Menú 10/02/17

Aquesta setmana el plat fort indiscutible és asiàtic i ve signat per Hirokazu Kore-eda, un vell conegut a qui sempre ens ve de gust de trobar i amb qui ja ens agrada fer un sopar a l’any per recordar vells temps. I és que Kore-eda ens porta a un territori conegut i no exempt de conflictes. Es tracta del microcosmos familiar que ell tan bé coneix. Umi yori mo mada fukaku (Después de la tormenta, 2016) ha tingut un llarg recorregut per festivals de tot el món: Canes, Donostia i Chicago i aquesta setmana arriba al Cicle VO de la Fundació Catalunya La Pedrera que programa Anima’t.

Un plat que segur se servirà als Òscar d’aquest any és Moonlight perquè ja hi va amb vuit nominacions i perquè ja que l’any passat el black power va ser totalment oblidat a la gala, aquest any requereix unes certes compensacions. Però, sigui com sigui, és una pel·lícula que té tot allò que agrada a l’Acadèmia, fins i tot un punt d’autobiografia no exempta de lluita, superació i llàgrimes.

I finalment recomanar-vos que torneu a menjar un plat que ja es va servir fa dies, en el cas que no  l’hageu provat encara. Es tracta de la reestrena de  Tarde para la ira  del premiat director novell als Goya, Raúl Fernández Arévalo que és, sense cap mena de dubte, un dels joves valors del cinema espanyol. Perquè sempre és millor repetir una menja excel·lent que indigestar-se amb fast food del tipus Fifty Shades Darker  i perdre’s entre les ombres d’una proposta que no porta a cap lloc.

 Bon profit!

UN DUET VIDRIÒLIC

Què li passa a la crítica cinematogràfica de Tarragona, quan en una ràdio se sent a dir que La mosquitera és una pel·lícula pseudointel·lectual?. Ens estem tornant tous o és que de tant de veure Disney Channel ja no sabem diferenciar el cinema en majúscules del cinema d’entreteniment que només serveix per a alienar-nos i oblidar com n’és de dura la vida?.

La mosquitera és un tractat de psicopatologia domèstica que podria portar el subtítol de “neurotitza que fa fort”. És una pel·lícula valenta, radical que s’atreveix amb un llenguatge que descol·loca l’espectador que, en alguns moments, no sap si riure o tallar-se les venes.

La Mosquitera parla d’amor, de dolor, d’abusos, de solitud, de sexe sense concessions, de joventut a la deriva i de vellesa trista… En fi, tots aquells temes que només un bon cineasta és capaç de conjurar en un metratge impecable.

Tanmateix, el gran miracle del cinema es produeix quan dues pel·lícules dialoguen amb dos llenguatges diferents sobre un mateix tema i això passa entre Kynodontas de Yorgos Lanthimos i La Mosquitera d’Agustí Vila.

Kynodontas parteix de la institució familiar per fer una metàfora del totalitarisme i Agustí Vila parteix de la institució familiar per destrossar-la sense donar cap possibilitat de reconstrucció. La neurosi és el vidriol que paralitza i corroeix els membres de la família que s’amaguen darrera el seu trastorn particular i en fan una manera de viure i de relacionar-se. Arribats a quest punt, ja no hi ha res a fer, sinó reproduir el mal en una mena d’etern retorn. Tot plegat sembla que això sigui ficció i només ficció, però no és així: l’única cosa ficcionada que podem trobar a la pel·lícula és la posada en escena, però no la trama ni els personatges que són, gairebé, com els veïns del costat de casa. Aquells senyors tan agradables que ens saluden cada matí a la porta de l’ascensor.

I si teniu prou estómac per afrontar-la, us desitjo que us faci molt bon profit i, sobretot, que no se us glaci la sang

RATATOUILLE