CATALUNYA ÜBER ALLES! UNA SETMANA MÉS

Benvolguts,

Aquest any no pararem d’introduir novetats a la 8 i Mig i la a primera novetat és que la nostra sala no és un lloc físic sinó una manera d’entendre el cinema: UN NOU CONCEPTE DE CINEMA. Per tant, no sempre projectarem a la sala 8 d’Ocines. Tot dependrà de si la pel·lícula és en format 35 mm o en versió digital i, si  a més,  la vostra resposta és bona i veniu al cinema intentarem mantenir les pel·lícules més d’una setmana.

Aquest divendres, per tant, tindrem una setmana més Catalunya über alles!  a la sala 12 i a la Sala 8  i Mig l’estrena de Nader i  Simin. Així doncs,  si encara no heu vist la pel·lícula de Ramon Térmens no espereu més.

 

FITXA TÈCNICA

Pel·lícula: Catalunya über alles!

Direcció: Ramon Térmens.

Guió: Ramon Tñermens i Daniel Faral­do.

Fotografia: Oriol Bosch Vázquez (color).

Direcció artística: Albert Arribas Forcada.

Muntatge: Víctor H. Torner.

Música: Glissando.

Vestuari: Marta Alsina i Aitziber Sanz.

Producció: Ramon Térmens i Víctor H. Torner.

Lloc i any: Catalunya, 2010.

Durada: 100 minuts.

Gènere: Drama.

Idiomes: Català, espanyol i altres llengües.

Intèrprets: Joel Joan, Jordi Dauder

Catalunya per damunt de tot! és el crit de guerra del partit ultracon­serva­dor i xenòfob que lidera Jordi Dau­der en un dels seus últims papers per al cinema. Dauder interpreta un polític salvapàtries molt proper a al­guns posicionaments vistos en les últimes eleccions catalanes.

Catalunya über alles! és també el segon llargmetratge —en format de tríptic— del jove director gironí Ra­mon Térmens i l’oportunitat de conèixer un nou valor del cinema català reconegut a Donostia Zinemaldia 2011 amb el Premi Ciutat de Sant Sebastià Film Comission per una obra que, a partir de l’espai proper a la ciutat, par­la d’una realitat que ens ocupa i preo­cupa com és ara la immigració.

Però, malgrat tot el que es pugui pensar a priori, Tèrmens va més enllà del fet de la immigració i eleva el seu discurs al tema de l’alteritat, de la di­ferència, de l’aïllament i d’allò que xo­ca amb les nostres convencions. I és per això que construeix un tríptic amb tres històries de signe diferent, però que conflueixen en aquests llocs co­muns per a la reflexió.

La primera de les històries se cen­tra en un home que torna a casa després de complir condemna per violació. És una història marcada pel si­lenci i la incomunicació. Una història sense esperança, un atzucac al final del camí.

La segona proposta —entre la ironia, el kitsch i la denúncia— aborda directament el tema de com subsistir en un país d’acollida que no ofereix sortides, i com, malgrat tot, els su­per­vivents aprenen aviat a fer-ho quan es tracta de resistir.

L’última de les històries aborda el tema de l’aleatorietat de la llei quan aquesta es veu influïda pels mitjans de comunicació i per un estat d’opinió molt concret que s’expressa d’aquesta manera: Cata­lunya l’ocupen una colla de delinqüents que provenen de la immigració de l’est d’Europa.

Històries creuades que conflueixen per tal de posar sobre la taula fets i no pas opinions. Uns fets que permeten a l’espectador trobar les seves pròpies preguntes sobre el tema que es presenta, perquè, les respostes, sens dubte, poden ser moltes i variades.

Per veure

Un franco 14 pesetas  Carlos Iglesias

 Le silencie de Lorna (2008) Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne

 Per llegir

Els altres catalans  Francesc Candel

Edicions 62. Edició no censurada amb pròleg de Najat El Hachmi

 Els altres catalans vint anys després  Francesc Candel  Edicions 62 

El sopar  Herman  Koch  Editorial Amsterdam

VISITA DE LUXE A LA 8 I MIG

Benvolguts,

En Jack Sparrow s’acomiada de la Sala 8 i Mig i, el divendres dia 3,   ens visitarà el cinema francès de l’última generació i possiblement en Paco Poch, productor de cinema català i de la pel·lícula que estrenem.

Le pere de mes enfants, de Mia Hasen-Love,  ve directament del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona, on va rebre una molt bona acollida de públic i de crítica.

I per tal que aneu fent boca aquest lipdup en defensa de la llengua. Una mica d’indignació, però de bon rotllo.

RATATOUILLE

ANIMAL KINGDOM

ANIMAL KINGDOM
Director: David Michôd
País: Austràlia
Any: 2010
Durada: 121 min.
Gènere: Drama
Idioma: Anglès

Aquesta setmana sopar de gala amb Animal Kingdom, reconeguda amb el Gran Premi del Jurat a Sundance 2010. Si us agrada el cinema de veritat, veniu a empatxar-vos d’imatges a la 8 i Mig. I si teniu previst fer un “doblet”, us asseguro que no podreu, perquè és de les pel·lícules que deixen incapacitats als més grans devoradors d’imatges.

Joshua “J” Cody es queda orfe i se’n va a viure a Melbourne amb els seus oncles sota la custòdia de la seva àvia Smurf. S’adapta ràpidament a la seva nova vida, però també descobreix que viu en un món molt perillós, entre delinqüents i policies corruptes. Un submón paranoic i venjatiu, on haurà de decidir quin lloc vol ocupar-hi.

David Michôd, en el seu primer llargmetratge, ja se situa entre Coppola i Scorsese a l’hora de narrar històries sobre la delinqüència i la púrria immerses en una violència colpidora. El jove director australià ens demostra, fotograma a fotograma, que coneix perfectament les lleis del cinema negre. Les usa amb mestratge per acabar trencant-les i seguir la tradició d’altres joves cineastes. Aquests són directors que han destil·lat moltes hores de cinema, per arribar a propostes molt més obertes i eclèctiques, lliures de les constriccions dels gèneres.

Amb tot el que hem dit ja es justifica l’agradable sorpresa que és Animal Kingdom. A més, cal afegir-hi l’extraordinària capacitat de Michôd a l’hora de repartir responsabilitats entre els actors del repartiment. I és per això que tots tenen el seu moment de glòria. En destaca una superba Jacki Weaver en el paper de matriarca alhora castradora i protectora —una mena de lleona enmig de la sabana— i Guy Pearce, en el paper del policia que rosega la voluntat de l’adolescent protagonista.

Animal Kingdom no és doncs, en cap cas, una pel·lícula més perquè és d’aquella classe de propostes que no ens deixen descansar a la butaca. Michôd ens arrossega cap a territoris perillosos on, com a la selva, cal decidir en quin bàndol ets, i si t’encantes, el director ja t’ha caçat i quedes a la seva mercè. Llavors només cal rendir-se.

DES HOMMES ET DES DIEUX O AIXÒ DEU SER LA FE

Des hommes et des dieux no sé si és una pel·lícula per a creients, però de ben segur que és una pel·lícula per a descreguts dels deus i dels homes. És una pel·lícula per a tots aquells que, a força de misèria humana i individualisme, hem pensat que la mística combinada amb l’esforç del dia a dia, no era una via possible.

Des hommes i des dieux ens retorna l’esperança i ens fa envejar tots aquells que, a força d’una creença ferma, lluita interior i treball, intenten deixar el món molt millor de com l’han trobat.

Però a més, Des hommes et des dieux de Xavier Beauvois és una pel·lícula “cum laude”: és senzillament perfecta, tant en el fons com en la forma, perquè la forma és el que conforma el seu fons. M’explicaré: Beauvois ens introdueix en el que és la vida monàstica des d’una concepció de l’espiritualitat i de l’ecumenisme, amb la simple observació atenta de la vida diària d’uns homes de fe i de conviccions que són profundament valents. Uns homes que saben quin és el seu lloc i no l’abandonen, i no només per la fe, sinó pels homes que són la raó i el sentit de la seva existència. No pontifica, no alliçona, però descriu amb tanta seguretat i detall que l’espectador no necessita res més.

Aquest és el cinema que crea estats de consciència i que ens fa reflexionar alhora que educa la nostra mirada. Aquest és el cinema que ens cal per poder seguir parlant del setè art i no de la simple acumulació d’imatges.

Però, a més, Beauvois demostra un profund coneixement de les religions i dels seus simbolismes, rituals i llibres sagrats que combina amb els llibres dels grans filòsofs occidentals. Les escenes de celebracions compartides entre la comunitat de monjos i els seus veïns musulmans, la recerca del pare prior a l’Alcorà i les seves correspondències amb la Bíblia, la filosofia i la literatura occidental. I, finalment, la correspondència entre els darrers dies de la comunitat i la passió de Crist, viacrucis inclòs, amb el darrer sopar dels monjos, els dubtes i la por i el darrer recorregut sobre la neu que els durà a la mort.

La pel·lícula de Xavier Beauvois no deixa res a l’atzar, res és gratuït i el resultat final és una obra mestra que arriba al seu punt àlgid amb un excel·lent càsting i unes superbes interpretacions.

NO PERDEU L’OPORTUNITAT DE VEURE-LA AQUESTA SETMANA. A LA SALA 7 NOMÉS A LES 22,40.

SHY (POETRY)

SHY (POETRY)

Director: Chang-dong Lee
País: Corea del Sud
Any: 2010
Durada: 139 min
Gènere: Drama
Idioma: Coreà

El cinema coreà va entrar a les nostres pantalles de forma molt tímida amb les pel•lícules de Ki-duk Kim, avalat per la bona acollida que van tenir títols com ara Hierro 3 (Bin-jip, 2004) o Samaritan Girl (2004) i per la tasca de difusió del desaparegut BAFF (Barcelona Asian Film Festival). A partir d’aquest moment el gust per descobrir les noves filmografies asiàtiques va créixer entre el públic i noms com ara Chang-wook Park i el pioner Kim varen passar a ser directors de capçalera de més d’un cinèfil agosarat.

El cas de Chang-dong Lee ha estat més discret, tot i que el 2002 va guanyar el premi al Millor Director al Festival de Venècia per Oasis. És tracta d’un director més mesurat en les formes, però tant colpidor, o més, en els continguts perquè en les seves pel•lícules els sentiments ho arrasen tot, però sense caure mai en el melodrama fàcil ni en les concessions d’última hora. Chang-dong sap el que vol, i és conseqüent amb el seu programa, potser perquè és un home bregat en el món del cinema: va ser ministre de Cultura a Corea del Sud i actualment és professor de Direcció i Guió a la Universitat Nacional de les Arts del seu país

Poetry (Poesia) és una història dura; d’iniciació. És pura poesia, bastida amb la força d’un guió colpidor i embolcallada amb grans dosis d’humanitat. I és, també, una extraordinària història que ens introduirà en el millor cinema coreà a través de l’experiència d’una dona.

La Mija, en la seva vellesa, afronta, amb dificultats i passió, la tasca d’escriure el primer poema de la seva vida, gràcies a un curs que fa en el centre cívic del seu barri. Paral•lament haurà d’afrontar una tragèdia: el seu nét està involucrat en un cas de violació múltiple.

Shy (Poetry) és una cita ineludible que va ser reconeguda amb el premi al Millor Guió al Festival de Cannes 2010 i al Festival de Sant Sebastià, a la Secció Perles d’Altres Festivals.

TORNEM A LA SALETA

Benvolguts:

Bon Any Nou 2011

Tornem a la Saleta perquè la 8 i Mig és com a casa però amb 35 mm. Hi tornem perquè ens hi trobem bé, perquè hi trobem els amics i, sobretot, perquè hi podem sentir què és el cinema de veritat.

Tots els que pensem com Godard que: “Una pel·lícula a la televisió no és res més que la reproducció d’una pel·lícula”, hi sou convidats a viure el cinema. I amb el nou any, noves pel·lícules. Així doncs, prepareu-vos pel gener de 2011 que la programació ja ve.

THE GOOD HEART
(7-13 gener)
Director: Dagur Kári
País: Dinamarca, Islàndia, USA, França i Alemanya
Any: 2009
Durada: 99 min
Gènere: Drama
Idioma: Anglès

COPIE CONFORME
(14-20 gener)
Director: Abbas Kiarostami
País: França, Itàlia i Iran
Any: 2010
Durada: 106 min
Gènere: Drama
Idioma: Francès, italià i anglès

SHY (POETRY)
(21-27 gener)
Director: Chang-dong Lee
País: Corea del Sud
Any: 2010
Durada: 139 min
Gènere: Drama
Idioma: Coreà

NOTHING PERSONAL
(28 gener-3 de febrer)
Director: Urszula Antoniak
País: Irlanda i Holanda
Any: 2010
Durada: 85 min
Gènere: Drama
Idioma: Anglès

I si teniu un desig irrefrenable de veure una pel·lícula, només cal la demaneu als Reis de l’Orient que, com bé saveu, porten pel·lícules per a la gent.

Bon profit, com sempre,

RATATOUILLE

COR LLUITADOR

Benvolguts Crispetaires,

Ja us havia avisat que encara tornaria a atacar abans de Nadal. No podia acabar l’any sense trobar unes imatges per acomiadar-me del 2010. I les he trobades a l’Institut de Sant Pere i Sant Pau. Els alumnes de l’Aula Oberta i la seva tutora, la Cristina Arroyo, ja feia dies que barrinaven un projecte amb els alumnes de paràlisi cerebral de La Muntanyeta i tot l’institut es dedicava a recollir diners per a La Marató de TV-3, dedicada aquest any, a les lesions medul·lars adquirides. Tot plegat ha acabat en un LIP DUB comandat per l’ànima audiovisual de l’institut, la Magda Murillo, amb lletra i música de dos ràpers d’alt nivell com són en Marc Vallespí i l’Àlex Flores

Penso que COR LLUITADOR és la millor manera de felicitar-vos el Nadal, desitjar-vos un bon any 2011 i agrair-vos la vostra paciència.

I com diuen ells:

Lluita, lluita!
Si passa la boira, tu has de somriure.
Si passa la història, tu has de ser lliure.
Lluita, lluita! que tens la vida i l’has de viure.

RATATOUILLE

OSTRES O CARGOLS..?


Benvolguts,

La setmana passada va morir un home que va protagonitzar una de les escenes eròtiques més subtils de la història del cinema. Una escena , que entre cortines de seda,  concentra  en una reducció a metàfora d’alta densitat -utilitzant termes culinaris-, l’art del guió cinematogràfic i  l’ús del llenguatge.

Tony Curtis i Laurence Olivier parlen dels seus gustos a taula,  mentre es banyen junts a Spartacus (1960) d’Stanley Kubrick.

Curtis ha estat l’últim a deixar-nos i amb ell, i els de la seva generació, ens deixa el cinema de l’era del Hollywood clàssic. Així doncs, en el seu honor, un rèquiem amb imatges,  que és la millor manera de retre homenatge a tres grans homes del cinema que un dia van coincidir en un set de rodatge i ens van deixar aquesta meravella.

Gaudiu de les imatges!  I si teniu una estona, doneu la vostra opinió sobre les reformes d’aquest lloc.

RATATOUILLE

NO ME’N PUC ESTAR…

Algú ho havia de dir i jo no me’n puc estar: aquest anunci, curt, post o el que sigui és una autèntica meravella de l’era digital i com que penso que està a l’alçada de qualsevol de les pel·lís que hi ha a la cartellera en aquest moment, he decidit emportar-me-la cap a casa.

Si entreu a la lògica de la ment que l’ha creat us en adonareu que els immigrats digitals ja podem començar a córrer perquè les noves generacions ja fa temps que ens han atrapat i si no ens posem al dia, acabarem no entenent res del món futur.  Així dons us convido a interactuar amb aquesta meravella de la comunicació publicitària.

Que us faci molt i molt profit,

RATATOUILLE