On the road (2012) de Walter Salles és, sens dubte, la millor pel·lícula que podem veure aquesta setmana a Tarragona. Tanmateix el dissabte 20 d’abril, a les cinc de la tarda, només hi havia dos espectadors a la sala: jo i el meu fill. I vaig sentir una doble sensació de satisfacció i tristor perquè, per un costat podia gaudir d’aquella joia amb un dels pocs representants de la més jove generació cinèfila –que va al cinema- i, per l’altre, adonar-me’n que potser aquesta ciutat, molt sovint, no es mereix el cinema que té.
Però deixant de banda penes i alegries primaverals, em disposo a reivindicar el director brasiler Walter Salles (1956) que ens va començar a captivar amb Estació Central de Brasil (1988) i que, després de Diarios de motocicleta, només havia participat en projectes conjunts com ara Paris je t’aime (2006) Chacun son cinéma (2007) i Historias de derechos humanos (2008) amb aportacions molt lloables però amb regust a poc.
Ara, amb On the road, construeix un homenatge a la Beat Generation posant en escena A la carretera (1957) de Jack Kerouac, que ha esdevingut la icona d’aquest grup d’iconoclastes constituït pel mateix Kerouac, -que a la novel·la es posa a la pell del seu alter ego Sal Paradise- (Sam Riley), Alen Ginsberg (Carlo Marx/Tom Sturridge) i William S. Burroughs (Viggo Mortensen/ Old Bull Lee/William S. Burroughs).
La força dels personatges reals que van qüestionar la societat americana els anys 50, posant en dubte les convencions sexuals, llançant-se a la compulsió de la vida i a l’experimentació amb drogues per arribar als límits de la creació, s’encarna a la perfecció en joves valors com ara Sam Riley (Control, 2007) i Tom Sturridge, el sempre genial Viggo Mortensen i, sobretot, en Garret Hedlund (Tron Legacy, 2010 i Troya, 2004)); l’altre gran descobriment, en el paper de Dean Moriarty, l’alter ego de Neal Cassady, l’etern company de viatge de Kerouak i font d’inspiració en molts dels seus llibres i també de Tom Wolfe a la seva novel·la Acid test.
Salles sap transmetre la pulsió del camí el desig compulsiu de viure de Dean Moriarty i l’admiració de Kerouac cap a un personatge que desitja, a cops no comprèn i d’altres tem però del qual no es pot despendre perquè l’amistat entre els integrants del grup beat també va més enllà de les convencions dels temps que els va tocar viure.
El viatge és el protagonista i és la font d’inspiració de la literatura d’aquesta generació precursora de la hippie: contracultural, alternativa, despresa i, sobretot, amant de la vida al límit i de l’experimentació. Tot plegat un cocktail insuperable quan es tracta de trobar la motivació per a escriure i la inspiració ultrasensorial; un beuratge on la pulsió creativa esdevé la parella indestriable del camí. No és estrany doncs que, Kerouac, en ser preguntat per un periodista sobre quan temps va necessitar per escriure el llibre va respondre que tres setmanes i en ser preguntat per quant va durar el viatge digués que set anys. Set anys d’experiències acumulades que només una flebitis i el repòs necessari per poder superar-la, van aconseguir posar sobre un rotlle de paper de 36 metres i en un sol paràgraf on es condensa l’intensa història de la seva amistat amb el poeta Neal Cassady. Tanmateix el llibre, escrit el 1951, no va veure la llum fins el 1957 en què Kerouac, més madur i cansat va acceptar fer-hi les correccions que els editors demanaven des d’un principi.
La sensació de l’espectador, en sortir de la sala, és d’haver viatjat realment per tots els Estats Units de Denver a New York de New York a San Francisco…. i tot a un ritme trepidant i desenfrenat que ens transmet els ritme dels protagonistes reals de la història. Tot plegat un 10 rodó a l’hora d’adaptar aquest text temut per més d’un cineasta i que era un antic projecte de Salles que la va llegir el 1984, quan va ser permesa per la censura brasilera, i va tenir en ment tot aquest temps. Prova evident de què fer bon cinema no és fàcil, i que aquest arribi a molts espectadors, encara més, i no pas per problemes de distribució sinó per manca d’estómac del públic, per no dir coses pitjors…
Però retornant al inici, i al marge de la taquilla, aquesta represa del meu bloc està dedicada al meu fill Adrià que, a les fosques i ben assegut a la seva butaca, va gaudir d’aquesta gran obra de la literatura i el cinema. Vagi per ell i per tots els que, com ell, encara gaudeixen anant a la sala de projecció!
RATATOUILLE 