LA GRANDE BELLEZZA

Segons el DIEC subjugar és posar sota el jou, reduir a subjecció, conquerir per la força i això és, exactament, el que provoca La Grande Belezza de Paolo Sorrentino: una total subjugació per la força de les imatges.

Es pot teoritzar sobre l’herència de Fellini i sobre si aquesta Grande Bellezza  és més o menys bella que La Dolce Vita,  si retrata millor o pitjor Roma que la Roma del mestre o si reflexiona més o menys finament sobre el desert creatiu que Otto e Mezzo,  però l’únic que a mi se m’acudeix en aquest moment,  sotmesa encara,  com estic, al xoc posttraumàtic de les sensacions per segon que destil·la el film és dir: gràcies mestre Sorrentino.

I és que una pel·lícula com aquesta només es pot fer a Roma, el seu protagonista només es pot dir Jep Gambardela i l’actor que l’encarna només pot ser  Toni Servillo que és l’home que acompanya Sorrentino en les seves pel·lícules des d’aquella extraordinària Le conseguenze dell’amore  i, posteriorment, encarnant  Juglio Andreotti a Il Divo.

Jep Gambardela és el cànon dels llibertins, dels deixebles de Casanova del segle XXI; és la reencarnació del Marcello Rubini (Marcello Mastroianni) de la La Dolce Vita i estic ben segura que si Fellini hagués imaginat el seu periodista itinerant amb 65 anys, l’hagués imaginat com en Jep Gambardela perquè en Jep no vol ser mundà, sinó que vol ser el rei de la mundanitat i sap que té la força d’organitzar les bacanals més salvatges però també té força per a destruir-ne qualsevol que no sigui del seu grat.   I deambula suaument, com si la vida no passés, perquè el pas del temps és viure cada dia coses noves i en Jep és pres del desig de desitjar i, per tant, la nostra postura davant la pel·lícula de Sorrentino ha de ser, també, la de deixar-nos portar per les imatges i deambular com el mateix protagonista, com si el temps no passés  mentre ens deixem embriagar per les imatges i per una Roma que sempre serà “la cità”.

Aquesta setmana a Tarragona (Ocine-Gavarres / 19h), tenim l’oportunitat de veure aquesta cinta que ha obtingut el premi a la  Millor Pel·lícula, Millor Actor i Millor Muntatge als premis del Cinema Europeu. I la única cosa que podem fer és anar a veure-la i sucumbir a la seva bellesa, com sucumbeix a la bellesa de Roma un turista japonès que només començar la cinta cau mort, depassat per la força la bellesa infinita que destil·la Roma.

TARDOR CINÈFILA

Benvolguts,

Aquesta setmana a la 8 i Mig seguim fent tintinades i barallant-nos amb unicorns mentre naveguem sobre la sorra tot  escoltant els crits del capità més malparlat de totes les contrades conegudes.

I per als que ja heu vist en Tintin,  les bones noves són extraordinàries. No són en versió original,  perquè a la vida no es pot tenir tot,  però us garanteixo que gaudireu com a salvatges submergits en quilòmetres de cel·luloide. No esteu melancòlics perquè habemus papam. Si! Efectivament! Aquesta setmana podrem veure l’esperada Melancholia del més controvertit cineasta de tots els temps. I si el món s’acaba  sota la batuta de Lars bon Trier, tant hi fa perquè haurem gaudit fins al final.

Melancholia ve de Cannes on més d’un es va esgarrifar amb les declaracions del seu director;  per allò d’una mala entesa política de la correcció,  que no professa Lars von Trier. Després va aterrar a Sitges i, finalment, arriba a Tarragona on més d’un ja es delia en l’espera. Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, Alexander Skarsgård, Stellan Skarsgård, Udo Kier, John Hurt i Brady Corbet formen un repartiment en estat de gràcia —… i mira que el meu profe de crítica em va prohibir utilitazar aquesta frase!—  que ens submergirà en una història inquietant,  hipnòtica i visualment perfecta.

El cinema té molt clar que el món s’acaba i que hi ha d’altres terres on poder fugir,  i així es va poder veure a Sitges,  a toc de zombi, finals del món i dobles de la nostra estimada Terra.  I és que el terror i la ciència ficció ja fa temps que són terrenys adobats per a la crítica més radical del nostre status quo mundial basat en la depredació i el capitalisme radical que, de tant en tant,  es disfressa de mala consciència i solidaritat.

 

 

 

I per si no en teníem prou ens visita també en  Nanni Moretti  -un dels meus directors preferits- que va acompanyat d’un genial Michael Piccoli vestit de blanc impolut. Habemus Papam és doncs la darrera proposta del cinema italià més crític i combatiu encara que no li agradi a en Carlos Boyero del País  —a mi tampoc m’agraden les seves crítiques conservadores i m’he d’aguantar!.  Primer en Moretti es va posar amb Il Cavaliere i ara amb tot el pontificat romà. Aquest home és un autèntic antisistema dels que ja no en queden a la Plaça Catalunya!

 

 

 

Bon profit i compte,  que desprès dels excessos de la castanyada no podem seguir abusant.

RATATOUILLE