TARDOR CINÈFILA

Benvolguts,

Aquesta setmana a la 8 i Mig seguim fent tintinades i barallant-nos amb unicorns mentre naveguem sobre la sorra tot  escoltant els crits del capità més malparlat de totes les contrades conegudes.

I per als que ja heu vist en Tintin,  les bones noves són extraordinàries. No són en versió original,  perquè a la vida no es pot tenir tot,  però us garanteixo que gaudireu com a salvatges submergits en quilòmetres de cel·luloide. No esteu melancòlics perquè habemus papam. Si! Efectivament! Aquesta setmana podrem veure l’esperada Melancholia del més controvertit cineasta de tots els temps. I si el món s’acaba  sota la batuta de Lars bon Trier, tant hi fa perquè haurem gaudit fins al final.

Melancholia ve de Cannes on més d’un es va esgarrifar amb les declaracions del seu director;  per allò d’una mala entesa política de la correcció,  que no professa Lars von Trier. Després va aterrar a Sitges i, finalment, arriba a Tarragona on més d’un ja es delia en l’espera. Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, Alexander Skarsgård, Stellan Skarsgård, Udo Kier, John Hurt i Brady Corbet formen un repartiment en estat de gràcia —… i mira que el meu profe de crítica em va prohibir utilitazar aquesta frase!—  que ens submergirà en una història inquietant,  hipnòtica i visualment perfecta.

El cinema té molt clar que el món s’acaba i que hi ha d’altres terres on poder fugir,  i així es va poder veure a Sitges,  a toc de zombi, finals del món i dobles de la nostra estimada Terra.  I és que el terror i la ciència ficció ja fa temps que són terrenys adobats per a la crítica més radical del nostre status quo mundial basat en la depredació i el capitalisme radical que, de tant en tant,  es disfressa de mala consciència i solidaritat.

 

 

 

I per si no en teníem prou ens visita també en  Nanni Moretti  -un dels meus directors preferits- que va acompanyat d’un genial Michael Piccoli vestit de blanc impolut. Habemus Papam és doncs la darrera proposta del cinema italià més crític i combatiu encara que no li agradi a en Carlos Boyero del País  —a mi tampoc m’agraden les seves crítiques conservadores i m’he d’aguantar!.  Primer en Moretti es va posar amb Il Cavaliere i ara amb tot el pontificat romà. Aquest home és un autèntic antisistema dels que ja no en queden a la Plaça Catalunya!

 

 

 

Bon profit i compte,  que desprès dels excessos de la castanyada no podem seguir abusant.

RATATOUILLE

L’ADOLESCÈNCIA DE LA 8 I MIG

Benvolguts,

La setmana passada la 8 i Mig va fer un any i aquesta setmana ja està en plena adolescència. Està totalment desconeguda.

Per començar aquest cap de setmana,  i fins dilluns,  hi ha programació doble que es reparteix entre Les derniers jours du monde i una nova proposta. Es tracta de la pel·lícula que va guanyar l’Oscar i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa en l’última edició d’ambdós premis.

Dirigida per Susan Bier En un mundo mejor (Haevnen, 2010) és una producció de Zentropa, la productora de de Lars von Trier que encara aglutina molts dels valors del Dogma 95.

Susan Bier explica una història amb un format prou convencional -ben allunyat de les propostes del Dogma 95-  que, de vegades, ratlla els límits del telefilm, però que a la fi  surt airosa de l’empresa amb una proposta que ens fa pensar en temes fonamentals: la violència, l’amor, l’amistat, la solidaritat. Tot plegat podria semblar massa per a una sola pel·lícula, però no és pas així perquè la directora sap enllaçar els temes de manera prou solvent. Només cal recordar les seves  anteriors propostes  com  ara Brothers ( Brødre, 2004)  que gràcies a la seva intensitat dramàtica va propiciar un remake d’Hollywood o Després de la boda ( Efter brylluppet, 2008).

A més,  cal destacar la possibilitat de veure una sèrie d’actors danesos: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, que estem acostumats a trobar als festivals, com ara el de Donostia però que no podem gaudir en el cinema comercial. Grans actors que omplen la pantalla amb  la seva presència, que transmeten sentiments només amb la seva actitud corporal, la forma de respirar  o la seva mirada perduda.

A partir de dilluns la nena surt de marxa i cada dia hi haurà una pel·lícula i un convidat amb qui podrem debatre sobre el que més ens agrada. Cinema català al cent per cent, per demostrar que, a Catalunya,  la indústria del cinema existeix i que el que s’hi produeix interessa tothom i més enllà de les nostres fronteres.

Podrem tornar a gaudir amb pel·lícules com ara Elisa K que va passar per la 8 i Mig,  Pa Negre que ha estat més de 3 mesos als Cinemes Oscar i d’altres títols com  ara Bloc, La mosquitera, Bruc…

Una oportunitat que no us podeu perdre per fer cinema i per fer país. I si voleu estar a l’última només cal que us descarregueu el tríptic amb tota la informació.

CATTRIPTICS

RATATOUILLE

 

LA VULGARITAT ENFONSA EL BON CINEMA

Benvolguts,

Aquesta setmana la llei del mercat i el Torrent de vulgaritat “mesetaria” ens prenen la Sala 8 i Mig el cap de setmana i una joia com Submarino només es projectarà de dilluns a dijous.

La nostra resposta ha d’ésser la resistència activa. Omplir l’illa de bon cinema que és la 8 i Mig la resta de la setmana i fer que Submarino arrasi la taquilla.

SUBMARINO

Director: Thomas Vinterberg
País: Dinamarca, Suècia
Any: 2010
Durada: 105 min
Gènere: Drama
Idioma: Danès

Thomas Vinterberg va ser fundador, amb Lars von Trier i d’altres joves cineastes danesos, del moviment Dogma 95 que cercava una nova aposta formal a l’hora de fer cinema. Els definia un estil minimalista que pretenia reduir a la mínima expressió la producció i centrava les seves històries en un “ara” i un “aquí” del qual no podia fugir la trama.

En aquesta ocasió, —quan ja han passat molts anys de la fundació de Dogma 95— Vinterberg vira cap a un registre molt diferent que l’allunya de la fundacional Celebració (1998). Transforma tot allò que era contenció en un joc de flash backs amb l’objectiu de trencar la linealitat d’una història servida en quatre capítols.

Submarino és un drama familiar basat en la novel·la homònima de Jonas T. Bengtsson. Narra la història de dos nens que han de tenir cura del seu germà petit perquè la mare és alcohòlica i la seva infància transcorre entre la marginació i la necessitat de seguir endavant malgrat la duresa del dia a dia. Però d’adults, la vida tampoc no els tractarà gaire bé i, a més, els obligarà a passar comptes amb el seu passat.

Aquest Submarino ens permetrà baixar a les profunditats d’una història dura, on la solitud, les drogues i l’alcohol són els companys dels protagonistes. Uns protagonistes encarnats per Jakob Cedergen i Peter Plaugborg que broden els seus papers: sobretot el primer —en el paper de Nick— que, amb el seu físic rude i el seu domini de la contenció i el drama, dóna una llum especial a un ésser profundament maltractat que, malgrat tot, encara espera una porta oberta a la redempció.

Amb una certa tristor, però també amb l’esperança que el bon cinema vagi guanyant terreny sobre la gasòfia i la grolleria, us desitjo que gaudiu de l’estrena d’aquesta joia danesa.

RATATOUILLE