Menú degustació 03/03/17

Han passat els Gaudí i ja s’acosten els Goya  però, sobretot, les sales de cinema es farceixen de les pel·lícules nominades als Oscar perquè, com tots el cinèfils sabem, l’imperi és l’imperi.

Manchester by de Sea  és la tercera pel·lícula de Kenneth Lonergan en 16 anys. Un director dels que no es prodiga, a l’estil Tom Ford,  perquè sempre que filma assegura el tret i en aquest cas ja podem avançar que potser ha fet blanc, si més no des del punt de vista de l’Acadèmia de Hollywood que ja ha nominat la cinta  en quatre categories:  pel·lícula, director,  actriu i actor.

L’argument no és nou ja que es tracta d’un home desarrelat (Cassey Affleck) que ha de retornar al lloc de la seva joventut per fer-se càrrec d’un nebot que gairebé no coneix i que és fill d’un germà a qui no veia de feia temps. El conflicte sentimental està servit i tot plegat podria acabar en un telefilm lacrimogen, però no, no  és pas així, i Keneth Lonergan aconsegueix un producte ben filmat, amb una fotografia exquisida que aconsegueix atrapar-nos entre uns personatges molt humans, possiblement massa humans, amb qui tots ens podem identificar.

El segon plat és Fàtima, dins del cicle VO de Fundació La Pederera que programa Anima’t i que presenta la història real d’una dona entre dues cultures. Bàsicament planteja  el drama d’aquella primera generació de la immigració que està a mig camí entre “els seus” i el país “d’acollida” i entre les seves creences i les d’uns fills que ja pertanyen a una altra societat. Philippe Faucon, un deixeble confessat de Maurice Pialat, ens presenta un drama molt actual i molt veraç, tant que l’actriu principal, sense ser professional va guanyar el  César a millor actriu revelació.

 

El terror està servit de postres de la mà de Colm McCarthy, un expert en grans sèries de la BBC, com ara la insuperable Sherlock  (2014) que ens presenta, directament arribada de Sitges, Melanie The Girl with All the Gifts. Una pel·lícula de terror zombie situada en un futur postapocalític i distòpic que es converteix en una metàfora clara sobre la diferència. Un tema gens intranscendent donat els temps que corren.

 

I és que davant la intransigència d’uns i d’altres, cal plantejar-se el perquè de tot plegat i el fet que les pel·lícules de zombies es prodiguin tant a les nostres pantalles.

Bon profit!

Un western contra vent i marea

Titular Hell or High Water amb el desafortunat nom de Comancheria, és un error imperdonable  que fins i tot haurà despistat  als fans més incondicionals de Jeff Bridges .

Hell or Hig Water és un western que lluita amb dignitat i el cap ben alt per seguir reivindicant el gènere quan és ben sabut que el que impera en la majoria de films és la hibridació que, a cops,  enriqueix el producte final i que en d’altres ocasions porta la pel·lícula a la deriva  i potser  al naufragi. Té flaires de thriller i potser i de budy movie  –que juga a les dobles parelles de col·legues–  però és, per damunt de tot, una pel·lícula de denúncia, tot i que  hi hagi molta acció i molts trets.

David Mackenzie no s’estalvia llargs tràvelings  per les planúries de l’oest de Texas mostrant la misèria material i moral d’una terra exhausta que ja només pot donar allò que guarda en el seu subsòl.  Pobles abandonats i tan desesperats que segurament es compten entre els votants  de Donal Tramp perquè pensen  que són l’essència d’Amèrica  i la seva reserva espiritual davant de l’aperturista de  l’etapa Obama.

Els germans Tanner intentaran salvar, per tots els mitjans, -legals i no legals- i contra vent i marea l’única cosa que els queda i que és la seva petita i desèrtica granja, on ha aparegut petroli. El banc  els té collats a deutes i està a punt de fer-se amb la propietat però, ells s’adonen que funcionar amb l’ètica de “quien  roba a un ladrón…” és realment just i necessari donades les circumstàncies i actuen en conseqüència,  a boca de canó, com els bandits de l’oest dels gran temps dels cowboys,  com Billy Kid, Jesse James o la parella de Sundance Kid i  Butch Cassidy immortalitzats a Dos hombres i un destino (1969).

I és que arriba un moment a la vida que has de jugar  “a tot o res” i assumir les conseqüències i el mateix pensen la parella de vells llops del desert, Jeff Bridges i Gill Birminghan, els dos policies que no han de fer altra cosa  que esperar per fer caure de quatre grapes els dos lladres que atemoreixen els bancs del comptat.

Però tot plegat no és tan simple i a més d’acció Hell or High Whater, té un bon guió i té bons diàlegs: autèntics duels de la paraula entre els personatges i sobretot entre els antagonistes i uns actors en autèntica estat de gràcia. Chris  Pine que surt dels seus papers per a  adolescents i trekkies i un Jeff Bridges que amb la seva sola presencia encanta i atrapa.
No podem dir res més sinó que Mackenzie l’encerta de ple, potser perquè no té por i juga al tot o res, com els seus protagonistes, o potser perquè ens vol dir que és un director a tenir en compte i a qui haurem de seguir.

Anima’t, que ve l’hivern de cinema VO

isabelle-huppert-archivo

Després de les vacances de Nadal a Anima’t ens tornem a posar les piles per oferir una programació que ens permeti seguir comptant amb la confiança d’aquells que ja són fidels de la VO.

Del 15 de gener al 26 de març, cada diumenge a les 7 de la tarda a l’Auditori de la Diputació, arribarem puntuals a la nostra cita per presentar diferents gèneres,  estils i nacionalitats de pel·lícules que tenen un denominador  comú,  que és el segell d’autor i el respecte per les llengües en què han estat pensades i rodades.

Presentarem documentals compromesos amb l’actualitat dels refugiats i, en concret,  a l’Illa de Lampedusa, com és el cas de Fuocoammare (15-01) de Gianfranco Rosi que ha estat premiada al Festival de Berlín amb l’Os d’Or a la millor pel·lícula, i al millor documental als Premis del Cinema Europeu i el film Fatima (05-02) que ens presenta la visió  de les dones que intenten sobreviure a l’Europa actual  sota la doble condició de dones i de musulmanes.  Multipremiada als César en les categories de millor pel·lícula, guió adaptat i actriu revelació.

I farem un petit homenatge a una actriu que ens enamora per la seva força i la seva carrera, quasi plusquamperfecta, que l’eleva a la categoria de “senyora del cinema europeu”: es tracta d’Isabelle Huppert. La veurem a Elle, que és possiblement un dels millors Verhoeven  i segur que amb aquesta pel·lícula servirem el debat i també la veurem en un registre totalment diferent a l’Avenir  (26-02) de Mia Hansen-Løve, una directora a qui des de Le père de mes enfants estimem profundament

Seguint amb propostes de cinema europeu, presentarem  L’économie du couple (12-03) del realitzador belga Joachim Lafosse  a qui ja vam canonitzar amb À perdre la raison que es va presentar l’any 2012 al  DA  i que, en aquesta ocasió,  ens parla de parella i crisi econòmica i de com ambdues coses s’emboliquen per destrossar la vida de la gent.

Ken Loach, representarà el cinema anglès i ens seguirà parlant de crisi econòmica i burocràcia. I, Daniel Blake  (05-03), va rebre la Palma d’Or a Canes i el Premi del Públic a Donostia i la representació europea acabarà amb  la irlandesa Sing Street  (26-03) de John Carney ,  que des de Irlanda, amb els seus acords,  posarà uns tons més alts els ànims del públic.

Però si fem un recorregut pel cinema amb signatura, no podem faltar a la convocatòria dels Premis Gaudí i, per aquest motiu, presentarem La propera pell (29-01), escrita i dirigia a quatre mans per  Isaki Lacuesta i Isa Campo que acapara, entre d’altres,  les nominacions a millor pel·lícula, millor director i millor guió.

I tornarem a viatjar al Japó, perquè ja és un lloc de trobada amb el nostre públic, si del que es tracta és de la projecció  d’un film de Hirokazu Kore-eda. En aquest cas la seva última producció Després de la tormenta (12-02),  amb l’extraordinari i habitual Hiroshi Abe (Still Walking, 2008) .

L’anime, genuïnament japonés,  estarà representat amb La princesa Kaguya  (19-02) d’Isao Takahata, basada en una famosa llegenda japonesa del sg. IX.   Tanmateix no ens oblidarem del cinema xinés que estarà representat per Mountains May  Depart (19-03) de Jia Zhang Ke ,  la “pel·lícula riu” sobre la història més recent de Xina i dels canvis del seu model social.

Onze pel·lícules i onze diumenges per gaudir i compartir amb la gran família del cinema VO.

Adam I Eva al Tecnoparadís

Com en el Hollywood dels 50, el sistema d’stars segueix funcionant a tutti plen, i Passengers n’és la prova de torn si tenim present l’expectació que ha generat i la recaptació que, a 8 de gener, és de més de 4,5 milions d’euros.
No podem negar que el punt de partida no sigui molt i molt bo i també que el desplegament de la direcció artística i l’escenografia són impressionants. Però també, des del primer moment, ens envaeix  la sensació que, fins i tot els actors, no van més enllà de formar part dels decorats, cosa que ens reafirma el lluïment explícit dels  seus cossos Danone sempre que ve mig a tir en una escena.
De bones intencions, com dèiem, ja en hi ha, fins i tot en algun moment, ens fa pensar en una relectura de l’Antic Testament en clau futurista. Només caldria una veu en off que digués: “No és bo que l’home estigui sol” quan en James-Adam dóna vida a la seva particular Eva-Aurora. I el cambrer-androide Michael Sheen  pot ser la rèplica de mateix diable encarnat en  la serp que, al paradís particular on es troben,  ensenya a pensar a Adam i mig camuflat de coach  li insinua que si es troba  al Paradís, per què no gaudir – lo a tutti plen.  Mal que mal encara té 90 anys per davant.
A partir d’aquí, no direm més perquè faríem spoiler i també perquè no passem del boy meets girl i tot el que ve darrera…
Sorprèn però que el realitzador noruec Morten Tyldum, després de The Imitation Game (Descifrando Enigma), biopic basat en el matemàtic Alan Turing, famós per haver desxifrat els codis secrets dels nazis, no hagi estat capaç de donar més relleu a la seva última pel·lícula que després d’un bon inici cau en les planúries argumentals i no es torna a aixecar el vol.

Els zombies no canten cançons hawaianes

Que Train to Busan hagi tingut 11 milions d’espectadors a tot el món i que en aquest moment  es pugui veure a la majoria de cinemes de tota Espanya gràcies al Tour Sitges,  no és cap casualitat, ni un cop de sort, ni tampoc una moda. És el reconeixement necessari obtingut gràcies a l’esforç d’un festival com el de Sitges i al mateix temps el reconeixement a la qualitat del cinema coreà. Un cinema  encara massa desconegut entre nosaltres, tot i els  esforços de la Casa Àsia per ressuscitar el que va ser el BAFF (Fesitival de cinema asiàtic de Barcelona)  i  que   no  hem deixat de trobar a faltar.els amants del cinema asiàtic.
Tren a Busan és cinema de gènere i és on anar a trobar aquells llocs comuns del cinema de zombies però sempre sense perdre la pinzellada  coreana que, a aquells que l’apreciem, ens permet barrejar humor i terror sense despentinar – nos. Deu ser que la cuina asiàtica domina els contrasts agredolços i els que ens hi hem acostumat,  des que vam descobrir The Host  (Bong Joon-ho, 2006), sentim un cert deliri pel terror coreà perquè es desborda sense complexos i arrossega el públic devot fins l’abisme.
I és cert, la desmesura regna a Train to Busan però també hi ha història i un guió que no perd mai de vista que a més de molta sang i fetge, hi ha d’haver una trama que pugui suportar les dues hores de durada sense decaure i, al mateix temps, mantenint un crescendo que ens porta fins el final sotmesos a un desassossec que no acaba fins l’últim segon.
I la història és una història moderna de brokers, d’inversions poc  honestes en empreses sense cap tipus d’ètica i de pares separats que no fan de pares però també és una història clàssica d’herois anònims, de malvats  molt malvats  i redempcions finals. Tot plegat ben amanit amb salsa de soja i un glopet de sake final a toc d’Aloha  Oe Hawai que es recordarà com a memorable.
Celebrem el Tour Sitges i ja esperem la pròxima setmana l’estrena  L’autopsia de Jane Doe,  a la qual cal anar ben acompanyat,  si no és que es té un bon estómac a prova d’ensurts, sang i fetge i en definitiva terror del bo que ens glaçarà amb un rictus mortuori.
Salut doncs, i que el terror us acompanyi!

La paternitat

El Editor de libros, ha estat una de les sorpreses dels dies prenadalencs que gairebé vaig deixar passar per fer massa cas a  revistes especialitzades, catalogacions i rànquings que sovint, s’acostumen a equivocar.  Al final l’esquer van ser els actors: Colin Firth i Jude Love. No els podia deixar passar i al final me’n vaig […]

Cinema, hivern i Nadal

Ja ha passat Nadal i enfilem directe el Cap d’Any. Encara tenim dies per relaxar-nos, celebrar l’hivern recentment  estrenat  i passar llargues hores veient cinema del bo.

La primera opció és fer deures i repassar les estrenes del cinema espanyol que van caure de la cartellera abans que les poguéssim veure i que ara es recuperen gràcies a les seves nominacions als Goya: Un monstruo viene a verme (12), Tarde para la ira (11), El hombre de las mil caras (11) 1898. Los últimos de Filipinas (9

Però si encara no teniu clar per on començar, no ho dubteu,  Tarde para la ira és la revelació de l’any i Raul Arévalo ja compta entre els nostres “actors-directors favorits”. El jove realitzador afronta una història de revenja d’un perdedor encarnat magistralment per Antonio de la Torre que, després de Caníbal ,  va ser moralmenttot i no ser reconegut amb la Conxa- el millor actor que es va veure a l’edició del Festival de Donosti del 2013 i des de llavors no ha parat de fer pel·lícules espectaculars (La isla mínima (2014), Felices 140 (2015) , Hablar (2015), Que Dios nos perdone (2016).

Entre les estrenes de setmanes enrere, encara podem trobar l’excepcional  La llegada, signada per Denis Villeneuve que ja ens està preparant la última versió de Blade Runner (Ryan Gosling, Harrison Ford), Hasta el último hombre (Haksaw Ridge), de Mel Gibson; un  drama bèlic que cal tenir en consideració si es tenen presents les seves intencions pacifistes, Infiltrado amb Bryan Cranston , que després de Breaking Bad no acaba de trobar un paper com el de Walter White  (àlies Heisenberg) i la última producció de Sean Ellis sobre l’intent d’assassinat de Reinhard Heidrich, mà dreta de Hitler i artífex de la Solució Final que porta  per títol Operacion Anthropoid.

I encara estem a l’aguait de les possibilitat que ens portarà l’inici de  2017 amb les estrenes de la primera setmana de l’any, entre les quals esperem Passengers, amb l’explosiva parella formada per   Jennifer Lawrence, Chris Pratt Comanchería, gran descoberta de Sitges amb un Jeff Bridges que ens torna a apassionar i  Frantz, l’últim Ozon arribat directament de del Festival de Donosti.

Animals nocturs

 A single man (2009) va significar per a molts de nosaltres el descobriment d’un nou director que provenia del camp del disseny i de la moda i que ens sorprenia amb una pel·lícula rodona  en la qual Julian Moore brillava amb llum de supernova i Colin Firth feia excel·lència del  seu  conegut posat de babau. I quan ja havíem arribat a pensar que allò va ser flor d’un estiu, Tom Ford ens torna a delectar amb aquests Nocturnal Animals. Una pel·lícula d’una extrema complexitat que es teixeix a tres bandes: present, passat i ficció. Qui ens pot donar més? Sincerament, hi ha pocs directors que puguin vantar-se d’un domini tant excepcional de la narrativa cinematogràfica i desenvolupar les tres històries travant-les, en tot moment, de forma perfectament equilibrada.

Ford arrenca amb un “prefaci-performance” que  ens deixa estorats i inquiets.  Només amb els primers fotogrames ja fonamenta les bases  del què vindrà després: l’alternança perfectament mesurada  entre la més absoluta abjecció i el turment per als nostres ulls i el refinament i la perfecció de les formes. I així serà de la manera en què Ford muntarà tot l’espectacle; navegant entre aquestes dues ribes perquè tots els personatges, fins i tot els de la “ficció-novel·la”, no són el que semblen i sota les seves aparences  trobem cares ocultes que ens inquieten.

Susan (Amy Adams) és una dóna rica que dirigeix una galeria d’art. Té tot el que vol i especialment un marit ric i sofisticat que hauria de  fer-la extraordinàriament feliç. Tot hauria de ser perfecte després d’haver-se divorciat d’un marit perdedor (Jake Gyllenhaal) del que mai més n’ha sabut res,  fins el dia en què aquest li fa arribar l’esborrany de la seva última novel·la amb una dedicatòria: “A Susan”. Després de tants anys sense contacte tot es remou i Susan comença a devorar la novel·la en llargues nits de vetlla -pateix el suplici de ser un animal nocturn-, com ho feia quan vivien junts i ella era la seva crítica literària més rigorosa i implacable.

La lectura de la novel·la la porta a fer un descens als inferns, alhora que tots els records dels seu antic matrimoni tornen implacablement i, amb ells,  un cert sentit de culpa per tot el mal que  li va fer al seu ex-marit i que ell no mereixia. Al mateix temps torna el pes de la família i tots els advertiments d’una mare de la qual ella es vol distanciar però a la què cada cop s’assembla més malgrat li sàpiga greu.  Sovint el destí és mostra implacable amb aquells que el volen defugir.

Ford és molt hàbil,  ens porta d’una història a l’altra; com si anéssim a la deriva, però res més lluny  dels seus interessos. Ens va introduint en la densitat de les tres històries  i ens carrega una pesada motxilla que no ens permet anticipar cap a on ens vol portar  fins a l’últim fotograma i és precisament per això que la cinta esdevé excepcional. L’últim primeríssim primer pla de la Susan (Amy Adams) és com una revelació que finalment omple de sentit les tres històries. I és que la venjança és un plat que, quan el cuina un bon xef, sempre, sempre, sempre, s’ha de servir ben fred. Deu ser per això que quan acaba la pel·lícula tots sentin que tenim el cor gelat.

Paterson, elogi a la senzillesa

 

paterson

 

Jim Jarmusch és, sens dubte, un romàntic irredempt que, quan tot just ens havíem recuperat de l’espectacular Solo los amantes sobreviven, amb una Tilda Swinton i un Tom Hiddleston, espectaculars, ens serveix un plat que fuig del barroquisme i la hipèrbole per recrear-se en l’art del minimalisme i la senzillesa. I curiosament, el director triomfa, tant en un àmbit com en l’altre, perquè és un mestre indiscutible.

Està decidit a posar-se dins la ment d’un poeta que és un conductor d’autobús, que és un poeta i ens permet entrar en el món d’una criatura única que es desperta, gràcies  el seu rellotge automàtic, cada dia a les 6.10, es desplaça fins el seu autobús, com si llisqués, entre els edificis d’una zona industrial  morta,  mentre la seva ment, aliena a tot plegat i alhora tocant sempre de peus a terra, va deixant caure paraules encadenades que sonen a poesia:

Cruzo trillones de moléculas que se apartan para dejarme passar,

mientras que a ambos lados, más trillones se quedan donde estan

Adam Driver i Golshifteh Farahani, interpreten  Paterson i la seva dona; una parella entranyable, aparentment simple, però d’una extrema complexitat que viu una preciosa història d’amor, des d’un respecte que sovint es perden les parelles, quan ja porten un cert temps de convivència.

Paterson viu la poesia com pot respirar o quedar-se bocabadat mirant la seva dona i ella fa cakes que fan joc amb els armaris de la cuina, les cortines del menjador i la seva pròpia faldilla de tal manera que Agata Ruiz de la Prada queda a l’alçada del betum com a dissenyadora si la comparem amb la Laura. Una Laura que en Paterson compara a la Laura de Noves  mentre li llegeix poesia de Petrarca i de William Carlos Williams. I Jarmusch fa cinema mentre escriu poesia amb les imatges i amb les lletres que va sobre impressionant a la pantalla. I els espectadors assistim a un espectacle que inaugura una forma molt especial de fer cinema que ens fa desitjar viure dins d’aquesta pel·lícula i que no s’acabi mai, com l’etern retorn en que viuen els protagonistes de la cinta.

I al final –i no és un spoiler- sembla com si un Ozu rejovenit anés a trobar les criatures de Jarmush al costat de la cataracta de Paterson per tal de recordar-nos que el seu esperit no ha mort.

 

Que la serpiente espere

” Que la serpiente espere bajo
su yerbal
y la escritura
sea de palabras lentas y rápidas, pronta
a morder, tranquilas en la espera,
insomnes,
– por la máscara reconciliar
a la gente con las piedras.
Compón. (No hay ideas
sino en las cosas). ¡Inventa!
Saxífraga es mi flor que parte
las rocas… “

(William Carlos Williams)

 

REC (II)

captura

Continuant amb la secció OP vam poder veure One week, one day,  d’Asaph Polonsky, que ja havia passat pels festivals de Canes i Jerusalem. Una obra valenta i trencadora sobre com afrontar la pèrdua i el dol, entre tots els dols, el més terrible: el d’un fill.

El ritual  israelià del “shiva” permet una setmana de dol, després de la que cal tornar a la  vida normal. I així  és com ho fa Vicky -la mare- però Eyal -el pare- no pot digerir el tràngol de la mort del fill,  ni tampoc pot tornar a saludar tothom com feia abans, ni pot admetre els condols dels veïns  i coneguts que només obeeixen a  formes establertes socialment. Ells no poden sentir el que ell sent i no suporta la seva presència falsa i estereotipada. I és llavors quan Eyal comença a fer el que li peta i a comportar-se tal i com  li ve de gust. Juga a tennis taula amb canalleta als que sap que pot guanyar totes les partides, reclama insistentment una flassada del fill que es van deixar a l’hospital …. i oblida aquelles coses que pertoca fer: fins i tot encarregar una tomba digna.

Eyal s’instal·la en una rebequeria adolescent de la qual en fa partícip un amic del fill, amb qui intentarà matar la pena que  el rosega.

La mort és  un tema del que es parla poc i que Polonsky aborda amb mestria, sense contenció i des d’un punt de vista ben diferent al nostre.

El segon plat de dia va ser La mano invisible, basada en la novel·la homònima d’Isaac Rosa i dirigida per David Macián, va entrar trencant esquemes i posicionant – se entre les temàtiques Black  Mirror i l’estil Von Trier per explicar-nos les lleis del mercat laboral i les dinàmiques perverses que s’estableixen entre aquells que més cohesionats haurien  d’estar pel fet de  pertànyer a la mal anomenada  “classe treballadora”.

En una sessió de vermut vam poder veure la candidata als Òscar per Finlàndia, El dia més feliç a la vida d’Olli Mäki de Juho Kousmanen que ja venia de passejar per la secció Un Certain  Regard de Venècia amb prou reconeixement de la crítica.  La cinta és un drama light sobre com compaginar la vida senzilla d’un pastisser de poble amb el “món-aparador” d’un campionat mundial de boxa. El  seu valor resideix, fonamentalment, en la senzillesa  dels plantejaments i uns actors  en un estat de virginitat més que difícil de trobar.

Caina,  d’Stefano Amatucci, era una aposta de risc, gens complaent i tremendament radical, en la línia de Park. Un títol més que encertat per una pel·lícula sobre una dona que encarna totes les maldats, una mena de personificació de totes les crueltats que Europa és capaç de dur a terme amb tota aquella gent que, ja sigui per motius polítics o econòmics, es veuen obligats a fugir de les seves cases i són condemnats  a vagar eternament  o a morir ofegats al fons del mar.

Però el màxim caïnisme ve, precisament, d’aquells que arriben a les costes italianes i com a rates devoren el cadàvers dels seus propis germans.

Luisa Amatucci interpreta excepcionalment aquesta Caina com si es tractés de la insuperable Magnani.

María  y  los demás, era l’altra aportació espanyola a la secció OP. Nelly Reguera feia una aposta arriscada perquè, d’entrada, competia amb una pel·lícula que tots teníem en ment; la extraordinària Tres dies amb la família de Mar Coll a la qual, tot i els esforços d’una insuperable Bàrbara Lennie, no va poder superar però que malgrat tot va ser premiada per un jurat que, al nostre parer,  va ser una mica acomodatici i poc arriscat. Sort que tant el públic, com el jurat jove van apostar per La mano invisible i David Macián es va emportar dos premis ben merescuts.

I per acabar Ma Vie de Courgette, en sessió familiar el dia de Santa  Constitució, que venia de Canes i Donosti fent parada cap als Òscar. Una autèntica joia de l’animació, molt aconsellable per totes les edats i sobretot si els pares de les criatures consideren que no cal protegir-los de la vida i la seva cruesa i ensucrar-los amb productes Disney.

A hores d’ara i amb la ressaca corresponent, ja esperem la pròxima edició del REC.