Category Archives: Menú degustació

Cicles siguin o no monogràfics que tenen interès teòric o cinematogràfic

by

Menú degustació 10/03/17

Aquesta setmana ens carregarem d’energies a base de plats molt variats i suculents. La primera especialitat   ve de Bèlgica i la signa Joachim Lafosse  que ja ens va deixar estorats amb la seva À perdre la raison. Una obra radical sobre el mite de Medea que es va presentar al D’A ja fa uns anys. En aquesta ocasió a L’économie du couple (Despuès de nosotros, 2016) compta amb dos monstres de la interpretació,  Bérénice Bejo i Cédric Kahn, que encarnen un matrimoni en descomposició que té una lluita acarnissada per l’espai vital que un dia va ser el domicili conjugal i que era és la trampa que els manté units. Aquesta és la proposta d’Anima’t per al diumenge a la tarda dins del cicle VO.

Però el cinema comercial també ens ofereix propostes molt interessants per al cap de setmana que faran la delícia de tot tipus de paladars.

La primera proposta és I Am Not Madame Bovary de Feng Xiaogang que va guanyar el premi a la millor pel·lícula al festival de Sant Sebastià d’aquest any i també el premi a la millor actriu per Fan Bingbing, una autèntica estrella de l’star system xinès. La història que es veu,  literalment, per un forat, ens converteix en uns autèntics voayeurs de la odissea d’una dona que per obtenir una segona vivenda fingeix un divorci que després resulta ser real. Les peripècies  de la “timadora” timada van des del drama a la comèdia passant per la ironia fins arribar a l’absurd. És una proposta absolutament original i exòtica que ens aproparà una mica més a les filmografies asiàtiques tan cares de veure a les nostres contrades.

Però si no us agraden els McDonald’s i en voleu saber el perquè,  la vostra opció és The Founder  de John Lee Hancock amb un repartiment d’or encapçalat per Michel Keaton, que torna a tenir entre mans un paper desbordant com el de Birdman (2014) i Laura Dern que posen molta veritat a la història de l’home que es va apropiar del negoci dels germans McDonald quan s’iniciaven en la carrera de l’hamburguesa ràpida que anys després ha colonitzat tot el món conegut. Com passa sovint la visió del director és la d’explicar-nos la història del perdedor que aconsegueix triomfar costi el que costi i peti qui peti.

I per al amants de Mattheu McConaughey  de nou la possibilitat de veure el camaleònic actor interpretant el paper d’un buscavides a la recerca d’una mina d’or a Gold. Però si encara no en teniu prou també podeu passar una bona estona amb Kong: Skull Island, amb un repartiment de luxe encapçalat per Tom Hiddleston, seguit de  Brie Larson, Samuel L. Jackson, John Goodman i un brillant John C. Reilly que dóna el contrapunt a una història molts cops explicada i que aquí barreja elements de Jurassic Park amb Apocalypse Now per oferir una producte d’entreteniment amb la suficient dignitat per ser vist.

by

Menú degustació 03/03/17

Aquesta setmana les nostres opcions s’orienten cap a la cuina anglesa i a les antípodes, la cuina iraniana.

Ken Loach, un habitual incansable de tots els festivals europeus, presenta aquest diumenge a la tarda, al Cicle VO d’Anima’t, la seva última producció, I’m Daniel Blake  acompanyat dels seus incondicionals Paul Laverty  al guió i George Fenton  a la música. Aquesta és una proposta de cinema veritat, autèntic, de passejar pel carrer i trobar-nos cara a cara amb els personatges reals de la història. Tots  en coneixem uns quants. Una persona que ha treballat tota la vida en un ofici, que és un bon professional i que de sobte té un problema mèdic greu que l’impossibilitat per seguir-ho fent. Llavors tota la maquinaria burocràtica del sistema de seguretat social i dels serveis socials cau damunt seu i gairebé, literalment, l’esclafa. Però en Daniel és un lluitador i quan se sent tant enganyat decideix lluitar, i encara li queden forces per lluitar per altres persones que, com ell, se senten exclosos del sistema i no entenen el perquè. És el cas de la Katie, amb dos fills petits, sense feina i sense casa, que ha de fer 450 km per trobar una llar on aixoplugar-se.

Amb I’m Daniel Blake, tenim la sensació que Loach ha deixat el discurs polític per aproximar-nos a una realitat que parla per sí sola i és per això que aquest Loach ens agrada especialment.

 

El viatjant (2016) és el plat  més exòtic del cap de setmana, en els serveix Asghar Farhadi,   un dels nostres directors preferits  que després d’aquella increïble descoberta anomenada  A propòsito de Elly  (2009), ens va portar  l’extraordinària Nader i Simin, una peraració (2011) multipremiada als Oscar, Cesar  i Festival de Berlín  i El pasado (2013). Totes excel·lents pel·lícules que ens van anar descobrint aquest extraordinari director capaç de disseccionar la parella i les relacions personals amb un bisturí molt fi, com el millor dels cirurgians.

Sovint tot plegat comença amb un incident simple, quotidià, com en aquest cas un canvi de domicili, un petit  Macguffin que és el desencadenant d’una extraordinària tempesta  de conseqüències imprevisibles que fins i tot acabarà arrossegant el públic de la sala al qual, Asghar Farhadi, mai deixa indiferent i sempre interpel·la.

Dos pesos pesants per un cap de setmana de boires que convida a anar al cinema.

 

by

Menú degustació (24-02-17)

A les portes del Carnaval, aquesta setmana  tenim un plat contundent,  d’aquells que es fan abans d’acabar el fred de l’hivern i tot just a les portes dels dejunis de la Quaresma, com ara  la botifarra d’ou amb seques o la coca de llardons

Elle té aquesta contundència i és la millor proposta per al cap de setmana perquè, entre d’altres motius,  encara no s’ha estrenat a Tarragona malgrat el ressò mediàtic que ha generat  en el seu pas per diversos festivals com ara el de Donostia o Canes i en les ciutats on sí que s’ha pogut veure.  Anima’t la programa dins del Cicle VOC d’hivern amb el convenciment que és una de pel·lícules més potents que s’hi presenten.

La proposta  la signa el mestre Verhoeven,  acompanyat de Isabell Huppert, una de les millors actrius del panorama cinematogràfic actual que, a més, està nominada com a millor actriu en els Oscar d’aquest any. Ella és una dona aparentment fràgil que és capaç de construir unes heroïnes tremendament fortes que no necessiten de res ni ningú.

Però Elle té un contrapunt al cinema comercial que és l’estrena de Ma Vie De Courgette que alguns ja vam poder veure a Tarragona gràcies al REC. Són els bunyolets de Cuaresma rodons i deliciosos. I no és que la cinta sigui fàcil ni que opti per al melodrama lacrimogen, però sí que és una obra rodona i deliciosa quan als seus aspectes artístics i formals. És la cinquena obra d’animació del director suís Claude Barras. Un autèntic artesà de l’stop motion .

I si després de la botifarra d’ou i els bunyols, encara us queda un raconet podeu provar de fer-vos passar el neguit amb Fences, la primera pel·lícula de Denzell Washington com a director que opta a diversos Oscar en aquesta edició del 2017. Viola Davis i Denzell Whashington ja van representar a Broodway l’obra de teatre que porta el mateix títol i finalment van decidir fer-se-la seva i passar al cel·luloide. Resulta un duel interpretatiu de primera línia que és una bona opció per acabar els dies de Carnaval.

Però sobretot, si teniu la sort de fer pont no us perdeu la cerimònia dels Oscar en directe i feu travesses amb els vostres amics cinèfils sobre qui guanyarà què. Ara bé no us feu il·lusions perquè segur que s’ho emporta tot La, la, land i no pas Manchester frente al mar, The Arrival, o la genial Comancheria perquè com bé hauríeu de saber a aquestes alçades, l’acadèmia és molt conservadora i no està invents ni obres introspectives. Tots aplaudiran fent cors, un musical digne i molt acolorit,  però que per molts homenatges a Un americano en París que contingui no li arriba ni a la sola de la sabata.

I és que anar a contracorrent sempre és saludable i no deixar-se emportar per la marea La, la Land o  50 Sombras más oscuras, encara més. Visca la dissidència i bon profit!

Anotació by

Menú 10/02/17

Aquesta setmana el plat fort indiscutible és asiàtic i ve signat per Hirokazu Kore-eda, un vell conegut a qui sempre ens ve de gust de trobar i amb qui ja ens agrada fer un sopar a l’any per recordar vells temps. I és que Kore-eda ens porta a un territori conegut i no exempt de conflictes. Es tracta del microcosmos familiar que ell tan bé coneix. Umi yori mo mada fukaku (Después de la tormenta, 2016) ha tingut un llarg recorregut per festivals de tot el món: Canes, Donostia i Chicago i aquesta setmana arriba al Cicle VO de la Fundació Catalunya La Pedrera que programa Anima’t.

Un plat que segur se servirà als Òscar d’aquest any és Moonlight perquè ja hi va amb vuit nominacions i perquè ja que l’any passat el black power va ser totalment oblidat a la gala, aquest any requereix unes certes compensacions. Però, sigui com sigui, és una pel·lícula que té tot allò que agrada a l’Acadèmia, fins i tot un punt d’autobiografia no exempta de lluita, superació i llàgrimes.

I finalment recomanar-vos que torneu a menjar un plat que ja es va servir fa dies, en el cas que no  l’hageu provat encara. Es tracta de la reestrena de  Tarde para la ira  del premiat director novell als Goya, Raúl Fernández Arévalo que és, sense cap mena de dubte, un dels joves valors del cinema espanyol. Perquè sempre és millor repetir una menja excel·lent que indigestar-se amb fast food del tipus Fifty Shades Darker  i perdre’s entre les ombres d’una proposta que no porta a cap lloc.

 Bon profit!

by

Menú degustació 03/03/17

Han passat els Gaudí i ja s’acosten els Goya  però, sobretot, les sales de cinema es farceixen de les pel·lícules nominades als Oscar perquè, com tots el cinèfils sabem, l’imperi és l’imperi.

Manchester by de Sea  és la tercera pel·lícula de Kenneth Lonergan en 16 anys. Un director dels que no es prodiga, a l’estil Tom Ford,  perquè sempre que filma assegura el tret i en aquest cas ja podem avançar que potser ha fet blanc, si més no des del punt de vista de l’Acadèmia de Hollywood que ja ha nominat la cinta  en quatre categories:  pel·lícula, director,  actriu i actor.

L’argument no és nou ja que es tracta d’un home desarrelat (Cassey Affleck) que ha de retornar al lloc de la seva joventut per fer-se càrrec d’un nebot que gairebé no coneix i que és fill d’un germà a qui no veia de feia temps. El conflicte sentimental està servit i tot plegat podria acabar en un telefilm lacrimogen, però no, no  és pas així, i Keneth Lonergan aconsegueix un producte ben filmat, amb una fotografia exquisida que aconsegueix atrapar-nos entre uns personatges molt humans, possiblement massa humans, amb qui tots ens podem identificar.

El segon plat és Fàtima, dins del cicle VO de Fundació La Pederera que programa Anima’t i que presenta la història real d’una dona entre dues cultures. Bàsicament planteja  el drama d’aquella primera generació de la immigració que està a mig camí entre “els seus” i el país “d’acollida” i entre les seves creences i les d’uns fills que ja pertanyen a una altra societat. Philippe Faucon, un deixeble confessat de Maurice Pialat, ens presenta un drama molt actual i molt veraç, tant que l’actriu principal, sense ser professional va guanyar el  César a millor actriu revelació.

 

El terror està servit de postres de la mà de Colm McCarthy, un expert en grans sèries de la BBC, com ara la insuperable Sherlock  (2014) que ens presenta, directament arribada de Sitges, Melanie The Girl with All the Gifts. Una pel·lícula de terror zombie situada en un futur postapocalític i distòpic que es converteix en una metàfora clara sobre la diferència. Un tema gens intranscendent donat els temps que corren.

 

I és que davant la intransigència d’uns i d’altres, cal plantejar-se el perquè de tot plegat i el fet que les pel·lícules de zombies es prodiguin tant a les nostres pantalles.

Bon profit!

by

Cinema, hivern i Nadal

Ja ha passat Nadal i enfilem directe el Cap d’Any. Encara tenim dies per relaxar-nos, celebrar l’hivern recentment  estrenat  i passar llargues hores veient cinema del bo.

La primera opció és fer deures i repassar les estrenes del cinema espanyol que van caure de la cartellera abans que les poguéssim veure i que ara es recuperen gràcies a les seves nominacions als Goya: Un monstruo viene a verme (12), Tarde para la ira (11), El hombre de las mil caras (11) 1898. Los últimos de Filipinas (9

Però si encara no teniu clar per on començar, no ho dubteu,  Tarde para la ira és la revelació de l’any i Raul Arévalo ja compta entre els nostres “actors-directors favorits”. El jove realitzador afronta una història de revenja d’un perdedor encarnat magistralment per Antonio de la Torre que, després de Caníbal ,  va ser moralment –tot i no ser reconegut amb la Conxa- el millor actor que es va veure a l’edició del Festival de Donosti del 2013 i des de llavors no ha parat de fer pel·lícules espectaculars (La isla mínima (2014), Felices 140 (2015) , Hablar (2015), Que Dios nos perdone (2016).

Entre les estrenes de setmanes enrere, encara podem trobar l’excepcional  La llegada, signada per Denis Villeneuve que ja ens està preparant la última versió de Blade Runner (Ryan Gosling, Harrison Ford), Hasta el último hombre (Haksaw Ridge), de Mel Gibson; un  drama bèlic que cal tenir en consideració si es tenen presents les seves intencions pacifistes, Infiltrado amb Bryan Cranston , que després de Breaking Bad no acaba de trobar un paper com el de Walter White  (àlies Heisenberg) i la última producció de Sean Ellis sobre l’intent d’assassinat de Reinhard Heidrich, mà dreta de Hitler i artífex de la Solució Final que porta  per títol Operacion Anthropoid.

I encara estem a l’aguait de les possibilitat que ens portarà l’inici de  2017 amb les estrenes de la primera setmana de l’any, entre les quals esperem Passengers, amb l’explosiva parella formada per   Jennifer Lawrence, Chris Pratt,  Comanchería, gran descoberta de Sitges amb un Jeff Bridges que ens torna a apassionar i  Frantz, l’últim Ozon arribat directament de del Festival de Donosti.

by

MENÚ DEGUSTACIÓ (17-1-14)

Gener és el més de la cinefília i si alguna cosa no es pot dir en aquests moments és que  a Tarragona no es projecta bon cinema.

És per això que torno a fer la meva secció Menú Degustació;  perquè amb l’oferta que tenim aquesta setmana i tenint present que ja no cola l’excusa que ens cal agafar el cotxe per anar al cinema, no podem fer altra cosa que organitzar una gran bouffe i tancar-nos tot el cap de setmana a la sala de projecció.

Només pel fet que tinguem a la cartellera  Wong Kar-Wai, Paolo Sorrentino, els germans Coen  i Martin Scorsese al mateix temps ja hauríem d’organitzar la festassa més gran que se’ns pugui acudir. Però si alguns de vosaltres, degut a la fam que passem en altres èpoques de l’any cinematogràfic, no us veieu amb cor d’acudir a totes les cites que se’ns proposen i degustar totes les exquisideses que tenim a sobre la taula, podeu seguir les meves recomanacions en funció dels vostres paladars.

Per als amants de les baralles en família; aquells que gaudiu de les trobades familiars, convocades per lloar un difunt entorn d’una taula, res millor que  August: Osage County de John Wells, adaptada per Tracy Letts sobre la seva pròpia obra de teatre que porta el mateix nom.

Meryl Streep, Julia Roberts, Ewan McGregor, Chris Cooper, Abigail Breslin, Benedict Cumberbatch, Juliette Lewis, formen un repartiment de luxe que ens enganxa des del primer moment,  però especialment no us perdeu una escena en què Meryl Streep confessa a les seves filles una història d’enamorament adolescent entorn a unes botes camperes. És, per sí sola, una història impressionant. Ara bé, tot plegat no ens fa oblidar la nostra magnífica Anna Lizaran que va interpretar Agost al Teatre Nacional amb tota la força d’una diva del teatre com ella ho era.

Pels que us agrada més el cantó fosc de la vida i les històries de perdedors enganxats, com les mosques a la mel, a la seva pròpia misèria,  A propósito de Lewyn Davis dels germans Coen, amb un excels  Oscar Isaac , que es mostra extraordinàriament segur a la guitarra –no en va és el líder d’un grup de rock- i que ens porta pel seu periple de decepció i misèria en una mena d’Odissea folc  amb un final que és genuïnament  Coen i  que farà les delícies des seus fidels seguidors.

Els amants de la pasta i de la cucina italiana, no poden faltar a  La Grande Bellezza de la qual ja us en he dit totes les meravelles possibles que es poden arribar a dir d’una pel·lícula.

Pels romàntics, amants de les estètiques cuidades que mai podrem oblidar com ens va ensenyar a veure l’enamorament a In the mood for love, la darrera creació del mestre Wong Kar-way que ens presenta una història que se’ns escapa per les seves arrels assentades  en les arts marcials com a filosofia i sistema de vida,  però que ens arriba per la seva cuidada estètica i la història d’amor que plana sobre tot el metratge. The Grandmaster és una proposta que sorprendrà al seguidors del director dels primers temps.

I finalment, aquells més assenyats que vulguin arribar fins als orígens de la crisi financera que tots patim, han de degustar El lobo de Wall Street de Martin Scorsese, on Leonardo Di Caprio es posa a la pell d’un predador de les finances sense escrúpols ni consciència. Sexe, drogues i dòlars adobats i assaonats amb excessos i desig de poder. Una altra gran obra d’Scorsese al nivell de Uno de los nuestros o Casino. Algú dona més?

by

TARDOR CINÈFILA

Benvolguts,

Aquesta setmana a la 8 i Mig seguim fent tintinades i barallant-nos amb unicorns mentre naveguem sobre la sorra tot  escoltant els crits del capità més malparlat de totes les contrades conegudes.

I per als que ja heu vist en Tintin,  les bones noves són extraordinàries. No són en versió original,  perquè a la vida no es pot tenir tot,  però us garanteixo que gaudireu com a salvatges submergits en quilòmetres de cel·luloide. No esteu melancòlics perquè habemus papam. Si! Efectivament! Aquesta setmana podrem veure l’esperada Melancholia del més controvertit cineasta de tots els temps. I si el món s’acaba  sota la batuta de Lars bon Trier, tant hi fa perquè haurem gaudit fins al final.

Melancholia ve de Cannes on més d’un es va esgarrifar amb les declaracions del seu director;  per allò d’una mala entesa política de la correcció,  que no professa Lars von Trier. Després va aterrar a Sitges i, finalment, arriba a Tarragona on més d’un ja es delia en l’espera. Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, Alexander Skarsgård, Stellan Skarsgård, Udo Kier, John Hurt i Brady Corbet formen un repartiment en estat de gràcia —… i mira que el meu profe de crítica em va prohibir utilitazar aquesta frase!—  que ens submergirà en una història inquietant,  hipnòtica i visualment perfecta.

El cinema té molt clar que el món s’acaba i que hi ha d’altres terres on poder fugir,  i així es va poder veure a Sitges,  a toc de zombi, finals del món i dobles de la nostra estimada Terra.  I és que el terror i la ciència ficció ja fa temps que són terrenys adobats per a la crítica més radical del nostre status quo mundial basat en la depredació i el capitalisme radical que, de tant en tant,  es disfressa de mala consciència i solidaritat.

 

 

 

I per si no en teníem prou ens visita també en  Nanni Moretti  -un dels meus directors preferits- que va acompanyat d’un genial Michael Piccoli vestit de blanc impolut. Habemus Papam és doncs la darrera proposta del cinema italià més crític i combatiu encara que no li agradi a en Carlos Boyero del País  —a mi tampoc m’agraden les seves crítiques conservadores i m’he d’aguantar!.  Primer en Moretti es va posar amb Il Cavaliere i ara amb tot el pontificat romà. Aquest home és un autèntic antisistema dels que ja no en queden a la Plaça Catalunya!

 

 

 

Bon profit i compte,  que desprès dels excessos de la castanyada no podem seguir abusant.

RATATOUILLE

by

TORNEM A ESTAR MALALTS!

Benvolguts Crispetaires,

Tornem a estar malalts com  no ho havíem estat mai.  El divendres vam obrir la tercera temporada de la Sala 8 i Mig amb Catalunya über alles! de Ramon Térmens i va ser una nit apoteòsica. Es respiraven ganes de cinema i ganes de tornar a ser fidels a les sessions de la nostra sala preferida.

Aquesta temporada el nostre principal objectiu és fer estrenes i posar Tarragona en el mapa de les principals distribuïdores del cinema d’autor que es fa a tot el món. I és per això que, només  en alguna ocasió,  no podrem estrenar en VOSE però estem segurs que, tard o d’hora,  ho podrem fer com ho fan a Barcelona, Madrid o València.

Aquest mes d’octubre comencem, doncs amb una estrena i tot un seguit de  propostes que són prescripció facultativa per a tot bon cinèfil.

Jodaeiye Nader az Simin (Nader and Simin, a separation) d’Asghar Farhadi

Una autèntica Perla que ha passat pel Festival de Donostia i que va guanyar l’Os d’Or a la Millor Pel·lícula i també els premis a Millor Actor i Millor Actriu a l’última edició del Festival de Berlín. Es visionarà en versió doblada i, també com a novetat,  la podreu veure durant dues setmanes. No hi haurà excuses si no la veniu a veure!

White Material (Una dona a l’Àfrica) de Claire Denis

Amb Isabelle  Huppert  i un sorprenent Cristopher Lambert, a més d’Isaach de Banakolé. Serà una oportunitat única de veure una excel·lent actriu de la mà d’una de les millor directores franceses de l’actualitat. VOSE

I,  finalment,   Jûsan-nin no shikaku (13-nin no shikaku) (13 Assassins) de Takeshi Miike que és, sense cap mena de dubte, un dels nostres i que el passat 2010, ha estat reconegut a:

Festival de Sitges: Millor disseny  de producció, Premi del públic.  Festival de Venècia: Nominada al Lleó d”Or.  Acadèmia del cinema  japonès: 4 premis tècnics. Asian Film Awards: Millor disseny de producció i 5 nominacions.

Així doncs, altre cop,  molt bon profit!

RATATOUILLE

by

CICLE CAMBODJÀ

Benvolguts,

Tot i que és una mica tard i que, gairebé,  acabo de baixar del tren d’ombres de Donostia,  on he estat submergida tota la Tecla,  us participo que demà dijous, a les 7 de la tarda,  començo la presentació d’un Cicle de Cinema sobre Cambodja al Caixa Fòrum de Tarragona.  Es tracta d’una de les activitats que acompanyen l’exposició fotogràfica  Cambodja terra d’esperança.

Quatre projeccions mostren la realitat històrica i actual de Cambodja, un país ple de contradiccions. Llums i ombres, amor i odi, dolçor i amargor es barregen igual. El cicle ofereix una oportunitat per reflexionar, a més de la possibilitat de veure bon cinema.

Us hi espero,

RATATOUILLE