AL MEU FILL. A LA CARRETERA

 

On the road (2012) de Walter Salles és, sens dubte, la millor pel·lícula que podem veure aquesta setmana a Tarragona. Tanmateix el  dissabte 20 d’abril, a les cinc de la tarda, només hi havia dos espectadors a la sala: jo i el meu fill. I vaig sentir una doble sensació de satisfacció i tristor perquè,  per un costat podia gaudir d’aquella joia amb un dels pocs representants de la més jove generació cinèfila       –que va al cinema- i, per l’altre, adonar-me’n que potser aquesta ciutat, molt sovint, no es mereix el cinema que té.

Però deixant de banda penes i alegries primaverals, em disposo a reivindicar el director brasiler Walter Salles (1956) que ens va començar a captivar amb  Estació Central de Brasil  (1988) i que,  després de Diarios de motocicleta, només havia participat en projectes conjunts com ara Paris je t’aime (2006)   Chacun son cinéma (2007) i Historias de derechos humanos (2008) amb aportacions molt lloables però amb regust a poc.

Ara,  amb On the road,  construeix un homenatge a la Beat Generation posant en escena  A la carretera  (1957) de Jack Kerouac, que ha esdevingut la icona d’aquest grup d’iconoclastes constituït pel mateix Kerouac,  -que a la novel·la es posa a  la pell  del seu  alter ego Sal Paradise-  (Sam Riley), Alen Ginsberg (Carlo Marx/Tom Sturridge) i William S. Burroughs (Viggo Mortensen/ Old Bull Lee/William S. Burroughs).

La força dels personatges reals que van qüestionar la societat americana els anys 50, posant en dubte les convencions sexuals, llançant-se a la compulsió de la vida  i a l’experimentació amb drogues per arribar als límits de la creació,  s’encarna a la perfecció en joves valors  com ara Sam Riley (Control, 2007) i Tom Sturridge, el sempre genial Viggo Mortensen i, sobretot, en Garret Hedlund (Tron Legacy, 2010 i Troya, 2004)); l’altre gran descobriment,   en el paper de Dean Moriarty, l’alter ego de Neal Cassady, l’etern company de viatge de Kerouak i font d’inspiració en molts dels seus llibres i també de Tom Wolfe a la seva novel·la Acid test.

Salles sap transmetre la pulsió del camí el desig compulsiu de viure de Dean Moriarty i l’admiració de Kerouac cap a un personatge que desitja, a cops no comprèn i d’altres tem però del qual no es pot despendre perquè l’amistat entre els integrants del grup beat també va més enllà de les convencions dels temps que els va tocar viure.

El viatge és el protagonista i és la font d’inspiració de la literatura d’aquesta generació precursora de la hippie: contracultural, alternativa, despresa i, sobretot, amant de la vida al límit i de l’experimentació. Tot plegat un cocktail insuperable quan es tracta de trobar la motivació per a escriure i la inspiració ultrasensorial; un beuratge on la pulsió creativa esdevé  la parella indestriable del camí. No és estrany doncs que,  Kerouac,  en ser preguntat per un periodista sobre quan temps va necessitar per escriure el llibre va respondre que tres setmanes i en ser  preguntat per quant va durar el viatge digués que set anys. Set anys d’experiències acumulades que només una flebitis  i el repòs necessari per  poder superar-la,  van aconseguir posar sobre un rotlle de paper de 36 metres i en un sol paràgraf on es condensa  l’intensa història de la seva amistat amb el poeta Neal Cassady. Tanmateix el llibre, escrit el 1951, no va veure la llum fins el 1957 en què Kerouac, més madur i cansat va acceptar fer-hi les correccions que els editors demanaven des d’un  principi.

La sensació de l’espectador, en sortir de la sala, és d’haver viatjat realment per tots els Estats Units de Denver a New York de New York a San Francisco…. i tot a un ritme trepidant i desenfrenat que ens transmet els ritme dels protagonistes reals de la història. Tot plegat un 10 rodó a l’hora d’adaptar aquest text temut per més d’un cineasta i que era un antic projecte de Salles que la va llegir el 1984, quan va ser permesa per la censura brasilera, i va tenir en ment tot aquest temps.  Prova evident  de què fer bon cinema no és fàcil, i que aquest arribi a molts espectadors,  encara més, i no pas per problemes de distribució sinó per manca d’estómac del públic, per no dir coses pitjors…

Però retornant al inici,  i al marge de la taquilla, aquesta represa del meu bloc està  dedicada al meu fill Adrià que, a les fosques i ben assegut a la seva  butaca, va gaudir d’aquesta gran obra de la literatura i el cinema. Vagi per ell i per tots els que,  com ell,  encara gaudeixen anant a la sala de projecció!

UUUUDOOOOLLLLL

 

HOWL

Direcció i guió: Rob Epstein i Jeffrey Friedman.

País: USA.

Any: 2010.

Durada: 90 min.

Gènere: Biopic, drama.

Howl és un homenatge de Rob Epstein i Jeffrey Friedman —els directors— i Gus van Sant —en aquest cas com a productor— a la figura transgressora que fou el poeta Allen Ginsberg. I no ens ha d’estranyar pas, perquè tot tres són coneguts representants del cinema queer nord-americà.

La pel·lícula arranca amb el judici, de caire moralista i conservador, que va haver d’afrontar Lawrence Ferlinghetti —editor de Ginsberg— després de publicar de  Howl and Other Poems (1956). D’aquells poemes, “Howl”,   es va convertir ràpidament en un crit de protesta  de tota una generació:la Beat Generation, encapçalada per noms tan reconeguts com Jack Kerouac o Neal Cassady.

Els defensors més rancis del mode de vida nord-americà consideraven el poema obscè i declaradament homosexual. Però realment —i  en paraules del mateix Ginsberg-  no era res més que la forma de declarar el seu amor per Peter Orlovsky, amb qui va formalitzar una relació de parella, fins a la fi dels seus dies.

Però la proposta d’Epstein i Friedman no és el típic biopic que segueix una línia argumental cronològica o que narra els records d’una vida  a partir d’un flashback,  sinó que és una barreja d’estils, punts de vista i fins i tot gèneres. Podem veure Ginsberg —James Franco—  recitant de forma vehement entre un grup d’intel·lectuals de l’època, o seguir una entrevista al jove poeta.  Fins i tot, en certs moments, els directors recorren a l’animació.

 Tots aquests recursos estan al servei d’un producte que vol evocar el sentiment d’una època que  potser s’ha mitificat excessivament  —com passa sovint  als Estats Units— i que, a la fi,  acaba convertida en objecte de consum  i, fins i tot, de reclam turístic.

 Però, l’important , allò que ens queda de debò, és l’obra d’un home  que detestava la política, que el veritable camí de la salvació era transformar l’ànima dels individus i que va ser capaç de deixar-nos uns versos incòmodes que encara ens acompanyen: “Vaig veure les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria, famolenques, histèriques, despullades, arrossegant-se pels carrers dels negres, a punta de dia, cercant una colèrica punxada…”

Amb la revetlla de Sant Joan us fem l’última proposta de la temporada de la Sala 8 i  Mig. I amb el comiat, el desig de retrobar-nos els mes de setembre amb noves propostes i noves complicitats.

US DESITJO UN BON ESTIU.

RATATOUILLE

 

ELS WEBS

http://howlthemovie.com/

http://www.imdb.es/title/tt1049402/combined

http://homenajeaallenginsberg.blogspot.com/

ELS FESTIVALS

Sundance Film Festival, 2010

Berlin Internacional, 2010

FRAMELINE San FranciscoInternational LGBT Film Festival, 2010

Seattle International Film Festival, 2010

Karlovy Vary Film Festival, 2010

LES LECTURES

William S. Burroughs (1959) El Almuerzo

Jack Kerouac (1958). Dharma Bums (Los vagabundos del dharma)

LES LECTURES

William S. Burroughs (1959) El Almuerzo

Jack Kerouac (1958). Dharma Bums (Los vagabundos del dharma)

ALTRES PEL·LÍCULES RECOMANADES

 (Drugstore Cowboy, 1989), de Gus Van Sant

 Mi Idaho privado (My own private Idaho, 1991) de Gus van Sant

 I’m Not There, 2007 de Todd Haynes