Qui va inventar el feminisme? Elle


Sovint em pregunto què és ser feminista a dia d’avui i, creieu-me, em costa molt trobar una resposta. ¿És feminisme treballar vuit hores, arribar a casa i fer la jornada que feia la meva mare -que no treballava fora de la llar-  i consolar-me perquè cobro un sou i sóc “suposadament lliure”? . ¿És feminisme ser capaç de solucionar tots els problemes dels fills, les mares, les tietes, el gat i el gos i veure com els altres s’ho miren perquè resulta que tu ets més forta i més potent que ningú i ho fas tot tan bé…?  Qui lo sa…. Jo no ho veig clar.

Qui sí que ho té clar es Paul Werhoeven, i ens ho demostra a Elle després de fer-ho a Institnto Basico (Basic Instinct, 1992) o Showgirls 1995,  possiblement pensant que encara no ho havíem entès. A Elle tot queda clar perquè despulla la seva heroïna, la tensa i la posa en situació de demostrar de què és capaç.

Michèle és una exitosa executiva que viu sola, té la seva empresa, un fill badoc, un amant i una amiga, bones relacions amb el seu ex, i les justes amb el seu amant  i que davant d’una situació traumàtica agafa el toro per les banyes i decideix canviar les tornes.

Les víctimes poden tenir molta força, sobretot si han après, des de ben joves, a tenir la força suficient per créixer i fer-se respectar. Quan el passat les ha tensat tant, la seva resiliència és espectacular. Michèle és així perquè sap que està sola i que sola s’ha de treure les castanyes del foc. No cal buscar  resposta a les seves actuacions o a les decisions que pren. Són seves i les porta fins  a l’extrem assumint els resultats.

I tot plegat em fa pensar que és per això que la Michèlle és l’autèntic model de dona feminista del segle XXI que ni tant sols és planteja ser-ho. No du a terme cap lluita de gènere perquè pensa que cadascú s’ha de salvar ell mateix, tampoc es preocupa per usar el gènere femení ni el masculí o el genèric,  ni es desespera per tenir un company al costat perquè en pot tenir un quan vulgui i,  a més,  dirigeix  una empresa formada per homes i és dedica a lluitar en el món de la producció de videojocs que és un terreny eminentment masculí.

Però, sobretot,  la seva condició de dona alliberada es fa del tot diàfana quan al final de la cinta és troba amb la seva amiga i sòcia i tot passejant per un dels molts cementiris de París fórmula el seu manifest feminista sense despentinar-se i, fins i tot, amb un to sorneguer.

Una grandiosa pel·lícula del mestre Verhoeven, basada en la novel·la de Philippe Djian, El amor es un crimen perfecto (2013), que no va trobar a Hollywood cap actriu amb prou valor per encarnar la seva protagonista. Però, per sort, sovint l’atzar fa que les coses vagin per on han d’anar i en aquest cas, va fer que la diva i el mestre es trobessin per construir junts aquesta obra mestra, que com a mínim hauria de ser reconeguda amb l’Òscar a la Millor Actriu.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s