Cinema, hivern i Nadal

Ja ha passat Nadal i enfilem directe el Cap d’Any. Encara tenim dies per relaxar-nos, celebrar l’hivern recentment  estrenat  i passar llargues hores veient cinema del bo.

La primera opció és fer deures i repassar les estrenes del cinema espanyol que van caure de la cartellera abans que les poguéssim veure i que ara es recuperen gràcies a les seves nominacions als Goya: Un monstruo viene a verme (12), Tarde para la ira (11), El hombre de las mil caras (11) 1898. Los últimos de Filipinas (9

Però si encara no teniu clar per on començar, no ho dubteu,  Tarde para la ira és la revelació de l’any i Raul Arévalo ja compta entre els nostres “actors-directors favorits”. El jove realitzador afronta una història de revenja d’un perdedor encarnat magistralment per Antonio de la Torre que, després de Caníbal ,  va ser moralmenttot i no ser reconegut amb la Conxa- el millor actor que es va veure a l’edició del Festival de Donosti del 2013 i des de llavors no ha parat de fer pel·lícules espectaculars (La isla mínima (2014), Felices 140 (2015) , Hablar (2015), Que Dios nos perdone (2016).

Entre les estrenes de setmanes enrere, encara podem trobar l’excepcional  La llegada, signada per Denis Villeneuve que ja ens està preparant la última versió de Blade Runner (Ryan Gosling, Harrison Ford), Hasta el último hombre (Haksaw Ridge), de Mel Gibson; un  drama bèlic que cal tenir en consideració si es tenen presents les seves intencions pacifistes, Infiltrado amb Bryan Cranston , que després de Breaking Bad no acaba de trobar un paper com el de Walter White  (àlies Heisenberg) i la última producció de Sean Ellis sobre l’intent d’assassinat de Reinhard Heidrich, mà dreta de Hitler i artífex de la Solució Final que porta  per títol Operacion Anthropoid.

I encara estem a l’aguait de les possibilitat que ens portarà l’inici de  2017 amb les estrenes de la primera setmana de l’any, entre les quals esperem Passengers, amb l’explosiva parella formada per   Jennifer Lawrence, Chris Pratt Comanchería, gran descoberta de Sitges amb un Jeff Bridges que ens torna a apassionar i  Frantz, l’últim Ozon arribat directament de del Festival de Donosti.

TORNEM A LA 8 I MIG

INCENDIES

Director: Denis Villeneuve
País: Canadà, França
Any: 2010
Durada: 130 min
Gènere: Drama, guerra
Idioma: Francès, àrab, anglès

No és casual que després de les vacances de Setmana Santa, a la Sala 8 i Mig de Les Gavarres, se’ns ofereixi una de les pel•lícules més reconegudes per la crítica internacional i pels festivals de Venècia i de Valladolid —on va guanyar el premi al Millor Guió, el Premi del Públic i el Premi de la Joventut. I no és casual perquè es tracta d’inaugurar el darrer trimestre de la temporada amb un títol indiscutible.

Incendies es basa en la punyent obra teatral de Wajdi Mouawad, i a més dels reconeixements esmentats, el 2010, va ser la candidata canadenca a l’Oscar a la Millor Pel•lícula Estrangera de Parla no Anglesa. És el quart llargmetratge de Denis Villeneuve, i la seva protagonista, Lubna Azabal, és una actriu que tots podrem reconèixer per la seva extraordinària interpretació a Paradise now (2005).

Però, a més a més, Incendies té els components bàsics per poder cimentar una pel•lícula perfecta, una pel•lícula que ens atrapa des del primer moment. A Incendies la tragèdia grega i la dramatúrgia shakespeariana es troben en un territori comú, ajudades per una narrativa segmentada en capítols que, ben bé, podrien ser d’un producte del Hollywood de qualité.

I és que com diu el narrador: Una història no acaba mai amb la mort. I és precisament per aquest motiu que Simon i Jeanne han d’iniciar la recerca dels seus orígens a partir del testament de la seva mare. Hauran d’afrontar una veritat desconeguda, en una terra estranya, i descobriran el sentit de les paraules amor, herència, odi i venjança.

Villeneuve evidencia el seu mestratge amb plans curts, enfocant i desenfocant i d’aquesta menera, juga a mostrar els fets, amb fredor, en algunes ocasions, i a insinuar-los subtilment en d’altres però, sempre manté la distància necessària. Una distància que, malgrat tot, no ens salva de submergir-nos de ple en una història que no ens deixarà respirar i ens colpejarà. Però a la fi, com molts cops passa a la vida, deixarà una petita escletxa a l’esperança.

SHY (POETRY)

SHY (POETRY)

Director: Chang-dong Lee
País: Corea del Sud
Any: 2010
Durada: 139 min
Gènere: Drama
Idioma: Coreà

El cinema coreà va entrar a les nostres pantalles de forma molt tímida amb les pel•lícules de Ki-duk Kim, avalat per la bona acollida que van tenir títols com ara Hierro 3 (Bin-jip, 2004) o Samaritan Girl (2004) i per la tasca de difusió del desaparegut BAFF (Barcelona Asian Film Festival). A partir d’aquest moment el gust per descobrir les noves filmografies asiàtiques va créixer entre el públic i noms com ara Chang-wook Park i el pioner Kim varen passar a ser directors de capçalera de més d’un cinèfil agosarat.

El cas de Chang-dong Lee ha estat més discret, tot i que el 2002 va guanyar el premi al Millor Director al Festival de Venècia per Oasis. És tracta d’un director més mesurat en les formes, però tant colpidor, o més, en els continguts perquè en les seves pel•lícules els sentiments ho arrasen tot, però sense caure mai en el melodrama fàcil ni en les concessions d’última hora. Chang-dong sap el que vol, i és conseqüent amb el seu programa, potser perquè és un home bregat en el món del cinema: va ser ministre de Cultura a Corea del Sud i actualment és professor de Direcció i Guió a la Universitat Nacional de les Arts del seu país

Poetry (Poesia) és una història dura; d’iniciació. És pura poesia, bastida amb la força d’un guió colpidor i embolcallada amb grans dosis d’humanitat. I és, també, una extraordinària història que ens introduirà en el millor cinema coreà a través de l’experiència d’una dona.

La Mija, en la seva vellesa, afronta, amb dificultats i passió, la tasca d’escriure el primer poema de la seva vida, gràcies a un curs que fa en el centre cívic del seu barri. Paral•lament haurà d’afrontar una tragèdia: el seu nét està involucrat en un cas de violació múltiple.

Shy (Poetry) és una cita ineludible que va ser reconeguda amb el premi al Millor Guió al Festival de Cannes 2010 i al Festival de Sant Sebastià, a la Secció Perles d’Altres Festivals.