MENÚ DEGUSTACIÓ (17-1-14)

Gener és el més de la cinefília i si alguna cosa no es pot dir en aquests moments és que  a Tarragona no es projecta bon cinema.

És per això que torno a fer la meva secció Menú Degustació;  perquè amb l’oferta que tenim aquesta setmana i tenint present que ja no cola l’excusa que ens cal agafar el cotxe per anar al cinema, no podem fer altra cosa que organitzar una gran bouffe i tancar-nos tot el cap de setmana a la sala de projecció.

Només pel fet que tinguem a la cartellera  Wong Kar-Wai, Paolo Sorrentino, els germans Coen  i Martin Scorsese al mateix temps ja hauríem d’organitzar la festassa més gran que se’ns pugui acudir. Però si alguns de vosaltres, degut a la fam que passem en altres èpoques de l’any cinematogràfic, no us veieu amb cor d’acudir a totes les cites que se’ns proposen i degustar totes les exquisideses que tenim a sobre la taula, podeu seguir les meves recomanacions en funció dels vostres paladars.

Per als amants de les baralles en família; aquells que gaudiu de les trobades familiars, convocades per lloar un difunt entorn d’una taula, res millor que  August: Osage County de John Wells, adaptada per Tracy Letts sobre la seva pròpia obra de teatre que porta el mateix nom.

Meryl Streep, Julia Roberts, Ewan McGregor, Chris Cooper, Abigail Breslin, Benedict Cumberbatch, Juliette Lewis, formen un repartiment de luxe que ens enganxa des del primer moment,  però especialment no us perdeu una escena en què Meryl Streep confessa a les seves filles una història d’enamorament adolescent entorn a unes botes camperes. És, per sí sola, una història impressionant. Ara bé, tot plegat no ens fa oblidar la nostra magnífica Anna Lizaran que va interpretar Agost al Teatre Nacional amb tota la força d’una diva del teatre com ella ho era.

Pels que us agrada més el cantó fosc de la vida i les històries de perdedors enganxats, com les mosques a la mel, a la seva pròpia misèria,  A propósito de Lewyn Davis dels germans Coen, amb un excels  Oscar Isaac , que es mostra extraordinàriament segur a la guitarra –no en va és el líder d’un grup de rock- i que ens porta pel seu periple de decepció i misèria en una mena d’Odissea folc  amb un final que és genuïnament  Coen i  que farà les delícies des seus fidels seguidors.

Els amants de la pasta i de la cucina italiana, no poden faltar a  La Grande Bellezza de la qual ja us en he dit totes les meravelles possibles que es poden arribar a dir d’una pel·lícula.

Pels romàntics, amants de les estètiques cuidades que mai podrem oblidar com ens va ensenyar a veure l’enamorament a In the mood for love, la darrera creació del mestre Wong Kar-way que ens presenta una història que se’ns escapa per les seves arrels assentades  en les arts marcials com a filosofia i sistema de vida,  però que ens arriba per la seva cuidada estètica i la història d’amor que plana sobre tot el metratge. The Grandmaster és una proposta que sorprendrà al seguidors del director dels primers temps.

I finalment, aquells més assenyats que vulguin arribar fins als orígens de la crisi financera que tots patim, han de degustar El lobo de Wall Street de Martin Scorsese, on Leonardo Di Caprio es posa a la pell d’un predador de les finances sense escrúpols ni consciència. Sexe, drogues i dòlars adobats i assaonats amb excessos i desig de poder. Una altra gran obra d’Scorsese al nivell de Uno de los nuestros o Casino. Algú dona més?

LA GRANDE BELLEZZA

Segons el DIEC subjugar és posar sota el jou, reduir a subjecció, conquerir per la força i això és, exactament, el que provoca La Grande Belezza de Paolo Sorrentino: una total subjugació per la força de les imatges.

Es pot teoritzar sobre l’herència de Fellini i sobre si aquesta Grande Bellezza  és més o menys bella que La Dolce Vita,  si retrata millor o pitjor Roma que la Roma del mestre o si reflexiona més o menys finament sobre el desert creatiu que Otto e Mezzo,  però l’únic que a mi se m’acudeix en aquest moment,  sotmesa encara,  com estic, al xoc posttraumàtic de les sensacions per segon que destil·la el film és dir: gràcies mestre Sorrentino.

I és que una pel·lícula com aquesta només es pot fer a Roma, el seu protagonista només es pot dir Jep Gambardela i l’actor que l’encarna només pot ser  Toni Servillo que és l’home que acompanya Sorrentino en les seves pel·lícules des d’aquella extraordinària Le conseguenze dell’amore  i, posteriorment, encarnant  Juglio Andreotti a Il Divo.

Jep Gambardela és el cànon dels llibertins, dels deixebles de Casanova del segle XXI; és la reencarnació del Marcello Rubini (Marcello Mastroianni) de la La Dolce Vita i estic ben segura que si Fellini hagués imaginat el seu periodista itinerant amb 65 anys, l’hagués imaginat com en Jep Gambardela perquè en Jep no vol ser mundà, sinó que vol ser el rei de la mundanitat i sap que té la força d’organitzar les bacanals més salvatges però també té força per a destruir-ne qualsevol que no sigui del seu grat.   I deambula suaument, com si la vida no passés, perquè el pas del temps és viure cada dia coses noves i en Jep és pres del desig de desitjar i, per tant, la nostra postura davant la pel·lícula de Sorrentino ha de ser, també, la de deixar-nos portar per les imatges i deambular com el mateix protagonista, com si el temps no passés  mentre ens deixem embriagar per les imatges i per una Roma que sempre serà “la cità”.

Aquesta setmana a Tarragona (Ocine-Gavarres / 19h), tenim l’oportunitat de veure aquesta cinta que ha obtingut el premi a la  Millor Pel·lícula, Millor Actor i Millor Muntatge als premis del Cinema Europeu. I la única cosa que podem fer és anar a veure-la i sucumbir a la seva bellesa, com sucumbeix a la bellesa de Roma un turista japonès que només començar la cinta cau mort, depassat per la força la bellesa infinita que destil·la Roma.