè demà dia 12 de setembre dia de Sant Leonci, es posen a la venda per Internet i qui no corre vola.
Els personatges que podreu trobar en totes la projeccions del Festival són El Jurat: GORAN PASKALJEVIĆ, JO ALLEN, JOSÉ CORONADO (que sempre menja bios de bona marca), CLAUDIA LLOSA, RAYA MARTIN, LUCY WALKER I PLABLO TRAPERO.
Però si, amb tot plegat, encara no us he convençut i el que més us agrada són les “stars”, encara que siguin una mica passadetes, us he de dir que, a La Bella Easo, també hi podreu trobar la Julia Roberts que estrenarà, amb Javier Bardem, la seva darrera pel·li en la gala en què se li entregarà el Premi Donostia a la seva carrera.
Així doncs, no valen excuses i cap al Nord que aquí fa molta calor.
Aquesta setmana , a la Sala 8 i Mig, una especialitat del Kazakhstan que farà les delícies dels paladars amb deliris d’exotisme. Tulpan és la història d’Asa, un soldat que torna a casa, amb el seu cunyat i la seva germana, després d’acabar el servei militar i, com qualsevol jove que es vulgui establir pel seu compte i tenir el seu propi ramat, ha de trobar una xicota per a casar-s’hi. Tulpan és, gairebé, l’única candidata, però vol marxar del poble per poder estudiar, i l’excusa per refusar el seu pretendent és que té les orelles molt grosses. Asa haurà de fer valer el seu enginy si vol aconseguir l’amor de la noia.
Sergei Dvortsevoy,que fa uns mesos va impartir classes a Barcelona,al Màster de Creació Documental de la UPF, és un dels documentalistes més reconeguts dels panorama actual. En aquesta ocasió, ens presenta el seu primer llarg de ficció i, de fet, Tulpan té la virtut delhiperrealismed’un document gràfic sobre la vida dels pastors de l’anomenada “estepa de la fam” on el protagonista hi vol construir “un trosset de cel” amb la seva estimada Tulipà. Lasenzillesa de la proposta ens captiva i ens porta a deixar-nos arrossegar per les estepes amb els llarguíssims plans seqüència, que han fet famós al director queroda enamorat d’un espai i d’una forma de vida que, a nosaltres, ens resulta del tot excèntrica.
Malgrat l’estranyament que ens pot provocar els seu visionat, és una proposta que, com la vida, pot ser naïf, còmica oprofundament dramàtica però que, sobretot, té la voluntat de ser molt humana. Potser per aquestes raons, ha tingut un llarg itinerari de premis que va començar amb el Premi al Millor Director al Festival de Gijón 2008 i ha seguitamb Millor Pel·lícula a Pusan, Montreal i Tokyo i a la secció An Certain Regard de Cannes 2009, per arribar, finalment, aser candidata a millor pel·lícula de parla no anglesa,a la darrera edició delsOscar.
I per acabar les postres se serviran al Caixaforum i els amfitrions son la gent d’Intermón Oxfam que organitzen:
V FESTIVAL INTERNACIONAL de
CURTMETRATGES AcTÚa 2010
d’Intermon Oxfam
divendres11 i dissabte12
18’30h. fins a les 21,30h.
Més de 70 realitzadors de 22 països, competeixen en la V edició del Festival de Curts AcTÚa d’Intermón Oxfam que va néixer i existeix, com a eina de reflexió i sobretot de canvi per a sortir de la pobresa
Amb la darrera pel·lícula de Jarmush The limits of control més d’un entès ha decidit que no tenia cap gràcia l’assaig del director sobre les variacions amb repetició i aquests mateixos, per altra banda, estan tan encantats amb les constants reiteracions del Sr. Woody Allen. Més d’un ha celebrat que l’home decidís tornar a Manhattan en l’enèsima vegada al quadrat de la celebració del dubte. Allen és un petit deixeble de Nietzsche que al moment oportú, ja va escriure Com filosofar a cops de martell i va tenir la valentia de dir que “eren moltes les coses que no volia saber perquè la saviesa sempre posa límits al coneixement”, en canvi, Allen insisteix sempre en el mateixos temes i es fa sempre les mateixes preguntes per arribar a desvetllar no sabem ben bé què i, per aquest motiu, a diferència del seu mestre, en lloc de filosofar a cops de martell ha inventat la filosofia a cops de plomall que ve a ser una branca del coneixement que va molt bé per anar per casa. Anar amunt i avall fent escarafalls de tota la humanitat, fent cites de filosofia i física quàntica per acabar tant feliços celebrant la parella en totes les seves variants: gai, trio, jovenets enamorats, madurs ressuscitats…. em sembla que és no arribar gens lluny en la recerca del pensament fora que aquest sigui una mena de cinta de Moebius.
Apuntar-se un tanto amb el principi d’indeterminació de Heinsenberg, l’entropia i el caos i, al mateix temps, acabar professant la religió de les vidents i la celebració de l’amor jovenívol és, francament, una rebaixa d’expectatives bastant més forta que la davallada de la borsa en els darrers temps de crisi.
Fins i tot en Jaume Balagueró i Paco Plaza són capaços de fer millors variacions amb repetició que el consagrat Allen. En la seva REC 2 hi ha condensat un esforç sincer d’anar més enllà amb uns recursos que prèviament ja estan assignats: una casa, uns personatges i una trama. Es tracta d’un joc amb les cartes marcades que només es pot continuar en una línia que és la d’aterrir, si es pot encara més, els espectadors.
Però es ben cert que no hi ha res com ser jove perquè introdueixen un nou element de reflexió i d’implicació del públic molt propi de la seva època que em sembla fonamental. En aquest segon REC hom pensa que haurà d’acabar pitjant el botó perquè, a cada moment, sembla que tot s’acabarà i el que és fa evident és que si no és a través de la càmera nosaltres no veurem res. Així doncs, a més de patir pel contagi i les mossegades hem d’estar pendents de la bateria, del punt de vist (hi ha més d’una càmera) i del bon estat de l’andròmina que pateix tant o més que els seus portadors. I la pregunta és: Ja no podem veure res si no és a través de l’ull de la càmera o de la pantalla de l’ordinador, ja no veurem res més que no estigui mediat mediatitzat pel punt de vista de l’observador? I , quin és el punt de vista de l’observador, qui és qui que observa qui? I llavors, se’ns desvetlla en mig de la foscor que el què estem veient és alguna cosa més que una simple pel·li de terror que han fet un parell de sectaris de les ordes de Sitges i que aquí potser sí que hi ha interès i ganes de filosofar d’una altra manera, potser a cops de càmera i per què no?
Però seguint amb els temes filosòfics només us recordaré que aquesta setmana un altre dels enfants terribles del nostre cinema estrena Àgora i porta a les nostres ombres una dona com Hipatia que en el segle IV ja va lluitar, com el mateix Nietszche, perquè l’eixelebrament i el radicalisme religiós no destruïssin el saber emmagatzemat a la Biblioteca d’Alexandria.
L’altra possibilitat és fugir de tant coneixement i anar a París però sense poder-se lliurar de la reflexió perquè aquí del que es tracta és de pensar com seria el món si estiguèssim a punt de morir. Tindríem una altra mirada -com els de REC i la perspectiva-.
Però si definitivament teniu ganes de flors i violes aneu a veure la proposta VOS Taking Woodstock d’Ang Lee que no patireu tant.
I per acabar us he de recordar que, definitivament, el TCC i la VOS a peu (Antiga Audiència) fa el seu compte enrere si la política no ho esmena o Santa Tecla no fa un miracle. A mi que sóc descreguda d’ambdues coses, molt em sembla que ho tenim magre tot i que sempre ens quedarà la rebequeria i fins i tot podem fer una mani, escriure cartes, sortir a queixar-nos… O fer un dinar cinematogràfic a honor i glòria del nostre batlle que diuen que va tenir un passat de vídeo club que, ben bé, deu ser com allò de ser d’esquerres que amb el pas dels anys ha acabat anomenant-se, en clau d’eufemisme, progressista.
En fi, bon profit i perdoneu els meus deliris rosegadors, però abans em permetreu que us deixi amb unes imatges que ja són de culte gràcies al darrer Festival de Cinema de Sitges. Es tracta de Moon , òpera prima de Duncan Jones amb un incommensurable Sam Rockwell lluitant amb la solitud de la galàxia.
Anar a Donostia significa, a part de poder degustar bona cuina canviar el xip del clima i agafar el paraigua i la gavardina i mentalitzar-se que l’única realitat existent viu al món de les ombres.
En quatre dies es pot veure molt cinema però no sempre qualitat i quantitat van juntes i per aquest motiu quan reculls uns bona pluja de fotogrames sembla que la vida et somriu encara que estigui diluviant a bots i barrals.
Vàrem obrir amb la Secció Oficial amb White Meadows de l’iranià Mohammad Rasoulof, una faula sobre un home que recull llàgrimes entre els ploraners habitants d’una terra esquerpa i salada . Tot plegat acaba esdevenint una mena de laberint que, com l’aigua salada, costa d’empassar. El secreto de sus ojos torna a ser un melodrama disfressat de thriller de Juan José Campanela en la línia del cinema argentí menys interessant però més comercial. Yo también la representació espanyola dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro, explota el filó de la truita espayola en la línia Te doy mis ojos o Mar adentro. Pel·lícules tan políticament correctes que ningú s’atreveix a disseccionar.
Hedewijch és una mena d’intoxicació etílica disfressada de misticisme dirigida per Bruno Dumont que parla d’una noia tan desitjosa de Déu que acaba posant una bomba al centre de París en nom de l’Islam. Quines coses que s’han de veure!
Sort que Get Low va començar a aixecar el nivell cinemotogràfic i els nostres ànims amb una direcció molt correcta d’un novissim del cinema indie com és Aaron Schneider, amb la història d’un home que prepara el seu enterrament en vida per poder explicar els entrellats d’una culpa que l’ha tingut reclòs per voluntat pròpia durant 40 anys.
Blessed és una història sobre el fet de la paternitat que als que ens toca ens va posar bastant nerviosos per allò de la identificació amb la cinta. Històries no gaire creuades -que ja em sembla bé!- d’una sèrie d’adolescents que com aquell que no ho vol, viuen al límit del risc. La narració es gira a partir de mig metratge i llavors la visió de les diverses situacions és la dels pares.
City of life and death de Lu Chuan va ser una lliçó de cinema. Una mena de catedral cinematogràfica que anava de la poesia a la destrucció i el mal en el sentit més pur, mostrant la cruesa de la conquesta de Nanjin per part de les tropes japoneses -i després diran dels nazis…!-. Si no hagués rebut la Conxa a la Millor pel·lícula no hauríem tornat mai més a Donostia.
I a secció Zabaltegui Perlas va ser millor que passar un més a can Arzak. El mestre Michael Haneke amb Das Weisse Band ens va presentar un plat sobri però d’un gust que retornava als nostre paladars a cada moment. Una direcció d’actors contestable amb un tempo perfecte que anava graduant la tensió fins el punt de fer-se insuportable.
Mother de Bong Jon-ho va acabar convertint-se en un dels plats menys coreans de la seva filmografia. Va deixar els contrastos agredolços per agafar una línia de thriller maternofilial amb un principi i un final sorprenentsi un resulta final que ens va agradar força. The limits of control va ser una mena de menú degustació amb una sola tapa que anava variant lleugerament cada cop que ens la presentaven. En paraules del director la seva inspiració va nèixer de la seva passió pel jazz i la idea de les variacions amb repetició.
Michael Winterbottom ens va servir un documental a partir de plats precuinats i basat en la recepta original de Naomi Klein titulada The Shock doctrine que a les quatre de la tarda i en plena digestió basca ens va obrir els ulls a tots amb algun calfred més propi de thriller que de documental. Un repàs a la història i la política dels darrers 30 anys que ens dóna les claus per a la interpretació del món on vivim i del qual us faig un tast amb el vídeo que us he embedit aquesta setmana .
I Five Minutes of Heaven va ser, sens dubte, les postres indispensables i per què no dir-ho immillorables. Un Olivier Hirschbiegel inspiradissim dirigint Liam Neesson i James Nesbbit en pur estat de gràcia a més d’una matèria prima de primeríssima qualitatcom el guió: ens presenta una altra visió del conflicte d’Irlanda del Nord que ens explica la història home decideix demanar perdó al germà d’un cristià a qui va matar 3o anys enrera i fer-ho en una mena de confessió reality-show. Vaja que si no s’estrena és que no hi ha justícia al món del cinema.
I fins aquí la gran bouffe de Donostia 2009.
És ben cert que tot i que pensava que no podria tornar al cinema en un mes, el diumenge vaig anar a degustar el darrer plat servit per Soderbergh després de les seves especialitats cubanes que se servia en VOS i, francament, Matt Damon -que normalment no ens apassiona- amb 10 kilograms de més ens va servir una excel·lent interpretació i una gran comèdia humana amb un regust amargant.
I és que davant d’alguns plats aquesta rateta golafre no es pot aturar.
Aquesta rateta que signa ha de confessar que és una treki impenitent i que el passat cap de setmana després de gaudir com una rata cosaca amb la darrera part del BAFF vaig passar una tarda immillorable amb la preqüela dedirigida per J. J. Abrahams que va estar a l’alçada de les seves sèries de TV. Clucadetes d’ull als que seguíem la sèrie de la primera temporada (anys 60 de tele en blanc i negre) i un càsting indiscutible pel que fa a les semblances dels protagonistes, al marge de molta acció i un guió que no deixa d’interessar en cap moment.
I ara el que us vaig prometre. El BAFF va complir expectatives abastament amb més de 40 títols gairebé, tots ells, imprescindibles.
Glasses de Naoko Ogigami va obrir el festival amb una mena de comèdia surrealista sobre una illa, on la màxima atracció turística era contemplar les postes de sol i deixar-se portar per uns personatges increïbles que habitaven el lloc. Alguns moments irrepetibles com les sessions de gimnàstica surrealista a la platja o els moments en que la protagonista teixeix una bufanda que no s’acaba mi més.
Naomí Kawase va presentar una pel·lícula perfecta d’una fisicitat brutal. Nanayo és la història d’una dona que es perd a la selva tailandesa i es deixa portar per la natura.
Breathless que també va estar present al REC de Tarragona va guanyar el Durió d’Or de la Casa Àsia i també el cor del públic totalment abocat a una sessió de violència hard amb un mató de baixa estofa i extraordinàriament mal parlat.
Kim Ki-duk va tornar a donar una altra gir recargolat a l’ impossibilitat d’estimar per les vies ordinàries. Dream ens proposa una la història d’un home que somnia i allò que somnia li passa a una dona. Somni, realitat i la seva articulació. Canviar el destí deixant de somniar, cosa que només es pot aconseguir mitjançant l’autotortura. Sincerament penso que en Kim Ki-duk, està malalt però, què ens importa si la seva bogeria ens dona la possibilitat de viure històries increïbles.
How to live on Earth de Ahn Seul-ki és una rocambolesca història d’alienígenes que fan de Déu i controlen l’únic humà sobre la terra. Amor i diàlegs sense paraules amb una proposta visual molt original sobre com parlar telepàticament al cinema que li hauria encantat a Jaime Rosales.
Takeshi Kitano amb Achilles and the tortoise, arremetent contra el món de l’art en una sàtira en dos parts: la primera d’un classicisme quasi eastwodià i una segona totalment delirant i esbojarrada en el terreny on ell acostuma a sentir-se més a gust.
Osaka Hamlet de Fujiro Musubishi basada en un manga japonès de reminiscències shakespearianes és la història d’un adolescent orfe que després de llegir Hamlet, per atzar, comença a sospitar de la seva mare i del seu oncle. A més històries delicioses dels seus dos germans: un infant que vol ser nena i un jove que desperta a l’amor amb una noia més gran que ell.
Hirokazu Kore-eda amb Still Walking que ja havia vist a Donostia va encantar tothom, encara que no hagi tingut reconeixement, amb una història quotidiana d’un fill que torna a cas per acompanyar els pares en l’aniversari de la mort accidental del seu germà gran i preferit del pare, no amb molt poques ganes perquè, com en tota família, hi ha molts deutes pendents. Farcida de mil detalls familiars on tots ens podem reconèixer malgrat els quilòmetres.
The blue bird, possiblement la millor pel·lícula de bullying que s’ha fe en aquest planeta que afronta amb molta valentia el fet de passar pàgina o viure amb responsabilitat amb el mal tràngol d’haver estat víctima o botxí.
I, finalment Departures de Yojiro Takita, premiada en els darrers Óscars coma millor pel·lícula estrangera sobre la història d’un violoncel·lista que ha de fer d’enterramorts per sobreviure. Impecable presentació de la mort com quelcom inherent al què fer cada dia, revestida d’una absoluta polidesa en la representació dels rituals funeraris japonesos. I, al final, títols de crèdit també d’Oscar.
I ara, trista i desconsolada, recordo els dies meravellosos en què, fins i tot, em vaig aprimar, perquè sortia d’una sala de cinema i entrava en una altra o en la mateixa -amb molt calor humà perquè no es podia ventilar- i no podia menjar altra cosa que una barreta dietètica. Ja he començat a descomptar els dies que em separen del proper BAFF.
Sayo nara, arigató, que vol dir bona nit i gràcies, en japonès, com tots els rosegadors d’ulls ametllats sabem,
Aquesta setmana com, com acostumem a dir els scatalans; “totes em ponen”. I és que quan encara no s’ha acabat el BAFF -precisament aquest divendres degustarem Dream de Kim Ki-duk i Departures de Yojiro Takita, premiada als darrers Oscars de Hollywood com la millor pel·lícula estrangera- , tot plegat, resulta que a Les Gavarres s’estrena Le voyage du balon rouge del director taiwanés How Hsiao-hsien; una de les pel·lícules patrocinades pel museu d’Orsay on podrem veure Juliette Binoche, com en el cas de L’ heure d’eté d’Olivier Assayas, que ja vàrem degustar aquest hivern en la mateixa sala i que també formava part del mateix projecte.
Només pel fet que és la primera vegada que el director deThree Times i Millenium Mambo estrena en cinema comercial a Tarragona, ja en hi ha prou per anar-la veure-la, al marge de ser una autèntica delícia asiàtica. A més, els amants de la Le Ballon Rouge d’Albert Lamorisse que va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Cannes de 1956, tindran l’ocasió de teoritzar sobre quina de les dues és millor i potser el debat acabi en taules i per si de cas us en poso un trosset per anar fent boca.
Les amants de Colin Firth i el amants de Michael Winterbotom podran tastar Gènova, premiada a Donostia 08 amb la Conxa de Plata al Millor Director. Personalment, penso que el director té pel·lícules molt millors però com que Winterbotom és Winterbotom el festival donostiarra no volia perdre l’oportunitat de premiar-lo, en fi… al cinema també hi ha política.
Així doncs surto a velocitat ratuna cap al BAFF i us prometo que us en faré un resum.
RATATOUILLE 