Animals nocturs

 A single man (2009) va significar per a molts de nosaltres el descobriment d’un nou director que provenia del camp del disseny i de la moda i que ens sorprenia amb una pel·lícula rodona  en la qual Julian Moore brillava amb llum de supernova i Colin Firth feia excel·lència del  seu  conegut posat de babau. I quan ja havíem arribat a pensar que allò va ser flor d’un estiu, Tom Ford ens torna a delectar amb aquests Nocturnal Animals. Una pel·lícula d’una extrema complexitat que es teixeix a tres bandes: present, passat i ficció. Qui ens pot donar més? Sincerament, hi ha pocs directors que puguin vantar-se d’un domini tant excepcional de la narrativa cinematogràfica i desenvolupar les tres històries travant-les, en tot moment, de forma perfectament equilibrada.

Ford arrenca amb un “prefaci-performance” que  ens deixa estorats i inquiets.  Només amb els primers fotogrames ja fonamenta les bases  del què vindrà després: l’alternança perfectament mesurada  entre la més absoluta abjecció i el turment per als nostres ulls i el refinament i la perfecció de les formes. I així serà de la manera en què Ford muntarà tot l’espectacle; navegant entre aquestes dues ribes perquè tots els personatges, fins i tot els de la “ficció-novel·la”, no són el que semblen i sota les seves aparences  trobem cares ocultes que ens inquieten.

Susan (Amy Adams) és una dóna rica que dirigeix una galeria d’art. Té tot el que vol i especialment un marit ric i sofisticat que hauria de  fer-la extraordinàriament feliç. Tot hauria de ser perfecte després d’haver-se divorciat d’un marit perdedor (Jake Gyllenhaal) del que mai més n’ha sabut res,  fins el dia en què aquest li fa arribar l’esborrany de la seva última novel·la amb una dedicatòria: “A Susan”. Després de tants anys sense contacte tot es remou i Susan comença a devorar la novel·la en llargues nits de vetlla -pateix el suplici de ser un animal nocturn-, com ho feia quan vivien junts i ella era la seva crítica literària més rigorosa i implacable.

La lectura de la novel·la la porta a fer un descens als inferns, alhora que tots els records dels seu antic matrimoni tornen implacablement i, amb ells,  un cert sentit de culpa per tot el mal que  li va fer al seu ex-marit i que ell no mereixia. Al mateix temps torna el pes de la família i tots els advertiments d’una mare de la qual ella es vol distanciar però a la què cada cop s’assembla més malgrat li sàpiga greu.  Sovint el destí és mostra implacable amb aquells que el volen defugir.

Ford és molt hàbil,  ens porta d’una història a l’altra; com si anéssim a la deriva, però res més lluny  dels seus interessos. Ens va introduint en la densitat de les tres històries  i ens carrega una pesada motxilla que no ens permet anticipar cap a on ens vol portar  fins a l’últim fotograma i és precisament per això que la cinta esdevé excepcional. L’últim primeríssim primer pla de la Susan (Amy Adams) és com una revelació que finalment omple de sentit les tres històries. I és que la venjança és un plat que, quan el cuina un bon xef, sempre, sempre, sempre, s’ha de servir ben fred. Deu ser per això que quan acaba la pel·lícula tots sentin que tenim el cor gelat.