Crudo i els perills de la carn

Crudo (Grave, 2016) és una pel·lícula absolutament radical  i valenta signada per la directora Julia Ducournau que s’estrena amb aquest primer llarg. La cinta ha tingut un extraordinari recorregut  de festivals que va començar a Canes amb el premi Fipresci (Semana de la Crítica),  continua al London Film Festival on es premiada com a Millor òpera prima  i acaba a Sitges amb tres premis que inclouen el de Millor pel·lícula europea, després de passar pel  Festival de Cinema Fantàstic d’Austin. I després d’un recorregut com aquest, el que és cert és que no l’esperàvem  entre les estrenes d’unes multi-sales, però  com que finalment ja arribat al gran públic, aplaudim la iniciativa.

Crudo és important tant per tot allò que té d’evident, com per tot el que ens acompanya en les hores posteriors al seu visionat perquè, sens dubte, és una pel·lícula que deixa petjada i dubtes per repensar-la.

Només començar, el pròleg ja ens avisa de quins son els límits i, automàticament, comencem a sospitar que no en hi ha. Després ens va introduint en la història de la jove Justine, Garance Marillier  que  comença els seus estudis de veterinària a la universitat i que no deixa de recordar-nos la Justine de Sade, sotmesa a tota mena de vexacions justificades com a “novatades” de primer curs, que fins i tot li infringeix la seva pròpia germana argumentant la necessitat del procés iniciàtic.

Justine és vegetariana, com ho és la seva mare -radical- i la seva germana, gairebé com si es tractés d’una religió familiar o la metàfora de la puresa de les dones  de la casa que no han accedit als plaers de la carn. El pare és algú que  té un paper simple, d’acompanyant o testimoni dins la família. La mare té una posició dominant i intransigent i la Justin  és una molt bona estudiant de qui s’espera que sigui la millor veterinària de la seva promoció.

L’arribada a la universitat és desoladora i ens descriu com en pot ser de dura la vida per algú que tot just s’hi hi ha acostat a mirar-la pel forat de pany. Justine no ha sortit mai de casa, no ha tingut relacions sexuals i, per tant, no ha provat la carn, ni físicament ni metafòrica.

Les vexacions als estudiants novells són dures però encara ho són més si qui les propicia és la pròpia germana gran que exerceix d’introductora a la nova vida adulta, plena de transgressió i excessos. De fet,  sembla que l’objectiu a la universitat és dur a terme aquest ritual de pas i que, de tant en tant, si sobra temps, el que es fa és estudiar perquè no sigui dit.

Només amb aquests plantejaments ja tindríem un bon relat  sobre els rituals de pas, l’adolescència, la promiscuïtat sexual adolescent  i l’entrada a  la vida adulta. Una posada al dia d’Adolescència i sexe a Samoa de Margaret  Mead  per sucar-hi pa des del punt de vista antropològic. Però no,   Julia Ducournau i la seva òpera prima van molt més enllà.  I seguint amb els referents antropològics, ens situa davant de la dualitat cru vs cuit de Claude Lévi-Strauss,  que va  dedicar quatre volums de les seves Mythologiques a interpretar per què i com els humans cuinen el que es mengen i  on el “cru” correspon a l’estat salvatge, precultural i mancat de civilització i les coses cuites o cuinades, corresponen l’estat cultural civilitzat.

I és la mateixa Justine, qui després d’un ritual d’iniciació en el qual es veu obligada a menjar carn, comença a descobrir la seva natura salvatge i al marge de la civilització, i l’hi agrada. L’hi agrada perquè ha estat sotmesa a un procés de repressió matriarcal, del qual ara que és lluny del control familiar, es pot alliberar sense complexes.

Llavors, en aquest punt,  la cinta arriba a deixar el públic en un total estat de perplexitat del qual, només pot sortir després d’unes hores del visionar i, més encara, quan si en aquest punt ja ens pensàvem que ho sabíem tot, resulta que encara ens manca un dels finals més salvatges que hem pogut veure en els últims temps. Però això sí, tot ben servit amb una exquisida naturalitat i elegància, perquè de menjar és del que es  tracta. Bon profit!

Anuncis

Incerta glòria o com abastar l’inabastable

A la contraportada  del meu subratllat i idolatrat volum de Incerta glòria de Club Editor, el poeta i traductor Enric Soria diu que aquesta “és la novel·la  més russa, més fonda i més imponent que ha existit mai d’un escriptor català” i  en Jaques Ricamout continua dient  que és “d’un pes metafísic que rarament es dóna en novel·les profanes, comparables a les obres mestres de Dostoievski”.

Segurament no és pot dir res més encertat sobre l’obra de Joan Sales i és segur que tots els que l’han llegida opinen de la mateixa manera i, a més,  estan agraïts d’haver-la trobat en una o altra prestatgeria, d’alguna o altra biblioteca perduda i haver-se trencat l’ànima llegint-la i pensant com seria a la gran pantalla,  si algú tingués el valor d’escriure un guió i rodar-la.

El perill dels somnis, sempre ha estat que es facin realitat, però aquest cop  la realitat la posen Isona Passola i Agustí Villaronga i llavors s’obre un bri d’esperança sobre el destí de Incerta glòria al cel·luloide i tots pensem que o ara o mai!, després de la fracassada adaptació per al TNC d’Àlex Rigola.

El dia de la preestrena ens envaeixen els  dubtes. El personatge de la Carlana podrà ser l’eix vertebrador de la història? El personatge de  Juli Soleràs assolirà els nivell de complexitat que té a l’obra?  Serà en  Lluís aquell idealista,  cagadubtes i immadur?

Es fa fosc a la sala, s’apaguen els llums i la pols de les bombes, la destrucció i la misèria humana i material ho inunden tot. S’han cuidat tots el detalls i el resultat és tan versemblant que resulta quasi epidèrmica la vivència d’un front encallat en el no res, on es desitja més que acabi la guerra que no pas ser del cantó dels vencedors.

Marcel Borràs -que també va ser a l’adaptació teatral- és  en Lluís i és aquell Lluís que tots havíem imaginat: jove idealista, inconstant, voluble i disposat a posar-se en mans de la passió més traïdora. Oriol Pla, es transforma en el Juli Soleràs descregut, vital i lleial als amics, que no a les idees, que ja fa temps que l’han decebut, i Bruna Cusi és la Trini -potser la més desdibuixada dels tres- però que té la joventut, la lleialtat i la capacitat d’estimar que té el personatge de Joan Sales. Ara bé,  Villaronga sap que amb això no en té prou i que una novel·la tant complexa i reflexiva no es pot passar al cinema tal qual, per molts valors literaris que tingui i, per tant, cal trobar un detonat de l’acció capaç de fer que tot esclati. Com les bombes. Aquest detonant és la Núria Prims, en el paper de la Carlana. Un personatge que a la novel·la és tangencial i només serveix per començar a dibuixar com n’és d’inconstant en Lluís però que a la pel·lícula és el centre de totes les tensions entre els personatges.

Villaronga pren una gran decisió i crea un personatge nou sobre la base de la Carlana,  que li permet jugar amb els tres amics i mostrar-nos,  en un metratge  dues hores escasses,  la complexitat d’uns personatges que requeririen una sèrie per la televisió si se seguís el fil narratiu de la novel·la. És cert que moltes coses queden fora del metratge i algunes les trobem a faltar més que d’altres; com ara els anys d’estudiants  i  l’origen de l’amistat del Lluís, en Juli i la Trini però l’essència i és, tot i que a mig metratge l’adaptació ja és absolutament lliure i el director i guionista és deslliura de l’acció de la novel·la.

Ara bé el “públic-lector” sap on és i sap  que en Villaronga no s’ha mogut ni un pam de l’ànima de l’obra perquè mentre inventa l’acció, ho puntua amb diàlegs extrets literalment de la novel·la que ens permeten tornar a l’essència i, al final,  tot plegat resulta una gran lliçó de sobre com adaptar al cinema una novel·la inabastable, deixar-s’hi la pell i sortir-ne viu.

Gràcies Agustí, gràcies Isona per aquest gran regal! Al marge de tots els premis que mereix la pel·lícula i que de ben segut acabarà obtenint, el millor premi que us podeu emportar és el d’haver estat capaços d’arribar a l’esperit dels incondicionals de Sales. Esperem, de tot cor,  que la vostra glòria sigui certa!

Menú degustació 10/03/17

Aquesta setmana ens carregarem d’energies a base de plats molt variats i suculents. La primera especialitat   ve de Bèlgica i la signa Joachim Lafosse  que ja ens va deixar estorats amb la seva À perdre la raison. Una obra radical sobre el mite de Medea que es va presentar al D’A ja fa uns anys. En aquesta ocasió a L’économie du couple (Despuès de nosotros, 2016) compta amb dos monstres de la interpretació,  Bérénice Bejo i Cédric Kahn, que encarnen un matrimoni en descomposició que té una lluita acarnissada per l’espai vital que un dia va ser el domicili conjugal i que era és la trampa que els manté units. Aquesta és la proposta d’Anima’t per al diumenge a la tarda dins del cicle VO.

Però el cinema comercial també ens ofereix propostes molt interessants per al cap de setmana que faran la delícia de tot tipus de paladars.

La primera proposta és I Am Not Madame Bovary de Feng Xiaogang que va guanyar el premi a la millor pel·lícula al festival de Sant Sebastià d’aquest any i també el premi a la millor actriu per Fan Bingbing, una autèntica estrella de l’star system xinès. La història que es veu,  literalment, per un forat, ens converteix en uns autèntics voayeurs de la odissea d’una dona que per obtenir una segona vivenda fingeix un divorci que després resulta ser real. Les peripècies  de la “timadora” timada van des del drama a la comèdia passant per la ironia fins arribar a l’absurd. És una proposta absolutament original i exòtica que ens aproparà una mica més a les filmografies asiàtiques tan cares de veure a les nostres contrades.

Però si no us agraden els McDonald’s i en voleu saber el perquè,  la vostra opció és The Founder  de John Lee Hancock amb un repartiment d’or encapçalat per Michel Keaton, que torna a tenir entre mans un paper desbordant com el de Birdman (2014) i Laura Dern que posen molta veritat a la història de l’home que es va apropiar del negoci dels germans McDonald quan s’iniciaven en la carrera de l’hamburguesa ràpida que anys després ha colonitzat tot el món conegut. Com passa sovint la visió del director és la d’explicar-nos la història del perdedor que aconsegueix triomfar costi el que costi i peti qui peti.

I per al amants de Mattheu McConaughey  de nou la possibilitat de veure el camaleònic actor interpretant el paper d’un buscavides a la recerca d’una mina d’or a Gold. Però si encara no en teniu prou també podeu passar una bona estona amb Kong: Skull Island, amb un repartiment de luxe encapçalat per Tom Hiddleston, seguit de  Brie LarsonSamuel L. JacksonJohn Goodman i un brillant John C. Reilly que dóna el contrapunt a una història molts cops explicada i que aquí barreja elements de Jurassic Park amb Apocalypse Now per oferir una producte d’entreteniment amb la suficient dignitat per ser vist.

Una altra setmana d’estrenes que fan olor a Oscar i en la que podem provar tota mena de propostes.

Jackie està signada per Pablo Larrain, un home que ens tenia acostumats al cinema de denúncia amb molta dosi d’autor i a temes molt controvertits com ara El club i Neruda. En aquesta ocasió però, es dedica a parlar del suposat “Camelot” que va ser la Casa Blanca durant els anys del mandat de John F. Kennedy i a recrear escenes que tots hem vist mil vagades en els arxius d’àudio dels informatius americans de l’època. El moment en que Pau Casals va tocar a la Casa Blanca, el moment tràgic en que Jaqueline baixa de l‘air force one amb el vestit tacat de sang després de l’assassinat del seu marit  o el trist enterrament en què la vídua d’Amèrica està acompanyada, només,  pel seu fill de tres anys.

La pel·lícula està nominada als Oscar de vestuari i banda sonora i és una ocasió d’or per a Natalie Portman que està nominada com a millor actriu.

El Birth of Nation no és una tornada reflexiva sobre l’obra de Griffit  (1915), que si anés al cinema, Trump aplaudiria, sinó una relectura massa simplista per tractar-se d’un director afroamericà que narra la història d’un esclau, Nat Turner, que durant un temps pren partit pels amos i en contra dels seus, fins que un dia decideix revelar-se i comença una autèntica lluita contra l’esclavisme. Dosis de crueltat sense justificació i manca d’anàlisi històrica. Tot plegat al servei d’una superproducció al més pur estil Hollywood.

Zhang Yimou  es mou també en un terreny hollywoodià  amb la seva Great Wall i ens ofereix una gran aventura, molt acolorida, de la construcció de la gran muralla xinesa amb tot d’herois que lluitaran contra uns mostres devoradors  d’humans. Tot plegat, amb recursos d’una gran producció, només sorprèn pel fet que encapçalen el repartiment en Matt Damon i   Willem Dafoe, seguits d’un ampli repartiment d’actors xinesos.

I al cicle VO, a l’auditori de la Diputació de Tarragona, també flaires asiàtiques.  El conte de la princesa Kaguya  de  Isao Takahata,  farà les delícies dels autèntics amants de l’anime amb una història clàssica japonesa del segle IX.

Manchester-by-the-Sea és una petita ciutat de l’estat de Massachusetts de 5.000 habitants  i escaig. Una ciutat massa petita per poder suportar un passat tant ple de dolor com el de Lee Chandler (Casey Affleck). Manchester By The Sea podria ser un telefilm que un diumenge a la tarda passen en una cadena de segona per omplir la graella a cost mínim però,  Manchester By The Sea és molt més que tot això i ho demostra gràcies al pols ferm del seu director Kenneth Lonergan, encara poc conegut entre nosaltres perquè només roda noves pel·lícules quan està molt segur del què està fent.

La història no deixa de ser un argument de telefilm melodramàtic de diumenge a la tarda però gràcies a la direcció d’actors i als paisatges que puntuen totes i cadascuna de les escenes, Lonergan aconsegueix gelar-nos la sang a cada pas i que arribem a compartir el dolor que aplana en Lee i desitgem poder deslliurar-lo, tot i que sabem que ni el pas del temps ho aconseguirà. Perquè el temps, a Manchester, no ho cura tot.

La única possibilitat de vincle amb la vida li ofereix, precisament, el fet de la mort del seu germà i la responsabilitat que aquest li proposa, que és fer-se càrrec del seu nebot (Lucas Hedges), un adolescent d’una maduresa inaudita que aconsegueix resituar en Lee i fer que s’enfronti amb els seus fantasmes durant els breus dies del seu retorn a Manchester.

A l’escena en què Lee es retroba amb  la seva ex-dona  que interpreta  Michelle Williams amb tot el convenciment i la veritat de què és capaç una grandiosa actriu com ella, els espectadors assistim a una escena de catarsi matrimonial on es vol conjurar la catàstrofe sense gaires resultats. I tot amb el testimoni d’una nova criatura que representa el recomençar de Randy i la confirmació de què per a Lee, la vida ja no pot oferir res.

Manchester-by-the-Sea té un argument conegut i quan fem aquesta crítica, podem explicar tot el que ens ve de gust i no fem espòiler perquè no passa gaire res més del que apareix a la sinopsi però,  Manchester-by-the-Sea ofereix veritat i aquesta veritat només es pot trobar anant al cinema i deixant-nos convèncer per cadascun dels seus fotogrames que transcorren  durant 135 minuts impagables.

Un western contra vent i marea

Titular Hell or High Water amb el desafortunat nom de Comancheria, és un error imperdonable  que fins i tot haurà despistat  als fans més incondicionals de Jeff Bridges .

Hell or Hig Water és un western que lluita amb dignitat i el cap ben alt per seguir reivindicant el gènere quan és ben sabut que el que impera en la majoria de films és la hibridació que, a cops,  enriqueix el producte final i que en d’altres ocasions porta la pel·lícula a la deriva  i potser  al naufragi. Té flaires de thriller i potser i de budy movie  –que juga a les dobles parelles de col·legues–  però és, per damunt de tot, una pel·lícula de denúncia, tot i que  hi hagi molta acció i molts trets.

David Mackenzie no s’estalvia llargs tràvelings  per les planúries de l’oest de Texas mostrant la misèria material i moral d’una terra exhausta que ja només pot donar allò que guarda en el seu subsòl.  Pobles abandonats i tan desesperats que segurament es compten entre els votants  de Donal Tramp perquè pensen  que són l’essència d’Amèrica  i la seva reserva espiritual davant de l’aperturista de  l’etapa Obama.

Els germans Tanner intentaran salvar, per tots els mitjans, -legals i no legals- i contra vent i marea l’única cosa que els queda i que és la seva petita i desèrtica granja, on ha aparegut petroli. El banc  els té collats a deutes i està a punt de fer-se amb la propietat però, ells s’adonen que funcionar amb l’ètica de “quien  roba a un ladrón…” és realment just i necessari donades les circumstàncies i actuen en conseqüència,  a boca de canó, com els bandits de l’oest dels gran temps dels cowboys,  com Billy Kid, Jesse James o la parella de Sundance Kid i  Butch Cassidy immortalitzats a Dos hombres i un destino (1969).

I és que arriba un moment a la vida que has de jugar  “a tot o res” i assumir les conseqüències i el mateix pensen la parella de vells llops del desert, Jeff Bridges i Gill Birminghan, els dos policies que no han de fer altra cosa  que esperar per fer caure de quatre grapes els dos lladres que atemoreixen els bancs del comptat.

Però tot plegat no és tan simple i a més d’acció Hell or High Whater, té un bon guió i té bons diàlegs: autèntics duels de la paraula entre els personatges i sobretot entre els antagonistes i uns actors en autèntica estat de gràcia. Chris  Pine que surt dels seus papers per a  adolescents i trekkies i un Jeff Bridges que amb la seva sola presencia encanta i atrapa.
No podem dir res més sinó que Mackenzie l’encerta de ple, potser perquè no té por i juga al tot o res, com els seus protagonistes, o potser perquè ens vol dir que és un director a tenir en compte i a qui haurem de seguir.

Anima’t, que ve l’hivern de cinema VO

isabelle-huppert-archivo

Després de les vacances de Nadal a Anima’t ens tornem a posar les piles per oferir una programació que ens permeti seguir comptant amb la confiança d’aquells que ja són fidels de la VO.

Del 15 de gener al 26 de març, cada diumenge a les 7 de la tarda a l’Auditori de la Diputació, arribarem puntuals a la nostra cita per presentar diferents gèneres,  estils i nacionalitats de pel·lícules que tenen un denominador  comú,  que és el segell d’autor i el respecte per les llengües en què han estat pensades i rodades.

Presentarem documentals compromesos amb l’actualitat dels refugiats i, en concret,  a l’Illa de Lampedusa, com és el cas de Fuocoammare (15-01) de Gianfranco Rosi que ha estat premiada al Festival de Berlín amb l’Os d’Or a la millor pel·lícula, i al millor documental als Premis del Cinema Europeu i el film Fatima (05-02) que ens presenta la visió  de les dones que intenten sobreviure a l’Europa actual  sota la doble condició de dones i de musulmanes.  Multipremiada als César en les categories de millor pel·lícula, guió adaptat i actriu revelació.

I farem un petit homenatge a una actriu que ens enamora per la seva força i la seva carrera, quasi plusquamperfecta, que l’eleva a la categoria de “senyora del cinema europeu”: es tracta d’Isabelle Huppert. La veurem a Elle, que és possiblement un dels millors Verhoeven  i segur que amb aquesta pel·lícula servirem el debat i també la veurem en un registre totalment diferent a l’Avenir  (26-02) de Mia Hansen-Løve, una directora a qui des de Le père de mes enfants estimem profundament

Seguint amb propostes de cinema europeu, presentarem  L’économie du couple (12-03) del realitzador belga Joachim Lafosse  a qui ja vam canonitzar amb À perdre la raison que es va presentar l’any 2012 al  DA  i que, en aquesta ocasió,  ens parla de parella i crisi econòmica i de com ambdues coses s’emboliquen per destrossar la vida de la gent.

Ken Loach, representarà el cinema anglès i ens seguirà parlant de crisi econòmica i burocràcia. I, Daniel Blake  (05-03), va rebre la Palma d’Or a Canes i el Premi del Públic a Donostia i la representació europea acabarà amb  la irlandesa Sing Street  (26-03) de John Carney ,  que des de Irlanda, amb els seus acords,  posarà uns tons més alts els ànims del públic.

Però si fem un recorregut pel cinema amb signatura, no podem faltar a la convocatòria dels Premis Gaudí i, per aquest motiu, presentarem La propera pell (29-01), escrita i dirigia a quatre mans per  Isaki Lacuesta i Isa Campo que acapara, entre d’altres,  les nominacions a millor pel·lícula, millor director i millor guió.

I tornarem a viatjar al Japó, perquè ja és un lloc de trobada amb el nostre públic, si del que es tracta és de la projecció  d’un film de Hirokazu Kore-eda. En aquest cas la seva última producció Després de la tormenta (12-02),  amb l’extraordinari i habitual Hiroshi Abe (Still Walking, 2008) .

L’anime, genuïnament japonés,  estarà representat amb La princesa Kaguya  (19-02) d’Isao Takahata, basada en una famosa llegenda japonesa del sg. IX.   Tanmateix no ens oblidarem del cinema xinés que estarà representat per Mountains May  Depart (19-03) de Jia Zhang Ke ,  la “pel·lícula riu” sobre la història més recent de Xina i dels canvis del seu model social.

Onze pel·lícules i onze diumenges per gaudir i compartir amb la gran família del cinema VO.