Sembla que darrerament el cinema, i especialment el de ciència ficció, torna a reflexionar sobre la fi dels dies, dels humans i de la Terra com ara la coneixem. Parlo concretament de dues pel·lícules que coincideixen a la cartellera. La primera en estrenar-se va ser El fin de los dias (2012) dels germans Pastor i la segona, apareguda el passat divendres, amb l’incombustible comandant Tom Cruise pilotant-la, anomenada Oblivion (2012).
Els germans Pastor ens proposen assistir a la fi del món des del cap i casal del nostre petit país i ens fan sentir espectadors de primera fila, identificats amb tot un seguit d’espais que formen part, no dels nostre imaginari fílmic , sinó de la nostra quotidianitat i, això, en el nostre cas és impagable perquè sempre que el món s’acaba, sembla que només s’acaba a Nova York. També hem d’agrair a la jove parella de directors que van debutar als USA, que el motiu de l’extinció sigui molt més suggerent que en la majoria dels casos i no ens sotmetin a l’enèsima espècie de fill d’Alien. Plantejar una por difosa, una ansietat desbordada que impedeix als humans sortir de casa, és una metàfora deliciosa del mal que ens està menjant el moll de l’ós en els darrers temps. Tenim por a una altra davallada financera, a perdre la feina, a l’índex Dow Jones, a menjar transgènics que ens portaran a patir un càncer irreversible, a perdre l’última paga extra que ens queda i ja no dic a perdre la parella perquè les parelles fa temps que estan perdudes. I tot plegat les consultes dels psiquiatres són plenes a vessar mentre els fàrmacs de la felicitat generen ingressos milionaris i per demostrar-ho “Efectos secundàrios“, la darrera cinta d’Stephen Shoderberg . En resum el plantejament de l’ansietat col·lectiva que porta al col·lapse i a la fi de la humanitat és molt i molt lloable i d’altra banda cal lloar també les extraordinàries interpretacions de José Coronad; un dels durs més durs del cinema espanyol i de Quim Gutiérrez; un valor en alça que tots recordem en els seus inicis adolescents a la sèrie Poble Nou.
Oblivion del director Joseph Kosinski (Tron: Legacy, 2010) és una pel·lícula de disseny impecable, des de la torre-casa de vigilància, les andròmines, els aparells voladors i els drons fins els paissatges desolats per l’apocalipsi (per cert, tots de Nova York), que té un guió acceptable, basat en l’engany inicial que és desfà per les evidències que recull, com si fossin molletes de pa, el càndid i oblidadís Cruise mentre patrulla pels paisatges desèrtics de l’ extingida Terra. Fins i tot la inquietant Vic (Andrea Riseborough), parella vigia que se li ha adjudicat, ens té en escac durant una bona estona per la seva ambivalència i fredor. Però de sobte tot va encaixant i el disciplinat Jack Harper acaba encapçalant una rebel·lió quan pren consciència de la seva autèntica identitat.
Fins aquí diríem que tot bé: cinema d’entreteniment -que també n’hi ha d’haver, perquè la indústria funcioni, es venguin crispetes i no tanquin els cinemes- prou digne per poder passar una tarda amb un parell de fills adolescents i la parella tot aconseguint la difícil pau social d’anar al cinema tots quatre. Ara bé, els finals d’ambdues pel·lícules són, com diuen els italians “per facere un manifesto” i, a més a més, esdevenen una mena de regal de jubilació pel papa Ratzinger. El missatge bíblic és molt clar: “Creixeu i multipliquem-vos, ompliu la Terra….”
I com sempre, quan ja marxaries cap a casa, content d’haver vist un producte digne, marxes remugant per l’enèsim insult a la intel·ligència dels espectadors perpetrat en una sala de cinema. La solució a tots els mals és la reproduir l’espècie i, així quan els problemes són insolubles i el món s’acaba, la gran troballa, la pedra filosofal que ens portarà a la salvació és continuar amb el determinisme natural de reproduir-nos fins que arribem altre cop a la extinció.
Els germans Pastor podrien haver deixat en Quim Gutiérrez travessant la Via Laietana i a nosaltres dubtant per la resta dels nostres dies si aconseguiria arribar a l’altra banda del carrer i en Joseph Kosinski podria haver deixat els dos herois fent petar la base dron amb l’astorament dels terrícoles supervivents. Però no, tant uns com l’altre, s’han vist en la necessitat d’explicar-nos més i més i de destrossar així un metratge que mantenia el tipus amb dignitat. Imagino que déu ser l’allargassada ombra del pare Spielberg i els seus epílegs dinamitadors. Sigui com sigui, dues oportunitats perdudes de fer cinema d’entreteniment que no pretengui donar peixet a un públic fàcil sinó donar elements perquè quan se surt de la sala de projecció la pel·lícula segueixi rodant en els nostres caps. Ara, en sortir, simplement les hem oblidades.
RATATOUILLE 