Una altra setmana d’estrenes que fan olor a Oscar i en la que podem provar tota mena de propostes.

Jackie està signada per Pablo Larrain, un home que ens tenia acostumats al cinema de denúncia amb molta dosi d’autor i a temes molt controvertits com ara El club i Neruda. En aquesta ocasió però, es dedica a parlar del suposat “Camelot” que va ser la Casa Blanca durant els anys del mandat de John F. Kennedy i a recrear escenes que tots hem vist mil vagades en els arxius d’àudio dels informatius americans de l’època. El moment en que Pau Casals va tocar a la Casa Blanca, el moment tràgic en que Jaqueline baixa de l‘air force one amb el vestit tacat de sang després de l’assassinat del seu marit  o el trist enterrament en què la vídua d’Amèrica està acompanyada, només,  pel seu fill de tres anys.

La pel·lícula està nominada als Oscar de vestuari i banda sonora i és una ocasió d’or per a Natalie Portman que està nominada com a millor actriu.

El Birth of Nation no és una tornada reflexiva sobre l’obra de Griffit  (1915), que si anés al cinema, Trump aplaudiria, sinó una relectura massa simplista per tractar-se d’un director afroamericà que narra la història d’un esclau, Nat Turner, que durant un temps pren partit pels amos i en contra dels seus, fins que un dia decideix revelar-se i comença una autèntica lluita contra l’esclavisme. Dosis de crueltat sense justificació i manca d’anàlisi històrica. Tot plegat al servei d’una superproducció al més pur estil Hollywood.

Zhang Yimou  es mou també en un terreny hollywoodià  amb la seva Great Wall i ens ofereix una gran aventura, molt acolorida, de la construcció de la gran muralla xinesa amb tot d’herois que lluitaran contra uns mostres devoradors  d’humans. Tot plegat, amb recursos d’una gran producció, només sorprèn pel fet que encapçalen el repartiment en Matt Damon i   Willem Dafoe, seguits d’un ampli repartiment d’actors xinesos.

I al cicle VO, a l’auditori de la Diputació de Tarragona, també flaires asiàtiques.  El conte de la princesa Kaguya  de  Isao Takahata,  farà les delícies dels autèntics amants de l’anime amb una història clàssica japonesa del segle IX.

Anuncis

Manchester-by-the-Sea és una petita ciutat de l’estat de Massachusetts de 5.000 habitants  i escaig. Una ciutat massa petita per poder suportar un passat tant ple de dolor com el de Lee Chandler (Casey Affleck). Manchester By The Sea podria ser un telefilm que un diumenge a la tarda passen en una cadena de segona per omplir la graella a cost mínim però,  Manchester By The Sea és molt més que tot això i ho demostra gràcies al pols ferm del seu director Kenneth Lonergan, encara poc conegut entre nosaltres perquè només roda noves pel·lícules quan està molt segur del què està fent.

La història no deixa de ser un argument de telefilm melodramàtic de diumenge a la tarda però gràcies a la direcció d’actors i als paisatges que puntuen totes i cadascuna de les escenes, Lonergan aconsegueix gelar-nos la sang a cada pas i que arribem a compartir el dolor que aplana en Lee i desitgem poder deslliurar-lo, tot i que sabem que ni el pas del temps ho aconseguirà. Perquè el temps, a Manchester, no ho cura tot.

La única possibilitat de vincle amb la vida li ofereix, precisament, el fet de la mort del seu germà i la responsabilitat que aquest li proposa, que és fer-se càrrec del seu nebot (Lucas Hedges), un adolescent d’una maduresa inaudita que aconsegueix resituar en Lee i fer que s’enfronti amb els seus fantasmes durant els breus dies del seu retorn a Manchester.

A l’escena en què Lee es retroba amb  la seva ex-dona  que interpreta  Michelle Williams amb tot el convenciment i la veritat de què és capaç una grandiosa actriu com ella, els espectadors assistim a una escena de catarsi matrimonial on es vol conjurar la catàstrofe sense gaires resultats. I tot amb el testimoni d’una nova criatura que representa el recomençar de Randy i la confirmació de què per a Lee, la vida ja no pot oferir res.

Manchester-by-the-Sea té un argument conegut i quan fem aquesta crítica, podem explicar tot el que ens ve de gust i no fem espòiler perquè no passa gaire res més del que apareix a la sinopsi però,  Manchester-by-the-Sea ofereix veritat i aquesta veritat només es pot trobar anant al cinema i deixant-nos convèncer per cadascun dels seus fotogrames que transcorren  durant 135 minuts impagables.

Menú 10/02/17

Aquesta setmana el plat fort indiscutible és asiàtic i ve signat per Hirokazu Kore-eda, un vell conegut a qui sempre ens ve de gust de trobar i amb qui ja ens agrada fer un sopar a l’any per recordar vells temps. I és que Kore-eda ens porta a un territori conegut i no exempt de conflictes. Es tracta del microcosmos familiar que ell tan bé coneix. Umi yori mo mada fukaku (Después de la tormenta, 2016) ha tingut un llarg recorregut per festivals de tot el món: Canes, Donostia i Chicago i aquesta setmana arriba al Cicle VO de la Fundació Catalunya La Pedrera que programa Anima’t.

Un plat que segur se servirà als Òscar d’aquest any és Moonlight perquè ja hi va amb vuit nominacions i perquè ja que l’any passat el black power va ser totalment oblidat a la gala, aquest any requereix unes certes compensacions. Però, sigui com sigui, és una pel·lícula que té tot allò que agrada a l’Acadèmia, fins i tot un punt d’autobiografia no exempta de lluita, superació i llàgrimes.

I finalment recomanar-vos que torneu a menjar un plat que ja es va servir fa dies, en el cas que no  l’hageu provat encara. Es tracta de la reestrena de  Tarde para la ira  del premiat director novell als Goya, Raúl Fernández Arévalo que és, sense cap mena de dubte, un dels joves valors del cinema espanyol. Perquè sempre és millor repetir una menja excel·lent que indigestar-se amb fast food del tipus Fifty Shades Darker  i perdre’s entre les ombres d’una proposta que no porta a cap lloc.

 Bon profit!

Menú degustació 03/03/17

Han passat els Gaudí i ja s’acosten els Goya  però, sobretot, les sales de cinema es farceixen de les pel·lícules nominades als Oscar perquè, com tots el cinèfils sabem, l’imperi és l’imperi.

Manchester by de Sea  és la tercera pel·lícula de Kenneth Lonergan en 16 anys. Un director dels que no es prodiga, a l’estil Tom Ford,  perquè sempre que filma assegura el tret i en aquest cas ja podem avançar que potser ha fet blanc, si més no des del punt de vista de l’Acadèmia de Hollywood que ja ha nominat la cinta  en quatre categories:  pel·lícula, director,  actriu i actor.

L’argument no és nou ja que es tracta d’un home desarrelat (Cassey Affleck) que ha de retornar al lloc de la seva joventut per fer-se càrrec d’un nebot que gairebé no coneix i que és fill d’un germà a qui no veia de feia temps. El conflicte sentimental està servit i tot plegat podria acabar en un telefilm lacrimogen, però no, no  és pas així, i Keneth Lonergan aconsegueix un producte ben filmat, amb una fotografia exquisida que aconsegueix atrapar-nos entre uns personatges molt humans, possiblement massa humans, amb qui tots ens podem identificar.

El segon plat és Fàtima, dins del cicle VO de Fundació La Pederera que programa Anima’t i que presenta la història real d’una dona entre dues cultures. Bàsicament planteja  el drama d’aquella primera generació de la immigració que està a mig camí entre “els seus” i el país “d’acollida” i entre les seves creences i les d’uns fills que ja pertanyen a una altra societat. Philippe Faucon, un deixeble confessat de Maurice Pialat, ens presenta un drama molt actual i molt veraç, tant que l’actriu principal, sense ser professional va guanyar el  César a millor actriu revelació.

 

El terror està servit de postres de la mà de Colm McCarthy, un expert en grans sèries de la BBC, com ara la insuperable Sherlock  (2014) que ens presenta, directament arribada de Sitges, Melanie The Girl with All the Gifts. Una pel·lícula de terror zombie situada en un futur postapocalític i distòpic que es converteix en una metàfora clara sobre la diferència. Un tema gens intranscendent donat els temps que corren.

 

I és que davant la intransigència d’uns i d’altres, cal plantejar-se el perquè de tot plegat i el fet que les pel·lícules de zombies es prodiguin tant a les nostres pantalles.

Bon profit!

Un western contra vent i marea

Titular Hell or High Water amb el desafortunat nom de Comancheria, és un error imperdonable  que fins i tot haurà despistat  als fans més incondicionals de Jeff Bridges .

Hell or Hig Water és un western que lluita amb dignitat i el cap ben alt per seguir reivindicant el gènere quan és ben sabut que el que impera en la majoria de films és la hibridació que, a cops,  enriqueix el producte final i que en d’altres ocasions porta la pel·lícula a la deriva  i potser  al naufragi. Té flaires de thriller i potser i de budy movie  –que juga a les dobles parelles de col·legues–  però és, per damunt de tot, una pel·lícula de denúncia, tot i que  hi hagi molta acció i molts trets.

David Mackenzie no s’estalvia llargs tràvelings  per les planúries de l’oest de Texas mostrant la misèria material i moral d’una terra exhausta que ja només pot donar allò que guarda en el seu subsòl.  Pobles abandonats i tan desesperats que segurament es compten entre els votants  de Donal Tramp perquè pensen  que són l’essència d’Amèrica  i la seva reserva espiritual davant de l’aperturista de  l’etapa Obama.

Els germans Tanner intentaran salvar, per tots els mitjans, -legals i no legals- i contra vent i marea l’única cosa que els queda i que és la seva petita i desèrtica granja, on ha aparegut petroli. El banc  els té collats a deutes i està a punt de fer-se amb la propietat però, ells s’adonen que funcionar amb l’ètica de “quien  roba a un ladrón…” és realment just i necessari donades les circumstàncies i actuen en conseqüència,  a boca de canó, com els bandits de l’oest dels gran temps dels cowboys,  com Billy Kid, Jesse James o la parella de Sundance Kid i  Butch Cassidy immortalitzats a Dos hombres i un destino (1969).

I és que arriba un moment a la vida que has de jugar  “a tot o res” i assumir les conseqüències i el mateix pensen la parella de vells llops del desert, Jeff Bridges i Gill Birminghan, els dos policies que no han de fer altra cosa  que esperar per fer caure de quatre grapes els dos lladres que atemoreixen els bancs del comptat.

Però tot plegat no és tan simple i a més d’acció Hell or High Whater, té un bon guió i té bons diàlegs: autèntics duels de la paraula entre els personatges i sobretot entre els antagonistes i uns actors en autèntica estat de gràcia. Chris  Pine que surt dels seus papers per a  adolescents i trekkies i un Jeff Bridges que amb la seva sola presencia encanta i atrapa.
No podem dir res més sinó que Mackenzie l’encerta de ple, potser perquè no té por i juga al tot o res, com els seus protagonistes, o potser perquè ens vol dir que és un director a tenir en compte i a qui haurem de seguir.

Anima’t, que ve l’hivern de cinema VO

isabelle-huppert-archivo

Després de les vacances de Nadal a Anima’t ens tornem a posar les piles per oferir una programació que ens permeti seguir comptant amb la confiança d’aquells que ja són fidels de la VO.

Del 15 de gener al 26 de març, cada diumenge a les 7 de la tarda a l’Auditori de la Diputació, arribarem puntuals a la nostra cita per presentar diferents gèneres,  estils i nacionalitats de pel·lícules que tenen un denominador  comú,  que és el segell d’autor i el respecte per les llengües en què han estat pensades i rodades.

Presentarem documentals compromesos amb l’actualitat dels refugiats i, en concret,  a l’Illa de Lampedusa, com és el cas de Fuocoammare (15-01) de Gianfranco Rosi que ha estat premiada al Festival de Berlín amb l’Os d’Or a la millor pel·lícula, i al millor documental als Premis del Cinema Europeu i el film Fatima (05-02) que ens presenta la visió  de les dones que intenten sobreviure a l’Europa actual  sota la doble condició de dones i de musulmanes.  Multipremiada als César en les categories de millor pel·lícula, guió adaptat i actriu revelació.

I farem un petit homenatge a una actriu que ens enamora per la seva força i la seva carrera, quasi plusquamperfecta, que l’eleva a la categoria de “senyora del cinema europeu”: es tracta d’Isabelle Huppert. La veurem a Elle, que és possiblement un dels millors Verhoeven  i segur que amb aquesta pel·lícula servirem el debat i també la veurem en un registre totalment diferent a l’Avenir  (26-02) de Mia Hansen-Løve, una directora a qui des de Le père de mes enfants estimem profundament

Seguint amb propostes de cinema europeu, presentarem  L’économie du couple (12-03) del realitzador belga Joachim Lafosse  a qui ja vam canonitzar amb À perdre la raison que es va presentar l’any 2012 al  DA  i que, en aquesta ocasió,  ens parla de parella i crisi econòmica i de com ambdues coses s’emboliquen per destrossar la vida de la gent.

Ken Loach, representarà el cinema anglès i ens seguirà parlant de crisi econòmica i burocràcia. I, Daniel Blake  (05-03), va rebre la Palma d’Or a Canes i el Premi del Públic a Donostia i la representació europea acabarà amb  la irlandesa Sing Street  (26-03) de John Carney ,  que des de Irlanda, amb els seus acords,  posarà uns tons més alts els ànims del públic.

Però si fem un recorregut pel cinema amb signatura, no podem faltar a la convocatòria dels Premis Gaudí i, per aquest motiu, presentarem La propera pell (29-01), escrita i dirigia a quatre mans per  Isaki Lacuesta i Isa Campo que acapara, entre d’altres,  les nominacions a millor pel·lícula, millor director i millor guió.

I tornarem a viatjar al Japó, perquè ja és un lloc de trobada amb el nostre públic, si del que es tracta és de la projecció  d’un film de Hirokazu Kore-eda. En aquest cas la seva última producció Després de la tormenta (12-02),  amb l’extraordinari i habitual Hiroshi Abe (Still Walking, 2008) .

L’anime, genuïnament japonés,  estarà representat amb La princesa Kaguya  (19-02) d’Isao Takahata, basada en una famosa llegenda japonesa del sg. IX.   Tanmateix no ens oblidarem del cinema xinés que estarà representat per Mountains May  Depart (19-03) de Jia Zhang Ke ,  la “pel·lícula riu” sobre la història més recent de Xina i dels canvis del seu model social.

Onze pel·lícules i onze diumenges per gaudir i compartir amb la gran família del cinema VO.

Adam I Eva al Tecnoparadís

Com en el Hollywood dels 50, el sistema d’stars segueix funcionant a tutti plen, i Passengers n’és la prova de torn si tenim present l’expectació que ha generat i la recaptació que, a 8 de gener, és de més de 4,5 milions d’euros.
No podem negar que el punt de partida no sigui molt i molt bo i també que el desplegament de la direcció artística i l’escenografia són impressionants. Però també, des del primer moment, ens envaeix  la sensació que, fins i tot els actors, no van més enllà de formar part dels decorats, cosa que ens reafirma el lluïment explícit dels  seus cossos Danone sempre que ve mig a tir en una escena.
De bones intencions, com dèiem, ja en hi ha, fins i tot en algun moment, ens fa pensar en una relectura de l’Antic Testament en clau futurista. Només caldria una veu en off que digués: “No és bo que l’home estigui sol” quan en James-Adam dóna vida a la seva particular Eva-Aurora. I el cambrer-androide Michael Sheen  pot ser la rèplica de mateix diable encarnat en  la serp que, al paradís particular on es troben,  ensenya a pensar a Adam i mig camuflat de coach  li insinua que si es troba  al Paradís, per què no gaudir – lo a tutti plen.  Mal que mal encara té 90 anys per davant.
A partir d’aquí, no direm més perquè faríem spoiler i també perquè no passem del boy meets girl i tot el que ve darrera…
Sorprèn però que el realitzador noruec Morten Tyldum, després de The Imitation Game (Descifrando Enigma), biopic basat en el matemàtic Alan Turing, famós per haver desxifrat els codis secrets dels nazis, no hagi estat capaç de donar més relleu a la seva última pel·lícula que després d’un bon inici cau en les planúries argumentals i no es torna a aixecar el vol.