CREIXEU I MULTIPLIQUEU-VOS…

 

 

Sembla que darrerament el cinema,  i especialment el de ciència ficció,  torna a reflexionar sobre la fi dels dies, dels humans   i de la Terra com ara  la coneixem. Parlo concretament de dues  pel·lícules que coincideixen a la  cartellera. La primera en estrenar-se va ser  El fin de los dias  (2012) dels germans Pastor i la  segona,  apareguda el passat divendres,  amb l’incombustible comandant Tom Cruise pilotant-la, anomenada Oblivion (2012).

Els germans Pastor ens proposen assistir a la fi del món des del cap i casal del nostre petit país i ens fan  sentir espectadors de primera fila,  identificats amb tot un seguit d’espais que formen part, no dels nostre imaginari fílmic , sinó de la nostra quotidianitat i, això, en el nostre cas és impagable perquè sempre que el món s’acaba, sembla que només s’acaba a Nova York.  També hem d’agrair a la jove parella de directors que van debutar als USA,  que el motiu de l’extinció sigui molt més suggerent que en  la majoria  dels casos i no ens sotmetin a l’enèsima espècie de fill d’Alien.  Plantejar una por difosa, una ansietat desbordada que impedeix als humans sortir de casa, és una metàfora deliciosa del mal que ens està menjant el moll de l’ós en els darrers temps. Tenim por a una altra  davallada financera, a perdre la feina, a l’índex Dow Jones, a menjar transgènics que ens portaran a patir un càncer irreversible, a perdre l’última paga extra que ens queda i ja no dic a perdre la parella perquè les parelles fa temps que estan perdudes. I tot plegat les consultes dels psiquiatres són plenes a vessar  mentre els fàrmacs de la felicitat generen ingressos milionaris i per demostrar-ho “Efectos secundàrios“,  la darrera cinta d’Stephen Shoderberg . En resum el plantejament de l’ansietat col·lectiva que porta al col·lapse i a la fi de la humanitat és molt i molt lloable i d’altra banda cal lloar també les extraordinàries interpretacions  de José Coronad; un dels durs més durs del cinema espanyol  i de Quim Gutiérrez;   un valor en alça que tots recordem en els seus inicis adolescents a  la sèrie Poble Nou.

Oblivion  del director  Joseph Kosinski  (Tron: Legacy, 2010) és una pel·lícula de disseny impecable,  des de la torre-casa de vigilància, les andròmines, els aparells voladors i els drons  fins els  paissatges desolats per l’apocalipsi (per cert,  tots de Nova York),  que té un guió acceptable, basat en l’engany inicial que és desfà  per les evidències que  recull, com si fossin molletes de pa,  el càndid i oblidadís Cruise mentre patrulla pels paisatges desèrtics de l’ extingida Terra.  Fins i tot la inquietant Vic (Andrea Riseborough),  parella vigia que se li ha adjudicat,  ens té en escac  durant una bona estona per la seva ambivalència i fredor. Però de sobte tot va encaixant i el disciplinat Jack Harper  acaba encapçalant una rebel·lió quan pren consciència de la seva autèntica identitat.

Fins aquí diríem que tot bé: cinema d’entreteniment  -que també n’hi ha d’haver,  perquè la indústria funcioni,  es venguin crispetes i no tanquin els cinemes- prou digne per poder passar una tarda amb un parell de fills adolescents i la parella tot aconseguint la difícil pau social d’anar al cinema tots quatre.  Ara bé,  els finals d’ambdues pel·lícules són,  com diuen els  italians  “per facere un manifesto” i,  a més a més,  esdevenen  una mena de regal de  jubilació pel papa Ratzinger. El missatge bíblic  és molt clar: “Creixeu i multipliquem-vos, ompliu la Terra….”

I com sempre, quan ja marxaries cap a casa,  content d’haver vist un producte digne, marxes remugant per l’enèsim insult a la intel·ligència dels espectadors perpetrat en una sala de cinema. La solució a tots els mals és  la reproduir l’espècie  i, així quan els problemes són insolubles i el món s’acaba,  la gran troballa, la pedra filosofal que ens portarà  a la salvació és continuar amb el determinisme natural  de reproduir-nos fins que arribem altre cop a la extinció.

Els germans Pastor podrien haver deixat en Quim Gutiérrez travessant la Via Laietana i a nosaltres dubtant per la resta dels nostres dies si aconseguiria arribar a l’altra banda del carrer i en Joseph Kosinski  podria haver deixat els dos herois fent petar la base dron amb l’astorament dels terrícoles supervivents.  Però no,  tant uns com l’altre, s’han vist en la necessitat d’explicar-nos més i més i de  destrossar així un metratge que mantenia el tipus amb dignitat.  Imagino que déu ser l’allargassada  ombra del pare  Spielberg i els seus epílegs  dinamitadors.  Sigui com sigui,  dues oportunitats perdudes de fer cinema d’entreteniment que no pretengui donar peixet a un públic fàcil sinó donar elements perquè quan se surt de la sala de projecció la pel·lícula segueixi rodant en els nostres caps. Ara,  en sortir,  simplement les hem oblidades.

EL CATALÀ: UN LLENGUATGE ARTIFICIAL

Eva, de Kike Maíllo, era una de les estrenes més esperades d’aquest, gairebé, inici d’hivern plujós  que tots començàvem a enyorar desprès de tantes calors.

Divendres, sis de la tarda. Em dirigeixo a la taquilla. Demano tres entrades per Eva i em diuen que em surten de franc per l’acumulació de punts a la meva targeta d’incondicional. I és que la fidelitat cinèfila té premi. Però la següent gran notícia és quan la taquillera amiga em demana si vull les entrades pel passi en català. Responc que sí —mig extasiada per tantes bones notícies.

 Arribem a la sala,  just quan tanquen els llums i comença l’espectacle. Primeres paraules en català. Iupppiii!!!! Però,  ben aviat: “todo mi goso en un poso” perquè en Daniel Brühl  i Alberto Amman –els germans amb altes competències- comencen a parlar en la llengua de l’imperi.

Desprès d’algun cop de cap, degut al cansament acumulat de la setmana i al ritme de la pel·lícula,  començo a pensar que la celebrada última gran producció del cinema català és una mica bluf. La història es fa pesada, no hi ha química entre el trio format pels germans i Marta Etura que va de guapa —i, potser no ho és tant— i, a més a més,  la vaig patir abans d’ahir a Mientras duermes;  “con su sonrisita”,  com bé diu en Lluís Tosar en el paper de porter psicòpata. Sort que en Lluís Omar aguanta plano com un senyor! I quan intento trobar-li alguna gràcia a l’Eva  —la nena—,  cada cop se’m fa més odiosa. De fet l’Eva és la típica saberuda que posaries cara a la paret cada dia si no fos que, les últimes tendències pedagògiques i la política de la correcció, no ho permeten.

 Finalment em començo a preguntar quin és el missatge de la pel·lícula i, molt abans del final,  ja sé com acabarà. En resum: ja he perdut el poc interès que em despertava. Però, de sobte, i per no renunciar a la màxima que, fins i tot, la pel·lícula més dolenta ens ensenya alguna cosa, arribo a la conclusió de quin és el missatge de la cinta. Estic per trucar al president Mas perquè,  si li agrada tant poc el cinema com al president Pujol, no se n’assabentarà del missatge subliminar d’Eva —la darrera gran producció digital del cinema català i l’enèsima mostra del talent que es desborda de l’ESCAC.

 És prou evident, Eva —versió en català— és una construcció fílmica feta per advertir-nos que, ben aviat,  parlar català serà tan estrany que nostra llengua tindrà categoria de llenguatge artificial i,  evidentment, només el parlaran els androides. I,  com bé  deia Philip K Dick, els androides acostumen a somniar amb ovelles elèctriques  i, fins i tot, en ser lliures.