Els zombies no canten cançons hawaianes

Que Train to Busan hagi tingut 11 milions d’espectadors a tot el món i que en aquest moment  es pugui veure a la majoria de cinemes de tota Espanya gràcies al Tour Sitges,  no és cap casualitat, ni un cop de sort, ni tampoc una moda. És el reconeixement necessari obtingut gràcies a l’esforç d’un festival com el de Sitges i al mateix temps el reconeixement a la qualitat del cinema coreà. Un cinema  encara massa desconegut entre nosaltres, tot i els  esforços de la Casa Àsia per ressuscitar el que va ser el BAFF (Fesitival de cinema asiàtic de Barcelona)  i  que   no  hem deixat de trobar a faltar.els amants del cinema asiàtic.
Tren a Busan és cinema de gènere i és on anar a trobar aquells llocs comuns del cinema de zombies però sempre sense perdre la pinzellada  coreana que, a aquells que l’apreciem, ens permet barrejar humor i terror sense despentinar – nos. Deu ser que la cuina asiàtica domina els contrasts agredolços i els que ens hi hem acostumat,  des que vam descobrir The Host  (Bong Joon-ho, 2006), sentim un cert deliri pel terror coreà perquè es desborda sense complexos i arrossega el públic devot fins l’abisme.
I és cert, la desmesura regna a Train to Busan però també hi ha història i un guió que no perd mai de vista que a més de molta sang i fetge, hi ha d’haver una trama que pugui suportar les dues hores de durada sense decaure i, al mateix temps, mantenint un crescendo que ens porta fins el final sotmesos a un desassossec que no acaba fins l’últim segon.
I la història és una història moderna de brokers, d’inversions poc  honestes en empreses sense cap tipus d’ètica i de pares separats que no fan de pares però també és una història clàssica d’herois anònims, de malvats  molt malvats  i redempcions finals. Tot plegat ben amanit amb salsa de soja i un glopet de sake final a toc d’Aloha  Oe Hawai que es recordarà com a memorable.
Celebrem el Tour Sitges i ja esperem la pròxima setmana l’estrena  L’autopsia de Jane Doe,  a la qual cal anar ben acompanyat,  si no és que es té un bon estómac a prova d’ensurts, sang i fetge i en definitiva terror del bo que ens glaçarà amb un rictus mortuori.
Salut doncs, i que el terror us acompanyi!

La paternitat

El Editor de libros, ha estat una de les sorpreses dels dies prenadalencs que gairebé vaig deixar passar per fer massa cas a  revistes especialitzades, catalogacions i rànquings que sovint, s’acostumen a equivocar.  Al final l’esquer van ser els actors: Colin Firth i Jude Love. No els podia deixar passar i al final me’n vaig […]

Animals nocturs

 A single man (2009) va significar per a molts de nosaltres el descobriment d’un nou director que provenia del camp del disseny i de la moda i que ens sorprenia amb una pel·lícula rodona  en la qual Julian Moore brillava amb llum de supernova i Colin Firth feia excel·lència del  seu  conegut posat de babau. I quan ja havíem arribat a pensar que allò va ser flor d’un estiu, Tom Ford ens torna a delectar amb aquests Nocturnal Animals. Una pel·lícula d’una extrema complexitat que es teixeix a tres bandes: present, passat i ficció. Qui ens pot donar més? Sincerament, hi ha pocs directors que puguin vantar-se d’un domini tant excepcional de la narrativa cinematogràfica i desenvolupar les tres històries travant-les, en tot moment, de forma perfectament equilibrada.

Ford arrenca amb un “prefaci-performance” que  ens deixa estorats i inquiets.  Només amb els primers fotogrames ja fonamenta les bases  del què vindrà després: l’alternança perfectament mesurada  entre la més absoluta abjecció i el turment per als nostres ulls i el refinament i la perfecció de les formes. I així serà de la manera en què Ford muntarà tot l’espectacle; navegant entre aquestes dues ribes perquè tots els personatges, fins i tot els de la “ficció-novel·la”, no són el que semblen i sota les seves aparences  trobem cares ocultes que ens inquieten.

Susan (Amy Adams) és una dóna rica que dirigeix una galeria d’art. Té tot el que vol i especialment un marit ric i sofisticat que hauria de  fer-la extraordinàriament feliç. Tot hauria de ser perfecte després d’haver-se divorciat d’un marit perdedor (Jake Gyllenhaal) del que mai més n’ha sabut res,  fins el dia en què aquest li fa arribar l’esborrany de la seva última novel·la amb una dedicatòria: “A Susan”. Després de tants anys sense contacte tot es remou i Susan comença a devorar la novel·la en llargues nits de vetlla -pateix el suplici de ser un animal nocturn-, com ho feia quan vivien junts i ella era la seva crítica literària més rigorosa i implacable.

La lectura de la novel·la la porta a fer un descens als inferns, alhora que tots els records dels seu antic matrimoni tornen implacablement i, amb ells,  un cert sentit de culpa per tot el mal que  li va fer al seu ex-marit i que ell no mereixia. Al mateix temps torna el pes de la família i tots els advertiments d’una mare de la qual ella es vol distanciar però a la què cada cop s’assembla més malgrat li sàpiga greu.  Sovint el destí és mostra implacable amb aquells que el volen defugir.

Ford és molt hàbil,  ens porta d’una història a l’altra; com si anéssim a la deriva, però res més lluny  dels seus interessos. Ens va introduint en la densitat de les tres històries  i ens carrega una pesada motxilla que no ens permet anticipar cap a on ens vol portar  fins a l’últim fotograma i és precisament per això que la cinta esdevé excepcional. L’últim primeríssim primer pla de la Susan (Amy Adams) és com una revelació que finalment omple de sentit les tres històries. I és que la venjança és un plat que, quan el cuina un bon xef, sempre, sempre, sempre, s’ha de servir ben fred. Deu ser per això que quan acaba la pel·lícula tots sentin que tenim el cor gelat.

Paterson, elogi a la senzillesa

 

paterson

 

Jim Jarmusch és, sens dubte, un romàntic irredempt que, quan tot just ens havíem recuperat de l’espectacular Solo los amantes sobreviven, amb una Tilda Swinton i un Tom Hiddleston, espectaculars, ens serveix un plat que fuig del barroquisme i la hipèrbole per recrear-se en l’art del minimalisme i la senzillesa. I curiosament, el director triomfa, tant en un àmbit com en l’altre, perquè és un mestre indiscutible.

Està decidit a posar-se dins la ment d’un poeta que és un conductor d’autobús, que és un poeta i ens permet entrar en el món d’una criatura única que es desperta, gràcies  el seu rellotge automàtic, cada dia a les 6.10, es desplaça fins el seu autobús, com si llisqués, entre els edificis d’una zona industrial  morta,  mentre la seva ment, aliena a tot plegat i alhora tocant sempre de peus a terra, va deixant caure paraules encadenades que sonen a poesia:

Cruzo trillones de moléculas que se apartan para dejarme passar,

mientras que a ambos lados, más trillones se quedan donde estan

Adam Driver i Golshifteh Farahani, interpreten  Paterson i la seva dona; una parella entranyable, aparentment simple, però d’una extrema complexitat que viu una preciosa història d’amor, des d’un respecte que sovint es perden les parelles, quan ja porten un cert temps de convivència.

Paterson viu la poesia com pot respirar o quedar-se bocabadat mirant la seva dona i ella fa cakes que fan joc amb els armaris de la cuina, les cortines del menjador i la seva pròpia faldilla de tal manera que Agata Ruiz de la Prada queda a l’alçada del betum com a dissenyadora si la comparem amb la Laura. Una Laura que en Paterson compara a la Laura de Noves  mentre li llegeix poesia de Petrarca i de William Carlos Williams. I Jarmusch fa cinema mentre escriu poesia amb les imatges i amb les lletres que va sobre impressionant a la pantalla. I els espectadors assistim a un espectacle que inaugura una forma molt especial de fer cinema que ens fa desitjar viure dins d’aquesta pel·lícula i que no s’acabi mai, com l’etern retorn en que viuen els protagonistes de la cinta.

I al final –i no és un spoiler- sembla com si un Ozu rejovenit anés a trobar les criatures de Jarmush al costat de la cataracta de Paterson per tal de recordar-nos que el seu esperit no ha mort.

 

Que la serpiente espere

” Que la serpiente espere bajo
su yerbal
y la escritura
sea de palabras lentas y rápidas, pronta
a morder, tranquilas en la espera,
insomnes,
– por la máscara reconciliar
a la gente con las piedras.
Compón. (No hay ideas
sino en las cosas). ¡Inventa!
Saxífraga es mi flor que parte
las rocas… “

(William Carlos Williams)

 

REC (II)

captura

Continuant amb la secció OP vam poder veure One week, one day,  d’Asaph Polonsky, que ja havia passat pels festivals de Canes i Jerusalem. Una obra valenta i trencadora sobre com afrontar la pèrdua i el dol, entre tots els dols, el més terrible: el d’un fill.

El ritual  israelià del “shiva” permet una setmana de dol, després de la que cal tornar a la  vida normal. I així  és com ho fa Vicky -la mare- però Eyal -el pare- no pot digerir el tràngol de la mort del fill,  ni tampoc pot tornar a saludar tothom com feia abans, ni pot admetre els condols dels veïns  i coneguts que només obeeixen a  formes establertes socialment. Ells no poden sentir el que ell sent i no suporta la seva presència falsa i estereotipada. I és llavors quan Eyal comença a fer el que li peta i a comportar-se tal i com  li ve de gust. Juga a tennis taula amb canalleta als que sap que pot guanyar totes les partides, reclama insistentment una flassada del fill que es van deixar a l’hospital …. i oblida aquelles coses que pertoca fer: fins i tot encarregar una tomba digna.

Eyal s’instal·la en una rebequeria adolescent de la qual en fa partícip un amic del fill, amb qui intentarà matar la pena que  el rosega.

La mort és  un tema del que es parla poc i que Polonsky aborda amb mestria, sense contenció i des d’un punt de vista ben diferent al nostre.

El segon plat de dia va ser La mano invisible, basada en la novel·la homònima d’Isaac Rosa i dirigida per David Macián, va entrar trencant esquemes i posicionant – se entre les temàtiques Black  Mirror i l’estil Von Trier per explicar-nos les lleis del mercat laboral i les dinàmiques perverses que s’estableixen entre aquells que més cohesionats haurien  d’estar pel fet de  pertànyer a la mal anomenada  “classe treballadora”.

En una sessió de vermut vam poder veure la candidata als Òscar per Finlàndia, El dia més feliç a la vida d’Olli Mäki de Juho Kousmanen que ja venia de passejar per la secció Un Certain  Regard de Venècia amb prou reconeixement de la crítica.  La cinta és un drama light sobre com compaginar la vida senzilla d’un pastisser de poble amb el “món-aparador” d’un campionat mundial de boxa. El  seu valor resideix, fonamentalment, en la senzillesa  dels plantejaments i uns actors  en un estat de virginitat més que difícil de trobar.

Caina,  d’Stefano Amatucci, era una aposta de risc, gens complaent i tremendament radical, en la línia de Park. Un títol més que encertat per una pel·lícula sobre una dona que encarna totes les maldats, una mena de personificació de totes les crueltats que Europa és capaç de dur a terme amb tota aquella gent que, ja sigui per motius polítics o econòmics, es veuen obligats a fugir de les seves cases i són condemnats  a vagar eternament  o a morir ofegats al fons del mar.

Però el màxim caïnisme ve, precisament, d’aquells que arriben a les costes italianes i com a rates devoren el cadàvers dels seus propis germans.

Luisa Amatucci interpreta excepcionalment aquesta Caina com si es tractés de la insuperable Magnani.

María  y  los demás, era l’altra aportació espanyola a la secció OP. Nelly Reguera feia una aposta arriscada perquè, d’entrada, competia amb una pel·lícula que tots teníem en ment; la extraordinària Tres dies amb la família de Mar Coll a la qual, tot i els esforços d’una insuperable Bàrbara Lennie, no va poder superar però que malgrat tot va ser premiada per un jurat que, al nostre parer,  va ser una mica acomodatici i poc arriscat. Sort que tant el públic, com el jurat jove van apostar per La mano invisible i David Macián es va emportar dos premis ben merescuts.

I per acabar Ma Vie de Courgette, en sessió familiar el dia de Santa  Constitució, que venia de Canes i Donosti fent parada cap als Òscar. Una autèntica joia de l’animació, molt aconsellable per totes les edats i sobretot si els pares de les criatures consideren que no cal protegir-los de la vida i la seva cruesa i ensucrar-los amb productes Disney.

A hores d’ara i amb la ressaca corresponent, ja esperem la pròxima edició del REC.

 

El REC posa el play (I )

captura

L’1 de desembre ens porta els primers senyals de l’hivern i també hores i hores de cinema a l’Antiga Audiència, on a sopluig de tota l’aigua caiguda  el cap de setmana, hem vist passar les imatges d’un cinema sovint massa invisible que, com per art de màgia, es fa visible  a la nostra ciutat cada primera setmana de desembre.

I després  de la  pluja, santes constitucions i setmanes d’aqüeductes, comencem el relat del que ha estat aquesta XVI edició del REC.

La cerimònia d’inauguració, vistes les edicions passades i la trajectòria que segueix, comença a ser un mal tràngol; com una mena se xarampió que cada  any ens fa posar més vermells però, per sort, a l’hora d’escollir l’obra que dóna el tret de sortida,  l’encert és  total. I en aquesta ocasió vam poder  assaborir el First time de Maria Ripoll i l’encara exquisida -tot i el pas de el temps-Llúvia en los zapatos. Però una mica abans, inaugurant la secció  OP, havíem pogut veure  de Sofia Exarchou; una pel·lícula arribada directament de la última edició  Festival de Donostia que, malauradament, ens presentava una situació que ben bé és podria reproduir a la nostra ciutat amb els Jocs de la Mediterrània. És tracta de la situació llastimosa en que es troben les instal·lacions de les Olimpíades del 2004 a Atenes. Un recorregut per les ruïnes d’uns espais  que mai s’havien de haver construït perquè, amb la crisi, eren del tot insostenibles. Però aquestes ruïnes n’amaguen en unes altres de vitals: uns joves condemnats a la marginalitat i l’ostracisme més absolut que no tenen altre futur que amagar-se,  com a cucs, entre les restes d’un passat irrecuperable. Cinema grec radical i sense concessions. Ni més ni menys que el que esperàvem. 

Oblida tot el que saps

Dr. Strange  és  una peça de total, pur i absolut entreteniment. I amb això no he dit res dolent sobre la pel·lícula, sinó tot el contrari, perquè d’un heroi menor de la Marvel se n’ha tret un producte de màxima qualitat que enganxa  des del primer moment; tant per la història del naixement  de l’heroi, com per la festa visual a la qual ens convida.

Sovint, quan es parla positivament dels efectes digitals d’una pel·lícula el pensament recurrent és que aquesta amaga la seva manca de qualitat sota l’artifici dels trucs digitals. En aquest cas és  tot el contrari perquè formen part intrínseca de la història i de cap manera  són forçats o imposats.

doctor-strange-teaser-poster

 

Benedict Cumberbach és  l’Strange  que esperàvem perquè ja sabem què podem esperar d’un actor que amb molt poc temps ha aconseguit  mimetitzar-se amb el seu principal personatge; segurament és el millor Sherlock que hem conegut.

Strange és un paio vanitós, un neurocirurgià que no salva vides indiscriminadament perquè no respon al  jurament hipocràtic.  No li agrada salvar borratxos a urgències i només es dedica al cassos que suposen un repte per al seu extraordinari talent i poden contribuir a engrandir, encara més, la seva fama i també, perquè no dir-ho, la seva fortuna. I fora d’aquestes dues premisses, res ni ningú mereix la seva atenció.

Un accident de tràfic inicia el seu descens als inferns i posteriorment l’itinerari d’aprenentatge que porta al naixement de l’heroi. Tot de manual,  però d’un manual sense errors ni vacil·lacions que converteix la pel·lícula en un artefacte que funciona a la perfecció i que compleix la seva missió, com l’heroi, d’oferir-nos dues hores d’acció i aventura amb tempos i ritmes perfectament mesurats, una bona estona per “oblidar tot el que sabem” , com ho fa el Dr., i viatjar a les dimensions desconegudes on transiten els herois.

 

 

 

M DE MEDEA

 

L’últim Bond és, segurament, el menys Bond de tots els Bond perquè és el més críptic i un  dels intents més seriosos de reescriure la llegenda de l’heroi clàssic des de la perspectiva del  cinema d’acció més trepidant i crispetaire.

Skyfall va més enllà que qualsevol de les altres  vint-i-tantes pel·lícules de l’agent més seductor de la història del cinema perquè està amarada de tragèdia grega. I  és que aquesta M,  encarnada per la grandiosa Judi Dench, que exerceix de mare putativa   des de  Casino Royal, en  aquesta  darrera entrega,  es converteix en una mare desnaturalitzada  que, com la Medea tràgica, mata els seus fills de forma despietada .  Només a la primera escena,  ja veiem com anteposa el deure al vincle i ordena disparar. Però Bond,  el fill,  privat de la protecció materna, no mor i vaga, a la deriva, sense ànima,   com un mort en vida que ha perdut la identitat quan s’ha vist privat de l’aixopluc matern.

Bond -doblement orfe- reneix,  com l’au Fènix,  de les seves pròpies cendres i no s’està de dir-ho quan en plena sessió de tortura psicològica deixa anar  que el seu hobby és ressuscitar i,  per tant,    es reinventa per enfrontar-se al seu alter ego:  l’altre fill d’M – també abandonat al seu destí –  que com l’àngel caigut s’atreveix a enfrontar-se al pare -en aquest cas a  la mare- per qüestionar el seu ordre.

Un extraordinari Javier Bardem es posa a la pell d’aquest Caïm  que  s’enfronta a un Abel-Bond ,  que tots intuïm més tacat que mai pel costat fosc.  El debat sobre el bé i el mal està servit però, com passa a la realitat, els dos pols no són tant oposats com pot semblar i, com sempre, Caïm  que va dos passos per davant d’Abel  ja ha reflexionat  sobre les noves condicions de la lluita que ha imposat la modernitat digital. Ja no creu en la violència perquè la guerra és pot fer des de l’ombra, des de la xarxa, digital i social,  i es guanya amb intel·ligència poder i diners,  i no pas amb la força bruta.

Possiblement és per això que aquest Bond desconcerta,  perquè  té menys acció i menys violència que cap altre; si més no, en els primers dos terços de la pel·lícula. I, segurament, és també per això que dedica més esforços a la introspecció  i a la mítica que cap dels seus antecessors.

L’heroi baixa als ‘inferns per i topa, de cara, amb el seu costat fosc,  però encara no en té prou. També  li cal tornar  a la infància  i retrobar-se amb el passat més dolorós per trobar les seves essències. I,  precisament,  en aquest punt   identifiquem  una de les grandeses d’aquesta última entrega: és a partir de les essències, després d’haver deambulat per la modernitat més rabiosa, que James Bond troba la seva autèntica força i es pot oposar al maligne.

I finalment,  Sam Mendes, que no amaga la seva autoria,  ens regala una imatge que ha traspassat la pantalla vinguda des del classicisme renaixentista; una imatge que acaba de posar en valor tota la pel·lícula, per si encara no en tenia  prou:  una Pietà impossible, una iconografia clàssica que  tanca el cicle de la modernitat del que s’havia impregnat aquesta darrera trilogia Bond. Una Pietà totalment trastocada que dóna pas a una nova etapa Bond,  qui sap si més lligada als sus  orígens: M torna a ser un home i la Monipeny torna a ser la noia objecte incondicionalment enamorada de l’etern solter.

Els amants del Bond encarnat per Daniel Craig també ens hem quedat orfes perquè sabem que amb aquesta caiguda del cel, alguna cosa haurà canviat per sempre a l’univers Bond. Perdó, James Bond.

IRAN I CATALUNYA A LA 8 I MIG

Benvolguts,

Nader i Simin és, sens dubte,  una de les millors pel·lícules de l’any i com que el públic de la Sala 8 i Mig així ho ha entès, aquesta setmana la seguirem programant.

Per altra banda Catalunya uber alles!  també ha tingut una bona resposta per part de tots vosaltres i, per tant,  els que encara no heu vist cap de les dues pel·lícules, podreu fer una sessió doble  a la mateixa Sala 8 i Mig que us deixarà totalment renovats per poder afrontar una dura setmana de treball. 

Una de les novetats de quests curs és oferir-vos durant una setmana més els passi de les pel·lícules que tenen més bona acollida entre el públic  per assegurar-nos  que no us les perdreu.

I si no en teniu prou, us recordo que a Sitges encara hi ha Festival i que aquesta nit s’atorguen els premis d’aquesta edicció. També ho podreu veure des de casa acompanyats de l’estranya parella Gorina i Figueres.

Bon profit!